Més enllà de Freud: Èdip i Electra en els adolescents d’avui

Als 16 anys, la Marta no podia suportar la seva mare. Tot el que deia li semblava una crítica. La seva manera de vestir, les seves opinions, fins i tot la manera com li servia el menjar: tot ho interpretava com judicis personals cap a ella. Era com si estiguessin en una guerra constant on qualsevol frase podia iniciar una discussió.

En canvi, amb el seu pare era una altra persona: es mostrava dolça, receptiva i buscava constantment la seva aprovació. Per a molts adults, aquest tipus de situacions és només part de “l’edat del pavo”. Tanmateix, des d’una mirada psicològica i social, aquests gestos poden reflectir un procés més profund: una etapa simbòlica que tot adolescent travessa a la seva manera.

Es tracta del procés de separació-individuació, conegut en el psicoanàlisi clàssic com a complex d’Èdip o d’Electra, i que avui es reinterpreta com una fase natural del desenvolupament emocional en què l’adolescent busca diferenciar-se psíquicament de les seves figures parentals. Ja no es concep necessàriament lligat a la sexualitat o al desig, sinó a la necessitat de construir una identitat autònoma.

Una tensió necessària per créixer

Aquest conflicte, originalment descrit per Freud, sol ubicar-se en la primera infància, però a l’adolescència apareix amb altres matisos. L’adolescent deixa de veure els seus pares com a figures omnipotents i comença a qüestionar-los, comparar-se amb ells i rivalitzar.

Avui, a més, aquest procés es veu influït per l’exposició constant a les xarxes socials i als entorns digitals, on els adolescents troben nous models d’identitat, valors i formes de relació que poden xocar o allunyar-se dels de la seva família. Aquest procés és conflictiu, però essencial; representa el primer pas cap a l’autonomia emocional i la identitat adulta.

L’Àlex, de 17 anys, sempre havia tingut una relació propera amb la seva mare. Però des de fa un any, qualsevol gest seu li resulta irritant. La percep com invasiva, controladora i, sobretot, incapaç d’entendre’l. En canvi, amb el seu pare, que és menys present, manté una relació ambivalent. A vegades l’admira profundament; d’altres, el desafia. Quan el supera en algun joc o discussió, sent una victòria que va més enllà del moment: és la prova que no és un nen.

Aquest tipus de dinàmiques, lluny de ser una excepció, són avui enteses com a expressions d’un canvi estructural en la identitat i la transició a la vida adulta. És un moment en què el jove deixa d’identificar-se exclusivament amb els seus pares per buscar —o crear— els seus propis referents. Aquest procés es coneix com a redefinició de vincles primaris i construcció de l’autonomia relacional.

Del mite freudià a l’adolescència d’avui

Freud plantejava que durant la infància el nen desenvolupa un vincle emocional fort amb un dels progenitors i una rivalitat inconscient amb l’altre. Aquesta tensió es resol en acceptar els límits imposats per la realitat –per exemple, la impossibilitat del desig incestuós– i en interioritzar figures d’autoritat.

Avui se sap que la resolució d’aquests conflictes no segueix un patró universal ni sexualitzat. Les relacions familiars són més diverses, incloent-hi famílies monoparentals, homoparentals i composicions multigeneracionals. A això s’hi afegeixen canvis en els models de criança, més dialogants i menys jeràrquics, que ofereixen als adolescents més espai per expressar-se, però també més responsabilitat emocional abans d’estar totalment preparats.

Límits interns davant la influència materna o paterna

El que no canvia, fins i tot en els diferents tipus de famílies, és que tot adolescent necessita aprendre a posar els seus propis límits interns –decidir fins on es deixa influir–, diferenciar-se emocionalment dels pares per no viure sota la seva ombra i buscar altres figures de referència, dins o fora de la família, que l’ajudin a construir la seva identitat.

Aquest procés no és un trastorn, sinó un ritual social i psicològic de separació i individuació. Si en la infància el nen depenia emocionalment dels pares, a l’adolescència necessita alliberar-se d’aquesta dependència per construir la seva identitat. El conflicte té una funció: ajuda a trencar els lligams simbòlics de fusió i establir una distància saludable. I no es dona necessàriament amb el progenitor del mateix sexe, sinó amb qui representa l’autoritat, el control o la sobreprotecció, sigui qui sigui. En altres casos, apareix una idealització de l’altre progenitor o d’una figura externa, que actua com a mirall dels desitjos de l’adolescent.

