Predir el futur dels ecosistemes dels nostres mars i oceans: realitat o quimera?

Segurament, molts heu llegit notícies alarmistes sobre el futur dels mars i els oceans, concretament per al final de la centúria (2100). Ja varen començar fa uns anys, no sé si ho recordeu, amb l’eslògan desafortunat “el Mediterrani es mor”. Normalment, aquestes informacions, desgranades d’articles científics i sovint mal interpretades per periodistes amb poca base de coneixement de la matèria, acostumen a ser molt alarmistes i ens presenten un futur força desolador, sobretot per a aquelles comunitats més emblemàtiques o comercials: coralls, gorgònies, peixos, balenes, etc. Poques tenen en compte, però, el que passarà al plàncton, tot i que cada vegada més, ens estem adonant que saber el que succeirà amb aquest grup clau d’organismes marins és imprescindible per entendre el futur de la vida a l’oceà.

No sé si us heu preguntat mai d’on surt aquesta informació. Doncs en aquest post us ho intentaré explicar. Però anem per parts; primer de tot, plantegem-nos la data de caducitat dels ecosistemes marins. Sovint es fa servir l’any 2100 com a referència en prediccions de canvi climàtic on han de convergir totes les previsions. A part dels més joves, la majoria de nosaltres no arribarà a veure aquesta data, tant de bo! Llavors per què ens ha d’importar? Cert que 2100 és un número bonic, rodó i està prou lluny en el futur perquè no ens faci por; per això mateix molta gent se sent desvinculada de les accions climàtiques, i pensen “si falta tant, no cal que em preocupi”.

Per a mi és un error fer prediccions a tan llarg termini, perquè es perd la perspectiva, i ens porten a pensar que els canvis són progressius, però la realitat és que molts ja els estem veient ara mateix. Tanmateix, entenc les raons polítiques i científiques que hi ha al darrere. Però tornant al tema que ens ocupa, com podem predir el què passarà?

Les prediccions es basen en models matemàtics que agafen les variables actuals i, fent servir unes equacions de major o menor complexitat, les extrapolen a un futur, més o menys llunyà. Perquè aquests models funcionin cal nodrir-los de dades. Sense dades fiables de com reaccionen els organismes a determinats estímuls els models no són acurats. I aquí està el problema més greu. Per exemple, necessitem saber l’abundància dels diferents organismes, la seva producció o el seu creixement, les relacions amb altres espècies, com els afecten les diferents variables fisicoquímiques, etc. No hi ha cap model actual que tingui la capacitat matemàtica de treballar amb moltes espècies alhora, i per això les han d’agrupar per funcions, mides, etc. Aquesta simplificació necessària ja comporta un problema en si mateix perquè es perd molta informació. Si, per contra, intentem fer un model massa complicat, amb multitud d’espècies, és molt possible que s’acabi col·lapsant o resolent conclusions completament errònies.

Com s’obtenen les dades per nodrir aquests models? Jo us parlaré només de la part biològica dels models, car les dades físiques o climatològiques s’aconsegueixen de manera diferent. Pel que fa als éssers vius, només al plàncton la diversitat de funcions és brutal. Tanmateix, hi ha diferents maneres d’abordar el problema i aconseguir dades per fer funcionar els models. Per exemple, al laboratori podem investigar com afecta la temperatura a una espècie determinada, que considerem representativa d’un grup. No obstant això, la cosa és més complexa del que sembla, car hi ha adaptacions a llarg termini difícils de quantificar, sinergies i interaccions amb altres factors, com ara l’aliment, l’estabilitat de la columna d’aigua, la intensitat de llum, els depredadors, etc., i moltes vegades les soques de laboratori no representen ben bé la realitat a la natura. També, per molt que considerem una espècie representativa, és impossible que ho sigui fidelment de totes les altres espècies similars que poblen els nostres mars i oceans.

Una altra aproximació seria aïllar comunitats naturals senceres i estudiar que passarà amb elles si variem algun paràmetre, per exemple si apugem 2 o 3 graus la temperatura. A aquesta mena d’aproximacions les anomenem experiments de microcosmos o experiments de mesocosmos, depenent de la seva grandària (microcosmos, de pocs litres, i mesocosmos, de centenars a milers de litres). Igual que en els experiments de laboratori, les interaccions amb altres factors són molt difícils de controlar i el resultat final dependrà en bona part de l’època de l’any que fem l’estudi i de quina comunitat en particular aïllem.

