i Gal·les | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Gal·les

Sinònim el País de Gal·les, Nom romà Càmbria, Gal·lès Cymru (cy)
Món
Sinònim el País de Gal·les, Nom romà Càmbria, Gal·lès Cymru (cy)
Castell de Harlech, al sud de Porthmadog
Corel / Linda Bartlett
País de l’Europa occidental, situat en una península gairebé rectangular, a ponent de la més gran de les illes Britàniques.
Població: 
3.063.546 h
[2011]
Extensió: 
20.761 km2

Limita, al S, amb el canal de Bristol, al N amb la mar d’Irlanda i a l’W amb el canal de Sant Jordi. A l’E, una línia que marca pràcticament el final del sistema muntanyós de Gal·les, els monts Cambrians, assenyala també la frontera amb Anglaterra. Políticament, forma part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord (Gran Bretanya). La capital és Cardiff (Caerdydd).

La geografia física

País muntanyós, amb una zona costanera plana i de rica cultura, la seva geografia, en general esquerpa i accidentada, explica la mil·lenària resistència celta enfront de totes les invasions. La formació geològica més antiga, precambriana (o paleozoica), és a l’illa nòrdica de Môn (Anglesey), al llarg del freu de Menai i a l’extrem W de Penfro. Al S d’Anglesey s’alcen els sistemes muntanyencs de Wyddfa, els Rhinogs i el Cadair Idris, de formació molt barrejada: esquists, laves, roques sedimentàries i gresos silicosos, que formen en realitat les arrels del massís situat darrere Harlech, les roques més dures de Gal·les que, fa uns tres-cents milions d’anys, suportaren la tremenda pressió dels moviments caledonians. Aquests empenyeren les roques d’Arfon i de Merioneth contra Môn, amb tanta força, que les valls i les muntanyes del nord i de l’est seguiren una línia NE-SW i provocaren, en temps ja històrics, el fenomen socioeconòmic de les pedreres de llicorella de Llamberis, Bethesda i Blaneau Ffestiniog, com a resultat de l’enduriment dels al·luvions. El Gal·les central, format d’esquists silurians i ordovicians, es presenta amb els ermots de les muntanyes de Pumlumon, on neixen els grans rius del Gal·les central i meridional: Gwy, Hafren, Teifi i Tywi (a les àmplies valls situades a les seves conques hi ha terres d’agricultura molt rica). La tercera gran formació geològica de Gal·les és la de l’anomenat vell marès roig i la pedra calcinal, base de la gran àrea carbonífera del Gal·les meridional, solidificada en els deltes per les abrusadores aigües superficials que inundaren els deserts del vell marès roig. L’explotació moderna de les vetes carboníferes més riques de Morgannwg (Glamorgan) i Trefynwy (Monmouth) tingué conseqüències socioeconòmiques importantíssimes. Després d’aquest període carbonífer tingué lloc el segon important moviment terrestre, que afectà principalment el Gal·les meridional, en el plegament armoricà. Els darrers dos trasbalsos tel·lúrics que afaiçonaren l’aspecte actual de Gal·les foren l’enfonsament —amb tot el NW europeu— sota la mar i la formació dels meners de pedra calcària que, trenta milions d’anys més tard, en sorgir novament la terra (quan afloraren els Alps), foren fesos per rius i passos de muntanyes contra les roques dures dels substrats. Les glaceres canviaren el curs dels rius i remodelaren les altures i les serres, com les de Pumlumon i els espadats de Bannau Brycheiniog, i, d’una manera espectacular, el massís de Wyddfa. El clima és clarament atlàntic, amb temperatures moderades (5,5 ºC i 16 ºC de mitjana al gener i al juliol, respectivament) i les precipitacions, generalment en forma de pluja, hi són freqüents i abundants (1.400 mm de mitjana anual); a les zones més altes no hi són rares. Els rius s’orienten en conjunt en direcció N-S. Curts i cabalosos, entre els més importants hi ha el Gwy (Severn), el Wye, el Teifi, el Dyfrdwy (Dee) i el Tywi. La vegetació originària és el bosc de fulla caduca, molt modificat, però, per la intervenció de l’home, que l’ha substituït per extensos prats i pastures.

