El cicle juràssic als Pirineus

A la conca pirinenca la superseqüència juràssica comprèn l’interval de temps Hettangià superior-Berriasià, és a dir, que se situa entre els 213-206 milions d’anys i els 138 milions d’anys. Hi han estat descrites onze seqüències deposicionals d’ordre menor, separades per discontinuïtats sedimentàries, entre les quals cal destacar les situades al sostre del Toarcià i a la base de l’Oxfordià, que permeten separar el Juràssic inferior o Lias, el Juràssic mitjà o Dogger i el Juràssic superior o Malm.

Les seqüències deposicionals del Juràssic inferior o Lias

Igual que al marge oriental d’Ibèria, el Lias dels Pirineus se subdivideix en un Lias inferior calcareodolomític (Hettangià superior-Sinemurià) i un Lias mitjà i superior margós (Pliensbaquià-base de l’Aalenià). Cadascun d’aquests conjunts presenta diverses unitats litològiques de composició i gruixària relativament uniformes a tots els Pirineus. El Lias carbonàtic se superposa, arreu, al sostre de les calcàries de Diademopsis, nivells més superiors del cicle triàsic; només una petita discontinuïtat sedimentària separa les primeres capes de fàcies lacunars de les capes marines infrajacents. El límit superior és marcat, en domini continental, per una superfície d’erosió sota les formacions transgressives del Dogger; en domini marí, es tradueix només per un canvi litològic entre els termes margosos del Lias superior i els calcaris del Dogger.

L’extensió geogràfica del Lias és més restringida que la dels terrenys del cicle precedent, a causa de la seva erosió a començament del Dogger o, posteriorment, a final del Juràssic i durant el Cretaci. La truncatura és, en general, més profunda a les zones externes de la serralada. Malgrat tot, hi ha arguments que fan pensar que el Lias havia estat dipositat a tot l’àmbit pirinenc. Es conserva Lias a la zona metamórfica i a ambdues bandes d’aquesta zona. A les zones meridionals, de més marginals a més internes, tenint en compte la reconstrucció de la conca proposada, el Lias és absent a les unitats inferiors de la zona axial, així com a la unitat del Cadí (unitat intermèdia). A les unitats superiors hi és ben desenvolupat. A les serres marginals hi és més o menys erosionat (Carbonera, Boada, Alentorn, Montmagastre a l’E i a Os de Balaguer, Tragó de Noguera i Estopinyà a l’W). A les serres de Mont-roig i Sant Jordi hi és més ben desenvolupat. A la part septentrional de la unitat sudpirinenca central desde la Ribagorça fins al Pedraforca hi és ben representat.

La seqüència deposicional del Lias inferior

Estratigrafia de l’Hettangià-Sinemurià de la unitat sudpirinenca central i les serres marginals, en una columna estratigràfica sintètica. Es constata l’accentuació del caràcter marí del medi deposicional durant el Sinemurià.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Pierre Souquet.

La seqüència deposicional del Lias inferior (Hettangià superior-Sinemurià pro parte) presenta una potència de l’ordre de 120 m i consta de tres unitats litostratigràfiques que se succeeixen verticalment. La inferior, atribuïda a l’Hettangià, és formada per dolomies bretxoses o evaporites; la intermèdia, per calcàries laminades d’estromatòlits (Sinemurià); i la superior per calcàries oolítiques amb dasicladàcies, i ha estat datada del Sinemurià superior (Lotaringià). Entre la unitat intermèdia i la superior no hi ha un límit net i sovint es reuneixen en una sola formació, les calcàries laminades. El terme inferior reposa arreu sobre les calcàries amb Diademopsis del cicle triàsic i el límit superior d’aquesta seqüència és constituït per un fons endurit, perforat i rubefactat. A les zones externes (serres marginals) la sèrie és truncada per una superfície d’erosió.

Les fàcies evaporítiques (complex evaporític de Camarasa) només es troben als voltants de Camarasa (serres marginals). A la resta de la conca, el Lias inferior és representat, d’una manera força uniforme, a la base, per fàcies dolomítiques, equivalents laterals de les evaporites de Camarasa, i, a sobre, per calcàries.

Allà on aflora, el Lias inferior presenta tres tipus de fàcies. Les fàcies evaporítiques, amb guix i anhidrita, de mars molt somes, testimonis d’un medi lacunar hipersalí amb precipitació de sulfats; les fàcies dolomítiques, encara característiques d’un medi ric en solucions concentrades (precipitació de carbonats magnèsics) i també del tipus intermareal, com proven els vacúols que denoten els assecaments temporals relacionats amb les marees; i les fàcies carbonàtiques marines d’aigües somes, que presenten fàcies laminars oolítiques amb fragments de dasicladàcies i foraminífers, característiques d’aigües marines somes i agitades. En les fàcies dolomítiques, les evaporites devien ésser associades a les dolomies de les vores de les llacunes; la seva dissolució posterior per les aigües d’infiltració hauria provocat el col·lapse dels nivells de dolomies i, per tant, la seva fragmentació, cosa que hauria donat origen a les bretxes dolomítiques, denominades bretxes de collapse.

Les fàcies descrites permeten la reconstrucció d’un paisatge sedimentari pla: un medi maríamb molt poca aigua, protegit de les maregasses, amb una plana molt estesa a la vora d’una àrea emergida i peneplanitzada, i un clima àrid, càlid i sec, propici a la formació d’evaporites i de carbonats. L’empilament de les diverses fàcies a la seqüència del Lias inferior s’explica per un ascens del nivell del mar i una extensió de l’àrea sedimentària a expenses del continent. Per la seva superposició i els seus canvis laterals, aquestes tres fàcies de caràcter progressivament més marí constitueixen una seqüència transgressiva que es tradueix en una submersió progressiva del paisatge evaporític per dipòsits de barres calcàries, gresoses o oolítiques, de medis marins soms.

La unitat sudpirinenca central i les serres marginals

Donada la seva uniformitat, exemplificarem el Lias inferior tan sols amb la successió que aflora a la unitat sudpirinenca central, en particular a les serres marginals. Comprèn dues unitats litològiques principals i arreu és coronada per un fons endurit constituït per una crosta ferruginosa. La sèrie comença amb el Complex evaporític de Camarasa, d’uns 150 m de gruix, el qual presenta tres termes, l’ordre de successió dels quals reflecteix una dilució creixent de les sals en solució a les aigües sotmeses a evaporació: a la base, guixos i anhidrita (100 m); al damunt, 30 m de dolomies vacuolars (carnioles) o bretxoses; i al sostre, 20 m de dolomies finament estratificades. Les evaporites són molt desenvolupades a les serres marginals (100 m a les serres de Mont-roig i de Sant Jordi, 40 m a Os de Balaguer, 380 m en un sondatge a Benavarri) i es redueixen i desapareixen cap al N, on són substituïdes per dolomies (carnioles i bretxes) que constitueixen la litologia essencial al N de la unitat sudpirinenca central (serres del Montsec, d’Aulet, muntanyes de Prada i mantell del Pedraforca).

Segueixen les Calcàries laminades, d’uns 40 m de gruix, que són constituïdes per 30 m de calcàries estromatolítiques sobre les quals reposen 10 m de calcàries oolítiques amb dasicladàcies.

