Limfoma de Hodgkin #2: Vera Peters i la radioteràpia

Després del descobriment del limfoma de Hodgkin i la seva classificació anatomopatològica, la pregunta següent va ser: com podem tractar aquest tipus de malaltia?

A finals del segle xix, l'única manera de tractar els tumors era la cirurgia, que, d'altra banda, mai havia aconseguit curar pacients amb limfoma de Hodgkin. També es començava a utilitzar la radioteràpia, que acabaven de descobrir.

L'any 1902, el metge nord-americà William Allen Pusey va escriure una important observació sobre la utilització de la radioteràpia per al tractament de pacients amb sarcoma i malaltia de Hodgkin. En aquests primers casos, es va demostrar que les radiacions podien tractar els ganglis amb afectació tumoral, però van ser casos excepcionals; a més, encara es desconeixia la toxicitat de la radioteràpia i tampoc van poder-ne demostrar la capacitat curativa. També es van descriure casos semblants a centres del Canadà.

L'any 1939, el metge René Gilbert, des de Ginebra, va descriure el cas d'un noi de 17 anys amb limfoma de Hodgkin tractat amb radiació. Gilbert no només va irradiar els ganglis del tumor, sinó que també va irradiar les regions limfonodals adjacents amb quantitats elevades de radiacions. Amb aquesta estratègia, va demostrar que molts dels símptomes del limfoma de Hodgkin, com la febre o l'anèmia, podien desaparèixer i que millorava la supervivència dels pacients, encara que no va poder demostrar que aquest tipus de malaltia es podia curar. L'any 1937, el metge canadenc Gordon Richards també va tractar pacients amb Hodgkin amb radiació, però utilitzant uns nivells de radiació molt més elevats que Gilbert, de manera que va poder arribar més profundament a les parts toràciques i abdominals.

La història de la radioteràpia i el limfoma de Hodgkin ha tingut altres protagonistes, però potser la persona més innovadora va ser la doctora Vera Peters.

Peters va néixer l'any 1911 a Rexdale, Toronto, i va començar a treballar a l'Hospital Saint John, un hospital quirúrgic femení de Toronto on va veure molts pacients amb tumors. L'any 1935 es va unir a l’equip del doctor Gordon Richards, dins la unitat de radioteràpia del Toronto General Hospital, i ambdós van iniciar una col·laboració fonamental per al tractament del limfoma de Hodgkin. Durant els primers deu anys de la seva carrera al Toronto General Hospital, Peters va millorar les capacitats de la radioteràpia tractant milers de pacients amb diferents patologies.

Durant una entrevista del 1979, Vera Peters va descriure el dia que li va canviar la vida. L'any 1947, el Dr. Gordon Richards li va demanar de revisar l'experiència del Toronto General Hospital sobre els pacients amb limfoma de Hodgkin tractats amb radioteràpia.

L'any 1950, Vera Peters va publicar el seu estudi “A study of survivals in Hodgkin’s disease treated radiologically”, en què va descriure 113 casos de limfoma de Hodgkin i va posar de manifest tres fets importants.

En primer lloc, va descriure com l'extensió inicial de la patologia tenia un efecte directe sobre la supervivència dels pacients i, per primera vegada, va establir un sistema de classificació que repartia els pacients en tres classes de risc: 1) afectació de només una estació limfàtica; 2) afectació de dues o més estacions limfàtiques al tronc superior o inferior; 3) afectació de dues o més estacions limfàtiques al tronc superior i inferior. La importància d’aquesta classificació és tal, que el sistema actual que s'utilitza per categoritzar els limfomes es basa en aquest primer sistema de Vera Peters.

En segon lloc, va determinar que la supervivència es relacionava amb la classe de risc. Els pacients de la primera classe tenien una supervivència mitjana d'11 anys, els de la segona de 8 anys i els de la tercera de 2 anys.

En tercer lloc, s’apuntava, tot i que Peters no ho va dir clarament, que hi havia casos de pacients que no havien tornat a tenir el tumor després d'un primer tractament de radioteràpia. Tanmateix, els metges de l’època pensaven que els limfomes no es podien curar, i del Toronto General Hospital deien que era "l'hospital on els metges creuen que es pot curar la malaltia de Hodgkin".

L’any 1956 Vera Peters va presentar un segon treball basat en 291 casos, en què es refermava en les conclusions del seu primer treball. Peters es va jubilar l’any 1976, i va morir l’any 1993 a Toronto.

Finalment, durant els anys seixanta, altres grups d'investigadors van reportar casos de pacients sense recaiguda en la malaltia de Hodgkin després de 10 anys des de la radioteràpia. És ja en la dècada dels anys setanta que en els llibres de medicina, com el famós Harrison's Principles of Internal Medicine, es va parlar de la possibilitat de curació del limfoma de Hodgkin amb referència als estudis de Vera Peters.

Es pot considerar Vera Peters com una de les pioneres de l’oncologia moderna i una de les metgesses més importants de la història, gràcies al seu treball, que va donar a metges i investigadors posteriors (com el radioterapeuta Henry Kaplan i els oncòlegs Vincent de Vita i Gianni Bonadonna) esperança en la lluita contra els tumors i contra el limfoma de Hodgkin en especial.  

BIBLIOGRAFIA:

1) Cowan D.H. “Vera Peters and the curability of Hodgkin disease”, Curr Oncol. 2008 Oct; 15(5): 206–210.

2) Allen Pusey W, “Cases of sarcoma and of Hodgkin's disease treated by exposures to x-rays —A preliminary report”, JAMA. 1902; XXXVIII(3): 166-169.

Hett FW. “The use of X-ray in cancer, lupus and Hodgkin’s disease”, Dom Med Mon. 1902; 19: 76–80.

4) Gilbert R. “Radiotherapy in Hodgkin’s disease [malignant granulomatosis]. Anatomic and clinical foundations; governing principles; results.”, Am J Roentgenol Radium Ther. 1939; 41: 198–241).

5) Peters MV. “A study of survivals in Hodgkin’s disease treated radiologically”, Am J Roentgenol Radium Ther. 1950; 63: 299–311.

6) Peters MV, Middlemiss KC. “A study of Hodgkin’s disease treated by irradiation“, Am J Roentgenol Radium Ther Nucl Med. 1958;79: 114–21.

7) Easson E, Russell MH. “The cure of Hodgkin’s disease.”, Br Med J. 1963; 1: 1704–7.