Prejudicis i interessos, el tabú no publicable

Els humans estem carregats de prejudicis, i això comporta un problema, ja que els especialistes que interpreten i narren l’evolució de la nostra espècie també són humans. Per això resulta enormement estimulant i oportú parlar-ne, especialment davant de tantes manipulacions informatives, perquè els prejudicis i els interessos solen ser un tabú que moltes administracions, universitats i editorials eviten publicar. Com deia Einstein: “quina trista època, la nostra, en què és més difícil desintegrar un prejudici que un àtom”.

En l’estudi de l’evolució humana, la qüestió dels prejudicis i els interessos també hi són presents. Se suposa que els científics som objectius i analítics, però tot esdevé lluny de la realitat, perquè també parlem des dels prejudicis, és a dir, que també parlem des de l’emoció. I sembla inevitable que les emocions tendeixin a ennuvolar l’anàlisi quan es parla de la nostra pròpia evolució com espècie, sobretot si la considerem superior a la d’altres grups d’organismes, la qual cosa ja és un prejudici en si mateix. Per això, tots els processos evolutius han de ser interpretats sempre mitjançant una anàlisi reflexiva i objectiva de les dades disponibles.

L’evolució, és a dir, els canvis en la forma dels éssers vius, depèn del que succeeix en el desenvolupament heretat dels ancestres; la selecció natural actua, o no, a posteriori i a partir de la funcionalitat de la forma orgànica construïda. En aquest sentit, no ens hem de preguntar en primer lloc “per què” és una estructura, ni molt menys assumir, a priori, que tot canvi ha de ser sempre adaptatiu. Primer cal analitzar el que s’ha heretat dels avantpassats, la filogènia, i finalment analitzar també els canvis i quines repercussions funcionals han suposat, valorant l’existència d’un possible resultat adaptatiu o no. D’aquesta manera, la forma determina la funció i no a l’inrevés, la qual cosa seria un bon exemple del lamarckisme que, amb el seu finalisme involucrat, està sorprenentment consolidat en els mitjans de comunicació i, fins i tot, en l’àmbit educatiu, especialment quan es parla de l’origen de la nostra espècie.

Afirmacions del tipus “la intel·ligència només pot ser antropomòrfica” o “si ens extingíssim, els ximpanzés es farien intel·ligents” es fan des del prejudici i no des de l’anàlisi objectiva, i, a més, suposen un desconeixement i un menyspreu cap a totes les altres formes d’intel·ligència, des de la col·lectiva dels insectes socials fins a la consciència individual dels cetacis, passant per la capacitat d’aprenentatge dels pops. A més, a parer meu, la nostra espècie, que està cometent l’estupidesa de destruir conscientment l’únic planeta en el qual pot viure, no es pot considerar realment intel·ligent i, en aquest sentit, som un estrepitós fracàs evolutiu.

Altres afirmacions llegides aquí i allà, com que els humans hem reduït la dentició a partir de començar a cuinar els aliments o que hem perdut el pèl en començar a vestir-nos, també són plenes de prejudicis. Aquesta classe de dogmes denota, a més, un preocupant desconeixement dels mecanismes evolutius que afecten tots els éssers vius, confonent clarament causa i efecte.

Ens creiem que hem evolucionat com a espècie, però en realitat involucionem. Així, per exemple, quan analitzem com s’ha descrit la nostra prehistòria, podem observar que estem més a prop de la involució que de l’evolució, perquè parlar d’evolució humana és una cosa tan nostra que la majoria dels paleoantropòlegs cauen sovint en els seus propis prejudicis i interessos.

La pregunta clau és: per què els humans prejutgem tant? I la resposta és tan real com els fòssils que hem desenterrat. Com hem dit anteriorment, un prejudici és una idea que neix des de l’emoció i no des de la raó. Nosaltres, els humans vigents, ens creiem animals racionals, però som més emocionals que racionals, és a dir, sentim més que no pas pensem i, per tant, prejutgem més que no pas analitzem. Només cal veure com actua el públic durant un partit de futbol, les nostres compres impulsives o els vots en uns comicis. Podríem dir que la majoria analitza objectivament els fets durant un partit, les necessitats de compra o el programa electoral del partit polític que ha decidit votar?

La veritat és que posseïm un cervell emocional que va sorgir per evolució fa més de 300.000 anys, un òrgan que no va estar mai dissenyat, si no és sota un bon ensinistrament, per al mètode analític. La ment humana va evolucionar des de simis recol·lectors socials fins a humans caçadors emocionals. Tot això va comportar que la percepció de la realitat no fos unívoca i “homogènia”. La subjectivitat regna entre nosaltres, i per això brandem espases en contra de la religió del desconegut, de la ideologia del foraster i de qui pensem que vol envair el nostre espai. La raó és que som així de primitius per molt sensats i espavilats que ens proclamin.

Pocs humans analitzen i contrasten la realitat, més aviat passa el contrari, percebem les coses per intuïció i sense anàlisis prèvies. Qui opta pel contrast d’informacions s’allunya de la societat formal, tot i que s’apropa a la realitat normal. En altres paraules, qui no analitza els judicis cau més en els seus prejudicis.

La prova la tenim en els personatges que han estat anomenats “els avançats a la seva època”, perquè són persones que amb els seus grans coneixements analitzaven, més que no pas sentien, la realitat vigent. Plató, Galileu, Da Vinci, Kant, Darwin, Einstein, Simpson, Seilacher o Ramón y Cajal van jugar molt bé les seves cartes sota l’anàlisi i els seus grans coneixements. D’aquesta manera van elucubrar grans avenços humans evitant els dos grans filtres que ennuvolen l’observació objectiva, els interessos i els prejudicis, és a dir, el nostre egoisme i la nostra percepció. Per això aquests personatges, jutjant més amb la raó que no pas amb l’emoció, van esdevenir avançats a la seva època superant el cervell paleolític que els va precedir.

Imatge de capçalera: © Imatge generada amb el programa Chatgpt amb instruccions de Marga Pradas.