OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Manuel de Pedrolo i Molina

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·lista, poeta, dramaturg i traductor.
l’Aranyó, Segarra, 1918 — Barcelona, Barcelonès, 1990

Vida i obra

Per bé que l’escriptor nasqué al castell de l’Aranyó, on la seva família vivia des de temps antics, Manuel de Pedrolo estudià el batxillerat a Tàrrega i va haver d’interrompre els estudis a causa de la Guerra Civil Espanyola, en la qual participà com a soldat d’artilleria. S’instal·là a Barcelona el 1943 i es dedicà a feines diverses per guanyar-se la vida, amb la intenció, però, d’esdevenir escriptor. Se l’acostuma a presentar com a escriptor vocacional, un dels més prolífics de la literatura catalana, i se’l considera, fonamentalment, un novel·lista. Amb la voluntat d’esdevenir escriptor professional, Pedrolo conreà tots els gèneres literaris (novel·la, teatre, poesia, traducció i articulisme); el gros de seva obra depassa el centenar de títols publicats, la major part dels quals són novel·les, amb la dificultat, però, que, a causa de la censura, moltes de les seves obres foren publicades al cap d’anys d’haver estat escrites. S’ha dit que Pedrolo representa, ell tot sol, una literatura, sobretot per l’ambició del seu projecte narratiu on hi ha, d’una banda, la voluntat de tocar tots els gèneres temàtics dins de la novel·la, i també per l’esforç d’introduir, dins de la literatura catalana, les innovacions tècniques que caracteritzen (de Kafka a Joyce i de Proust a Durrell) la renovació narrativa del s. XX. És així que Pedrolo va escriure novel·la policiaca (Es vessa una sang fàcil, 1954; L’inspector arriba tard, 1960; Joc Brut, 1965, Mossegar-se la cua, 1968, i Algú que no hi havia de ser, 1974); novel·la de ciència-ficció (↑Mecanoscrit de segon origen, 1974; Aquesta matinada i potser per sempre, 1979, i Successimultani, 1980, entre d’altres); narracions eròtiques (Obres púbiques, 1991), novel·la simbòlica (↑Totes les bèsties de càrrega, 1967) i es va acostar a diferents formes de realisme en novel·les com Balanç fins a la matinada (1963), Cendra per Martina (1965), M’enterro en els fonaments (1967), Un amor fora ciutat (1970), Si són roses floriran (1971) i Des d’uns ullsde dona (1972), entre d’altres. Quant a la varietat de tècniques narratives, a partir del 1963, Manuelde Pedrolo començà el corpus novel·lístic titulat↑Temps obert, que comprèn una sèrie de novel·les que assenyalen les diferents possibilitats que poden donar-se quan una «situació conflictiva» —en aquest cas un bombardeig durant la guerra civil— incideix sobre una determinada «situació original». El personatge Daniel Bastida, protagonista de la sèrie, viu nou possibilitats diferents (cadascuna és una novel·la) a partir del resultat del bombardeig. És a dir, segons qui mor i qui no mor a la casa del carrer Banyoles de Gràcia. En una líniasimilar caldria esmentar la tetralogia de La terra prohibida (formada per Les portes del passat, 1977; La paraula dels botxins, 1977; Les fronteres interiors,1978, i La nit horitzontal 1978), així com les sèries dels Anònim (Anònim I, 1978; Anònim II, 1981; i Anònim III, 1981), i la dels Apòcrifs (Apòcrif u: Oriol, 1982; Apòcrif dos: Tino, 1983; Apòcrif tres: Verònica, 1984, i Apòcrif quatre: Tilly, 1985). Hereu, d’altra banda, d’una narrativa en evolució, Pedrolo ha defugit l’encasellament fàcil que dona el domini d’una determinada manera de narrar i ha investigat les múltiples possibilitats estructurals i tèniques de la novel·la moderna. Ha assajat les propostes innovadores que van de Joyce al nouveau roman: ha jugat amb el temps, ha fet novel·les de visió calidoscòpica i d’aparent desordre intern, tècniques de collage, monòleg interior imitació del behaviorisme. Títols, per exemple, com Espais de fecunditat irregular/s (1973), Text/Càncer (1974) i Crucifeminació (1986), entre d’altres. El conjunt de la seva obra es troba equidistant dels dos corrents que marcaren la literatura de després de la Segona Guerra Mundial: l’existencialisme i el conductisme. També cal remarcar la seva activitat com a autor teatral, que, en el seu inici, tot i el desmentiment de l’autor, fou vinculada al teatre de l’absurd dominant a l’Europa de l’època. Cal remarcar Cruma (1950) o↑Homes i no (1959). En tot cas, sovint, ens trobem en situacions asfixiants i homes que lluiten i cerquen obtenir la llibertat. Tota la seva obra dramàtica fou recollida en dos volums a Teatre (1999-2000). Poeta, amb una irregular publicació i coneixement, ha calgut esperar l’edició pòstuma del 1996 per a tenir la seva obra recollida a Obra poètica completa 1931-1990. Insubornable defensor de la independència de Catalunya en temps poc propicis, mantingué una constant presència a la premsa escrita amb articles de reflexió nacionalista que recollí en diversos llibres com Els elefants són contagiosos (1974). Al final de la seva vida reuní parts dels seus dietaris a Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990 (1991), que ja aparegueren pòstumament com a Diari 1986 (1998) i Dietari 1987 (1999). Part de la seva extensa obra narrativa ha estat publicada en diversos volums d’obra completa: Novel·les curtes (7 volums) entre el 1976 i el 1995, i Contes i narracions (5 volums), entre el 1974 i el 1997. Com a traductor desenvolupà una àmplia activitat i és un dels introductors de la novel·la nord-americana contemporània a la literatura catalana. Dirigí la popular col·lecció “La Cua de Palla” i en traduí diversos volums. L’any 1979 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Bibliografia

  1. Broch, À. (20071), p. 85-88
  2. Capmany, M.A. (1958)
  3. Closa, J. (1990)
  4. Coca, J. (1991)
  5. Diversos autors (19905)
  6. Diversos autors (19906)
  7. Diversos autors (20008)
  8. Fuster, J. (1979)
  9. Porcel, B. (1970)
  10. Riera i Llorca, V. (1971), p. 201-226
  11. Rosselló Ivars, R.X. (1992).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
ICG

Llegir més...