Un bon exemple d’aquesta seqüència és el que mostra la serra de Sant Jordi, al NE de Camarasa, en la qual, de la base al sostre, s’observen 150 m d’una sèrie eminentment guixosa amb dolomies amb vacúols de dessecació i bretxes dolomítiques; 40 m de dolomies bretxoses i vacuolars (carnioles) i dolomies ben estratificades; a sobre, 15 m de calcàries laminades d’estromatòlits i, finalment, 3 m de calcàries oolítiques i ferruginoses.

Més al N hom pot observar d’altres seccions exclusivament dolomiticocalcàries: al Montsec, a l’W de Santa Maria de Meià i al NE de l’Ametlla, on les calcàries oolítiques atenyen el seu màxim desenvolupament i on el fons endurit del sostre és profundament perforat i rubefactat; a les gorges de l’Isàvena, 2 km al N de Calvera, on les dolomies bretxoses succeeixen un tuf eruptiu i les calcàries bituminoses amb Diademopsis; etc.

La part oriental de la zona metamòrfica

Als terrenys mesozoics de la part oriental de la zona metamòrfica, eix de la conca mesozoica dels Pirineus, no ha estat possible d’establir-hi l’estratigrafia. Al sinclinori del bosc de Boixavila (o, francesitzat, Boucheville) s’han diferenciat tres conjunts litològics, tots afectats per una foliació i metamorfitzats. Un conjunt superior de roques fosques i compactes; gresos calcaris grisos; i marbres i calcàries marmòries, blanques, grises o rogenques. Per comparació amb la sèrie nordpirinenca no metamòrfica, s’hi consideren representats des del Lias inferior fins al Cretaci.

Les seqüències deposicionals del Lias mitjà i superior

El Lias mitjà i superior, majoritàriament margós, està ben datat als Pirineus gràcies a la seva riquesa en ammonits i braquiòpodes. Cobreix l’interval Sinemurià-base de l’Aalenià (inclou l’Aalenià més basal), i comprèn tres seqüències deposicionals que segueixen el mateix model.

Estratigrafia del Lias mitjà i superior de la unitat sudpirinenca central i les serres marginals, en una columna estratigràfica sintètica. S’hi diferencien tres seqüències, separades per fons endurits, les quals són el resultat d’una sedimentació en una plataforma continental estable, controlada per les variacions relatives del nivell de la mar. Cada seqüència correspon a un cicle de davallada/ascens del nivell de la mar, en el marc d’un ascens generalitzat.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Pierre Souquet.

La seqüència tipus comença sobre un fons endurit i comprèn tres termes de fàcies distals de plataforma o de barres arenoses, que, de la base al sostre, s’ordenen de la manera següent: primer, calcàries detrítiques, amb abundant fauna nerítica (espongiaris, coralls, briozous, gasteròpodes, lamel·libranquis, belemnits), transgressives sobre la discontinuïtat basal; el segon terme són margues amb ammonits que tradueixen un aprofundiment i, fins i tot, una sedimentació lenta, de manera que certs nivells prims de dipòsits fins, de decantació, representen llargues durades de sedimentació; el terme superior torna a ser format per calcàries detrítiques, a les quals s’arriba progressivament a partir de les margues infrajacents. Aquest pas reflecteix un augment de l’hidrodinamisme i, per tant, una disminució de la profundidat de l’aigua fins que la sedimentació s’atura, fet que és assenyalat per un nou fons endurit, base de la seqüència següent. D’una seqüència a l’altra la proporció de fàcies margoses amb ammonits augmenta, fet que indica l’aprofundiment progressiu de la mar epicontinental liàsica dels Pirineus.

La seqüència inferior (Seqüència del Carixià) mostra bé les tres unitats esmentades i els seus límits són fons endurits. Fa uns 20 m de potència i en el tram margós intermedi han estat trobats ammonits característics de les tres zones del Carixià (zones de jamesoni, ibex i davoei). Les calcàries bioclàstiques superiors han lliurat, a part de braquiòpodes i belemnits, ammonits de la primera zona del Domerià, la zona de stockesi.

La segona seqüència (Seqüència del Domerià) d’uns 15 m de gruix, comprèn només dues formacions. Margues amb ammonits, que corresponen a fàcies distals de plataforma i, a sobre, calcàries bioclàstiques, amb fàcies de barres litorals. Als nivells inferiors els ammonits han permès d’identificar, per sobre de la discontinuïtat basal, la zona de stockesi, i a les calcàries bioclàstiques, amb belemnits i braquiòpodes abundants, es troben ammonits representatius de la zona de spinatum. Així doncs, aquesta seqüència intermèdia es diposità durant el Domerià. Cal ressaltar que la discontinuïtat basal d’aquesta seqüència és relativament important (manca el terme basalde la seqüència tipus), però indica tan sols un període breu, al Domerià més baix.

La tercera seqüència (Seqüència del Toarcià-Aalenià «pro parte») i última del Lias, fa uns 80 m de potència i és constituïda per tres formacions de plataforma distal. De la base al sostre, calcàries bioclàstiques amb braquiòpodes; margues fosques amb ammonits (dumortierinèids); i margocalcàries amb lumaquel·les de grifèids. Els ammonits hi són extremadament abundosos i hi han estat reconegudes les vuit zones del Toarcià, i, fins i tot, la zona d’opalinum, primera zona de l’Aalenià. La discontinuïtat de la base d’aquesta seqüència toarciana és sempre un fons endurit d’origen submarí que representa una interrupció de la sedimentació, que es posa de manifest per una llacuna estratigràfica a la base del Toarcià, de durada variable segons els llocs. La seqüència comença, doncs, ja sigui amb les argiles fosques decantades a la plataforma distal, o bé amb calcàries bioclàstiques i ferruginoses transgressives sobre la discontinuïtat basal i que contenen força discontinuïtats. Aquestes calcàries contenen una rica fauna de braquiòpodes característica d’un domini ibèric i pirinenc. Al seu sostre hi ha un nivell de condensació amb oòlits i ammonits, correlacionable amb l’oòlit ferruginós inferior del marge oriental d’Ibèria, sobre el qual s’estén el nivell de margues fosques amb ammonits piritosos. La disminució de la profunditat es nota per l’entrada de sediments terrígens fins i, després, pel desenvolupament de carbonats amb les lumaquel·les de grifèids.

Les tres seqüències distingides en el Lias mitjà i superior són el resultat d’una sedimentació en una plataforma continental estable, controlada per les variacions relatives del nivell del mar. Cada seqüència correspon a un cicle de davallada/ascens del nivell del mar, en el marc d’un ascens generalitzat. A cada començament de cicle el descens és moderat, sense deixar mai al descobert tota la plataforma, en la qual les discontinuïtats es realitzen en medi submarí. L’ascens posterior dona lloc a dipòsits bioclàstics d’alta energia que s’estenen progressivament a les parts proximals de la plataforma, o dipòsits fins de baixa energia que es formen a les parts distáls. El moment de màxima profunditat d’aigua és assenyalat per nivells de condensació amb oòlits i concentració de fòssils de diverses zones successives o bé per la granulometria més fina de la seqüència i, fins i tot, per llacunes. L’estabilització del nivell de la mar provoca un començament de rebliment per deposició de sorres calcàries marines, bioclàstiques o oolítiques, d’alta energia, sota una capa d’aigua prima. Les aportacions d’origen continental són mínimes.