La geografia econòmica

Fins a l’apogeu del petroli, les principals indústries de Gal·les foren el carbó mineral i l’antracita, la producció dels quals es concentrava principalment al SE (Morgannwg i Trefynwy), amb les seves característiques valls mineres i els ports d’exportació, Cardiff i Casnewydd-ar-Wysg. El carbó mineral, al costat de la indústria del ferro laminat i el coure —metal·lúrgia en general—, revolucionaren l’economia d’un país que fins a la fi del segle XVIII havia viscut de la pastura extensiva de Gal·les del nord i central (amb muntanyes afavorides per una constant pluja suau), de les riques explotacions agrícoles de les costes planes del S i el SE (sobretot Morgarnnwg, Caerfyrddin i Aberteifi), amb importants i pròsperes ramaderies i comercialització dels productes lactis. Les pedreres de llicorella del nord de Gal·les, especialment a Dinorwic, sota les altures del Wyddfa, molt actives tot el segle XIX i al principi del XX, s’han reduït actualment a proporcionar una producció de luxe, ja que té la llicorella de millor qualitat del món. La reducció del consum és deguda a la substitució per les teules i els maons d’argila, més barats i destinats a construccions utilitàries. Les riques aigües de les muntanyes, els rius i els llacs gal·lesos són una inestimable font de poder, tant per a abastar les grans ciutats angleses més properes, com més va més necessitades d’aigua i d’energia hidroelèctrica (sobretot Manchester, Liverpool i Birmingham), com per als futurs aprofitaments d’energia nuclear. La siderúrgia nasqué al sector N de la conca hullera i significà la participació de Gal·les en la revolució industrial; al segle actual s’ha concentrat i s’ha traslladat de l’interior a la costa. Només resta un alt forn a l’interior, a Glynebwy, mentre que a la costa, Port Talbot, que tracta els minerals més rics importats d’Àfrica i el Canadà, posseeix el major complex siderúrgic integrat de la Gran Bretanya, i Casnewydd-ar-Wysg té una siderúrgia recent i molt modernitzada. Igualment, la bona situació portuària d’Aberdangleddau, també a la part meridional, l’ha convertit en receptor de petroli. Als voltants de Swansea i Castell Nedd hi ha importants refineries de metalls no fèrrics (coure, níquel, zinc, estany). Les indústries lleugeres són escasses, malgrat una vigorosa política descentralitzadora de l’Estat a favor de les valls carboníferes meridionals. Cardiff és la capital administrativa de Gal·les, però ocupa una posició massa descentrada, per la qual cosa només exerceix influència sobre una tercera part del país, el sud del qual és atret per Bristol i Londres, mentre que el centre mira a Birmingham i el nord s’orienta cap a Liverpool.

La geografia humana

La població de Gal·les presenta una marcada estabilitat, amb una taxa anual de creixement pràcticament nul·la des de mitjan anys setanta. S'hi produeix una certa emigració, puix que l’índex de natalitat, del 12,8‰, es contraposa a un coeficient de mortalitat inferior, de l’11,7‰. Les condicions naturals i les dificultats de la industrialització expliquen els inconvenients que ofereixen les condicions materials per a una població superior. A més, la distribució de la població és molt desigual. Mentre que les muntanyes i els altiplans centrals i septentrionals es despoblen ràpidament (on les densitats són molt baixes, inferiors de vegades als 10 h/km2), la conca hullera i la vall de Morgannwg (Glamorgan), que tenen el 12% de la superfície total, reuneixen el 75% de la població. Gal·les tenia dos milions d’habitants el 1901 i, gràcies a una forta natalitat i a la immigració d’anglesos i irlandesos cap a les regions industrials meridionals, la xifra ascendí a 2.660.000 el 1921. Però la crisi econòmica i l’atur ocasionaren la pèrdua de 400.000 emigrants entre les dues guerres mundials, de manera que la xifra del 1921 no es tornà a assolir fins el 1956. L’emigració dels joves cap a Londres i els Midlands s’emporta el creixement natural actual, i l’estancament dels efectius i l’envelliment de la població són senyals d’una realitat econòmica no gaire pròspera. Quant a l’àrea geogràfica de la llengua gal·lesa, ha sofert una certa contracció des de fa dos segles, a mesura que s’estenia l’ús de l’anglès; avui dia gairebé només és parlada als confins W i N del país, a les regions més despoblades i més rurals. Quatre cinquenes parts dels gal·lesos només parlen l’anglès i la cinquena part restant coneix totes dues llengües.

