OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

II de Va Pere III de Catalunya-Aragó

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Rei de Catalunya-Aragó (1336-87) dit el Cerimoniós o el del Punyalet, era el fill segon d’Alfons III i de la seva muller Teresa d’Entença, però passà a ser l’hereu en morir infant el primogènit.
Balaguer, Noguera, 1319 — Barcelona, Barcelonès, 1387

Vida i obra

Afecte al cerimonial, com recull l’historiador Gabriel Turell, enèrgic i resolut, actuà des del primer moment com investit de totes les prerrogatives reials, i amb la consciència que els seus gestos responien al pes d’una herència. Amb ell la pràctica de la poesia tornà a ser una activitat adequada a l’activitat reial. Se sap que compongué un sirventès en lloança de l’illa de Cerdenya, que envià al seu oncle Pere de Ribagorça. El 1378 trameté al seu fill Martí un poema sobre la cerimònia d’investidura com a cavaller, Vetlan el lit suy n’un penser casut, matèria no estranya en qui ordenà de compilar un tractat de cavalleria, al qual Pere Miquel Carbonell posà per títol Leys reals en los affers de les armes e de cavalleria. El 1379 escriví en to humorístic un breu poema expressant el seu desplaer perquè l’infant Joan havia decidit de casar-se amb Violant de Bar i no amb Maria de Sicília, Mon car fill, per sanct Antoni. Amb més reposada ironia resolgué el debat entre el vescomte de Rocabertí i Jaume Marc sobre l’estiu i l’hivern. Aquest gust per la poesia es traduí també en la primera convocatòria de què es té notícia d’uns jocs florals, que se celebraren a Lleida el 31 de maig de 1338, i en la petició a JaumeMarc de compondre un text en auxili dels poetes, com és el Diccionari de rims, el 1371. Mostrà un interès molt viu per la ciència, sobretot per l’astrologia, l’astronomia i els seus instruments: mapes, brúixoles, astrolabis, esferes. En aquest terreny comptà amb la col·laboració d’un important grup d’hebreus, on es destacaven noms con el de Cresques Abraham, autor del notable Atles català del 1375. Reuní una notable biblioteca sobre la qüestió, sota el consell de l’astròleg reial Bartomeu Tresbens, autor d’un Tractat d’astrologia dedicat al seu protector. Completant les observacions ja fetes pel seu avi, Jaume II confià a Pere Gibert i Dalmau ses Planes, als quals s’afegí el jueu cordovès Jacob Corsino, l’elaboració d’unes Taules astrològiques (1360-66) en llatí, català i hebreu segons «la era del rey Pere», i calculades a partir del meridià de la ciutat de Barcelona, prologades pel mateix monarca. Interessat en el llibre sagrat de l’islam, n’encarregà la traducció al franciscà Ponç Saclota. Modernitzà l’organització de l’Estat reformant a fons la Cancelleria, per a la qual cosa adoptà i feu traduir les Leges Palatinae de Jaume III de Mallorca; s’envoltà d’homes competents i portadors de nous horitzons culturals, els quals, estimulats per un rei poliglot i culte posaren les bases lingüístiques i estilístiques sobre les quals es fonamenta la renovació de les lletres catalanes. En aquest ambient cresqué la tasca dels traductors, com ara Jaume Conesa, Ferrer Saiol o Jaume Domènech, a qui demanà de posar en català els Strategemata de Frontí. Augmentà la protecció als projectes d’una certa volada, entre els quals l’emprès per Francesc Eiximenis a Lo Crestià. La principal passió del rei fou, però, la història, tant des d’un punt de vista intel·lectual com polític. És com a historiador que el qui aleshores adquirí els títols de duc d’Atenes i Neopàtria feu el famós elogi de l’Acròpoli el 1380. Mantingué una intensa relació amb Joan Fernández de Heredia, especialment entre el 1362 i el 1372, i encarregà a Jaume Domènech l’elaboració d’un Compendi historial, basat en Vincent de Beauvais, que havia d’arribar fins al seu temps, però no passà de l’any 626. El 1385 confià al traductor de Boeci Antoni Ginebreda la continuació d’aquesta obra. Aquests textos de caràcter històric foren el nucli principal de la biblioteca que el mateix rei fundà al monestir de Poblet. Poc abans del 1355, i amb la intenció de cercar els fonaments del seu llinatge en l’antigor i en un context superior, tutelà directament la redacció d’unes↑Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona, conegudes comunament com a Crònica de sant Joan de la Penya. De la crònica, se’n feren dues versions. Una de més extensa en llatí (1359), potser deguda a Guillem Nicolau, traductor de les Heroides d’Ovidi, català (1366) i aragonès (1372), i una de més reduïda en català. Aquesta passió desembocà en un projecte ambiciós, com fou la redacció d’un llibre que el mateix monarca batejà amb el títol següent: Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra casa, dins lo temps de la nostra vida, començant-los a nostra nativitat. La finalitat d’aquesta obra era politicomoral i els seus primers destinataris sembla que eren els seus successors. Inspirat per la crònica de Jaume I, que en fou llibre de capçalera, tracta de justificar els seus actes com a governant, en els que foren els grans afers del seu regnat. La narració freda d’aquests fets, augmentada pel recurs sovintejat al document, no impedeix l’aparició de la personalitat del rei, en què es barreja un cinisme polític que evoca la moderna raó d’estat, una ironia de fons, i una duresa i promptitud en la resolució dels afers que no exclou la crueltat.

Bibliografia

  1. Abadal i de Vinyals, R. d’ (1987)
  2. Cingolani, S.M. (20071)
  3. Espadaler, A.M. (2001)
  4. Hillgarth, J.N. (1993).
Vegeu bibliografia

Llegir més...