Va de simbiosi i parasitisme

Quan pensem en organismes simbiòtics, normalment ens venen al cap els líquens, que estan constituïts per una alga i un fong. També les abelles i les plantes amb flor, o els peixos pallasso i les anemones de mar són exemples comuns de simbiosi. Al plàncton també en trobem uns quants exemples, encara que segurament menys coneguts. Per exemple, els coralls formen una relació simbiòtica amb una classe d’algues, les zooxantel·les, del gènere Symbiodinium, que viuen dins d’ells, perquè el corall i les algues es proporcionen aliment mútuament. També hi ha casos de simbiosi en els quals ambdues espècies implicades formen part del plàncton. Aquest és el cas del ciliat Eutintinnus sp. i la diatomea Chaetoceros (normalment Chaetoceros tetrastichon o C. dadayi). El ciliat es protegeix amagat dins les llargues espines del Chaetoceros i aquest, al seu torn, pot viatjar gratis i pot nodrir-se de les sals minerals excretades pel protozou (Fig. 1). El grau d’associació és tal, que és molt rar trobar ambdues espècies soles.

Figura 1. Chaetoceros dadayi i Eutintinnus sp Symbiosi.

En aquest enllaç hi trobareu un vídeo del consorci ciliat-diatomea en qüestió.

La simbiosi com a estratègia de vida no és nova d’ara, fa milions d’anys que es produeix. De fet, la professora Lynn Margulis postulava que l'origen de les cèl·lules eucariotes provenia de successives relacions simbiòtiques entre diferents bacteris que van donar com a resultat l’aparició d’una cèl·lula més complexa, amb nucli, cloroplasts, i mitocondris, entre d’altres, organel·les. Imagineu-vos, doncs, la seva importància.

De vegades, però, la simbiosi entre dos organismes només n'afavoreix a un. I no només això, sinó que li és perjudicial. En aquest cas parlem de parasitisme. De paràsits també en coneixem molts: plasmodis, tènies, paparres, polls, etc., en serien alguns exemples. Un de singular és el Toxoplasma gondii, que produeix la toxoplasmosi, malaltia no gaire greu, a menys que estigueu embarassades. L’hoste principal del Toxoplasma és el gat, però sovint infecta animals intermediaris, com ara ratolins, ocells o porcs, entre d’altres. Quan infecta ratolins, el que succeeix és força curiós. El paràsit modifica la conducta del ratolí perquè es torni temerari i perdi la por als gats. Això facilita que se’l mengin i el Toxoplasma acabi infectant un gat. En humans també s’han trobat canvis en el comportament d’individus infectats, com ara més agressivitat i impulsivitat, alhora que s’ha relacionat la malaltia amb un increment de l’esquizofrènia. Us imagineu si la bestiola mutés i potenciés els seus efectes sobre el comportament en humans? Potser acabaríem finalment tenint una apocalipsi zombi, com a les pel·lícules.

Deixant gats i ratolins a part, de paràsits n’hi ha també al mar. Al plàncton hi ha molts grups paràsits d’altres organismes superiors (crustacis, peixos, balenes, etc.) com ara alguns copèpodes, isòpodes, protists, etc. Certes espècies d’algues dinoflagel·lades, per exemple, infecten crustacis, entre els quals copèpodes (Fig. 2), com a part del seu cicle de vida. Els efectes que tenen sobre els seus hostes són diversos, des dels que gairebé no tenen efecte (poc freqüent), fins a canvis de sexe i castració i, fins i tot, la mort. Les algues també tenen paràsits, molts d'aquests força específics i normalment letals. En realitat, quasi tots els grups del plàncton tenen els seus paràsits, siguin interns (endo-) o externs (ecto-), els quals acostumen a ser una de les causes més importants de mortalitat després de la depredació.

Figura 2. Diferents espècies de copèpode amb endoparàsits i ectoparàsits