La Palma i la “guerra” de l’aigua

A l’illa de La Palma (Canàries) l’aigua ha estat sempre un recurs de tensions. Potser els primers pobladors aborígens, al ser pocs i amb una visió comunal del recurs, van evitar hostilitats greus, però la història posterior ens diu que el conflicte persevera. Fem un recorregut històric i descobrirem la “guerra” de l’aigua de La Palma.

Els primers aborígens de les illes Canàries

De l’arribada dels primers aborígens a les Canàries es desconeix la data exacta, però una vegada analitzada la història clàssica i l’arqueologia de totes les Canàries, es pot establir una forquilla de temps molt singular. Per fer-ho hem de retrocedir fins a Cleòpatra Selene, filla de la faraona Cleòpatra i el seu amant Marc Antoni. Selene, després de la mort dels seus pares, posterior a la derrota contra l’emperador August, va ser educada sota la cura de l’esposa de l’emperador August, Octàvia. Així, va ser romanitzada i va adquirir dots de comandament, a més del domini de diferents llengües. Després August la va casar amb Juba II de Mauritània i els va coronar regents (25 aC). Aquell regne vassall de Roma ocupava aproximadament els territoris del Marroc i Algèria. Selene i Juba van saber donar riquesa al seu territori gràcies, en part, a la producció de porpra utilitzada per tenyir teles cares i que s’enviava des de Gades (la ciutat de Cadis romana) fins al Líban, al llarg de tota la Mediterrània. Per això, el regne de Mauritània va invertir molt en la recerca i recol·lecció de certs gasteròpodes a l’ús i es va arribar a expandir fins a les Canàries.

Les Canàries, que Plini va anomenar Purpuràries, ja eren conegudes pels fenicis —a Tenerife hi ha restes fenícies datades de fa més de 2.100 anys—, els grecs i els romans, donat que hi explotaven els gasteròpodes que donaven aquell tint. Per exemple, a l’illa de Lobos, prop de Fuerteventura, els romans van instal·lar una base de recol·lecció que, avui dia, se segueix excavant. Allà, es té constància que, des de mitjans del segle I aC fins al segle I dC, recol·lectaven un gasteròpode, la canya Stramonita haemastoma, per obtenir aquell apreciat tint porpra. És probable que, d’acord amb aquests precedents, els regents de Mauritània colonitzessin amb gent del nord d’Àfrica les illes Canàries —està documentada l’arribada en aquesta època de poblacions berebers del nord d’Àfrica a Fuerteventura, Lanzarote i El Hierro— per continuar enriquint-se amb l’explotació d’aquell or porpra. Com a conseqüència d’aquella riquesa, Selene i Juba van edificar la ciutat de Volubilis, les extenses ruïnes de la qual es poden visitar actualment al Marroc.

Primeres notícies de La Palma

Malgrat tot el que s’ha exposat en l’apartat anterior, les primeres notícies sobre La Palma daten del segle XV, llavors coneguda com a Benahoare, nom possiblement relacionat amb els seus habitants originals, els benahoarites. Tot i que falten dades concretes al respecte, es calcula que, en aquell moment, hi havia una població aborigen que oscil·lava al voltant dels 4.000 habitants; avui dia són 83.000 habitants.

Aquests aborígens eren d’origen bereber i vivien fonamentalment del pasturatge de cabres, ovelles i porcs. Als llocs de pas habituals dels ramats s’han trobat restes de cabanes, ceràmica, roques tallades i petròglifs, troballes també freqüents a la resta de les Canàries. Aquesta cultura també recol·lectava fruits i arrels, i a partir d’assecar i moldre les arrels de les falgueres elaboraven una espècie de farina que anomenaven gofio, producte estrella encara avui dia a La Palma. Se sap també que l’illa estava dividida en dotze cantons, dirigits cadascun per un cap tribal. Tots aquests benahoarís tenien creences animistes, adoraven el sol i altres astres, i feien sacrificis en pires en honor a un ésser superior que anomenaven Abora. Coneixien la ceràmica, però sense la tècnica del torn; en podem trobar mostres a Las Loceras, a La Gomera.

Tota aquesta cultura va arribar al seu declivi quan el setembre del 1492 van desembarcar a Tazacorte, a l’oest de l’illa, uns 900 homes sota el comandament d’Alonso Fernández de Lugo. Per mitjà de pactes, van anar sotmetent a poc a poc nou dels dotze cantons, però van haver de lliurar una gran batalla a Timibúcar per vèncer la resistència dels cantons aliats de Tedote i Tigalate. Finalment, tan sols els quedava el cantó d’Aceró (terme que vol dir ‘fort’ o ‘mur’, com una cosa invulnerable), situat a La Caldera de Taburiente, per dominar completament l’illa, però els conqueridors van ser rebutjats una vegada i una altra per Tanausú, el cap del clan, i els seus homes. Tanmateix, davant la insistència dels castellans, i per evitar mals majors al seu poble, Tanausú va accedir a negociar i a signar la pau en una trobada amb Alonso Fernández de Lugo. Desoint els seus aliats, que li advertien que allò podia tractar-se d’una emboscada, Tanausú i el seu seguici van comparèixer davant de Fernández de Lugo, moment en el qual van ser atacats i empresonats. Es diu que Tanausú, afligit i descoratjat, es va abandonar i deixar morir en el vaixell que el portava encadenat a la península.

La gestió de l’aigua de La Palma

Com a la resta de les illes, la cultura anomenada guanxe o bimbatxe de La Palma va ser exterminada a costa de morts, esclavisme i barreges genètiques a conseqüència de moltes violacions. La terra comunal de la cultura va desaparèixer i els conqueridors es van apropiar de la gestió de l’aigua, una aigua que existia gràcies als aborígens, que havien excavat multitud de canals i basses per retenir-la i conduir-la. Per això la història posterior de l’illa ha estat íntimament lligada als brolladors de La Palma.

