Mart: vida o mentides?

Abans de començar aquest viatge de 5.000 milions d’anys, cal acceptar que si la vida a la Terra va canviar i evolucionar no ho va fer per pròpia intenció, sinó que ho va fer per adaptar-se als reptes que el mateix planeta li va imposar.

Per això, el planeta Mart és tot un exemple per comprendre la multitud de situacions terrestres que van propiciar la vida i les seves extincions, perquè la Terra i Mart ostenten alguns trets comuns que els van fer evolucionar en paral·lel. Però fins a un moment, perquè després, fa uns 3.900 milions d’anys, mentre que la Terra desenvolupava la seva vida, Mart esdevenia tot un misteri.

Molts han relacionat la presència d’aigua en tots dos planetes com a argument bàsic per a l’evolució de la vida, però resulta certa tal presumpció?

Fem un repàs a les fites assolides pels científics al respecte.

L’agost del 1996, el govern Clinton va afirmar mundialment que hi havia aigua a Mart i que potser albergava vida en la seva superfície. Un meteorit procedent del planeta vermell, i miraculosament trobat a l’Antàrtida, donava crèdit a aquella ratificació gràcies a uns aminoàcids biològics presents en aquella roca. D’acord amb tal excusa el govern Clinton va justificar milions de dòlars en visites a Mart per tal de verificar la troballa, i en tan sols unes poques setmanes ja estava llesta una missió espacial, una cosa excepcional en tota la història de la NASA. Òbviament, l’encàrrec feia molts mesos que estava programat. Però dos anys més tard, el gener del 1998, la prestigiosa revista Science explicava que els aminoàcids trobats en el meteorit no eren marcians sinó de contaminació terrestre, és a dir, que no hi havia cap prova de vida a Mart, notícia que va ocupar un espai ínfim en els mitjans.

Això no obstant, les missions de la NASA van continuar per tal de corroborar el que molts científics cauts, humils i objectius ja sabien, que no hi ha vida a Mart, només un gran desert.

Aquest planeta ostenta una oscil·lació tèrmica brutal i molt superior als nostres deserts. Entre el dia i la nit la temperatura varia entre els –87 ^oC i els +20 ^oC. La mitjana anual és d’uns –67 ^oC amb uns paisatges plens de camps de pedres (reg), dunes (erg), i fins i tot algunes lleres fluvials seques (uadis), tot recordant les nostres regions àrides. La raó d’aquest desert glaçat és la manca d’aigua líquida i la seva atmosfera. Tot i que Mart és més lluny del Sol que nosaltres, el que realment regula la seva temperatura no és la distància a l’astre, sinó la seva pressió atmosfèrica unes 14 vegades inferior a la nostra. Amb poc més de 0,07 atmosferes, l’aire és tan lleuger que no pot absorbir la radiació solar, i això que està format en un 95% per un gas hivernacle, el diòxid de carboni.

El desert glaçat anterior ja havia estat mostrat per la Viking 2 l’any 1976. En aquells dies el bioquímic Joan Oró, i altres científics, havien determinat que, donada la composició estable de l’atmosfera marciana, res l’alterava actualment, ni erupcions volcàniques ni activitats biològiques.

Però l’obsessió per trobar vida a Mart va continuar amb la Mars Global Survivor, i el juny del 2000 la NASA va anunciar, amb tota seguretat, que hi havia aigua en estat líquid a Mart i que, per tant, potser vida. De fet, només havien trobat indicis d’erosió hídrica, ves a saber si creades per un altre fluid.

Amb l’arribada el 2001 de Bush al poder, les coses no van ser diferents i el març del 2004 el seu govern va declarar que a Mart va haver-hi oceans i probablement vida en aquests. La missió amb l’Spirit i l’Opportunity així ho indicaven en fotografiar solcs produïts per algun fluid, a més de detectar la presència de sulfats que, segons la NASA, procedien d’ambients hídrics.

Panoràmica del Perseverance Valley al planeta Mart obtinguda per la càmera de l’Opportunity -  © NASA

Cal aclarir al lector que els sulfats, com també passa a la Terra, es poden formar en mitjans molt àcids i no només en humits. A més l’aigua és un element inorgànic que no s’ha de confondre amb la presència de vida. A la Terra, per exemple, l’aigua va venir dels cometes i meteorits que la van aportar. Posteriorment, els volcans la van exsudar, i no per això pensem que la vida va sorgir del magma.