Llavors, ens hem de donar per vençuts? No, encara podem anar al mar i fer estudis de camp, manipulant determinades condicions. Aquesta mena d’investigació és molt controvertida perquè implica manipular grans extensions de l’oceà no sempre per a bé. Un exemple són els experiments d’addició de ferro que es van fer fa uns anys en diferents zones de l’oceà on es creia que aquest metall era limitant per a la producció primària. El resultat va ser que, similarment als mesocosmos, el resultat final depenia de les comunitats inicials i de les condicions climàtiques particulars durant l’experiment. A més, no totes les variables a mesurar es poden implementar en grans extensions oceàniques. Per exemple, no podem apujar la temperatura de grans extensions amb la tecnologia actual.

Potser el millor per entendre i predir el futur de les comunitats marines és fer seguiments en continu de determinades zones i veure com varia la comunitat al llarg de les estacions, posant especial èmfasi en aquells períodes en què la confluència de determinades variables (temperatura, estabilitat de la columna d’aigua, etc.) els fan més semblants als esperats en el futur. Tot i que aquesta és una manera de procedir relativament bona, els resultats són molt locals. A més, sempre hi ha el risc d’ignorar adaptacions a llarg termini, fenòmens de migracions o invasions d’espècies foranes que es poden establir i capgirar l’ecosistema. Els científics ens trobem també que aquest tipus de seguiments requereixen un gran esforç humà i són molt difícils de mantenir per manca de finançament. Cal fer esment també al fet de la baixa productivitat científica derivada d’aquests estudis; en els temps que corren, de pressa, estrès i exigència a tots nivells, coses de les quals els científics no ens podem escapar, qui es pot permetre esperar, per exemple, deu anys per publicar un article? Seria un suïcidi acadèmic! Tot i això, molts investigadors abnegats inverteixen bona part del seu temps i esforç en aquestes iniciatives. Sincerament, bravo per ells!

Tenim, doncs, el problema resolt? Ni de bon tros! Pensem que s’ha explorat un 5-10% de l’oceà, i el que s’ha explorat no l’acabem d’entendre ben bé. Encara no som capaços de quantificar correctament molts organismes del plàncton, desconeixem l’existència de moltes espècies (i les seves funcions), estem a les beceroles d’entendre les interaccions entre grans grups, i no diguem ja entre espècies. Hauríem de llançar, doncs, la tovallola? Jo crec que no. La ciència sempre ha avançat així, de mica en mica, amb grans descobriments intercalats en la rutina acumulativa de les petites aportacions del dia a dia. El problema és que estem a l’inici d’una etapa nova i la demanda de solucions supera la nostra capacitat de resposta. També tinguem present que l’estudi de l’oceà i de les seves comunitats no ha estat mai una prioritat per gairebé cap govern, i que el finançament en aquest camp de la ciència és encara molt limitat arreu, particularment a Espanya. Avui dia, amb els canvis climàtics (i no climàtics, com ara contaminants, canvis en la línia de costa, etc.) als quals s’enfronten els organismes marins, m’atreviria a dir que potser les comunitats evolucionen més de pressa que els descobriments, i, a menys que canviï molt la cosa, possiblement ens trobarem amb aquests canvis abans de poder predir-los d’una manera fiable.

L’espècie humana no ha estat mai en una situació com la d’ara, amb la capacitat de fer quelcom per a millorar el planeta i el benestar de les futures generacions, però sense les ganes o la intenció ferma de fer-ho. No hem tingut mai tanta incertesa envers el que ens espera a pocs (o molts) anys vista i, tot i tenir la possibilitat d’encendre una petita llum que ens il·lumini el camí, no ens aturem a prémer el botó de llanterna i preferim fugir cap endavant, a les fosques, a veure si amb sort no ens estavellem.

Quina és la meva opinió sobre el futur dels oceans i les seves comunitats naturals? Malgrat les perspectives negatives que sovint es presenten, jo soc optimista. Crec que hi haurà canvis profunds, però que, com sempre, la vida trobarà el seu camí i s’adaptarà. Segurament, però, aquestes noves comunitats no seran del gust d’uns humans que estem massa ben acostumats a trobar en el mar, no només font d’inspiració d’odes, cançons i poemes, sinó recursos, aliment, transport i, per què no, aigua. No descarto que els organismes gelatinosos del tipus meduses acabin essent dominants, com ja passa a molts llocs, però sincerament, no tinc una bola de vidre màgica i em puc ben equivocar.

Els canvis ja han començat i porten una inèrcia considerable; tot i que aturem emissions, deixem de contaminar o de sobreexplotar l’oceà, aquest encara patirà canvis profunds. Tanmateix, evitar alteracions dràstiques en els ecosistemes o esmorteir la velocitat de propagació d’aquestes, està només en les nostres mans.