Les planes d’Argual i Tazacorte, gràcies a aquesta aigua, han estat des del segle XVI les zones agrícoles més productives de La Palma. La riquesa potencial de l’abundant cabal amb què es podien regar les terres baixes va motivar la cobdícia per posseir aquesta aigua des que es va ocupar l’illa. Precisament, com a agraïment pels serveis prestats durant la conquesta de La Palma, el 1496 els Reis Catòlics van atorgar a Alonso Fernández de Lugo el dret de repartir les terres i les aigües. El 1502 el seu nebot es va convertir en el primer propietari de la regió de La Caldera de Taburiente en rebre la donació del primer conqueridor. A partir de llavors, per vendes i transmissions hereditàries, va passar per diverses mans i, en l’actualitat, la propietat i la gestió d’aquestes terres i de les seves aigües recau en una propietat privada: Heredamiento de las Haciendas de Argual y Tazacorte, amb uns 1.800 socis.

Zones agrícoles de La Palma - Foto: © David Rabadà

La Caldera de Taburiente s’ha utilitzat tradicionalment com a devesa. Aquest ús, juntament amb la seva riquesa hídrica —fins al segle XX només s’aprofitaven les aigües d’escorrentia procedents de fonts i de pluges—, ha fet que les autoritats locals en reclamessin la possessió des del segle XVI fins a èpoques recents, tot i que mai no van aconseguir el seu propòsit. De fet, els estatuts de l’Heredamiento mantenen La Caldera com a finca indivisa i els socis se’n reparteixen les aigües cada 10 dies. Cadascú és propietari del cabal que surt en funció de les terres agrícoles que posseeixi o dels drets que tingui, adquirits des de temps feudals. Així, en ser l’aigua la principal riquesa aprofitada de La Caldera de Taburiente, la resta dels recursos naturals han quedat gairebé intactes, la qual cosa, juntament amb el seu excepcional paisatge, va propiciar que La Caldera fos declarada Parc Nacional el 1954.

Les fonts que hi ha al Parc Nacional de La Caldera de Taburiente són de tres tipus. Les que apareixen a les parts més altes, per sobre dels 1.700 metres, són conegudes com a fonts penjades. Aquestes fonts només recullen l’aigua de petites conques impermeables i, en conseqüència, el seu cabal és reduït. Les segones, i més importants, són les fonts que afloren sobre la part més antiga de l’illa o Complex Basal, que és impermeable. L’últim tipus correspon a les fonts que surten de la part baixa del Complex Basal. Aquestes darreres tenen menys cabal que les anteriors i solen ser riques en sals de ferro, cosa que dona a les seves lleres un color groguenc.

D’altra banda, La Palma és l’illa amb més volum de precipitacions de les Canàries, i també és la que té un nombre més gran de barrancs que arriben al mar amb cabals més o menys constants, com ho feia el barranc de les Angustias abans de la seva captació a inicis del segle XX.

L’existència de cursos constants d’aigua a La Palma, al sector més septentrional, és una realitat gràcies als basalts de l’anomenat Complex Basal, que funciona com a base. En clar contrast, al sector meridional de l’illa, l’escorrentia és mínima. Per això, des de temps històrics, moltes cases tenen un aljub per emmagatzemar l’aigua de pluja.

Recollida d’aigua de pluja de La Palma - Foto: © David Rabadà

Igualment, el Complex Basal permet l’existència d’un gran aqüífer, un recurs que, especialment des del segle XX, ha estat àmpliament perforat, cosa que ha fet que es formin galeries inclinades per obtenir aigua per gravetat. El moment àlgid de perforacions va ser durant la dècada dels quaranta, quan van ser tantes les cavitats obertes, que van provocar el descens del nivell de l’aqüífer i la minva consegüent dels cabals. De les 120 fonts inventariades als anys cinquanta, a finals de la dècada dels vuitanta només en quedaven unes 70, i els cabals havien disminuït de 300 l/s a només 110.

Actualment, si se sumen les aportacions de les galeries, la quantitat d’aigua que es recull a l’estiu oscil·la entre els 220 i els 300 l/s. Els pastors ancians expliquen que els barrancs d’Altaguna i de Los Guanches sempre portaven aigua, però que avui dia baixen secs. Per tot això, i per poder abastir d’aigua l’illa, hi ha qui proposa de construir embassaments a la zona interior de l’illa, una idea que presenta alguns problemes importants, com ara que s’ha estimat que l’escorrentia superficial de l’illa arriba als 10 hm³, dels quals un 10 % són materials sòlids; és a dir, amb aquest volum de terres arrossegades, una presa convencional, en poc temps, quedaria plena de sediments i tindria una vida útil molt curta.

A més, l’erupció del  volcà Tajogaite, ocorreguda entre el setembre i el desembre del 2021, ha obligat a modificar de nou la gestió de l’aigua a La Palma arran de que es van interrompre infraestructures de reg. Per això van ser necessàries solucions d’emergència com dessaladores portàtils i va accelerar la millora de les xarxes hídriques a les zones agrícoles afectades. Aquesta erupció també va tenir un impacte en els aqüífers, que encara s’està estudiant, en i la qualitat de l’aigua de consum.

Aspecte d’un sector de La Palma després de l’erupció del volcà Tajogaite, un espai d'accés restringit només per a investigadors - Foto: © David Rabadà

En conclusió, des dels temps dels aborígens, fa més de 2.000 anys, fins a l’actualitat, hereva del colonialisme feudal, la lluita per l’aigua a La Palma persevera.