La nebulosa de l'Anell

Nebulosa de l’Anell

En les nits d’estiu, encara en aquestes darreres, i en les de principi de la tardor, hi ha la possibilitat d’observar a simple vista l’anomenat triangle d’estiu, un grup aparent de tres estrelles brillants que pertanyen a constel·lacions diferents. Una d’aquestes, l’estrella Vega, que és una de les més brillants del cel d’estiu, forma part d’una constel·lació no excessivament vistosa que rep el nom de la Lira.

Aquesta constel·lació és el centre d’atenció durant l’estiu de molts telescopis per tal d’observar una de les nebuloses més fàcils i agraïdes d’observar, la nebulosa de l’Anell. Aquest objecte rep nombrosos noms, des del M57 procedent del catàleg de Charles Messier fins al nom d’un conegut producte dolç amb forma rodona i un forat al mig.

L’objecte va ser descobert per Messier l’any 1779 i uns mesos més tard Antoine Darquier, a qui sovint també se li atribueix la descoberta en paral·lel, deia que li recordava com un planeta esvaint-se. Aquesta descripció la va popularitzar William Herschel quan va decidir anomenar aquestes nebuloses arrodonides nebuloses planetàries, perquè li recordaven la visió del planeta Urà que ell va descobrir, i aquesta concreta la va definir com una nebulosa perforada o un anell d’estels.

Per tant, M57 és una nebulosa planetària, que sabem és a uns 2.300 anys llum de la Terra, però que, malgrat aquest nom tradicional, no té res a veure amb cap planeta. De fet, aquest objecte crida l’atenció dels astrònoms especialment quan volem explicar com serà el final de la vida del Sol, la nostra estrella.

Una nebulosa planetària és un dels estadis finals de la vida de les estrelles, concretament dels objectes de massa mitjana com el nostre Sol. Aquest tipus d’estrelles, després d’esgotar el seu combustible principal en el nucli estel·lar, passen per diverses fases evolutives fins a arribar a inflar-se molt mentre es refreden i esdevenen una estrella gegant vermella.

Les gegants vermelles presenten vents estel·lars molt forts i pulsacions que fan que les capes més externes es vagin desprenent progressivament fins que s’alliberen, quedant només al centre el residu del nucli estel·lar. Aquest nucli, que esdevindrà el que coneixem com una estrella nana blanca, presenta molt alta temperatura i emissió ultraviolada que afavoreix la visió d’aquestes capes externes expulsades que donen forma a la nebulosa planetària. La nana blanca residual s’anirà refredant tèrmicament de forma progressiva amb el pas dels mil·lennis.

Sabies que...?

El nostre Sol és una estrella que es troba en edat adulta i està produint energia al seu interior a partir de l’hidrogen. En el moment que l’hidrogen central s’esgoti començaran una sèrie de processos que li permetran cremar altres elements com l’heli i acabaran “inflant” el Sol fins més enllà de la posició de la Terra, en una gegant vermella prèvia a esdevenir nebulosa planetària. Ara bé, perquè això passi falten 5 mil milions d’anys i de moment no ens cal patir.

Nota: Una versió inicial d'aquest article va ser publicada al suplement "Lectura" del diari Segre (28 d'agost de 2022)