En l’Antic Testament, hom parla de l’Esperit de Déu (en hebreu: ruah ,‘alè’, ‘buf’) tot designant el poder actiu de Déu, el seu principi vital: apareix, en el relat de la creació, planant damunt les aigües, de les quals sorgeix la vida, i mou i inspira els profetes i els homes escollits del poble de Déu. Si no és molt analògicament, tanmateix, hom no pot trobar en tot l’Antic Testament cap personificació d’aquest Esperit, i només en els Evangelis és significada aquesta inicialment: l’Esperit es manifesta des del començ de la vida pública de Jesús (Marc), és present àdhuc en la seva concepció (Mateu i Lluc) i és presentat com a Paràclit , o protector, i com a segell de l’obra redemptora del Crist (Joan); la resta del Nou Testament incideix en la mateixa línia (Actes dels Apòstols, Pau, etc) i, a partir d’aquí, la primera dogmàtica cristiana desenvolupà ràpidament la plena comprensió de l’Esperit Sant com a hipòstasi divina. Ara bé, quant a la seva natura i a la seva relació amb el Pare i el Fill, la reflexió teològica en donà explicacions que produïren dissidències més o menys greus: mentre la fórmula clàssica oriental era que l’Esperit Sant procedeix del Pare pel Fill, l’Occident n'afirmava una procedència del Pare i del Fill, fórmula que donà origen a la qüestió del filioque afegit al Credo. D’acord amb la visió bíblica, la confessió de fe cristiana presenta l’Esperit Sant en connexió directa amb la seva obra en la història, l’Església: Ell dóna cohesió a la comunitat dels creients en el Crist i fa que els misteris i sagraments d’aquesta comunitat esdevinguin salvadors; d’Ell brollen els diferents carisma i els anomenats set dons de l’Esperit Sant , i la seva acceptació per part de l’home és l’única condició decisiva de la salvació ( pecat contra l’Esperit Sant ). La tradició oriental ha destacat la funció santificadora de l’Esperit Sant en els sagraments (sobretot en la qüestió de l' epiclesi ) molt més palesament que la tradició occidental i ha insistit també molt en la divinització del cristià per obra d’aquest mateix Esperit. La dogmàtica protestant, en general, i tot reconeixent la personalitat de l’Esperit Sant, accentua primordialment la seva acció, mitjançant la qual la vida del món futur i Crist mateix es fan presents i actuen en el món i en la història, i subratlla així mateix la mútua relació entre la Paraula de Déu i l’Esperit Sant, el qual és la força d’actualització d’aquesta Paraula. El paper i la importància de l’Esperit Sant en la vida cristiana, oblidats en part, tal vegada, entre els catòlics, han estat reafirmats pel concili II del Vaticà.