Tot arreglant el món des de la caixa del supermercat

Sovint a classe ens fixem en un exemple quotidià com són les caixes automàtiques del supermercat, per començar una anàlisi més profunda de cap on va el món, i com pot acabar tot plegat. Quan estudiem un compte de resultats d’una empresa, intentem esbrinar per què els propietaris del supermercat han decidit optar per les caixes automàtiques. Per la part de les vendes, la gent no deixa de menjar o comprar al supermercat perquè hi hagi caixes automàtiques. Per tant, les vendes (la riquesa d’un país, segueix igual). 

En canvi en la part de les despeses, l’empresa s’estalvia unes despeses de sous en gent de caixa, i en canvi les substitueix parcialment pels enginyers o experts informàtics que han muntat les caixes. I dic parcialment, perquè si ho fan, és perquè hi ha un estalvi, que és l’incentiu per al canvi tecnològic. I per tant, com que hi ha un estalvi en despesa, hi ha més benefici, que és la remuneració del factor capital. L’estat recapta més impost de benefici, però per una banda hi ha més gent sense massa qualificació a l’atur (que l’estat haurà d’ajudar) i menys recaptació en impost sobre la renda, que no es veu compensada per l’augment en l’IRPF que experimenten els enginyers que han dissenyat el nou sistema de caixes automàtiques.

Per tant, la conclusió de tot plegat és que les vendes (que assimilem a la riquesa d’un país) són les mateixes. L’estat ha generat més dèficit, hi ha un nombre superior de persones que ho passen més malament, un nombre petit de persones que segurament cobren més per la seva feina, i uns propietaris del supermercat, que han augmentat el seu benefici. Tot això ens porta a concloure que el pastís total de la riquesa continua essent el mateix, però les desigualtats entre persones, han augmentat. És per aquest motiu que l’opinió pública en general es quedava una mica astorada, quan els deien que l’any 2018, Espanya va assolir el mateix nivell de riquesa que abans de la crisi del 2008. Perquè si som igual de rics, hauríem de tenir una sensació de benestar semblant a la del 2008, que evidentment no es complia el 2018, ja que la riquesa estava diferentment repartida.

I quan evidenciem aquests fets, ens arribem a preguntar si val la pena la millora tecnològica, si acaba portant més desigualtat social. I a vegades tenim la temptació de ser com alguns avantpassats nostres, que al s. XIX, i coneguts com els ludites, pretenien acabar amb les màquines de la indústria emergent, perquè una màquina comportava la substitució de mà d’obra, i per tant, un increment del malestar. 

El temps, però, durant segle i mig, no ha donat la raó als ludites. El capitalisme ha evolucionat, i els nivells de benestar personal de la gent han augmentat com a mínim fins als primers anys del s. XXI. Hi ha qui diu, però, i segurament amb raó, que a canvi de carregar-nos la salut del planeta, i que potser ara sí que ja hem arribat al nivell màxim de benestar econòmic, i que res no tornarà a ser igual. Segurament, aquest tipus d’afirmació no és la primera vegada que es fa al llarg de la història, i per tant, no sabem si el concepte de benestar econòmic de la gent ha tocat sostre. Ens faltarà perspectiva històrica per contestar a aquesta qüestió. Tot i que segurament al nostre voltant, tenim evidència de molts casos, que per primera vegada hi ha una generació de joves que tenen unes condicions de vida i emancipació més dificultosa que la dels seus progenitors.

En tot cas, el motiu del present article no és intentar esbrinar on som, sinó veure si malgrat l’evidència de les conseqüències, el món econòmic ha de seguir vetllant pel progrés tecnològic que estalvia cada cop més mà d’obra. El capitalisme sempre ha estat una relació dual entre el factor treball i el factor capital. I sembla que per primera vegada a la història, el progrés tecnològic ha portat a una situació que el factor mà d’obra és menys necessari, i que no l’arribem a ocupar del tot. Al món occidental, amb un estancament demogràfic evident, trobem que cada vegada les taxes d’atur de tendència (el que no computa els efectes dels cicles econòmics) són creixents. 

Tot i això, personalment crec que el capitalisme deixaria de tenir sentit, si no hi ha aquest incentiu a l’augment de la productivitat, que en el fons és el motor del sistema. Hi ha qui diu que al sistema econòmic capitalista li queden tan sols unes dècades de supervivència. Certament, no estan del tot desencaminats, però ni que el sistema canviï substancialment com sembla que així pot ser, crec que no perdrà aquesta característica tan pròpia que ens proporciona el progrés científic, en el sentit de fer el mateix que fèiem amb menys esforç, o amb el mateix esforç, aconseguir fer més.

La Humanitat no ha hagut d’esperar l’arribada del capitalisme per intentar progressar científicament. Segurament, però, aquesta etapa econòmica ha portat a l’època on el progrés científic ha estat més accelerat, tota vegada que quan els beneficis del progrés els comparteixes entre dos (factor treball i factor capital), és força lògic intentar buscar una millora individual.

Les empreses i organitzacions seguiran tenint com un dels principals objectius la millora de la seva eficiència, i més en èpoques com les actuals, on l’escassetat de recursos sembla evident. Organitzar-se millor serà una norma fins i tot de supervivència. O serem més eficients i productius, o no serem. No de manera salvatge, amb més respecte al medi ambient del que hem tingut fins ara, de manera potser més cooperativa entre els dos factors, amb fórmules mixtes de compartició del benefici entre el capital i el treball (canvi en els sistemes de remuneració), amb noves fórmules de fiscalitat, però en definitiva, si un no intenta ser més productiu dia rere dia, segurament en trobarà un altre al seu costat que ho intentarà, i el farà desaparèixer.

I per tant, les habilitats interioritzades en l'etapa d’ensenyament per part de científics i enginyers sembla que tindran una bona prèdica i sortida professional en el futur, ja que estan cridats a ser un dels grans protagonistes i catalitzadors dels canvis en el futur. Les disciplines englobades dins les STEM (science, technology, engineering and mathematics) seran una de les grans propulsores dels canvis en el futur, perquè seran la clau del benestar econòmic d’un país, la clau per tal que una economia no quedi enrere en un món que indefugiblement seguirà essent competitiu com la mateixa condició humana.