En ple franquisme, Josep Benet i Joan i Maurici Serrahima posaren les bases ideològiques d’aquest grup de cantants, que dinamitzaren les reivindicacions democràtiques, culturals i lingüístiques catalanes a través d’un moviment anomenat Nova Cançó, que s’emmirallava musicalment i líricament en la cançó francesa. Fou, però, Lluís Serrahima, des d’un article en la revista Germinabit (1959), qui donà el tret de sortida a la formació. Els primers a integrar-se als Setze Jutges, l’any 1961, foren Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. Després s’hi afegiren Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs. L’últim que ingressà al grup fou Lluís Llach, l’any 1968, que completà els setze. El cantant Raimon, a l’inici de la seva carrera artística, hi estigué també vinculat. El cantautor Pau Riba no fou acceptat, ja que la seva imatge i les seves cançons, més properes a la idiosincràsia del rock, trencaven amb la formalitat dels Setze Jutges. Tots actuaven generalment acompanyats d’una guitarra. El seu primer disc, titulat Bon Nadal (1961), fou també el primer de la discogràfica Edigsa. Alguns dels seus membres seguiren una reeixida carrera en solitari al principi dels anys setanta, quan deixà de funcionar com a col·lectiu.