Després de la instal·lació de la plataforma carbonàtica del Lias inferior, les tres seqüències del Lias mitjà i superior reflecteixen la continuació de la submersió del domini pirinenc, totalment recobert per fàcies distals de plataforma i barres litorals. Així, al domini pirinenc, cap a final del Lias (188 milions d’anys), Europa i Ibèria eren encara soldades per una plataforma continental única, recoberta per una mar epicontinental poc profunda que s’obria alhora cap a la Mesogea i cap a l’Atlàntic.

Les unitats inferiors de la zona axial i les unitats intermèdies

El Lias mitjà i superior és absent a les unitats inferiors de la zona axial i de la unitat del Cadí, en les quals el Cretaci terminal o el Terciari reposen directament sobre els terrenys hercinians o sobre el Triàsic. Aquesta llacuna segurament és causada per erosió i no per no deposició, ja que enlloc no s’observen fàcies litorals del Lias mitjà i superior que indiquin la proximitat de la línia de costa.

La unitat sudpirinenca central i les serres marginals

A les unitats superiors (unitat sudpirinenca central i serres marginals, i unitats de l’Empordà), el Lias mitjà i superior és ben representat. A la unitat sudpirinenca central i a les serres marginals, el Lias mitjà i superior succeeix regularment el Lias inferior, calcari, a les àrees esmentades on aflora aquest darrer. Té una potència que oscil·la pels volts dels 80 m.

La seqüència del Carixià ateny el seu màxim desenvolupament (30 m aproximadament) a les unitats dels voltants del Pont de Suert, presenta fàcies de plataforma distal (margues negres i margocalcàries noduloses amb ammonits, foladomies i rars braquiòpodes), en una successió contínua i sense llacunes; la discontinuïtat del sostre és poc neta. A les serres del Montsec i de Turp, i a les serres de Mont-roig i de Sant Jordi al N de Camarasa, aquesta seqüència encara és ben representada (10 m de potència). Els materials, a la base, han esdevingut margocalcaris, calcaris i nodulosos, i a la part alta, bioclàstics. Són coronats per un fons endurit rubefactat. Els organismes bentònics són abundants (lamel·libranquis i braquiòpodes, principalment) i diversos ammonits, amb afinitat típicament ibèrica. Aquest domini devia comunicar amb el domini de les conques del marge oriental d’Ibèria a través de l’àrea actualment ocupada per la depressió de l’Ebre.

La seqüència del Domerià té una composició uniforme en aquestes unitats i reflecteix una homogeneïtzació de tot aquest territori sota aquestes fàcies de margues, amb ammonits, de plataforma distal i de calcàries bioclàstiques de barres arenoses organògenes, sotmeses a una dinàmica marina superficial, però allunyada de tota línia de costa.

La seqüència del Toarcià-Aalenià pro parte mostra els tres termes descrits. La repartició i la variació de les fàcies suggereixen una sedimentació en una plaaforma marina que, a diferència del que succeeix amb la seqüència del Carixià, s’aprofundiria cap al S, cap a les serres marginals, probablement en direcció al domini ibèric. El terme inferior, les calcàries bioclàstiques amb braquiòpodes, presenta les fàcies marines més obertes a les serres marginals de Mont-roig i de Sant Jordi, al N de Camarasa, on formen una alternança rítmica de margues i de margocalcàries amb braquiòpodes i ammonits. Cap al N apareixen bancs calcaris bioclàstics a l’interior d’aquest terme, primer al sostre (Pont de Suert, Turbó), i, a les unitats de procedència més septentrional, com la del pic del Pedraforca, aquests bancs s’intercalen al llarg de tot el terme. El fons endurit més important (oòlits ferruginosos i concentració de Pseudogrammoceras) se situa al sostre d’aquest terme i assenyala un aprofundiment registrat de manera síncrona a tota la conca del Toarcià. El terme margós intermedi, amb una gruixària d’uns 30 m, es desenvolupa uniformement a tota aquesta àrea. Per contra, les margocalcàries amb grifèids, tornen a mostrar un medi marí més obert cap al S. Així les capes amb grifèids (de 3 a 10 m) són molt constants als afloraments septentrionals de la unitat sudpirinenca central (vall de l’Essera, la Vansa) i, fins i tot, a la serra del Montsec, més al S. Es tracta de lumaquel·les constituïdes bàsicament per aquest ostrèid, intercalades a les margocalcàries fosques, com es pot observar al tall de la carretera de Bonansa, 2 km a l’E del poble, a l’entrada del túnel. Aquests nivells són coronats per una crosta ferruginosa, que es veu bé al S de la Guàrdia d’Ares. A la unitat del pic del Pedraforca, de procedència més septentrional, els nivells de grifees no hi són presents a causa de l’erosió; les calcàries del Dogger són directament transgressives sobre les margues toarcianes. A la unitat inferior del Pedraforca i a les serres marginals, els nivells de grifees desapareixen progressivament a l’interior de les margocalcàries de medi marí més obert, amb ammonits.

Les unitats de l’Empordà

A les unitats de l’Empordà, el Lias mitjà i superior és conegut de manera fragmentària a partir d’afloraments reduïts i dispersos. De tota manera, és del tot semblant al de la unitat sudpirinenca central. És present al massís de Montgrí, a les escates frontals (a l’W de l’Estartit i entre l’Estartit i Torre Ponça). També aflora immediatament sobre l’encavalcament, en particular sota el penya-segat de calcàries cretàcies del far de la Meda Gran. A tots dos llocs s’observen les margues i les calcàries margoses noduloses grisoblavenques, localment amb sílex, amb braquiòpodes del tipus terebràtula i rinconel·la, i pèctens, belemnits, ammonits i crinoïdeus, que daten del Pliensbaquià i del Toarcià. Als afloraments de Figueres només se’n troba a l’escala inferior constituïda per terrenys precenomanians. Aquesta escata comprèn una massa de calcàries dolomítiques i carnioles del Lias inferior (serra de Lilla i turó de la ciutadella). Puntualment afloren calcàries rogenques amb pèctens, crinoïdeus i braquiòpodes del Domerià, i margues grisoblavoses amb ammonits del Toarcià.

Les seqüències deposicionals del Juràssic mitjà o Dogger

El Juràssic mitjà i superior dels Pirineus catalans és representat, a les unitats on n’hi ha, per calcàries i dolomies negres fètides —per despreniment de SH2— de fàcies de plataforma més aviat proximal. La dolomitització és secundària, és a dir, ha estat adquirida a partir de les calcàries per substitució, al mateix medi de sedimentació, capa a capa, de dalt a baix. Aquesta dolomitització pot afectar la totalitat o només una part de la sèrie carbonàtica, tot respectant localment enclavaments calcaris. Així, segons la seva repartició preferencial, es poden distingir, en nombrosos sectors, les anomenades dolomies inferiors (Dogger a la base del Malm) i dolomies superiors (Portlandià), separades per un complex calcareodolomític (Oxfordià-Kimmeridgià). La dolomitització ha destruït gran part de les estructures sedimentàries i dels fòssils. A causa d’això, els coneixements estratigràfics són fragmentaris i només basats en l’estudi dels fòssils microscòpics conservats en els enclavaments calcaris (foraminífers i algues) i rars fòssils macroscòpics, braquiòpodes principalment continguts en els petits nivells margocalcaris.

