Terres rares o rares febres

Les guerres mai no són ni casuals ni gratuïtes, i la guerra d’Ucraïna no n’és una excepció. Quina és la raó que l’ha provocat? Doncs, la mineria de les terres rares.

Des de fa unes dècades les terres rares han esdevingut elements de gran interès econòmic geopolític. La seva història comença amb Johan Gadolin, que el 1794 va analitzar químicament un mineral d’Ytterby (Suècia) i va descobrir-hi una nova “terra” desconeguda. Tot i que Gadolin no va aïllar aquest element pur, anomenat gadolini, les seves anàlisis van obrir-ne el camí. Quasi un segle més tard, el 1880, el químic suís Jean Charles Galissard de Marignac va identificar noves línies espectrals que van poder detallar el gadolini com una terra rara. Però no va ser fins al final de la Segona Guerra Mundial que es van assolir les tecnologies prou apropiades per al destil·lat d’aquestes terres rares. En això va ser fonamental l’anomenat Projecte Manhattan, que va assolir els avenços científics en el refinament i la separació de l’urani per a la bomba atòmica, uns avenços que van servir també per a les terres rares. De fet, en l’equip hi havia el químic Frank Spedding, qui va desenvolupar mètodes d’intercanvi iònic per separar i purificar terres rares usant resines.

Però, què són les “terres rares”? Per què tenen tanta importància geoestratègica?

El terme “terres rares” designa un grup de 17 elements químics molt pesants, la majoria dels quals se situen al final de la taula periòdica, principalment els lantànids, juntament amb l’escandi i l’itri. Es classifiquen en dos grups, les terres rares lleugeres (LREE) i les pesants (HREE). Les terres rares lleugeres com el lantà, el praseodimi o el neodimi són més abundants i relativament fàcils d’extreure. En canvi, les terres rares pesants com el disprosi, el terbi o el luteci són més escasses, costoses i crítiques, ja que són les més difícils i costoses d’extreure en ser la seva mineria d’alta toxicitat i contaminació perquè s’utilitzen elements àcids i radioactius en el seu refinament. Per exemple, el terbi i el disprosi són els més cars en ser els més escassos i, en canvi, els més demanats. Les terres rares tenen un preu al mercat que oscil·la entre els 60 i els 750 dòlars per quilo però, malgrat el seu preu, tenen una alta i constant demanda internacional, que afavoreix l’increment continu dels seus preus. I és que la importància de les terres rares rau en la necessitat de la seva presència a gairebé tots els enginys moderns.

Les terres rares lleugeres són vitals en la fabricació de vehicles elèctrics, aerogeneradors, pantalles tàctils, il·luminació de baix consum, bateries elèctriques i altres dispositius. Les pesants estan associades al rendiment tèrmic i magnètic en condicions extremes, és a dir, en xips, discos durs, drons i, fins i tot, míssils militars. En fi, que sense terres rares oblidem-nos de la tan anhelada transició verda, de l’ecologisme i de la tecnologia punta que pretén reduir els hidrocarburs a favor d’altres energies més “netes” per desplaçar els motors tèrmics basats en hidrocarburs, per altres d’elèctrics sense tantes emissions de CO₂. En tot això, tinguem-ho ben clar, les terres rares esdevenen essencials en bateries, energia eòlica, solar i altres solucions alternatives al petroli, el gas i les nuclears.

Les terres rares són fonamentals en tot això i la Xina, fa menys de dues dècades, va ser la primera a adonar-se seriosament de la importància mundial de les terres rares avançant-se a occident en el seu control, explotació i refinat. Avui dia, la Xina té el monopoli d’aquests recursos i de la seva posició geoestratègica, i és el líder mundial en mineria i obtenció de terres rares. Això, encara que tard, ha impulsat que els Estats Units, Europa, Austràlia i l’Índia diversifiquin i desenvolupin capacitats pròpies per a l’extracció i el refinament de les terres rares. Segons dades, el 2023 la Xina va obtenir més del 69% de la producció mundial d’òxids de terres rares, i controla prop del 90% del refinament global, encara que fonts més recents estimen que processa entre el 90–95% del total. Aquest domini es basa en costos laborals baixos, inversions estatals massives i regulacions ambientals laxes, cosa que li ha permès vendre en un rang de preus més competitiu i desplaçar competidors occidentals. Però, a més, la Xina, per evitar crítiques ambientals i polítiques, explota recursos dels seus veïns, com Myanmar.

