i Esperit Sant | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Esperit Sant

Els dons de l' Esperit Sant representats per set cercles amb coloms inscrits que envolten Maria, en un fragment procedent de la taula romànica de Santa Maria de Lluçà
© Fototeca.cat
cristianisme crist
Tercera persona de la Trinitat .

En l’Antic Testament, hom parla de l’Esperit de Déu (en hebreu: ruah ,‘alè’, ‘buf’) tot designant el poder actiu de Déu, el seu principi vital: apareix, en el relat de la creació, planant damunt les aigües, de les quals sorgeix la vida, i mou i inspira els profetes i els homes escollits del poble de Déu. Si no és molt analògicament, tanmateix, hom no pot trobar en tot l’Antic Testament cap personificació d’aquest Esperit, i només en els Evangelis és significada aquesta inicialment: l’Esperit es manifesta des del començ de la vida pública de Jesús (Marc), és present àdhuc en la seva concepció (Mateu i Lluc) i és presentat com a Paràclit , o protector, i com a segell de l’obra redemptora del Crist (Joan); la resta del Nou Testament incideix en la mateixa línia (Actes dels Apòstols, Pau, etc) i, a partir d’aquí, la primera dogmàtica cristiana desenvolupà ràpidament la plena comprensió de l’Esperit Sant com a hipòstasi divina. Ara bé, quant a la seva natura i a la seva relació amb el Pare i el Fill, la reflexió teològica en donà explicacions que produïren dissidències més o menys greus: mentre la fórmula clàssica oriental era que l’Esperit Sant procedeix del Pare pel Fill, l’Occident n'afirmava una procedència del Pare i del Fill, fórmula que donà origen a la qüestió del filioque afegit al Credo. D’acord amb la visió bíblica, la confessió de fe cristiana presenta l’Esperit Sant en connexió directa amb la seva obra en la història, l’Església: Ell dóna cohesió a la comunitat dels creients en el Crist i fa que els misteris i sagraments d’aquesta comunitat esdevinguin salvadors; d’Ell brollen els diferents carisma i els anomenats set dons de l’Esperit Sant , i la seva acceptació per part de l’home és l’única condició decisiva de la salvació ( pecat contra l’Esperit Sant ). La tradició oriental ha destacat la funció santificadora de l’Esperit Sant en els sagraments (sobretot en la qüestió de l' epiclesi ) molt més palesament que la tradició occidental i ha insistit també molt en la divinització del cristià per obra d’aquest mateix Esperit. La dogmàtica protestant, en general, i tot reconeixent la personalitat de l’Esperit Sant, accentua primordialment la seva acció, mitjançant la qual la vida del món futur i Crist mateix es fan presents i actuen en el món i en la història, i subratlla així mateix la mútua relació entre la Paraula de Déu i l’Esperit Sant, el qual és la força d’actualització d’aquesta Paraula. El paper i la importància de l’Esperit Sant en la vida cristiana, oblidats en part, tal vegada, entre els catòlics, han estat reafirmats pel concili II del Vaticà.

Col·laboració: 
EVi / SJV / JMUC
Llegir més...