La història

Orígens del poble gal·lès

Gal·les correspon al territori ocupat pels descendents de la branca celta dels britònics o britànics; a l’altra branca, la dels goidèlics, pertanyen els irlandesos i els escocesos, que, abans d’ésser empesos a llur actual hàbitat, ocupaven gairebé tota l’illa, fins a Edimburg. La figura històrica d'Artús (que cal distingir de l’homònima llegendària) tingué un paper decisiu en l’inici de la present nació gal·lesa. La tradició oral, les fonts literàries, les cròniques i les excavacions arqueològiques forneixen valuoses dades sobre l’edat artusiana històrica —primera meitat del segle VI—, quan els celtes gal·lesos eren empesos cap a ponent pels anglosaxons.

La victòria del capitost Artús, un celta romanitzat, assolida pels voltants de l’any 516 a Badon, aturà, de moment, la pressió i l’arraconament del seu poble. Fou aleshores que la vetusta llengua britònica esdevingué a poc a poc el que avui hom anomena gal·lès, i sorgiren els primers grans poetes, Aneurin, Taliesin (segle VI) i d’altres, conreadors ja d’una literatura pròpia (literatura gal·lesa). El cristianisme, estès a la Bretanya romana després de la feroç oposició dels druïdes, és possible que s’ensorrés posteriorment, en part a causa del ressorgiment d’aquesta religió cèltica assentada principalment a l’illa actualment anomenada de Môn.

Hi ha, però, testimonis de l’activitat missionera cristiana als segles VI i VII, bé que els sants de l’Església celta —Ylltud, David (patró del Gal·les modern), Teilo, etc.— no es mostraren gaire interessats a convertir els saxons, enemics mortals del seu poble. Als segles VII i VIII els celtes resten encara més aïllats de llurs compatriotes del sud d’Escòcia, comencen a ésser anomenats gal·lesos i en les lluites frontereres obtenen un acord important que assenyala la ratlla separadora —sensiblement els límits actuals.

Els intents d'unificació política

Aquesta ratlla, el dic d’Offa —nom del rei que aconseguí la delimitació—, era més una constatació d'hàbitats que no pas un autèntic dic defensiu. Després d’aquesta contenció, el rei Rhodri el Gran, que morí l’any 878, assolí de reunir políticament gairebé tots els territoris dels celtes britònics per mitjà d’aliances matrimonials d’alta política. I el seu net Hywel Dda (Hywel el Bo) unificà encara més el país a base de codificar la llei, amb una estructuració important pel seu sentit integrador.

Però després de Hywel Dda (mort el 950) el país es fragmentà en principats. Novament orientats cap a la unitat salvadora, gràcies a l’activitat del capitost Gruffydd ap Llywelyn, els gal·lesos assoliren d’ultrapassar el dic d’Offa i es prepararen a resistir la nova empenta normanda. La conquesta normanda de Gal·les (convencionalment situada l’any 1066) fou lenta i fragmentària a les riques terres de la costa, planes, i per tant vulnerables, que els normands ompliren de castells, i a les terres de la ratlla o dic d’Offa, aviat en mans dels Marcher Lords (Cavallers de Ratlla, o sia, nobles normands autònoms). L’interior del país oferí, en canvi, una resistència tenaç.

La mobilitat de la vida pastoral afavoria el cop de mà i la fugida davant forces superiors cap a l’interior de les muntanyes. Els normands subjectaven les terres de llurs castells, on nasqueren la majoria dels poblats primitius. A mitjan segle XII l’Església gal·lesa es trobà subordinada als invasors normands: els sants gal·lesos foren desplaçats i la vella estructura cristiana fou anorreada per la força de les catedrals normandes. Amb tot, mort Enric I d'Anglaterra, foren reconquerides moltes terres de l’antiga ratlla.

