Secrets i codis. El món dels missatges encriptats: el cinema i la literatura (II)

Dins de l’àmbit de l’espionatge s’han utilitzat molts mètodes per transmetre informació “secreta”.

El més clàssic és l’anomenat codi Cèsar, que consisteix a assignar cada lletra d’un alfabet a una altra lletra resultant de desplaçar aquesta un cert nombre d’unitats. Juli Cèsar ho feia servir per enviar els seus missatges movent tres lletres de l’abecedari (Vides dels dotze cèsars, de Suetoni).

D’aquesta manera l'expressió AVE CÈSAR quedaria substituïda per DYH FHVDU.

Aquests mètodes militars han interessat també al món del cinema i de la literatura, que els han adaptat per incloure’ls en la trama de pel·lícules i novel·les.

Així, ens podem preguntar, quina relació hi ha entre l'emperador Juli Cèsar, S. Holmes, les matemàtiques i els missatges secrets?

Per exemple, si ens fixem en un desplaçament d’una lletra ens trobem en una situació com la que segueix: 

En aquesta distribució, en la paraula HAL la lletra H es tradueix per la lletra I, la A per B i la L per M. Aquesta codificació es va usar en les diferents versions de la pel·lícula 2001: Una odissea de l'espai, en la qual l'ordinador que apareix en el film es denominava HAL que, com poden observar, en llenguatge xifrat és l'acrònim d'IBM.

En la literatura també trobem diversos escenaris on el protagonista és la codificació, i parlaré de tres exemples.

A L’escarabat d’or (1843) d’Edgar Allan Poe apareix el missatge:

William Legrand, el protagonista de la novel·la, descobreix la localització d'un tresor després de desxifrar el missatge mostrat. El procediment utilitzat està basat en un mètode estadístic: l’anàlisi de freqüències. Aquest mètode compta la freqüència amb què apareix cada símbol i l’associa a la lletra que s’usa més de l’alfabet anglès. En els textos anglesos, la lletra que apareix més és la e, seguida de les lletres a, o, i, d, h, n...

Utilitzant aquest raonament, s’observa que el caràcter que apareix més en el text és el 8 (apareix 33 vegades en el text) i, per tant, s’associa que és una e, i així successivament. D’aquesta manera, i gràcies a l’estadística combinada amb el sentit comú, la lògica i altres raonaments, el protagonista de l’obra conjectura que el missatge codificat en versió original és:

 A good glass in the bishop's hostel in the devil's sear –forty one degrees and thirteen minutes– northeast and by north –main branch seventh limb eart side– shoot from the left eye of the death's-head– a bee line from the tree through the shot fifty feet out.

Altres escriptors com Jules Verne o Artur Conan Doyle van usar recursos semblants per afegir suspens a les seves obres. 

En Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne, el desxiframent d'un pergamí ple de caràcters rúnics provoca el primer pas del viatge èpic. Els caràcters són part d'una xifra de substitució que genera una escriptura llatina, que al seu torn només té sentit si s'inverteixen les lletres:

 «Descendeix el cràter del volcà de Sneffels quan l'ombra de Scartaris arriba a acariciar abans de les calendes de juliol, audaç viatger, i arribaràs al centre de la Terra.»

A Gran Bretanya, un dels millors escriptors de ficció criptogràfica fou Arthur Conan Doyle (Edimburg, 22 de maig de 1859 — Crowborough, Sussex, 7 de juliol de 1930). En El misteri dels ballarins, Doyle presenta Sherlock Holmes davant d’uns missatges encriptats pel mètode de substitució. Per a la seva resolució, li caldrà executar una anàlisi de freqüències i d’aquesta manera resoldre el cas. Aquests missatges són uns ninots dibuixats, en què cada postura representa una lletra diferent. 

I acabem aquí aquest primer trajecte pel món de la criptografia.