i proteccionisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

proteccionisme

proteccionismo (es), protectionism (en)
substantiu masculím
Economia
proteccionismo (es), protectionism (en)
proteccionisme Memòria de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampació en favor de la prohibició de les importacions de cotó (1834)
© Fototeca.cat
economia econ
Política econòmica dirigida a protegir l’economia d’un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera.

Concepte, orígens i auge del proteccionisme (fins a la primera meitat del segle XX)

Aquesta política es tradueix en diferents nivells d’intensitat, i pot anar des de prohibicions d’importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d’aquella protecció, graduant l’alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caràcter permanent, com és el cas dels períodes d’autarquia, o pot adoptar la forma d’un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d’envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden ésser rebaixats.

Històricament, el proteccionisme ha estat la política escollida dels naixents estats nacionals i que trobà la seva expressió en el mercantilisme (segles XVI i XVII). Bàsicament es tractava de gravar les entrades de productes manufacturats i les sortides de primeres matèries. La utilització dels recursos naturals i de la mà d’obra, àdhuc estrangers, dins el propi país, era considerada profitosa per a la seva economia i afavoridora de l’ocupació. Més endavant, els economistes clàssics anglesos es mostraren partidaris d’una política lliurecanvista, però el proteccionisme ha estat sempre la política més adient per als països relativament menys desenvolupats. L’economista alemany List feu una elaboració doctrinal del punt de vista proteccionista. Tanmateix, ja al segle XVIII Adam Smith es pronuncià en contra del proteccionisme. De fet, un dels arguments centrals de la seva obra és que el lliure comerç resulta a la llarga beneficiós per a tots els qui hi prenen part, alhora que estimula el progrés tecnològic, estén el benestar entre la població, evita privilegis i monopolis i contribueix a la prevenció de guerres.

El declivi del proteccionisme i les resistències al lliure comerç

A partir de la segona meitat del segle XX la creixent liberalització dels mercats, amb la progressiva eliminació dels aranzels i la cada cop més lliure circulació de béns i persones, ha convertit la doctrina proteccionista en obsoleta, almenys pel que fa a les formulacions econòmiques més oficials. Han contribuït a aquesta tendència l’acció dels estats capitalistes més poderosos a través del GATT (des del 1995 Organització Mundial de Comerç) i altres institucions, el desenvolupament d’àmplies zones de lliure comerç (Comunitat Econòmica Europea i l’EFTA a Europa, NAFTA i Mercosur al continent americà, APEC a l’àrea del Pacífic, etc.) i la liquidació de les economies socialistes des de la meitat dels anys vuitanta, que culminaren amb la desaparició de l’URSS (1991). Des d’aleshores és també una pràctica molt estesa la signatura de tractats bilaterals entre estats per a l’eliminació de part o la totalitat d’impostos per a determinats productes. Malgrat la doctrina oficial favorable al lliure comerç d’organismes i governs, el proteccionisme ha continuat essent una pràctica comuna. S’ha exercit tant per mitjans directes (taxes i aranzels a les importacions) com indirectes. Entre els indirectes cal esmentar els sectors i productes i sectors subsidiats, els quals, aplicats sobretot en l’agricultura de molts estats del món desenvolupat, són considerats una competència deslleial pels països en desenvolupament. Una altra fórmula de proteccionisme indirecte s’exerceix a través de la política monetària quan els governs mantenen artificialment baix el valor de canvi de la divisa oficial. Així, tot i l’intens intercanvi comercial entre els Estats Units i la Xina des de les reformes impulsades per Deng Xiaoping a mitjan dècada de 1970, aquest ha estat un dels motius principals de discòrdia entre ambdós estats. El fort impuls a la globalització (de la qual el desmantellament de les barreres proteccionistes és una part essencial) entre la darrera dècada del segle XX i la primera del segle XXI ha resultat en perjudici d’amplis sectors de la població assalariada del primer món, sobretot en termes de capacitat adquisitiva i precarietat laboral. En resposta a aquestes repercussions negatives han sorgit propostes polítiques (tant des de la dreta com des de l’esquerra) que propugnen, si més no implícitament, un cert retorn al proteccionisme. L’elecció de Donald Trump (2016) a la presidència dels Estats Units és l’expressió més clara d’aquesta tendència, evidenciada, entre altres mesures, amb la retirada del TPPI (un dels tractats de lliure comerç més ambiciosos de la història) menys d’un any després de prendre possessió del càrrec.