Al segle XIII Llywelyn el Gran, consolidant la política unificadora dels prínceps Owain Gwynedd i Rhys ap Gruffydd, i, alhora, aprenent les lliçons de la política normanda i el seu sentit unificador, reeixí a aplegar gairebé tot Gal·les a la seva autoritat. El seu successor, Llywelyn ap Gruffydd, nebot seu, morí lluitant contra els anglonormands —darrer rei de tot Gal·les—, l’any 1282. Nous castells dels opressors foren erigits per tot el país. A la fi del segle XIV Owain Glyndwn es rebel·là contra els dominadors durant setze anys i feu néixer noves esperances d’independència total (fins enviava els seus ambaixadors a les corts europees i al Vaticà).

Vençut per Enric V d'Anglaterra, desaparegué misteriosament cap al 1416 en les boires de la muntanya sagrada, el Wyddfa, i passà a la llegenda, com Artús, heroi que un dia ha de tornar a restaurar el Gal·les independent. Les ànsies desesperades d’un nou salvador —expressades en les elegies dels bards— per un moment semblaren possibles gràcies al coronament d’un noble gal·lès com a rei d’Anglaterra.

El sotmetiment a Anglaterra

L’aparent reconciliació entre Gal·les i Anglaterra durant el regnat d’Enric VII portà el país al major desastre històric en el regnat d’ Enric VIII a través de la Llei o Acta d’Unió del 1536, que representà la total destruccció de la independència de Gal·les. Com a conseqüència d’aquesta anomenada unió, la noblesa es traslladà a Anglaterra, els antics monestirs foren despullats i també començà l’atac ferotge a la llengua del país.

En canvi, la imposició de l’ Església anglicana tingué una conseqüència paradoxal en la magnífica traducció al gal·lès de la Bíblia (1588), dirigida pel bisbe Morgan, traducció que representà un element salvador per a la llengua. La guerra civil del segle XVII —reialistes contra puritans— trobà poc ressò a Gal·les. Els esdeveniments semblaven —i eren— remots i estranys al poble, que fou utilitzat com a carn de canó. D’una part, els bisbes i el clergat anglicans, absents i desinteressats del país, no coneixien ni la llengua ni els anhels gal·lesos, i els puritans no despertaven cap entusiasme, atesa la feblesa de la classe mercantil.

El racionalisme del segle XVIII, general a Europa, no tingué ressò al país, que vivia un paroxisme de fervor religiós, expressat en la renaixença religiosa metodista (Methodist Revival), inspirada, curiosament, per una figura de l’Església anglicana, Griffith Jones, rector gal·lès del comtat de Caerfyrddin, el qual, amb les seves escoles itinerants, ensenyà a llegir i escriure el gal·lès de la Bíblia —d’una gran bellesa— al poble.

El seu exemple inspirà els fundadors del Moviment Metodista: Howell Harris, gran organitzador, William Williams Pantycelyn, inspirat compositor d’himnes místics, Daniel Rowland, predicador destacat, i Thomas Charles, fundador de l’Escola Dominical, decisiva en la cultura gal·lesa. La influència de la Capella, amb la seva organització democràtica, la seva política més avançada, fins i tot radical, la seva obsessiva insistència en el conreu d’un pur gal·lès bíblic i en la instrucció popular, fou també el moviment de resistència a l’assimilació anglesa (ja aleshores quasi completa entre els alts estaments) i de preservació de la identitat gal·lesa de més amplitud fins avui.

Industrialització, assimilació i reacció

Des de mitjan segle XVIII fins ben entrat el segle XIX, les mines de carbó i el creixement indústrial (ferro, acer, etc.) revolucionaren l’organització social tradicional, especialment al SE, on tingué lloc una immigració proletària en massa procedent majoritàriament del camp gal·lès, que es despoblà progressivament, però també d’Anglaterra. La confrontació obrera amb el capitalisme formà un cos obrer militant i actiu que protagonitzà nombroses revoltes al llarg del segle XIX.