El cicle del Dogger comprèn un interval d’uns 25 milions d’anys: des de poc després de 188 milions d’anys fins a 163 milions d’anys. És a dir, abraça pràcticament tot l’Aalenià, el Bajocià, el Bathonià i el Cal·lovià. Als Pirineus catalans correspon a una fase dominada per l’emersió brutal i després per la submersió progressiva d’un alt sedimentari que separava dues àrees d’aigües marines profundes, la conca del Baix Llenguadoc a l’E i el domini atlàntic a l’W. Aquest llindar pirinenc unia el Massís Central francès i l’anomenat massís de l’Ebre a la península Ibèrica. Tenint en compte aquesta situació és fàcil de comprendre la presència d’importants llacunes i variacions de fàcies als terrenys del Dogger. Més cap a l’W, als Pirineus basco-bearnesos els materials del Dogger reflecteixen la sedimentació contínua en una plataforma distal oberta cap al domini atlàntic.

Als Pirineus catalans els terrenys del Dogger només es troben a les unitats superiors, és a dir, a les situades originàriament més al N. A les unitats inferiors de la zona axial i a la unitat del Cadí (unitat intermèdia), i també a les unitats de Bac Grillera, el Dogger és absent. Aquestes unitats, situades inicialment en una posició més meridional que les anteriors, haurien estat unides, durant aquells temps, al continent de l’Ebre.

El límit inferior de la sèrie del Dogger correspon a una discontinuïtat alhora submarina i subaèria: en medi marí (serres marginals) és assenyalada per llacunes i per un canvi de litologia al sostre de l’interval condensat de les lumaquel·les de grifees; en medi continental (unitat sudpirinenca central) correspon a una superfície d’erosió que entalla les capes liàsiques més o menys profundament fins a les bretxes dolomítiques de l’Hettangià. Aquesta superfície d’erosió intraaleniana és recoberta per terrenys del Dogger cada cop més recents a mesura que ens allunyem de les àrees marines de sedimentació contínua. És la manifestació de la transgressió bathoniana, que s’infereix de la presència d’una llacuna estratigràfica variable, causada conjuntament per l’erosió del sostre de la sèrie marina del Lias i per l’absència de dipòsit a la base de la sèrie igualment marina del Dogger. El límit superior del cicle del Dogger se situa uniformement al sostre de la formació calcària del Bathonià, la més estesa per la transgressió sobre el conjunt del territori anteriorment cobert per les mars liàsiques. Per bé que poc aparent a l’aflorament, a l’interior d’una sèrie juràssica generalment dolomititzada, la seva presència i la seva importància vénen suggerides per la no identificació i, per tant, la probable llacuna del Cal·lovià i d’una part de l’Oxfordià.

El Dogger dels Pirineus centrorientals comprèn tres seqüències, d’extensió geogràfica creixent, en les quals se succeeixen fàcies marines de plataformes progressivament menys profundes.

La seqüència inferior (Seqüència de l’Aalenià «pro parte» i Bajocià «pro parte») representa medis relativament profunds i només és coneguda a la part N de les Corberes, precisament allà on les fàcies del Lias infrajacent corresponen a medis més oberts. La resta del domini pirinenc centroriental devia ésser, durant aquell temps, emergit i sotmès a erosió subaèria.

La segona seqüència (Seqüència del Bajocià «pro parte» –Bathonià «pro parte») és la més desenvolupada i, esglaonades per tota la plataforma, de la base al sostre es troben diverses unitats estratigràfiques. Comença amb margocalcàries amb braquiòpodes (dels tipus terebràtula i rinconel·la) d’edat Bajocià mitjà i superior, i de medi marí obert. Segueixen calcàries amb oncòlits de fàcies de plataforma distal o barres que es caracteritzen per llur riquesa en oncòlits i oòlits; contenen algues dasicladàcies associades a briozous, madreporaris, braquiòpodes i crinoïdeus. L’últim terme d’aquesta seqüència és format per calcàries ferruginoses, també de fàcies de plataforma distal o de barra; són calcàries amb tons d’alteració rovellats, taulajades, separades per superfícies endurides locals: corresponen a sorres calcàries oolítiques o bioclàstiques, amb una fauna de foraminífers rica (en particular el lituòlid característic Pseudocyclammina maynci), madreporaris, braquiòpodes, gasteròpodes, crinoïdeus i algues. Els braquiòpodes són característics del Bathonià mitjà. L’evolució vertical d’aquesta seqüència reflecteix una disminució de la profunditat. Horitzontalment cada un d’aquests termes desborda els límits del precedent. Així les margocalcàries amb braquiòpodes només s’han trobat a les serres marginals, mentre que les calcàries d’oncòlits ja es troben a tota la unitat sudpirinenca central.

La seqüència superior del Dogger (Seqüència del Bathonià superior) comporta dues formacions. A la base, calcàries i margues lignítiques amb ostràcodes i carofícies, del tipus de plataforma proximal a lacunar. Es tracta de roques de gra fi, dipositades en un medi marí restringit, protegit (laminació fina), reductor (eflorescències sulfuroses amb matèria orgànica vegetal) i salobre (ostràcodes i carofícies). La formació superior és constituïda per 10 m de calcàries blanques massisses, que destaquen al paisatge. Són calcàries de gra fi, dipositades en un medi marí confinat, en aigües molt somes i localment a la zona intermareal (estructures de dessecació). Els fòssils hi són rars; hi ha copròlits, algues verdes i foraminífers que daten el Bathonià superior. Aquesta seqüència és transgressiva respecte a les unitats sedimentàries infrajacents i en desborda els límits. Les calcàries i margues lignítiques atenyen la unitat del pic del Pedraforca, la més septentrional de les de la unitat sudpirinenca central; i les calcàries blanques massisses s’estenen ja sobre tota la zona nordpirinenca. Aquesta formació és truncada amb una llacuna sedimentària d’almenys una part del Cal·lovià i de l’Oxfordià, sota els terrenys de l’Oxfordià alt, que recobreix la llacuna directament.

Les tres seqüències del Dogger denoten, en aquest sector dels Pirineus, primer, una davallada important del nivell del mar, que deixa al descobert una bona part de la plataforma durant l’Aalenià inferior-mitjà; després, un ascens del nivell del mar relacionat amb la deposició de la seqüència intermèdia i l’extensió lateral progressiva dels seus dipòsits sota una capa d’aigua prima, i cada cop més reduïda; i, finalment, una represa del moviment ascencional del nivell de la mar, que assegura l’acompliment de la transgressió bathoniana i la implantació d’una plataforma carbonàtica a tot l’àmbit pirinenc.

Als Pirineus catalans el Dogger només es troba a les unitats superiors i és absent a les unitats inferiors de la zona axial i a la unitat del Cadí (unitat intermèdia).

La unitat sudpirinenca central

A la unitat sudpirinenca central, el Dogger succeeix arreu el Lias, però reposa sobre termes diferents d’aquest cicle, sobre els nivells de grifees (a la majoria de llocs) o sobre les margues toarcianes infrajacents (al Turbó i a la unitat del pic del Pedraforca, petites unitats d’origen més septentrional).

