i Benjamin Netanyahu | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Benjamin Netanyahu

Política
ciències polítiques polít
Polític israelià.
Tel-Aviv, 21 d’octubre de 1949

Estudià al Massachusetts Institute of Technology, on es graduà en arquitectura. Tornà a Israel el 1969 i, incorporat a l’exèrcit, combaté a la guerra del Yom Kippūr (1973) en un cos especial. Ambaixador a Washington (1982-84) i representant permanent d’Israel a l’ONU (1984-88), com a ministre d’Afers Estrangers del govern del Likud (1988-91) participà en la Conferència de Pau de Madrid (1991), però es mostrà sempre públicament contrari als acords de pau d’Oslo. Primer ministre arran de la victòria del Likud en les eleccions del maig del 1996, formà govern amb el suport de diversos partits religiosos.

Adduint el reforçament de la seguretat, congelà l’aplicació dels acords de pau del 1993 i, fins i tot, intentà revertir-ne alguns aspectes (manteniment dels assentaments, intent d’ampliació de la zona israeliana a Jerusalem i resistències a la cessió de territoris a Cisjordània). Aquesta política concità una tensió creixent amb Yasser Arafat i el desacord dels EUA, i no aconseguí aturar la violència dels grups palestins radicals.

En les eleccions anticipades del maig del 1999 fou derrotat pels laboristes. Renuncià aleshores al seu escó al Parlament (Knesset) i al lideratge del Likud, que fou assumit per Ariel Sharon. Posteriorment, entrà com a ministre d’Afers Estrangers (2002-03) en el govern encapçalat per Sharon i, a partir del 2003, s’encarregà de la cartera de Finances. L’agost del 2005 abandonà el càrrec en protesta per la retirada unilateral de Gaza, i esdevingué un dels crítics més prominents de la política seguida pel govern amb relació als palestins.

Amb l’escissió del Likud, que portà a la sortida de Sharon i a la creació del partit de centre Kadima, Netanyahu fou elegit líder del Likud al desembre. Després de les eleccions del 2006 esdevingué líder de l’oposició. Un cop dimití Ehud Olmert el juliol del 2008, pressionà perquè se celebressin eleccions anticipades, que tingueren lloc el 10 de febrer de 2009, en les quals la candidatura del Likud que encapçalava restà només un escó per darrere de Kadima.

No obstant això, la correlació de forces entre els diversos partits l’afavorí, i fou investit primer ministre d’un govern de coalició inaugurat al març i integrat pel Likud, el populista Yisrael Beitenu, els laboristes, el religiós Shas i un altre partit religiós. La seva duresa en les relacions amb els palestins, no tan sols amb el govern de Hamàs a Gaza sinó també amb l’Autoritat Nacional Palestina representada per Maḥmūd ‘Abbās comportaren un clar estancament del conflicte i el distanciaren de la política conciliadora del president nord-americà Barack Obama. Especialment problemàtica fou la seva posició amb relació a la construcció de nous assentaments: si bé a l’inici del mandat es negà a aturar-los (una de les condicions d’‘Abbās per a establir negociacions), una restricció dels permisos suscità una onada de revoltes per part dels colons.

El maig del 2012 donà entrada al govern a l’opositor Kadima, mesura amb la qual aconseguí una de les majories més àmplies a la Knesset en la història d’Israel (94 escons de 120), però a mitjan juliol Kadima abandonà el govern i poc després, arran dels desacords sobre el pressupost entre els membres de la coalició de govern, Netanyahu convocà eleccions anticipades per al gener del 2013, en les quals es presentà encapçalant una llista conjunta Likud-Yisrael Beitenu que obtingué una majoria molt migrada (31 escons sobre 120).

Fou confirmat com a primer ministre al capdavant d’un nou govern de coalició que, a més del Likud-Yisrael Beitenu, incloïa el centrista Yesh Atid, el partit proassentaments Ha-Bayit ha-Yehudí (‘Llar jueva’) i una escissió de Kadima. En la nova legislatura, bé que el juliol del 2013 les converses amb l’Autoritat Nacional Palestina es reprengueren, l’assassinat de tres joves jueus a Cisjordània tornà a desencadenar les hostilitats, especialment contra Hamàs, i entre el juliol i l’agost del 2014 l’exèrcit atacà Gaza per neutralitzar el llançament de míssils i destruir els túnels secrets. Arran d’una nova crisi de govern, Netanyahu convocà eleccions anticipades al desembre. Celebrades el març del 2015, el Likud tornà a ser la força amb més representació, bé que insuficient. Al maig arribà a un acord amb el partit Ha-Bayit ha-Yehudí, els religiosos Shas i Judaisme Unit de la Torà (Yahadut HaTora) i el centrista Kulanu per a formar un govern de coalició en el qual ocupà per quarta vegada el càrrec de primer ministre. El maig del 2016 incorporà Yisrael Beitenu al govern de coalició.

L’elecció del president nord-americà Donald Trump (en el càrrec des del gener del 2017) significà un retorn de l’aliança amb els Estats Units després del distanciament de l’etapa Obama i un aval a la política de bel·ligerància contra els palestins i contra gran part dels estats arabomusulmans propugnada per Netanyahu i els seus socis de govern. Inversament, les relacions amb la comunitat internacional, especialment amb la Unió Europea i l’ONU, es deterioraren. Investigat per acusacions de pressions als reguladors per a obtenir un tracte de favor d’una companyia de telecomunicacions (febrer del 2018), al desembre Netanyahu anuncià eleccions anticipades adduint diferències irreconciliables amb els socis de govern. Celebrades el 9 d’abril de 2019, l’empat entre el Likud i el partit centrista Blau i Blanc (Kahol Lavan) com a forces més votades dificultà enormement la formació de govern, cosa que desembocà en la repetició de les eleccions el 17 de setembre, amb uns resultats molt similars. Poc després del fracàs de Netanyahu en aconseguir aliances, al novembre fou acusat formalment de frau, suborn i abús de confiança.

Data de revisió: 
2019-11-25
Llegir més...