Val a dir que, al nord d’Euràsia i Amèrica, a les zones de l’Àrtic, Groenlàndia, Noruega i Suècia hi ha terres rares lligades a sediments alcalins.

Per això, els Estats Units, conscients del domini xinès, busquen poder explotar la mineria de terres rares on sigui, especialment en llocs on les terres rares seran uns recursos d’inversió segura (Alaska, l’Antàrtida i l’Àrtic), i potser també amb aquest objectiu Trump desitja l’annexió de Groenlàndia.

I com ja he apuntat a l’inici, la guerra d’Ucraïna és una guerra pel control de territoris ucraïnesos ocupats pels russos, on hi ha dipòsits de terres rares i liti, això sí, sota dades geològiques antiquades, manca d’infraestructura i costos alts per explotar-los. Per això, també s’entén l’interès de Trump de fer d’intermediari per posar punt final a la guerra a Ucraïna, i que li proporcionarà un pacte amb Ucraïna per a l’explotació de les seves terres rares.

Per la seva banda, la UE promou l’explotació d’elements estratègics com wolframi, estany i tàntal, però aquests no són terres rares sinó minerals crítics. 

En el cas d’Espanya, i en contra del que les veus optimistes prediquen, que s’han detectat grans dipòsits de terres rares, hem de dir que no és cert: les nostres reserves són escasses, disperses i no de qualitat excepcional. Les tenim a Campo de Montiel (Castella-la Manxa, Matamulas), a la serra de Galiñeiro (Galícia), Almeria i Fuerteventura, en aquest darrer cas amb indicis interessants, tot i que sota una forta oposició ambiental i escassa explotació activa. En fi, a Estat espanyol hi ha poca mineria i de complicada enginyeria.

Però tot això no podrà competir amb el monopoli. Davant de tota aquesta lluita geopolítica mundial per les terres rares, s’entén que el Japó estigui projectant explotar terres rares a més de 2.000 metres de profunditat sota el mar. Diuen haver-hi computat uns 500 anys de reserves útils de terres rares per a tot el planeta. I no, no és ciència-ficció, és ficció científica.

Els nipons estan impulsant un projecte car i ambiciós de mineria al fons del mar a prop de Minami Torishima, on han trobat gran quantitat de fang ric en terres rares. S’estima que cada tona de fang conté fins a 0,66% d’òxids de terres rares amb reserves potencials de 16 milions de tones.

Aquest projecte, malgrat que es tracti d’un bé molt cobejat, la seva explotació xoca amb una forta oposició ambiental pels possibles danys a l’ecosistema marí davant d’una demanda creixent de terres rares a escala internacional. De fet, entre el 2015 i el 2023 ja es va duplicar la demanda de terres rares, i s’espera que es torni a duplicar entre el 2023 i el 2050, i tot això malgrat que les reserves globals es preveuen baixes a finals del segle xxi i que el reciclatge de les terres rares als nostres abocadors serà insuficient.

Vegem-ho amb un parell d’exemples. Si desitgem convertir tota la flota de cotxes del Regne Unit a cotxes elèctrics (uns 31 milions de vehicles) necessitarem 7.200 tones de neodimi, cosa que equival a tota la producció mundial d’aquest element en un any. I, en el cas que tots els cotxes del món, uns 1.400 milions, haurien de ser elèctrics, caldrien tantes terres rares que serien inassolibles per a tota la nostra escorça terrestre.

N’hi ha que prediquen que si reciclem els nostres abocadors aconseguirem obtenir les terres rares necessàries, però aquesta idea és errònia atès que de les nostres deixalles potser en podem recuperar de mitjana uns 6,7 grams de terres rares per quilo de residu tecnològic. Mentre que, per contra, una mina de la Xina ja obté 60 grams per quilo de roca, és a dir, deu vegades més. Així per exemple, a Espanya, on tenim uns 300.000 cotxes elèctrics, s’espera que el 2050 en siguin 5 milions. Per tant, si aconseguíssim reciclar els 300.000 cotxes elèctrics actuals, cosa, d’altra banda, impossible, no donaria pas per fabricar ni de lluny els 5 milions de cotxes estimats.

Per tot plegat, podem concloure que el control de les terres rares s’ha convertit en un eix de conflictes global. La Xina lidera, per un ampli marge, la seva producció i refinament, fet que ha desencadenat esforços internacionals per no dependre’n en tecnologies netes, defensa i electrònica. En definitiva, la rivalitat geopolítica al voltant d’aquests elements continuarà creixent, i el món continuarà tremolant.