Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó i net, per tant, del rei Pere el Cerimoniós, es formà i residí a Castella fins a 32 anys. Entre el seu heretatge d’infant i el patrimoni que li aportà la seva muller Elionor d’Alburquerque, La Ricahembra, amb qui es casà el 1395, reuní uns dominis extensíssims, que travessaven tot Castella, en els quals es basà la seva força política i, després, la dels seus fills, els infants d’Aragó. En morir el seu germà, el rei Enric III de Castella, el 1406, assumí la regència del seu nebot Joan II, juntament amb la mare d’aquest, Caterina de Lancaster, i es reservà ell la governació de la meitat meridional de Castella. Reprengué la guerra contra el regne de Granada, interrompuda durant molt de temps, i s’apoderà, el 1410, de la plaça forta d’Antequera, èxit de gran ressò internacional i que fou la causa del seu sobrenom.
Aquell mateix any 1410 morí el seu oncle Martí l’Humà, rei de Catalunya-Aragó, sense descendents directes, i Ferran presentà la seva candidatura a la successió. Diversos esdeveniments debilitaren les causes dels seus rivals Frederic d’Aragó i de Sicília i Lluís d’Anjou, i aviat la lluita fou reduïda a l’enfrontament entre Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, adoptaren la causa de Ferran, i l’infant castellà els envià tropes, que els permeteren de derrotar els urgellistes en els regnes esmentats. D’altra banda, el suport rebut del papa Benet XIII fou decisiu també per al seu triomf. La sentència del compromís de Casp proclamà rei Ferran el 1412, quan, de fet, la seva candidatura ja s’havia imposat. Benet XIII li donà també la investidura de Sicília (el tron, considerat vacant, havia retrocedit a l’Església). Fou coronat a Saragossa aquell mateix any.
Jaume d’Urgell, que de primer havia acceptat la proclamació del seu rival, es revoltà el 1413, però, mancat de suport suficient, fou vençut, processat i condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns. Victoriós en aquest terreny, Ferran hagué de cedir, però, a les corts de Barcelona de 1412-13, a la pressió dels estaments privilegiats i imposar el pactisme, doctrina que limitava l’autoritat reial a favor de les corts i de la generalitat. Tanmateix, feu cara a l’oligarquia barcelonina —representada pel conseller Joan Fiveller— en un incident que tingué lloc el 1416. Pacificà Sardenya amb el pacte d’una entesa amb el vescomte de Narbona (1414), que, durant l’interregne, havia enfortit la seva posició a l’illa amb l’ajut de Gènova, i després, amb el marquès d’Oristany, Lleonard Cubello d’Arborea (1416). Normalitzà també la situació interna de Sicília, agitada per les lluites entre els partidaris de la reina vídua Blanca i els de Bernat de Cabrera, on una part de la noblesa sostenia la candidatura de Frederic de Sicília per a la successió de Martí l’Humà, almenys a l’illa.
En política externa pactà una treva amb Gènova, per posar límit a la guerra no declarada existent entre ambdós estats (1413), i signà tractats d’amistat amb el soldà d’Egipte i amb el rei de Fes (1414). Pactà l’enllaç del seu fill Joan amb Joana II de Nàpols (1415), però el pacte es desfeu. En la qüestió del Cisma fou primerament fidel a Benet XIII, el seu protector; però, en decidir el concili de Constança la deposició de Joan XXII i de Benet XIII (Gregori XII havia abdicat), l’abandonà, el 1416, i li retirà l’obediència dels seus regnes. Els seus fills foren Alfons IV el Magnànim i Joan II, que el succeïren i Enric, Pere, Maria i Elionor.