Limfoma de Hodgkin #3: Henry Kaplan i la radioteràpia

El doctor Henry Kaplan, a la dècada de 1950, amb un model inicial de l'accelerador lineal desenvolupat per tractar el càncer - Imatge: National Institutes of Health, U.S. federal government (domini públic)

La radioteràpia, que ja s’havia desenvolupat amb la metgessa canadenca Vera Peters, arribarà al seu màxim nivell amb dos metges dels Estats Units: Henry Kaplan i Saul Rosenberg. El primer, Henry Kaplan, té orígens ucraïnesos. La seva mare era de Kíiv. Durant els pogroms antijueus russos, la mare d’Henry va emigrar a Chicago, on va conèixer el dentista Nathan Morris Kaplan. L’any 1918 el matrimoni va tenir el seu primer fill, Henry Kaplan. Quan en Henry tenia set anys, el seu pare va morir a causa d’un tumor de pulmó. D’aquell esdeveniment, en Henry va entendre el seu destí: curar els tumors. Inicialment, va estudiar a la Universitat de Chicago, des del 1937 al Rush Medical College i finalment, des del 1943, a la Universitat de Minnesota, on va començar a estudiar radioteràpia.

Dins del laboratori d’Arthur Kirschbaum (Universitat de Minnesota), Kaplan va aprendre els fonaments de la biologia dels tumors. El seu primer projecte va ser relacionar la utilització de les radiacions amb la formació de limfomes mitjançant models de ratolí. L’any 1945 va obtenir el seu primer treball com a acadèmic a la Universitat Yale, on va continuar amb el mateix projecte. Henry Kaplan va descobrir que després d’irradiar als ratolins, els limfomes es formaven inicialment al timus i només després es propagaven als ganglis i, fins i tot, a la sang. Això va ser un descobriment molt important perquè fins a aquell moment es pensava que els limfomes es formaven simultàniament arreu del cos.

L’any 1948 fou contractat com a cap del servei de Radiologia de l’Escola de Medicina de Stanford, on va contribuir a millorar aquesta institució amb la formació de molts importants oncòlegs de les generacions futures. Durant els anys cinquanta del segle XX, Kaplan va contactar amb els físics Edward Ginzton i Bill Hansen, que estaven treballant en la construcció d’un accelerador lineal per a la recerca física a Stanford. Quan Kaplan va sentir a parlar d’aquest projecte, va pensar de construir un accelerador que pogués irradiar els pacients amb més potència i precisió. Aquest projecte es va completar l’any 1954 i va millorar completament el camp de la radioteràpia oncològica a tot el món.

A més, Kaplan va descobrir juntament amb Miriam Lieberman i altres investigadors del mateix període l’existència de virus capaços de generar limfomes en ratolins mitjançant experiments amb radioteràpia. Kaplan havia observat que ratolins exposats a irradiació corporal total podien desenvolupar limfomes a la zona de la faringe. No obstant això, si les radiacions només arribaven a la faringe, això no passava. Llavors, Kaplan va pensar que la causa d’aquests tumors era un mecanisme indirecte. En aquell període, investigadors com Ludwik Gross també van descobrir que existien virus capaços de generar leucèmia en ratolins, així que Kaplan va irradiar els ratolins per generar limfomes de la faringe. Posteriorment, va preparar una solució amb la resta d’aquests limfomes i la va administrar a ratolins sans. Després de gairebé dos anys des de la inoculació, el primer limfoma de la faringe va aparèixer i, després, un no gens menyspreable 17% dels ratolins inoculats va desenvolupar aquest tipus de malaltia.

L’any 1968, Kaplan i els seus col·laboradors van descobrir la presència d'RNA víric a la zona de la faringe d’aquests ratolins abans que es generés el limfoma, i també pel que fa a la solució utilitzada per inocular als ratolins, la qual cosa demostrava que hi havia un virus amb el poder de generar limfomes. Aquests resultats contribuïren al descobriment de la patogènesi vírica dels tumors.

Una altra de les contribucions més importants en oncologia de Kaplan va estar relacionada amb el limfoma de Hodgkin. Quan Kaplan va començar a treballar a Stanford, només el 5% dels pacients amb aquest tipus de limfoma es podien curar, i només amb radioteràpia. Com ja he comentat, Kaplan havia treballat en la creació d’un accelerador lineal més potent i precís, que reduís la toxicitat i augmentés l’eficàcia de la radioteràpia (1954), però era conscient que per canviar la història del limfoma de Hodgkin necessitava un equip. Per això, l’any 1961 va arribar a Stanford l’oncòleg Saul Rosenberg, amb qui l’any següent va iniciar assaigs clínics.

En aquella època, se sabia que la majoria dels limfomes de Hodgkin començaven amb una massa a la zona del coll o del tòrax, i que es podien tractar amb radioteràpia. No obstant això, la majoria dels pacients requeien. Llavors, Kaplan i Rosenberg van estudiar de manera més completa els nous casos de limfoma, intentant descobrir abans d’administrar radioteràpia fins on s’havia estès el tumor, això que avui es diu staging i que és fonamental per escollir quin tipus de teràpia administrar.

Per fer-ho, havien de biopsiar els ganglis a l'àrea toràcica i abdominal. Després, gràcies a l’accelerador lineal de Kaplan, es podia administrar radioteràpia a dosis més elevades, i així més actives contra el tumor, no només als ganglis amb el tumor, sinó també als ganglis adjacents. Al tòrax, Kaplan també va inventar la mantle irradiation, que permetia irradiar els ganglis del tòrax deixant fora altres òrgans com el cor i els pulmons, i la inverted Y irradiation, que feia el mateix però a la zona abdominal.

D’aquesta manera, Kaplan i Rosenberg van demostrar que es podia millorar el tractament dels pacients amb limfoma de Hodgkin, sobretot en el cas dels pacients amb la malaltia localitzada. Quan l’any 1967 Vincent De Vita va crear la quimioteràpia MOPP, que va demostrar que podia tractar els pacients amb la malaltia extensa, Kaplan va pensar que unint quimioteràpia amb radioteràpia per als pacients amb la malaltia localitzada es podien millorar encara més els resultats clínics. Per primera vegada, van utilitzar el que s’anomena combined-modality treatment, amb la qual cosa van millorar moltíssim els resultats.

Kaplan va morir l’any 1984 a causa d’un tumor de pulmó.

BIBLIOGRAFIA:

• Volker Diehl “Henry Kaplan and the story of Hodgkin’s disease“, J Clin Invest. 2010 Nov 1; 120(11): 3739.
• Jacobs Charlotte A biographical memoir, National Academy of Sciences 2015