La soledat en l'envelliment: reptes i oportunitats en la societat catalana

Vivim en una societat on la tecnologia és la nostra companya: consultem el mòbil a cada moment, tenim centenars d’“amics” (coneguts) en xarxes socials i podem comunicar-nos instantàniament amb persones a l’altra punta del món. Això no obstant, cada cop més persones experimenten la soledat no desitjada, una sensació de distància emocional i aïllament, fins i tot quan estem envoltats de gent o en entorns digitals. A Catalunya, segons dades de l’Idescat, el 2021, unes 760.000 persones de més de 20 anys vivien soles a Catalunya, xifra que representaria el 12,3 % del total de la població d’aquesta franja d’edat. La soledat és especialment accentuada entre les persones grans:

• Entre els 65 i els 79 anys, un 18,2 % viu sola.
• Superats els 80 anys, aquest percentatge arriba al 30,5 %.

El fenomen és més marcat entre les dones: un 22,8 % de dones de 65 a 79 anys i un 37,9 % de dones de més de 80 anys viuen soles, comparat amb el 12,7 % i el 17,8 % d’homes en les mateixes franges d’edat. A Espanya, les dades són similars: el 2021, més de 2 milions de persones majors de 65 anys vivien soles.

La paradoxa urbana: hiperconnectats i desconnectats

Els sociòlegs ens alerten: les ciutats modernes fomenten vincles febles. Moltes vegades, la relació amb els veïns es limita amb un “bon dia”; i molts espais públics són impersonals, amb relacions socials dèbils o inexistents. Aquesta realitat es veu reforçada per un individualisme urbà arrelat en l’estructura de la vida quotidiana. D’una banda, les exigències laborals (jornades intensives, horaris rígids, desplaçaments llargs...) consumeixen gran part del temps i l’energia de les persones, deixant poc espai per a la socialització espontània amb els veïns (fins i tot s’interpreta com una pèrdua de temps). D’altra banda, l’estructura mateixa de la vida urbana promou un estil de vida centrat en l’autonomia individual: cada persona gestiona les seves rutines, els seus espais i el seu temps de manera independent, sense necessitat de dependre dels altres o de crear vincles de proximitat. Aquest fenomen és evident a les grans ciutats catalanes com Barcelona, Lleida..., on la concentració de serveis i oportunitats contrasta amb la fragmentació social que experimenten molts dels seus habitants. En aquest context, les persones grans esdevenen especialment vulnerables. Tot i tenir accés a una àmplia oferta de recursos i serveis urbans, sovint els manca la xarxa de relacions informals. La pèrdua de vincles de proximitat, sumada a la tendència a la individualització, pot conduir a situacions de soledat no desitjada, fins i tot en entorns aparentment plens de vida i activitat.

Les dades del projecte PRO-SUEDAD ho confirmen: una societat individualista com la nostra, les tecnologies acompanyen, però també accentuen un cert aïllament. Les xarxes socials, els grups de WhatsApp, les videotrucades... estableixen relacions socials insuficients. Una informant reflexiona: “Hi ha gent gran que no surt de casa, que no té ningú. Potser amb una trucada se sentirien millor, això és millor que res. A vegades només volen parlar una estona”. Aquest fragment reflecteix una realitat quotidiana: la soledat de moltes persones grans no és excepcional, sinó estructural. Aquestes persones demanen presència humana i escolta. Una simple trucada telefònica pot trencar dies sencers de silenci i solitud. La seva necessitat és relacional: busquen connexió humana mitjançant la conversa.

Relacions intergeneracionals (i profiguratives): ponts possibles?

Les ciutats, amb el seu model de vida fragmentat, sovint separen les generacions. En moltes famílies, el contacte entre els avis i nets principalment és per la cura dels fills. Els informants de PRO-SUEDAD proposen el concepte de la profiguració, que fa referència a la creació de vincles d’ajuda mútua i d’interdependència entre generacions, trencant l’edatisme i els estereotips sobre l’envelliment. Es tracta de construir relacions de complicitat, respecte i cura recíproca. Una informant ho expressa d’aquesta manera: “Quan vaig parlar amb una senyora gran sobre el seu llibre preferit, vaig descobrir que teníem moltes semblances i les mateixes pors”. Els estereotips i les categories mentals que separen s’esvaeixen quan descobrim que “l’altre” (aquella persona que semblava distant o diferent) comparteix les nostres inquietuds, gustos i temors. La conversa mostra la humanitat més enllà de les diferències aparents i l’estrany esdevé proper.

I la tecnologia?

La tecnologia, com sempre, és ambivalent. Ha estat salvadora en molts casos. Durant la pandèmia, moltes persones grans van aprendre a fer videotrucades, a enviar àudios, a compartir fotos... Avui dia, alguns mantenen el contacte amb fills o nets que viuen lluny gràcies a aquests canals. Però no tothom té accés a aquests dispositius. No tothom en sap fer ús i, fins i tot, quan se’n sap, la tecnologia no substitueix la presència, la conversa cara a cara. En la mateixa línia, tal com expliquen informants de PRO-SUEDAD, un dels riscos és l’analfabetisme digital entre la gent gran. Sense eines ni coneixement, molts queden exclosos d’una societat digitalitzada. Però també hi ha iniciatives interessants com tallers de lectura intergeneracional, teatre intergeneracional, accions profiguratives a l’educació.... Quan la tecnologia esdevé pretext per connectar persones i no per substituir relacions, aleshores és una aliada. La tecnologia ha de ser un pont, no un mur. Una eina per crear comunitat, no un refugi individualista.

Un futur per a tothom

Aquests encontres generen una transformació subtil però profunda en la percepció de l’altre. Els estereotips i les categories mentals que ens separen s’esvaeixen quan descobrim que “l’altre” comparteix les nostres inquietuds, gustos i temors. La conversa revela la humanitat comuna més enllà de les diferències aparents, i l’estrany esdevé familiar, el distant es torna proper. Per combatre la soledat no desitjada, calen accions col·lectives, com reforçar les xarxes de suport comunitari, veïnal, intergeneracional, digital... I, sobretot, voler veure l’altre, escoltar i estar. La soledat no es redueix a l’absència de companyia física, sinó a la manca de reconeixement mutu i comunicació significativa. En un context d’hiperconnectivitat, cal tornar a connectar per generar vinculació emocional i sentit de pertinença.

Conclusió

La soledat no desitjada en les persones grans és una realitat creixent en les societats urbanes i tecnològiques com la nostra. Els informants de PRO-SUEDAD plantegen la necessitat de configurar un nou marc social caracteritzat per les relacions intergeneracionals (i profiguratives), destacant la importància de la cura i l’eliminació dels estereotips edatistes. Segons l’Idescat, milers de persones grans viuen soles a Catalunya, especialment dones. Davant aquest repte, cal recuperar el valor del vincle humà i repensar la tecnologia, per construir comunitats més solidàries, empàtiques i connectades.