El proteccionisme a l’Estat espanyol

Proteccionista ha estat també l’orientació general a l’Estat espanyol, on les idees lliurecanvistes han trobat algun ressò, però mai no han tingut influència duradora en la política. Durant el segle XIX, mentre un bon nombre d’economistes acadèmics era partidari del lliure canvi, els industrials catalans (i també els ferreters bascs i els cerealistes castellans) lluitaven per aconseguir una legislació proteccionista, que permetés d’augmentar la competitivitat de la indústria espanyola. Després d’un breu període lliurecanvista, amb la Restauració hom tornà al proteccionisme. Al segle XX, l’obertura aranzelària del 1959 plantejà un nou model de política econòmica, i la incorporació de l’Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener de 1986 eliminà, amb relació als països membres, la possibilitat de polítiques proteccionistes, a la vegada que fixà el marc de la CEE per a les que hom pugui adoptar enfront de tercers països. Aquesta política es reforçà amb la creixent integració de la Unió Europea (creació de la Zona Econòmica Europea el 1992, Tractat de Schengen, en vigor des del 1995).

El proteccionisme en el catalanisme del segle XIX

Als Països Catalans, l’aparició del corrent proteccionista al segle XIX es localitzà sobretot al Principat, i fou conseqüència, d’una banda, del procés d’industrialització operat entre el 1830 i el 1860, que implicava la protecció a la indústria naixent, i, d’altra banda, del marc teòric traçat pels primers prohibicionistes i proteccionistes. Aquest es formà durant el període 1768-1840, amb figures com Francesc Romà i Rossell (Las señales de la felicidad en España y medios de hacerlas eficaces, 1768), Eudald Jaumeandreu i Triter (Rudimentos de economía política, 1816; Curso elemental de economía política. . . , 1836), Jaume Amat (Observaciones de un comerciante. . . , 1789), A.B. Gassó (España con industria, rica y fuerte, 1816), Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols (La riqueza de las naciones nuevamente explicada, 1817) i el mallorquí Guillem Oliver i Salvà (Vindicación de la industria de Cataluña. . . , 1834). Durant el període 1840-1906, el proteccionisme experimentà una enorme difusió de la mà dels deixebles de la càtedra d’economia política de Jaumeandreu a la Junta de Comerç de Barcelona. Els autors estrangers més utilitzats foren l’alemany Friedrich List i el nord-americà Henry Charles Carey, introduïts bàsicament per Joan Güell i Ferrer. Cal destacar, entre els principals teòrics d’aquesta segona etapa, Joan Illas i Vidal (Memoria sobre los perjuicios que ocasionaría en España, así a la agricultura como a la industria y comercio, la adopción del sistema del libre cambio, 1849), Ramon Anglasell i Serrano (Compendio de las lecciones de economía política, 1858), Joan Güell i Ferrer (Estudios económicos, 1880), l’historicista i positivista Pere Estasen i Cortada (La protección y el libre cambio, 1880) i el secretari del Foment del Treball Nacional Guillem Graell i Moles (El arancel, los tratados y la producción, 1905). Al Principat, els trets principals del proteccionisme defensat per la burgesia industrial foren donar prioritat al creixement industrial i defensar els interessos de la “nació espanyola” i demostrar que Catalunya no explotava la resta de l’Estat espanyol. Al País Valencià, malgrat que el lliurecanvisme fou una conseqüència lògica de l’exportació de cítrics, iniciada a la fi del segle XIX, existí ja al primer terç del segle un pensament proteccionista important a l’entorn de la frustrada industrialització sedera (Jeroni Merelo i Sayró, Memoria presentada a la Real Sociedad Económica sobre la decadencia de las fábricas de seda y su restauración, 1832) i del nucli industrial d’Alcoi (iniciat el 1750). A les Illes probablement tan sols la indústria del calçat defensà moderadament el proteccionisme fins el 1898. Al segle XX, el proteccionisme perdé protagonisme i es moderà (Cambó, Ignasi Villalonga). Pere Gual i Villalbí preconitzà la protecció sistemàtica com a secretari del Foment del Treball Nacional (1925) i dedicà al tema nombrosos escrits (Teoría de la política comercial exterior, 1940: Teoría y técnica de la política aduanera y de los tratados de comercio, 1943). Gual fou el darrer proteccionista integral i, a més, útil a les formulacions autàrquiques del període 1939-59.

Col·laboració: 
JPE

Llegir més...