Els noms de la família de Júpiter

El passat dia 7 de desembre vam tenir el planeta Júpiter, el més gran del sistema solar, en oposició. Ja hem mencionat al llarg dels anys en aquest bloc que aquesta configuració planetària consisteix a tenir el Sol a un cantó de la Terra i el planeta en oposició a l’altre cantó. Això permet que puguem observar el planeta durant tota la nit i, a més, és la configuració que permet que la Terra i Júpiter, en aquest cas, estiguin més “propers”.

Per tant, a partir d’ara, entrem en un bon període per gaudir de l’observació del gegant gasós i potser, si tenim un telescopi en bones condicions, veurem alguna de les bandes de la seva atmosfera. El que segur que podrem veure són algunes de les llunes de Júpiter, en concret algun dels satèl·lits galileans: Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo.

Muntatge de Júpiter amb les seves llunes galileanes - Imatge: NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/Kevin M. Gill

Galileu els va descobrir el gener del 1610, però no els va posar aquest nom sinó que els va anomenar “planetes medicians”, en honor als seus mecenes, els Mèdici, i els va numerar: I, II, III i IV. El que és poc conegut és que un altre observador, Simon Marius, va defensar que ell els havia observat abans. Però com que no ho va dir fins molt més tard, el mèrit del descobriment serà sempre per a Galileu. Tanmateix, Simon Marius havia batejat els satèl·lits observats com Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo, amants de Zeus/Júpiter a la mitologia, i aquests van acabar essent, ja entrat el segle XX, els noms oficials atorgats a aquestes llunes de Júpiter.

L’any 1892, Edward Barnard va descobrir el cinquè satèl·lit al voltant de Júpiter, i va proposar anomenar-lo Columbia, en commemoració dels 400 anys de l’arribada de Colom a Amèrica, però es va acabar adoptant el nom proposat per l’astrònom francès Nicolas-Camille Flammarion, que era Amaltea, la dida de Zeus/Júpiter. 

El tema dels noms es va anar enredant a partir del segle XX, quan amb l’arribada de la fotografia amb telescopi les descobertes de les llunes de Júpiter es van anar succeint. Ara fa just 120 anys, el 3 de desembre de 1904, Charles Perrine va descobrir el sisè satèl·lit, Himalia, i un mes més tard el setè, Elara. La llista va anar creixent fins que el 1974 ja se’n comptabilitzaven tretze i cap no tenia nom oficial. Per aquest motiu la Unió Astronòmica Internacional es va reunir l’any 1975 i va batejar els satèl·lits del V al XIII i va decidir que els satèl·lits tindrien noms d’amants o preferits de Zeus/Júpiter. Decisió presa just a temps per a les tres noves llunes que descobririen les naus Voyager el 1979, però insuficient per a les que a partir de 1999 s’anirien descobrint. Així, des del 2004, a les llunes que s’han anat descobrint se'ls ha donat el nom de fills de Zeus i d’aquesta manera s’ha pogut donar cobertura a les 79 llunes de Júpiter que tenim actualment identificades.

Sabies que...?

Utilitzem el terme satèl·lit per referir-nos als objectes que orbiten al voltant d’un planeta, ja siguin naturals, com els que hem tractat avui, o bé artificials. Precisament el terme satèl·lit té el seu origen en la discussió del nom dels quatre galileans. L’alemany Hevelius va proposar Circulatores, i això va donar peu que el francès Jacques Ozanam proposés el nom de Gardes o Satellites —que significava en llatí ‘escorta’ o ‘seguici’—, i aquest darrer acabaria essent el nom genèric per designar aquesta mena d’objectes. 

Nota: La versió inicial d’aquest article va ser publicada al suplement "Lectura" del diari Segre l’1 de desembre de 2024.