Aquests anys tingué lloc també una onada de radicalisme polític que encapçalà el partit liberal fins al principi del segle XX, en què el partit laborista passà a ser hegemònic, posició que, amb més o menys força, ha mantingut fins avui. La Llei d’instrucció pública del 1870 semblà donar el tret de gràcia a la llengua, puix que, davant l’eficàcia de les noves escoles públiques angleses, el gal·lès, prohibit i punit en el seu ús, semblà abocat a la desaparició enfront d’unes escoles gratuïtes i ben dotades. Hom pot dir que el final del segle XIX i el començament del XX marquen el punt més baix de la llengua i fins de l’urc nacional.

Però en acabar el primer quart del segle XX es produí un canvi: el 1922 fou fundat l’autonomista Plaid Cymru, partit que des del 1983 té una presència regular d’entre dos i quatre diputats al Parlament britànic. Els anys compresos entre el 1940 i el 1970 són el període en el qual es funden més escoles bilingües primàries, instituts bilingües i la Societat de la Llengua (1962), d’una importància cabdal per al recobrament de la personalitat nacional. Al mateix temps, comença a haver-hi una discreta presència del gal·lès als mitjans de comunicació, especialment a la televisió. Des d’un punt de vista polític, el moviment autonomista sofrí un revés important arran del resultat negatiu en el referèndum del 1979 sobre una proposta d’autogovern del govern britànic.

De l'Assemblea autònoma ençà

El retorn dels laboristes al govern britànic el 1997 proporcionà una nova oportunitat a l’autonomisme: en el referèndum del 12 de setembre la població de Gal·les votà a favor d’establir una Assemblea Nacional (Senned). Aquesta Assemblea, que oficialment entrava en funcionament a partir de l’1 de juliol de 1999, no tenia competències legislatives ni de fiscalitat. No obstant això, els parlamentaris gal·lesos exerceixen control sobre les entitats locals, i poden continuar assistint al Parlament britànic representant la seva nació.

En les primeres eleccions al Parlament gal·lès, celebrades el 1999, un partit laborista dividit entre el candidat oficialista Alun Michael i el més independent Rhodri Morgan guanyà per un estret marge (28 escons d’un total de 60), seguit dels nacionalistes del Plaid Cymru (17), els conservadors (9) i els liberaldemòcrates (6). La fragilitat del govern provocà la caiguda de Michael. Substituït l’any 2000 per Morgan, aquest formà un govern de coalició amb els liberaldemòcrates. Els governs posteriors han estat controlats pels laboristes, que en les successives eleccions (sempre marcades per una participació inferior al 50%) s’han imposat amb la meitat o gairebé la meitat dels diputats de l’Assemblea, sobre un total de 60 escons. Morgan fou revalidat en el càrrec en les eleccions del 2003 i el 2007, en les quals els laboristes obtingueren 30 i 26 escons. El Playd Cymru (12 i 15 escons) i els conservadors (13 i 12 escons) s’alternaren en la segona posició. Amb Morgan com a primer ministre, els laboristes governaren en solitari en la legislatura 2003-07 i en coalició amb el Playd Cymru en 2007-11.

A meitat d’aquest mandat (2009) Morgan es retirà de la vida política i fou substituït en el càrrec pel també laborista Carwyn Jones, el qual convocà un referèndum sobre l’autogovern. Celebrat al març del 2011 amb resultat afirmatiu (63%), el seu objecte era l’agilitació en l’aprovació de noves lleis (sempre amb el vistiplau de Westminster), més que no pas l’ampliació de l’autogovern. Dos mesos després, al maig, se celebraren eleccions en les quals els laboristes augmentaren la representació a 30 diputats, i els conservadors, amb 14 diputats, guanyaren la segona posició. Els nacionalistes tingueren una davallada (11 diputats), mentre que els liberaldemòcrates es mantingueren (5). Carwyn Jones governà en minoria fins a les següents eleccions (maig del 2016), en les quals els laboristes mantingueren l’hegemonia (29 diputats), el Playd Cymru guanyà un diputat i els conservadors, i sobretot els liberaldemòcrates, patiren fortes pèrdues (11 i 1 diputats respectivament). El populista UKIP entrà a l’Assemblea amb 7 diputats.

Llegir més...