Un bon exemple de la vora N de la unitat sudpirinenca central és la sèrie del turó de Miravet, al N del Pont de Suert, a la dreta de la Noguera Ribagorçana. Allí, els nivells de grifees són recoberts per 1,5 m de calcàries fosques, en bancs prims separats per capes margoses més clares, que contenen serpúlids; segueixen 10 m de dolomies cristal·lines amb oncòlits encara identificables; i, al damunt, 100 m de dolomies negres i fètides (dolomies inferiors). Tanmateix s’hi distingeixen capes amb oncòlits i ostràcodes, i, més cap al sostre, una massa de llentions calcaris amb Pseudocyclammina maynci. Aquestes dolomies del Dogger sont recobertes per calcàries oolítiques de l’Oxfordià, del cicle del Malm.

Pel que fa a la zona central de la unitat (Montsec, Aulet, Prada), és al vessant N de la serra de Prada on la composició del Dogger és més ben il·lustrada. Un bon tall és el del barranc dels Prats, a 1,5 km al SW de la Guàrdia d’Ares. Sobre els nivells de grifees, el Dogger comença amb 6 m de calcàries d’oncòlits, amb restes de briozous, serpúlids i equinoderms, dividides per la meitat, per una superfície endurida, en dos paquets: l’inferior és atribuït a la seqüència inferior, aquí representada només pel seu terme superior (és un dels pocs llocs on es troba aquesta seqüència als Pirineus catalans) i el superior correspon a la segona seqüència. Segueixen 8 m de calcàries de gra fi i calcàries bioclàstiques en bancs mètrics, amb foraminífers, que representen la formació de calcàries blanques massisses que coronen el Dogger. Al damunt, 120 m de dolomies inferiors d’edat indeterminada sobre les quals reposen calcàries del Kimmeridgià.

A la vall del Segre, a l’entrada de les gorges d’Organyà, sobre les capes de grifees es troben, directament, les margues lignítiques de la base de la tercera seqüència i, al damunt, dolomies negres de gra gros, datades amb microfauna de la seva base del Bathonià superior-Cal·lovià. A l’E del Segre, a Colldarnat i la Vansa, hi ha sèries comparables.

A la part oriental de la unitat sudpirinenca central cal distingir la unitat del pic del Pedraforca, de procedència més septentrional, i la gran massa del mantell del Pedraforca, més inferior i, per tant, de procedència més meridional. A la unitat del pic del Pedraforca, al sector de puig Galliner, anàlogament als talls anteriors, entre els nivells de grifees i les anomenades dolomies inferiors, hi ha calcàries amb oncòlits i margues lignítiques; més a l’E, al sector de Cloterons i del Pedraforca, son les dolomies del Bathonià les que reposen directament sobre les margues del Toarcià, amb una llacuna entre ambdues unitats dels terrenys del sostre del Lias i de la base del Dogger. A la unitat inferior del Pedraforca la successió és ininterrompuda; hi ha el Lias complet i molt probablement també hi és representat tot el Dogger.

Les serres marginals

A les serres marginals el Dogger es diferencia del que hem descrit pel fet que presenta fàcies de plataforma distal que indiquen una obertura cap a la conca ibèrica. Així a les serres de la regió de Peramola i de Santa Lina s’observen intercalacions de margues amb braquiòpodes a l’interior de les calcàries amb oncòlits situades entre els nivells amb grifees i les anomenades dolomies inferiors. A les serres de Sant Jordi i de Mont-roig, a prop de Camarasa, les margues amb braquiòpodes són fins i tot dominants i amb prou feines hi ha calcàries amb oncòlits. Els braquiòpodes han fornit espècies característiques del Bajocià mitjà i superior.

Les unitats de l’Empordà

A les unitats de l’Empordà, el Dogger només ha pogut ésser reconegut a les escates de Rocamaura, a l’E de l’Estartit. En una escata de material exclusivament juràssic aflora un nivell de 2 a 3 m de calcàries ferruginoses amb oncòlits i oòlits, que versemblantment deu correspondre a la segona seqüència del Dogger. Aquest nivell és intercalat entre material amb fauna del Toarcià i la formació massissa de dolomies negres de Torre Ponça, d’edat indeterminada, ja que no ha lliurat fòssils.

Les seqüències deposicionals del Juràssic superior o Malm

El cicle sedimentari del Malm comprèn terrenys de l’Oxfordià, el Kimmeridgià, el Portlandià i el Berriasià. Aquest darrer estatge, encara que pertanyi al Cretaci inferior, des d’un punt de vista seqüencial va lligat al cicle del Juràssic superior. El cicle del Malm té doncs una durada d’uns 25 milions d’anys: entre els 163 i 138 milions d’anys d’antiguitat. Correspon a un llarg episodi de sedimentació calcareoargilosa i dolomítica, discontínua, que passa d’ambients marins o lacunars a continentals. Aquesta evolució sedimentària és una bona il·lustració de la regressió de la fi del Juràssic. Durant aquest cicle té lloc un basculament de l’àmbit pirinenc, de manera que hi ha un aixecament amb emersió a l’W, a la banda atlàntica i un enfonsament a l’E, a la banda mesògea. Així al Pirineu bascobearnès només es troba representada la meitat inferior del Malm amb nombroses bretxes i llacunes, mentre que, cap a l’E, la sèrie és contínua.

Variacions litològiques del Malm, d’oest a est, a l’interior de la unitat sudpirinenca central. Noteu l’elevat grau de dolomització de les formacions del Malm; a la part occidental, en particular entre els rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana, tota la sèrie del Dogger i el Malm és dolomititzada, i constitueix una única unitat litològica. S’han indicat les discontinuïtats erosives i els límits de seqüències (en vermell). Observeu la gran discontinuïtat entre el sostre del Malm i els materials del Cretaci.

Servei de Fotografia/C.B.M., original de Pierre Souquet.

A la part centroriental dels Pirineus (zona nordpirinenca i unitats superiors sudpirinenques) el límit inferior del cicle, entre les calcàries dolomítiques del Bathonià i les dolomies de l’Oxfordià, és mal materialitzat, justament a causa de la dolomitització. Destaca la no caracterització del Cal·lovià, que ajuda a posar-lo de manifest. Les unitats liològiques d’aquest cicle constitueixen seqüències deposicionals de dos tipus: la inferior és formada exclusivament per calcàries de plataforma que desborden les calcàries pelàgiques dels Pirineus bascobearnesos i que cobreixen tot el Pirineu centroriental fins a la conca mesògea del Baix Llenguadoc. La resta presenten una estructuració interna de les unitats litològiques que les constitueixen de manera que, d’W a E, passen de bretxes continentals o lacunars que assenyalen una zona d’erosió, a dipòsits de baixa energia (medi tranquil de caràcter lacunar), i a dipòsits de més alta energia (d’un medi més agitat, lacunar o marí de plataforma proximal).

La base del Malm és constituïda a tot l’àmbit pirinenc per una formació de calcàries amb trocolines grosses, d’uns 100 m de potència, que constitueixen la seqüència inferior del Malm (Seqüència de l’Oxfordià «pro parte»). A la part occidental de la unitat sudpirinenca central (Pont de Suert) es donen les condicions d’una plataforma distal oberta cap a l’W i, en aquesta regió, es donen barreres esculloses a l’interior de calcàries oolítiques amb foraminífers bentònics (Trocholina gigantea), organismes incrustants i polípers. A l’E d’aquesta àrea es desenvolupa un medi protegit de plataforma proximal o de llacuna magnesiana (dolomies) en el qual es dipositen calcàries bioclàstiques de gra fi amb foraminífers bentònics, àmpliament dolomititzades. Després de l’emersió del Dogger, aquesta seqüència reflecteix el restabliment d’una comunicació entre l’Atlàntic i la Mesogea a través del domini pirinenc entre el continent occità al N i el de l’Ebre al S.

