Vida i obra
Orfe de pare, fou educat per un oncle, Josep de Moragas i de Tavern, i tingué una estreta relació amb el seu cosí Josep↑Yxart. Estudià dret a Barcelona, on s’establí definitivament el 1873, com a oficial de secretaria de la Diputació. Després, gairebé fins a la seva mort, fou procurador dels tribunals. Els seus primers escrits foren en castellà: novel·les sentimentals i històriques, com El pintor Rubio (redactada en 1866-67, inèdita) i Don García de Alcaraz (1875), estructurades en lliuraments, i narracions de costums pròximes a un realisme encara elemental, com La venganza del gitano (1875). La seva primera narració en català fou La Pagesia. Novel·la de costums catalanes, de to satíric i presentada com a broma als Jocs Florals del 1878 en col·laboració amb Yxart i un oncle d’ambdós, i el primer article fou “Quatre mots sobre la policia urbana i l’ornat públic de Barcelona” (1878), arran de la visita amb Yxart a l’Exposició Universal de París. Els factors decisius en la seva conversió al «catalanisme literari» foren la relació amb Yxart, la influència de Joaquim↑Riera i Bertran, que l’introduí als cercles literaris de la Renaixença, i la participació admirativa com a espectador, el 1887, en els Jocs Florals de Barcelona, en què fou premiat els anys 1879 (Sor Sanxa), 1880 (Isabel de Galceran) i 1884 (L’↑Escanyapobres), i dels quals fou secretari (1881), mantenidor (1882, 1919) i president (1896). Els aplecs de narracions Croquis del natural (1879) i Notes de color (1883) el revelaren com un analista de la societat, capaç de retratar amb tècniques innovadores fets i psicologies. Amb La↑papallona (1882) obrí els camins de la novel·la catalana moderna, tot i oscil·lar entre la voluntat realista i el manteniment inevitable de les convencions fulletonesques i romàntiques. Entre els anys 1882 i 1892 produí el gros de la seva obra novel·lística, basada en la vida contemporània del país, que reflectí amb consciència els grans processos històrics: L’Escanyapobres (1884), estudi de l’impacte del capitalisme en la societat rural rere la figura de l’avar;↑Vilaniu (1885), descripció satírica de la vida i la política provincianes, i La↑febre d’or, retrat crític de l’ascens social amb el guany borsari (1890-92). A La↑bogeria (1899) investigà el determinisme en la malaltia mental i inicià un tractament múltiple de la realitat que assenyala la seva maduració com a novel·lista. El conjunt de l’obra d’Oller mostra les dificultats amb què topà per progressar en la recerca narrativa, fet que el dugué a un ritme de producció minvant: trigà set anys a enllestir la darrera novel·la,↑Pilar Prim (1906) (premi Fastenrath 1912), en la qual la intensificació psicològica i l’estil elaborat palesen l’adopció de procediments modernistes. Col·laboraren al seu abandó de la creació literària la impressió produïda per la mort prematura dels seus amics i crítics Josep Yxart (1895) i Joan Sardà (1898), la crisi que patien la novel·la catalana i l’europea i la impossibilitat de professio-nalitzar-se. En avançar el s. XX s’anà mostrantrefractari tant a les tendències ideològiques i estètiques del darrer modernisme com a l’academicisme i el purisme lingüístic dels noucentistes. Oller trià la llengua en funció del mètode descriptivodramàtic i de l’art imitatiu, que seguí, al marge del context literari de l’entorn, i aconseguí un estil propi, de llenguatge poc marcat, apte per a la nova narrativa realista, amb algunes limitacions degudes a la precarietat de la tradició literària catalana i amb el referent de la llengua oral de la Barcelona de l’època. Treballà, aconduït per Yxart, al marge del costumisme predominant, i la seva tècnica, fonamentada en l’observació i pouada de les novel·les de Balzac, es distingeix per les descripcions, la creació de personatges versemblants i l’articulació d’un complex món de ficció. El guià la intenció realista naturalista, per bé que el seu objectiu fou fer un art viu i autèntic, fidel al real però sorgit de la imaginació. El seu model únic fou el natural (reducte de la poesia) i extragué, amb plena consciència, els temes de la societat de l’entorn. Tingué voluntat d’escriptor, sense un pla establert, fet que no l’impedí de forjar amb la seva obra un veritable document històric i social. La visió de la societat en les novel·les d’Oller és informada per un idealisme innat i per principis morals, més enllà de la dèria materialista del naturalisme de Zola, l’obra del qual admirà més pel seu funcionament artístic que per les doctrines deterministes, que acceptà només en part. Publicà diversos reculls de narracions breus: De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918), i deixà escrit el nucli d’un bon nombre de novel·les. Entre el 1905 i el 1913 traduí obres de Pavlovskij, Dumas, Turgenev, Tolstoj, Flaubert i diversos dramaturgs italians; escriví teatre (Teatre d’aficionats, 1900, i Renyines d’enamorats, 1926), i deixà inèdites unes Notes per a les memòries del meu pas pel teatre català (datades el 1913), publicades com a Memòries teatrals (2001), que correspondrien al capítol XVI de les↑Memòries literàries (1962), redactades entre el 1913 i el 1918, que evoquen en to justificatiu i documentació abundant la seva carrera d’escriptor fins el 1906. Els seus contactes literaris a Espanya, França i Itàlia li consolidaren una fama insòlita en la literatura catalana del moment, i a Catalunya esdevingué el representant, com a realista declarat, del corrent literari més avançat i cosmopolita de l’època; participà com a tal a L’Avenç, fins el 1889, i col·laborà des del 1888 a La Vanguardia, amb remarcables articles sobre urbanisme (una afecció que modelaren els seus viatges a París), La Veu de Catalunya i L’Esquella de la Torratxa. Les seves obres foren traduïdes a diversos idiomes i Zola prologà la versió francesa de La papallona (1885), fet que provocà, per part de la crítica, la seva vinculació excessiva amb el naturalisme estricte. La publicació actualitzada ortogràficament de les Obres completes (1928-30), en dotze volums, confirmà la seva rehabilitació com a patriarca de la novel·la catalana moderna.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Bensoussan, M. (1977), p. 349-368
- Bensoussan, M. (1993), p. 17-24
- Beser, S. (1977), p. 333-347
- Cassany, E. (1992), p. 226-231
- Corretger, M. (1995), p. 68-74
- Calvet, A. (1962), p. 7-48
- Manent, A. (1962)
- Maseras, A. (1996)
- Molas Batllori, J. (19632)
- Montoliu, M. de (1985), vol. I, p. 11-33
- Moragas i Rodes, V. de (1995)
- Nunes, M. (1987)
- Serrahima, M. (1972), p. 45-88
- Sunyer i Molné, M. (1999)
- Tayadella, A. (1986), p. 55-68
- Triadú, J. (1955)
- Vall i Solaz, F.X. (19941)
- Vall i Solaz, F.X. (2006), p. 121-159
- Yates, A. (1998).