Ambdós comportaments, el rebuig i la idealització, poden combinar-se, com en el cas de la Marta, que es distancia de la seva mare mentre idealitza el seu pare, però també poden donar-se per separat: hi ha adolescents que idealitzen el progenitor menys involucrat. L’essencial no és la forma concreta que adopta, sinó la funció simbòlica: diferenciar-se de qui exerceix control i recolzar-se en una altra figura que ofereixi un mirall per construir la pròpia identitat.

Què passa si no es resol?

No tots els adolescents aconsegueixen travessar aquest període amb facilitat. En alguns casos, especialment quan no es dona aquesta rebel·lia o es reprimeix, queden atrapats en una lleialtat inconscient que els impedeix créixer. Joves que continuen buscant l’aprovació excessiva dels pares o no s’atreveixen a prendre decisions per por de decebre’ls, poden estar experimentant una dependència emocional.

De la mateixa manera, aquells que trien parelles amb característiques molt similars a les dels seus progenitors, sense qüestionar-se si això els fa feliços, poden estar repetint patrons no resolts. Resoldre aquest conflicte no significa trencar la relació familiar ni deixar d’estimar els pares. Significa redefinir el vincle des d’una posició més simètrica i autònoma.

Com acompanyar aquesta transició?

La família té un paper central en aquest procés. Lluny de jutjar o minimitzar els canvis, l’ideal és que els adults puguin comprendre que el conflicte forma part del creixement. Algunes estratègies útils són:

• Validar les emocions sense jutjar: el malestar adolescent necessita contenció, no correcció immediata.
• Acceptar la crítica sense personalitzar-la: quan un adolescent qüestiona tot, està explorant nous valors.
• Donar espai sense abandonar: els joves necessiten experimentar el món per si mateixos, però sabent que tenen una base segura on tornar.
• Posar límits clars però negociables: l’autoritat rígida pot augmentar la rebel·lia; en canvi, els acords afavoreixen la responsabilitat.
• Evitar els triangles: no és recomanable que un progenitor s’aliï amb el fill per criticar l’altre; això reforça el conflicte i genera més confusió.

En aquest context, les xarxes socials i les interaccions digitals també tenen un paper ambivalent: poden oferir suport i nous referents positius, però també exposen l’adolescent a comparacions constants i a pressions d’imatge que afecten la seva autoestima. Per això, l’escola, el grup d’amics i figures externes són claus per oferir models de relació saludables i diversos.

Del conflicte al retrobament: l’inici d’un nou vincle

Amb el temps, la Marta, aquella adolescent que discutia amb la seva mare i buscava refugi en el seu pare, va començar a canviar. No va ser d’un dia per l’altre. Van passar diverses crisis, plors, distàncies i reconciliacions. Però un dia, amb 18 anys, es va sorprendre en notar que gaudia de conversar amb la seva mare sense barallar-se. Que el seu pare no era tan “perfecte” com el veia abans. I que ella, la Marta, podia decidir per si mateixa. Ja no necessitava l’aprovació per sentir-se vàlida, ni la rebel·lia per sentir-se lliure. Havia après a ser ella mateixa.

De manera similar, l’Àlex també va aconseguir fer aquest pas. Després de mesos de distàncies i enfrontaments amb la seva mare, va començar a escoltar-la sense sentir-se amenaçat i a relacionar-se amb el seu pare sense idealitzar-lo ni competir constantment. Va descobrir que podia demanar consell sense sotmetre’s, i defensar les seves decisions sense trencar els llaços. Per a ell, com per a tants adolescents, resoldre aquest conflicte va significar deixar de ser “el fill de” per començar a ser ell mateix.

El procés de diferenciació emocional a l’adolescència és un ritu de pas. Darrere del caos emocional, les contradiccions i els conflictes, hi ha el naixement d’una persona amb identitat pròpia. I com tot naixement, ve amb dolor, desconcert i també amb esperança. No es tracta d’eliminar el vincle amb els pares, sinó de transformar-lo. Passar d’un amor basat en la necessitat a un amor basat en la llibertat. Passar de l’obediència cega al diàleg. De la imitació a la creació.

Article publicat a The Conversation.