La segona seqüència (Seqüència de l’Oxfordià superior-Kimmeridgià «pro parte»). Comprèn tres formacions que se substitueixen d’W a E i enregistren un canvi paleogeogràfic profund. A l’W, fora de l’àmbit que ens ocupa, són bretxes calcareodolomítiques que contenen calcàries i dolomies de la seqüència immediatament anterior i de la seqüència superior del Dogger, materials sobre els quals reposa; indiquen, per tant, una erosió. A la unitat del Turbó i al Pont de Suert són calcàries negres amb carofícies: es tracta de calcàries argiloses fosques amb traces carbonoses i cristalls de dolomita que indiquen llacunes litorals. A la resta de la unitat sudpirinenca central, incloses les serres marginals, són calcàries bioclàstiques amb dasicladàcies: calcàries de color gris clar, en bancs massissos, que contenen fàcies de barres arenoses (calcàries oolítiques amb foraminífers bentònics) i de plataforma proximal (calcàries bioclàstiques amb dasicladàcies i amb foraminífers lituòlids i orbitolínids, i calcàries amb laminació fina intermareals.) Aquestes calcàries han estat datades per la presència d’Alveosepta jaccardi (un foraminífer) de l’Oxfordià superior-Kimmeridgià inferior.

El Portlandià i el Berriasià, al camí de la pedrera de Rúbies, al Montsec. A la part inferior de la fotografia (tons grisosos) aflora la part superior de les dolomies del Dogger i el Malm. Entre les dolomies hi ha zones on l’estratificació ha estat preservada (part dreta de la fotografia). El Berriasià comença amb una bretxa (nivell més grogós) que se situa en lleugera discordança per damunt dels materials anteriors i que conté elements angulosos i variats de calcàries i dolomies juràssiques. Segueixen calcàries amb trocolines i dasicladàcies i, al damunt, les calcàries amb carofícies del Montsec.

Jordi Vidal

La tercera seqüència (Seqüència del Kimmeridgià «pro parte»-Portlandià «pro parte») presenta una organització semblant a l’anterior. A l’W, en aquesta seqüència, fins i tot a l’àrea del Turbó, hi ha bretxes calcareodolomítiques que poden descansar sobre les calcàries amb trocolines grosses que reprenen, o, alhora, sobre calcàries i dolomies més recents o més antigues (Dogger). Aquestes bretxes són estratificades i intercalen bancs calcaris de la fàcies següent. Es tracta de calcàries argiloses negres, amb lituòlids, que es localitzen també a l’àrea del Turbó. Tenen el gra molt fi, i contenen, a més de lituòlids, serpúlids i crinoïdeus, cristalls de dolomita i anhidrita, i s’hi intercalen lumaquel·les de petits ostrèids (Exogyra virgula). Corresponen a un medi deposicional de fangars de plataforma interna. El lituòlid Everticyclammina virguliana permet atribuir aquestes calcàries al Kimmeridgià superior-Portlandià basal. Per últim, la resta de la unitat sudpirinenca central és ocupada per calcàries taulajades, amb laminació fina, típiques de dipòsits de medi protegit de plataforma proximal, o massisses amb copròlits, carofícies i lituòlids, de medi obert.

L’organització general de la seqüència tipus és respectada a la seqüència següent (Seqüència del Portlandià «pro parte»), A la part occidental hi ha bretxes calcareodolomítiques que s’intercalen a les anomenades dolomies superiors. Monogèniques i de la mateixa naturalesa que la roca encaixant, han estat interpretades com bretxes de dissolució formades a la vora de llacunes d’evaporites. A la major part de la unitat sudpirinenca central es troben calcàries massisses amb anquispirociclines, ben desenvolupades a Aulet i Prada i al Montsec. Als altres afloraments es presenten com enclavaments a les dolomies superiors; es tracta de calcàries de gra fi i dolomítiques, de fàcies de llacuna protegida, o de calcàries amb copròlits, de plataforma proximal, o calcàries oolítiques, ferruginoses amb foraminífers i dasicladàcies, esteses en alts fons, datades del Portlandià (Anchispirocyclina lusitanica).

La cinquena seqüència del cicle del Juràssic superior (Seqüència del Portlandià «proparte» - Berriasià «pro parte») té una extensió geogràfica reduïda a les Corberes i, al vessant S, només es troba a la vall del Segre. Comprèn una bretxa calcareodolomítica, anomenada bretxa límit, ja que es troba entre els terrenys juràssics descrits i els cretacis que descriurem a continuació. Segueixen 40 m de calcàries de gra fi amb calpionel·les (tintínid planctònic), que també contenen foraminífers bentònics (trocolines) i algues; tot concorda amb la hipòtesi d’un dipòsit sobre una plataforma directament oberta a l’alta mar, cap a la conca del Baix Llenguadoc. Aquestes calcàries han estat datades del Portlandià terminal-Berriasià inferior (Calpionella alpina i Crassicolaria parvula). Conegudes també només a la vall del Segre, segueixen margues amb Pseudosubplanites (ammonits). Són margues fulloses, groguenques i calcàries argiloses en bancs prims que contenen fauna pelàgica de calpionel·les i ammonits, però que també contenen foraminífers bentònics i ostràcodes litorals. Correspondrien a dipòsits d’una plataforma àmpliament oberta a la Mesogea.

L’última seqüència del cicle del Malm (Seqüència del Berriasià «pro parte»), a diferència de les precedents, presenta una gran extensió regional. Cobreix una gran part del territori anteriorment ocupat per les mars del Malm a la zona nordpirinenca i al sector Aulet-Prada-Montsec de la unitat sudpirinenca central. Comprèn una bretxa calcareodolomítica, desenvolupada a la zona nordpirinenca i una unitat de calcàries amb trocolines i dasicladàcies transgressiva sobre el Juràssic, bé sigui directament o bé a través de la bretxa esmentada. Són calcàries de gra fi, fosques, amb foraminífers bentònics i algues, típiques de plataforma proximal. La fauna que contenen ha permès atribuir-les al Berriasià superior.

La primera seqüència del Malm indica, després de la ruptura del final del Dogger, la reinstal·lació d’una plataforma carbonàtica entre els continents de l’Ebre i occità. Aquesta plataforma era oberta a la mar atlàntica per l’W i comunicava, per l’E, amb la Mesogea, a nivell de la conca del baix Llenguadoc. La successió de les altres seqüències reflecteix un canvi profund, amb emersió i erosió a l’W, i reculament de la línia de costa cap a l’E, vora d’una mar que només comunicava amb la Mesogea. En detall, cada seqüència de la sèrie registra una emersió i una erosió a la regió occidental i, després, un ascens del nivell del mar i una transgressió cap a aquesta regió occidental. L’empilament de les seqüències i la gran extensió de la darrera s’expliquen per l’ascens general, però a batzegades, del nivell de l’oceà mundial a la fi del Juràssic.

Als Pirineus catalans els terrenys del Malm succeeixen els del Dogger i presenten, per tant, una distribució geogràfica comparable: es troben a les unitats superiors (unitat sudpirinenca central i unitats de l’Empordà) i manquen a les unitats inferiors de la zona axial i a la unitat del Cadí (unitat intermèdia). La sèrie sedimentària del Malm és truncada per una erosió juràssica i cretàcia, fins a nivells molt baixos en els afloraments externs (serres marginals, absència a la unitat del Cadí).

