SN1604, la supernova de Kepler

Imatge (2004) resultant dels estudis realitzats per la NASA amb els telescopis espacials Hubble i Spitzer i amb l'observatori de raigs X Chandra de la supernova de Kepler - Imatge: © NASA/ESA/R. Sankrit and W. Blair (Johns Hopkins University)

Avui ens traslladem als temps on l'única forma de mirar el cel era mitjançant els propis ulls, és a dir, abans de la invenció i expansió del telescopi per a usos astronòmics. Ens situem a l'any 1604 i en aquells moments els grans observadors de l’època estaven fascinats per observar una conjunció propera entre Mart i Júpiter que molts associaven al que havia passat 1.600 anys abans amb el que coneixem com a estel de Nadal.

Sabem que la nit del 8 al 9 d’octubre de 1604, ara fa 420 anys, molts dels observadors fixats en l’observació de planetes, com el cas dels astrònoms Fabry, Maestlin o Roeslin, no es van adonar d’un objecte “nou” en el cel. En canvi, sí que el va observar a la matinada del dia 9 d’octubre Lodovico delle Colombe des del nord d’Itàlia, qui va passar a ser-ne el primer observador. A partir d’aquí, la notícia d’un nou objecte al cel va córrer com la pólvora i el gran Johannes Kepler es va posar a observar l’objecte diàriament a partir del dia 17 d’octubre durant un any a simple vista, motiu pel qual aquest objecte ha acabat passant a la història com la supernova de Kepler.

Però, què era aquell objecte nou? Es tractava d’una explosió d’un estel, produint un dels fenòmens més energètics de l’Univers, el que coneixem com una supernova. En aquest cas les dades mesurades per Kepler, que va anar comparant la seva brillantor amb la dels planetes, van permetre traçar la corba de brillantor de l’objecte. Sabem que aquesta supernova va ser visible a simple vista, fins i tot de dia, durant unes tres setmanes, i que era l’objecte d’origen estel·lar més brillant del cel (només superat pel Sol). Amb tota aquesta informació, l’any 1943, Walter Baade des de l’observatori Mount Wilson (Califòrnia) va revisar la constel·lació d’Ofiüc fins a trobar una nebulosa que coincidia amb la posició donada per Kepler i que tenia l’aspecte del que anomenem romanent d’una supernova. I així és com es va resoldre l’origen de l’objecte que va fascinar els astrònoms del segle XVII.

La supernova 1604 ha estat la darrera supernova que la humanitat ha pogut observar i que s’hagi produït en la nostra galàxia. Uns pocs anys abans, l’any 1572 Tycho Brahe n'havia observat l’anterior. Dues supernoves en una generació! En canvi, des de llavors el més similar que s'ha produït fou l’any 1987 quan una supernova al Gran Núvol de Magalhaes, petita galàxia satèl·lit de la nostra, va ser visible a ull nu des de l’hemisferi sud. Seguim, per tant, des de fa més de 400 anys esperant una supernova a la nostra galàxia que sigui visible des de la Terra.

Sabies que...?

El fet de posar-li el nom de Kepler, malgrat que no en va ser el primer observador, està plenament justificat pel gran mèrit que va tenir en observar-la durant un any, i publicar l’any 1606 De Stella Nova, un tractat amb tots els detalls. Gràcies a això es va poder localitzar de nou el 1943 i sabem que era una supernova tipus “Ia”, que es produeix en un sistema de dues estrelles quan el material d’una cau a l’altra i acaba generant en aquesta una explosió que destrueix l’estel completament o gairebé.

Nota: La versió inicial d’aquest article va ser publicada al suplement "Lectura", Diari Segre (6 d'octubre de 2024)