La fragilitat del plàncton

Quan hi ha una catàstrofe natural al mar, com ara la del Prestige de l'any 2002, tots immediatament ens preocupem per les aus marines, les tortugues, els dofins i com afectarà el desastre a les pesqueries. A la televisió, ens bombardegen amb imatges d’aus completament negres, cobertes de petroli, i de peixos morts a les platges. Tot això és rellevant i important, per descomptat. Tanmateix, ningú (a part de tres o quatre científics especialistes en la matèria) es para a pensar en quin efecte pot tenir sobre la base de la xarxa tròfica, el plàncton. No som conscients que, si falla el plàncton, el castell de cartes s’esfondra i ja ens podem oblidar de les aus, les tortugues, els dofins i els peixos, perquè no els arribarà res de menjar i moriran irremeiablement. Per sort, tot i que determinats grups del plàncton són molt sensibles als contaminats orgànics del tipus hidrocarburs, la dilució de la toxicitat per l’aigua de mar i la zonació majoritàriament superficial del cru juguen a favor seu.

Per perjudicar el plàncton no cal, però, una catàstrofe natural. Les activitats antropogèniques plenament acceptades també hi tenen un efecte. Per exemple, si algú ens proposés talar un bosc d’alzines per plantar-hi fruites exòtiques com ara els maracujàs, les papaies o altres, ens posaríem les mans al cap i ho titllaríem de monstruositat ecològica. Però, si es tracta d'introduir una espècie forana d’ostra (com les que poblen les nostres instal·lacions d’aqüicultura) en una badia on no ens banyem, això possiblement no alarmarà ningú. Tanmateix, la veritat és que aquests cultius destrossen la diversitat planctònica i, de retruc, fan malbé tot l’ecosistema marí del seu voltant. A més de filtrar una bona part del plàncton present, embruten l’aigua i els sediments, fins al punt de produir anòxia (manca d’oxigen). Si això fos poc, també són focus de proliferacions de meduses. Tot plegat un veritable desastre ecològic que ignorem plenament.

Plàncton mediterrani

Com deia abans, el plàncton és molt sensible a contaminants i hi ha molts estudis que ho avalen. Per no vull entrar en tecnicismes i inundar-vos amb dades de quin efecte té el mercuri, el cadmi, el crom, etc., o de quines són les conseqüències de les cremes solars, o dels medicaments que van a parar al mar. El que sí que us explicaré són dos exemples dels quals he sigut testimoni i que no formaven part de cap estudi específic, però que reflecteixen sense lloc a dubte la fragilitat del plàncton.

El primer exemple ens remunta a la meva època d’estudiant de doctorat, quan vaig començar a cultivar copèpodes al laboratori. Per mantenir aquests petits crustacis fèiem servir aigua de mar filtrada per uns cartutxos amb diferents filtres. Recordo que, una vegada, es va fer malbé el cargol de connexió de plàstic entre dos portacartutxos i el vam substituir per un de coure/bronze. Quasi immediatament els copèpodes, tot i presentar un aspecte saludable, van deixar de posar ous. Vàrem comprovar el menjar, la temperatura, la salinitat, etc., i no vàrem trobar cap problema. Per fi, un dia, després de donar-hi mil voltes se’ns va acudir que l’únic que era diferent era aquell cargol. En vàrem posar un de plàstic i els copèpodes van tornar a posar ous com sempre. Penseu que l’aigua només estava uns segons en contacte amb aquesta peça, però, així i tot, els va afectar subletalment. Avui sabem que el coure inhibeix la vitel logènesi (formació del rovell de l’ou) en copèpodes i, per tant, afecta negativament la producció d’ous.

Copèpode Paracartia grani procedent del cultiu permanent a l’Institut de Ciències del Mar, CSIC.

Un altre exemple curiós el vaig presenciar durant el meu postdoctorat a la Universitat de Hawaii (EUA). Per aquella època es realitzaven unes campanyes oceanogràfiques mensuals en aigües del Pacífic, en les quals vaig tenir el privilegi de participar. En aquells creuers científics agafàvem aigua de mar amb botelles Niskin (cilindres de plàstic amb taps a ambdós extrems) muntades en roseta al voltant d’un CTD (aparell que mesura conductivitat, temperatura, i fondària). Va passar que en dues d’aquelles botelles Niskin es va trencar la junta tòrica que assegura que tanquin bé i no es perdi aigua. Com que no n’hi havia de les més cares i bones, lliures de metalls traça, el tècnic en qüestió les va substituir per altres d'estàndards, de goma negra, habituals en lampisteria. Durant els creuers següents, en aquelles dues botelles sempre es registrava una caiguda en les mesures de producció primària (producció de les algues) d’aproximadament un 20-30%. Van arribar les juntes noves, de millor qualitat, i el problema es va acabar: ja no hi havia caiguda en les mesures de producció primària. Un detall tan insignificant, car les juntes quasi no estan en contacte amb l’aigua, va afectar les algues negativament i va obligar a llençar les dades corresponents a aquells mostrejos. Deixeu-me que afegeixi que la majoria de botelles Niskin que es fan servir avui dia encara porten les típiques juntes tòriques de lampisteria de color negre. Com que això no es va publicar mai, no ha transcendit a la comunitat científica. També és cert, que per publicar-ho caldria fer més proves amb diferents comunitats i més replicats. Però en fi, el problema hi és.

Roseta de botelles Niskin muntades al voltant d’un CTD

De contaminants que puguin afectar el plàncton n’hi ha molts, alguns de clàssics com els hidrocarburs o els metalls pesants, d’altres d’emergents, els quals no s’havien tingut mai en compte, com ara les nanopartícules, les hormones, els medicaments nous, els plastificants, etc. De quin efecte tindran sobre el plàncton en sabem poc. Tampoc sabem si l’increment de temperatura hi actuarà sinèrgicament en detriment del plàncton.

Ens queda molt per aprendre, però mentrestant us demanaria que tinguéssiu cura de cuidar el nostre preuat i delicat mar, i les criatures que hi habiten, incloent-hi el plàncton. També us demanaria que féssiu l’esforç de pensar que, tot i invisible, la xarxa tròfica planctònica constitueix un ecosistema tan complex i preuat com pugui ser un alzinar o una pineda.