La unitat sudpirinenca central

A la pedrera de Rúbies, al Montsec, s’explotaven les calcàries litogràfiques. Formen una llentia de calcàries homogènies de fàcies lacunar situada a l’interior de les calcàries amb carofícies del Montsec. Al fons de la fotografia, la paret del congost de Terradets, amb calcàries del Cretaci superior.

Jordi Vidal

A l’extrem NW de la unitat sudpirinenca central les calcàries amb trocolines de grans dimensions de la primera seqüència sovint son emmascarades per la dolimitització. La segona seqüència manca o és representada només per bretxes kimmeridgianes a les quals se sobreposen les calcàries argiloses negres amb lituòlids de la tercera seqüència. La sèrie és interrompuda, en aquest nivell o en un de més baix, per la superfície d’erosió del sostre del Malm. A la sèrie del turó de Miravet, al N del Pont de Suert, sobre els materials del Dogger, es poden observar, primer, 100 m de calcàries amb trocolines de grans dimensions. Es tracta d’un complex de calcàries oolítiques i calcàries bioclàstiques de gra fi. La dolomitització hi té lloc al llarg de reguerots, fet que determina l’aspecte de calcàries tigrades. Contenen microfauna característica de l’Oxfordià. Al damunt es disposen 25 m de bretxes kimmeridgianes que reprenen dolomies del Dogger i calcàries de l’Oxfordià. En alguns nivells calcaris intercalats hom ha trobat Alveosepta jaccardi, la qual justifica l’atribució d’aquests nivells al trànsit Oxfordià-Kimmeridgià (segona seqüència del Malm). La unitat litològica superior d’aquest cicle que s’observa són 350 m de calcàries argiloses negres amb lituòlids. És una alternança de calcàries negres de gra fi, fossilíferes, amb dolomies negres cristal·lines azoiques. A la carretera de Bonansa, al flanc N del sinclinal d’Alins i a l’anticlinal de les Ares (ermita de les Ares) hom pot observar sèries semblants. A la resta de la unitat sudpirinenca central la sèrie és més completa i de litologia diferent. El millor exemple n’és el tall de la vall del Segre (serra de Prada), on el cicle del Malm és complet. A l’W la secció del Malm presenta poques modificacions respecte a aquesta sèrie tipus. En canvi, al S i a l’E, les modificacions són importants: hi ha una dolomitització creixent (Montsec) i un bisell progressiu de nivells, cada cop més antics per sota dels nivells més recents del Cretaci (anticlinal de Montanissell —Bóixols, serra d’Aubenç, mantell del Pedraforca).

El CONGOST DE TRESPONTS, al N d’Organyà, ofereix un tall excepcional dels terrenys situats entre el Lias i l’Aptià. El Malm aflora a la part N del congost, el Berriasià a partir del pont i de l’embrancament de la carretera de Montant de Tost a la part més ampla de les gorges, i, a la part meridional del congost, el Cretaci inferior. La base del Malm s’ha de trobar a l’interior de les anomenades dolomies inferiors, que en aquest tall tenen 140 m de potència. A la base han estat datades del Bathonià (Dogger), mentre que a la part superior corresponen probablement a l’Oxfordià i al Kimmeridgià (primera i segona seqüència del Malm); en efecte, pocs quilòmetres a l’W, al tall de la Guàrdia d’Ares, en aquest nivell es col·loquen 50 m de calcàries amb dasicladàcies de la segona seqüència, identificables perquè mostren una menor dolomitització. Sobre aquestes dolomies inferiors reposen 200 m de calcàries taulajades, fosques, de gra fi i amb laminacions primes. Contenen nombrosos copròlits i Everticyclammina virguliana. Pertanyen a la tercera seqüència (Kimmeridgià superior-Portlandià). Segueixen 250 m de calcàries massisses amb anquispirociclines en les quals ha estat excavat el tram septentrional de les gorges. Aquesta unitat comença amb nivells bretxosos (bretxes kimmeridgianes), que després esdevenen calcàries oolítiques i, finalment, dolomítiques de gra fi; les anquispirociclines hi són rares, però suficients per a datar-les del Portlandià; les restes orgàniques més importants són els copròlits. Sobre aquesta unitat comencen els terrenys del Berriasià, com hem vist, encara lligats al cicle del Juràssic superior. Al nivell dels túnels de la carretera de Montant de Tost aflora l’anomenada bretxa límit, que fa uns 200 m de gruix. Els seus elements són angulosos i provenen del substrat juràssic (calcàries de copròlits, dolomies). Segueixen 20 m de calcàries amb calpionel·les i oncòlits: són calcàries argiloses fosques, amb oncòlits irregulars, amb diàmetres de l’ordre del centímetre, encrostats de Nubecularis. Contenen una interessant associació d’organismes pelàgics que caracteritzen el pas del Portlandià al Berriasià. Es doncs en aquestes calcàries que se situa el trànsit Juràssic-Cretaci. Aquestes dues unitats litològiques formen la primera seqüència berriasiana. La segona és formada per les margues i les margocalcàries amb Pseudosubplanites. Les margues són més abundants a la base, on han proporcionat els ammonits esmentats; les margocalcàries predominen cap al sostre i contenen lituòlids (foraminífers bentònics) i ostràcodes, i també calpionel·les. La unitat litològica que corona el cicle del Malm són les calcàries amb trocolines i dasicladàcies, que fan 100 m de gruix. A la base, hi predominen les calcàries de gra fi amb escasses trocolines i, al sostre, les calcàries bioclàstiques, sempre fosques però riques en algues i foraminífers del Berriasià superior.

La sèrie descrita forma part del flanc N del sinclinal d’Organyà, l’eix del qual és ocupat pel Cretaci superior de Santa Fe d’Organyà. Torna a aflorar més al S, al següent anticlinal, la volta del qual és a l’alçada del pont de Fígols. En aquest anticlinal, ENTRE EL SEGRE I BÓIXOLS, les calcàries de l’Aptià superior reposen sobre les dolomies kimmeridgianes. Hi ha, doncs, una desaparició brutal, gràcies a un bisellament dels més espectaculars, del Portlandià, del Berriasià, i també del Barremià i de l’Aptià inferior, tots potentment desenvolupats a les gorges d’Organyà (més de 1000 m en total), pocs quilòmetres més al N. Cap al S, encara, a la serra d’Aubenç (a l’embassament d’Oliana), són les calcàries del Santonià les que reposen directament sobre les dolomies negres del Kimmeridgià en un contacte que aflora en òptimes condicions a la mateixa carretera. Aquest dispositiu, que es perllonga a les serres marginals, es relaciona, d’una banda, amb el tancament de la conca juràssica cap al S, i de l’altra, amb l’erosió cretàcia dels terrenys juràssics originàriament poc potents.

