Les petjades del terratrèmol del 1373 als Pirineus

El 3 de març de 1373 els Pirineus van tremolar com no havia passat mai. La causa va ser un sisme amb l’epicentre entre la Ribagorça i la Vall d’Aran, entre uns 15 i 16 km de profunditat. Segons dades de l’ICGC, la intensitat del terratrèmol a l’epicentre fou d’entre VIII a IX en l’escala de Mercalli (MSK/EMS-98), i s’estima que va provocar un sisme de magnitud equivalent a 6, és a dir, un terratrèmol dels que provoca destrosses i esfondraments de ciutats.

Hi ha conseqüències documentades d’aquest sisme que va provocar danys greus a les muntanyes de la Ribagorça i a punts de la Vall d’Aran. De fet, el sisme també es va notar a gran distància —a tota Catalunya i a zones de l’Aragó i del sud de França—, amb afectacions diverses, com els danys que va patir Santa Maria del Mar de Barcelona i la ciutat de Tortosa. Les fonts medievals recullen les rèpliques posteriors del sisme i les gestions reials d’ajuts i exempcions fiscals a diversos indrets per reparar danys, tot i que la catàstrofe més visible, i la més mortífera, foren les gegantines esllavissades i despreniments que es produïren al poble de Montclús, a la comarca de la Noguera.

Com s’explica que a la majoria dels llocs hi hagués danys i a Montclús una hecatombe? I en aquest cas, hi ha altres indrets amb conseqüències catastròfiques encara no estudiats? Viatjant pel territori veurem que el paisatge ens respon afirmativament la segona pregunta.

Localitats documentades del sisme del 3 de març de 1373 amb la intensitat històrica aproximada (segons l’escala EMS-98). La mida de la creu indica la força amb què es va percebre en cada lloc. A Montclús li correspondria una intensitat de VIII (dades obtingudes per al gràfic de l’estudi «Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya» (Olivera et al., ICGC) - Imatge: © David Rabadà

El sisme del 1373 va implicar la quasi total desaparició del poble medieval de Montclús, un petit poble situat a la comarca de la Noguera, actualment dins del terme de les Avellanes i Santa Linya. Estava format per tres barris, el Sobirà al nord, el de Llevant a l’est, i el Jussà al sud, on hi havia el castell i l’ermita de Sant Urbà, i era en conjunt un vèrtex estratègic de la frontera entre el món cristià i l’islàmic d’aquells temps. El poble estava edificat sobre unes calcàries ja fracturades que pertanyen a les fàcies del garumnià de finals del cretaci. Aquest conjunt rocós, per la seva part, es troba assentat sobre un substrat argilós i inclinat cap al nord. Aquesta combinació, sumada a les esquerdes naturals, feia de Montclús un conjunt especialment inestable. Així doncs, aquesta estructura geològica, sumada a la intensitat del sisme del 1373, van colgar d’arrel aquesta petita vila, sobretot el barri nord o Sobirà, i van deixar en runes el sud o Jussà malgrat que l’església va romandre quasi intacta, fet que va aixecar moltes fantasies i acusacions al voltant de la idea que Déu havia castigat aquell poble per pecador i pagà. De fet, tots els seus habitants van pagar amb escreix un fenomen geològic molt poc freqüent als Pirineus: els terratrèmols.

De la inestabilitat geològica del lloc ja hi havia proves en una primera gran esllavissada al nord de Montclús, preludi de la que va arrabassar tota la localitat l’any 1373. Aquesta primera esllavissada va ser producte del fet que unes calcàries del cretaci inclinades cap al nord van lliscar pendent avall lubrificades per un nivell argilós a la base. El terratrèmol del 1373 sols va suposar una nova empenta a les calcàries, i la resta ho va fer el subsol.

Podem resumir que un sisme amb epicentre a la Vall d’Aran i amb una intensitat a Montclús de VIII en l’escala de Mercalli, i amb una magnitud estimada de poc més de 6, va sacsejar amb gran força aquell poble. Aquesta sacsejada va reactivar a més una primera i antiga gran esllavissada. Al final la massa rocosa que sustentava Montclús va desplaçar-se avall arrossegant gairebé tot el poble com si fossin fitxes d’un dòmino.

Imatge explicativa del cartell informatiu a peu de l’antiga vila de Montclús. Els materials verds (calcàries del cretaci) tenen a la base un nivell marró d’argiles que va lubrificar el gran esllavissament - Imatge: © David Rabadà

La conseqüència de tot el que s’ha explicat fou que el barri Sobirà va quedar totalment destruït i la resta d’edificacions van quedar ben tocades, mentre molts dels penya-segats es van esfondrar deixant al peu grans esbaldregalls. Ja s’ha esmentat que l’ermita de Sant Urbà, situada al barri Jussà i entre dues esquerdes, va sobreviure i va quedar dreta. Segons les rondalles, amb palesa intenció moralista, l’única persona del poble que va sobreviure fou una dona gran que es trobava resant a dins l’ermita en el moment de la tragèdia.