Aigua i vida mai impliquen una causa i efecte inevitable i Mart és un gran desert. De fet, la mateixa NASA, amb la boca petita, admetia que li faltaven dades per arribar a concloure que va haver-hi vida marciana.

L’abril del 2006, la missió europea Mars Express va confirmar en la revista Science el que ja s’havia dit, que Mart havia estat un gran desert durant almenys el 75% de la seva història final. És a dir, si va haver-hi vida vinculada a possibles masses d’aigua, com la NASA va pretendre demostrar, només va poder donar-se 3.500 milions d’anys abans.

Aquestes dades posaven en qüestió l’estratègia del programa d’exploració de Mart per part de la NASA. La seva obsessió per trobar aigua líquida recent, i en això indicis de vida, revelava una intenció poc científica. De fet, la pressió atmosfèrica marciana és tan summament baixa que l’aigua no pot trobar-se en forma líquida, com a màxim romandrà gelada en el subsol, que se sublimarà en vapor sense passar a penes per l’estat líquid. Sense aigua líquida a Mart com a causa de vida, la cerca d’aquesta en el planeta vermell resulta una mera quimera.

De totes maneres els Estats Units i la NASA van mantenir la seva tesi. Durant el maig del 2008 una nova sonda, la Phoenix, va aterrar al pol nord trobant aigua, per descomptat, gelada. Aquesta formava part del subsol marcià però sense contenir ni rastre de vida. I cap a l’any 2014, quan els Estats Units estaven a punt de la fallida pel seu deute extern, van llançar una altra bomba marciana. Analitzades durant el març del 2013 unes roques obtingudes pel Curiosity, la NASA va afirmar que Mart va poder albergar microbis vius pel simple fet de trobar llits fluvials fòssils de pH gairebé neutre.

A la Terra els medis neutres no són causa exclusiva de vida, de fet, hi ha “bacteris” que viuen en un pH més corrosiu que el d’una ampolla d’àcid clorhídric.

Així i tot, i durant el setembre del 2013, la NASA tornava a repetir el que ja van trobar en sondejos anteriors, que existia un 2% d’aigua en el subsol marcià. I de nou, el 26 de setembre de 2013, la NASA va anunciar que Mart contenia aigua...

En resum, la NASA mai no ha trobat ni vida actual ni vida fòssil a Mart, ni indicis d’aquesta, només ha venut somnis als ingenus. Fa més de 50 anys que trepitgem el sòl marcià amb sondes i projectes caríssims dels quals el 50% ha fracassat en el seu objectiu. I davant la crisi apressant del món, com explicar tants milions de dòlars perduts en aquest tema? És obvi que els comunicats de la NASA i del govern dels Estats Units sobre el duet aigua i vida a Mart no troben cap veracitat. El fet és que aquestes missions s’han regit més per criteris estratègics que científics. La prova de tot l’anterior és que la majoria d’anuncis sobre aigua i vida a Mart han coincidit en període electoral, l’any 1996 amb Clinton i el 2004 amb Bush, o en plena crisi del deute estatunidenc durant el 2013. D’aquesta manera, i davant l’opinió pública, s’han justificat mastodòntiques despeses del govern en missions al planeta roig i no en sanitat, educació o equitat social. Tant si hi ha vida a Mart com si no, qui més el visiti potser posseirà el títol de gran superpotència.

Tot això resulta fonamental per tal de comprendre la nostra evolució a la Terra d’acord amb la seva afinitat amb Mart. Mart i la Terra han tingut evolucions paral·leles, iguals però singulars. Ambdós són planetes rocallosos i plens de silicats, però Mart és més petit, de menor gravetat i escassa atmosfera, per això no ha conservat mars, tolls o llacs. Mentrestant, l’únic planeta conegut que ostenta vida és la Terra. Caldrà analitzar els factors que l’han propiciat en el pròxim capítol, tot comparant-los amb els d’altres planetes, Mart inclòs. L’aigua en va ser un, però no l’únic. Molts més factors van impulsar la biologia terrestre.