A la SERRA DEL MONTSEC el Malm és comparable al de la vall del Segre. En general les calcàries juràssiques són de colors blanquinosos i no fosques com a la resta dels Pirineus, probablement per un contingut més feble de matèria orgànica. En aquesta serra, les dolomies inferiors fan 350 m. Comencen al Dogger (reconegut gràcies a les capes amb oncòlits) i pugen fins a nivells estratigràfics variables, en alguns llocs fins al Kimmeridgià (Noguera Pallaresa). Segueix un complex calcareodolomític de 150 m de potència, d’extensió estratigràfica també variable, en funció de la dolomitització. Hi han estat identificades les calcàries amb dasicladàcies de la segona seqüència i les calcàries taulajades amb Everticyclammina virguliana, de la tercera. Al damunt reposen les calcàries massisses amb Anchispirocyclina (100 a 150 m), generalment dolomítiques i riques en copròlits. el Berriasià hi és representat per formacions de la seva seqüència superior. A la base hi ha una bretxa, que pot no ser-hi o assolir uns 30 m de potència. Aflora bé al camí que puja de la Noguera Pallaresa a la pedrera de Rúbies. Se situa per sobre de les dolomies portlandianes en lleugera discordança i conté elements angulosos i variats de calcàries i de dolomies juràssiques. A sobre, o directament sobre el Portlandià, hi ha 20 m de calcàries amb trocolines i dasicladàcies. Tot aquest conjunt és coronat per les anomenades Calcàries amb carofícies del Montsec (100 m de potència). Es tracta d’una formació que presenta una gran extensió en aquesta serra, entre les dolomies juràssiques i els primers terrenys marins del Cretaci. Hom observa aquesta disposició tot al llarg del Montsec, llevat de la part central del Montsec d’Ares, on el Cenomanià reposa directament sobre el Juràssic. Aquestes calcàries són massisses, clares i riques en carofícies i gasteròpodes lacustres de grans dimensions. Corresponen a dipòsits intermareals (canals de marea, margues verdes o lignitoses amb còdols de calcàries o amb oncòlits, còdols negres sapropèlics, esquerdes de dessecació). Les calcàries amb carofícies del Montsec són mal datades; podrien cobrir tot l’interval Berriasià-Bedulià. Amb les seves fàcies litorals —continentals, podrien incloure els darrers termes, regressius, del cicle del Malm, així com també els primers termes, transgressius, del cicle del Cretaci inferior. En el límit entre aquests dos cicles se situarien les cèlebres calcàries lacustres de la pedrera de Rúbies que descriurem amb el cicle del Cretaci inferior.

El mantell del Pedraforca

Les sèries del mantell del Pedraforca mostren una continuïtat amb les de la vall del Segre: persisteixen les dolomies inferiors (Oxfordià-Kimmeridgià) i les calcàries amb copròlits a sobre (Kimmeridgià). El Portlandià no hi ha estat identificat (probablement ha estat erosionat). Hom pot observar bones sèries a la canal d’Arets, al SE de Cornellana, al coll de Josa i al pic del Pedraforca. El Berriasià només es troba a la unitat superior (unitat del pic del Pedraforca) i, encara, tan sols es troba representat, sobre un Juràssic erosionat, per la seva seqüència superior, les calcàries amb trocolines i dasicladàcies. El contacte i la llacuna es poden observar al S de la Barceloneta i, més a l’E, als mateixos flancs del pic del Pedraforca. A la part septentrional d’aquesta unitat superior, al NW de la línia torrent del Verdet-Gósol, les calcàries amb trocolines i dasicladàcies del Berriasià succeeixen les dolomies juràssiques, com es pot veure a la sortida de Gósol, a la carretera del coll de Josa. A la part meridional, on hi ha el pic del Pedraforca, el tall del coll del Verdet mostra, per sobre les dolomies juràssiques, una massa de calcàries blanques que forma el basament del penya-segat N del Pollegó Superior. Com a Gósol, les calcàries amb trocolines i dasicladàcies reposen sobre les dolomies kimmeridgianes, aquí per l’intermediari d’un nivell de bretxes molt prim. A sobre, la paret, és formada per calcàries del Cretaci inferior, essencialment per calcàries urgoaptianes (vegeu més endavant).

La unitat inferior del Pedraforca presenta una llacuna de tot el Berriasià, i, àdhuc, de tot el Cretaci inferior, jaque, com a les serres marginals, el Cretaci superior reposa sobre un Juràssic erosionat, amb interposició, localment, de bauxites.

Les serres marginals

Les dolomies fosques del Dogger i de l’Oxfordià, i les calcàries clares del Kimmeridgià, són recobertes pels gresos del Senonià (cingle superior), a l’altura de l’embassament de Camarasa (serres marginals). En aquesta regió, les bauxites se situen sobre els materials del Dogger i del Malm, i són cobertes pels del Cretaci superior.

Jordi Vidal

Les serres marginals presenten una sèrie juràssica més i més antiga vers el S (erosió) sota un Cretaci més i més recent (transgressió), amb interposició de bauxites del Cretaci inferior. El Malm es conserva a les serres de Sant Mamet, Mont-roig i Sant Jordi. És erosionat a les altres (Boada, Os de Balaguer) més meridionals, on les bauxites i el Cretaci superior reposen directament sobre el Dogger o, fins i tot, sobre el Lias. A la serra de Sant Mamet, sota les bauxites explotades a la mina de Coms, hi aflora el Malm, representat per dolomies negres no datades, sobre les quals hi ha calcàries litogràfiques del Kimmeridgià (Everticyclammina virguliana). Les serres de Mont-roig i de Sant Jordi, a prop de Camarasa, permeten d’observar l’acabament dels nivells, bisellats, del Malm, del Dogger i fins i tot del Lias sota la superfície d’erosió anterior a les bauxites i a la transgressió senoniana. Així, a l’alçada de la presa de Camarasa, les dolomies negres del Dogger i de l’Oxfordià i les calcàries clares del Kimmeridgià (20 m) són recobertes pels gresos del Senonià; cap al S, en direcció al poble de Camarasa, sota el Senonià, desapareixen primer les calcàries clares, després les dolomies negres i finalment el Lias. A les serres més meridionals (Boada i Os de Balaguer), les bauxites se situen directament sobre el Lias inferior.

El dispositiu descrit és el resultat de l’erosió dels terrenys juràssics abans de la formació de la bauxita i d’una emersió durant el Neocomià (Berriasià-Valanginià). A la serra Boada (pedreres abandonades de la font de Foradella, al S d’Alòs de Balaguer) són coneguts nivells continentals d’aquestes edats sota les bauxites. Es tracta de capes decimètriques d’argiles fosques, lignítiques, piritoses i gipsíferes, o argiles rogenques associades a un banc dolomític amb mol·luscs. Aquestes capes argilolignitoses de la serra de Boada contenen una rica microflora valanginiana. Proven l’emersió de l’àrea durant aquest temps i permeten de concloure que les serres marginals marquen el límit S de la conca pirinenca.

Les unitats de l’Empordà

A les unitats de l’Empordà el Malm és molt mal conegut. A les de Figueres, tot i que no ha estat identificat, és probable que sigui representat a les dolomies negres que formen els turons dels voltants de Llers. Al massís de Montgrí ha estat ben establert a les escates de Roca Maura. A l’W de Torre Ponsa, sobre les dolomies i les bretxes dolomítiques, es troben calcàries fosques de gra fi amb microfauna del Malm. Tant a la zona de Figueres com al massís de Montgrí ha pogut ésser identificat el Berriasià (Calcàries amb trocolines i dasicladàcies), que afloren entre Llers i Avinyonet de Puig Ventós i a l’escata de Roca Maura respectivament.