L'evolució del llenguatge científic

“En aquest llac, on les competicions són més ferotges i contínues, més enllà de qualsevol paral·lelisme, que en els pitjors períodes de la història humana; on s’apoderen no només dels béns de la vida, sinó de la vida mateixa; on la misericòrdia i la caritat, i la simpatia i la magnanimitat, i totes les virtuts són del tot desconegudes; on el robatori i l’assassinat i la tirania mortal de la força sobre la debilitat són la regla invariable; on el que anomenem mal fer sempre triomfa, i el que anomenem bondat seria immediatament fatal per al seu posseïdor, fins i tot aquí, a partir d’aquestes dures condicions, s’ha desenvolupat un ordre que és el millor que es pot concebre sense un canvi total de les condicions en si; s’ha assolit i es manté constantment un equilibri que realment aconsegueix, per a totes les parts implicades, el bé més gran que les circumstàncies permeten.”

El llac com a microcosmos, de Stephen A. Forbes (1887).

El 25 d’octubre del 2023 vaig assistir a una conferència celebrada a Barcelona, a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), on el professor Marten Scheffer va fer una presentació molt interessant sobre el canvi climàtic i l’ecologia titulada "Optimisme climàtic, pessimisme i esperança".

A l’inici de la seva xerrada, el professor Scheffer va fer referència al que podria considerar-se un dels primers articles en el camp de l’ecologia, publicat per Forbes el 1887. Va compartir alguns fragments d’aquest treball històric (un dels quals inclòs al començament d’aquest post), i em va sorprendre el llenguatge eloqüent i poètic emprat en la literatura científica d’aquella època.

Una investigació posterior m’ha portat a fer-me adonar que aquest estil líric no era una anomalia sinó la norma imperant durant aquest període. Les metàfores, el vocabulari complex i altres recursos literaris eren trets habituals del discurs científic en aquella època passada. En el context contemporani, els articles científics es caracteritzen per la seva clara objectivitat, estil succint i l’absència de llenguatge emotiu o expressions figuratives. Aquest enfocament professional i especialitzat de la comunicació científica reflecteix la tendència més àmplia de professionalització i especialització de la comunitat científica. Cal destacar que la investigació científica primerenca es basava principalment en l’observació directa, la qual cosa permetia un ús més creatiu del llenguatge.

Tanmateix, amb el pas del temps, el discurs científic ha anat evolucionant per esdevenir més directe i tècnic. Aquesta evolució s’ha vist accelerada, en part, pel domini global de l’anglès com a llengua principal de comunicació científica, sent molts científics no nadius. És important reconèixer que l’anglès no sempre ha ocupat aquesta posició; l’alemany, per exemple, va servir com a llengua principal per a la comunicació acadèmica a principis del segle XX.

És cert que la preferència contemporània per la comunicació concisa i directa en l’escriptura científica és comprensible, tenint en compte l’aclaparador volum d’articles publicats diàriament i les limitacions de temps a què s’enfronten els investigadors. No obstant això, és innegable que hem sacrificat part de l’art i l’elegància del llenguatge en aquesta recerca. Tanmateix, em pregunto: no hauríem de permetre ocasionalment l’ús del llenguatge expressiu, metàfores o fins i tot l'humor en el discurs científic?