Ermita de Sant Urbà del barri Jussà de Montclús, que va sobreviure al terratrèmol del 1373. La resta del poble està enrunat formant part dels fons entre els penya-segats - Imatge: © David Rabadà

Al final, el poble de Montclús mai no va ser reconstruït i va ser abandonat definitivament. Avui dia sols guarda restes arqueològiques enterrades, construccions parcialment esfondrades i testimonis del moviment de massa que va originar el seu col·lapse. Des de l’ermita podem veure els grans blocs de les calcàries esquerdats, tombats i trencats amb grans esbaldregalls al peu dels penya-segats.

Detall de les calcàries de Montclús - Imatge: © David Rabadà

A l’inici d’aquest escrit ens havíem preguntat si la tragèdia de Montclús va ser un fet aïllat o si, ans al contrari, podem trobar altres grans hecatombes similars als Pirineus. En aquest treball en proposem dues més que encaixen amb les dates i la intensitat dels fenòmens. El primer a la localitat de Cambrils, al Solsonès, i el segon a Sant Joan de Caselles, a Andorra.

L’esbaldregall de Cambrils, al terme municipal d’Odèn (Solsonès), està situat al sector sud de la serra del Port del Comte i és un vessant cobert per blocs de roca de grans dimensions situat prop de la Font Salada.

Els materials que componen l’esbaldregall de Cambrils són blocs de calcària del cretaci superior que es desplomen molt fàcilment perquè no tenen un fonament rígid que els suporti. De fet, en la seva base hi aflora un coixí d’argiles i guixos tous i molt deformables, les anomenades fàcies Keuper del triàsic. Aquests materials es deformen fàcilment amb l’agreujant que els guixos i sals es dissolen deixant cavitats que faciliten els esfondraments. En conseqüència, el mur de calcàries superior va esquerdant-se i caient a batzegades progressivament. Vet aquí que si pugem dalt del turó a llevant de Cambrils hi ha unes gegantines esquerdes que creixen dia a dia i que separen nous blocs que acaben o acabaran caient en poc temps. Aquesta tartera gegant va començar un cop els Pirineus van quedar lliures de glaceres en aquests indrets, possiblement des de l’Holocè fa aproximadament uns 11.700 anys. De fet, a la Font Salada ja es veuen gegantins blocs coberts per dipòsits de vessant d’aquests inicis, com també veiem els recents blocs caiguts durant les darreres dècades amb colors grisos i tall fresc de roca.

Però sota de l’actual esbaldregall hi ha el gran gruix de blocs molt antics que alguns han associat amb el gran terratrèmol de Lisboa de l’any 1775. El problema d’aquesta suposició és que l’epicentre d’aquest sisme fou al mig de l’Atlàntic i, per tant, molt allunyat de l’esbaldregall de Cambrils. A més, les conseqüències registrades per Lleida d’aquell sisme no passen d’esquerdes en algunes esglésies. Vist això, un candidat millor i més lògic per explicar el gran gruix dels antics blocs de Cambrils seria el gran sisme dels Pirineus del 1373. Aquest sotrac, combinat amb processos periglacials com la gelifracció entre els blocs i el seu substrat tou, hauria afavorit el trencament dels blocs i el seu desplom per gravetat.

Esbaldregall de blocs gegantins de Cambrils, on el gran gruix d'aquests, enterrats pels nous, és atribuït al gran sisme dels Pirineus de l’any 1373 - Imatge: © David Rabadà

Un segon exemple amb greus conseqüències causades pel sisme del 1373 el podríem trobar a la localitat de Sant Joan de Caselles a Andorra. L’església de Sant Joan de Caselles és una construcció romànica situada a la sortida de Canillo en sentit nord. Segons diversos estudis i descobertes arqueològiques de finals dels anys vuitanta, quan es va excavar parcialment la necròpoli associada a l’església, es van exhumar fins a 240 individus datats entre els segles XI al XIV. Posteriorment, el febrer del 2023, es van exhumar de nou més restes mortals datades també entre els segles X i el XIV, però no de després del segle XIV.

Església romànica de Sant Joan de Caselles, situada a la sortida de Canillo en sentit nord - Imatge: © David Rabadà

Aquestes troballes arqueològiques apunten l’existència d’una comunitat petita que utilitzava l’església i el seu entorn com a necròpoli fins que durant el segle XIV algun fet va aturar-ho. La tradició diu que hi va haver un poble que va ser sepultat per alguna esllavissada, però mai no se n’han trobat les restes. Si revisem els voltants de l’esmentada ermita, es pot observar una gran i antiga esllavissada a ponent, just davant del flanc sud de l’església, on va poder quedar soterrat el poble. Si aquesta hipòtesi es demostrés en futures excavacions, es podria relacionar altre cop el gran terratrèmol del 1373 amb poblats desapareguts com el de Montclús.

Antiga cicatriu erosiva al sud-oest de l’església de Sant Joan de Caselles (Andorra) - Imatge: © David Rabadà