El vulcanisme

El vulcanisme neògeno-quaternari dels Països Catalans correspon a una manifestació magmàtica directament relacionada amb la tectònica distensiva de tipus «rift» que es va produir en aquesta zona des del final del Terciari (Miocè). Aquest vulcanisme és de tipus intraplaca (és a dir, localitzat a l’interior d’una placa litosfèrica, lluny de les vores de placa on es concentra l’activitat tectònica), i és representat quasi exclusivament per termes bàsics, és a dir per roques amb un contingut de SiO2 que oscil·la entre un 45% i un 52%, com són els basalts i les basanites. Les característiques petrològiques i geoquímiques permeten relacionar-lo amb el d’altres zones del l’Europa occidental, especialment amb el de França i el d’Alemanya, afectats també per una tectònica de «rift» (sistema de «rifts» europeus).

Les manifestacions volcàniques més importants s’agrupen en tres zones: el NE del Principat, els Columbrets i les localitats de Cofrents i Picassent al País Valencià. El vulcanisme del NE del Principat és el que ha estat més ben estudiat, atès que aquí hi ha la màxima concentració d’aparells volcànics, molts dels quals, ben conservats. No obstant això, hom pot constatar que es tracta del mateix tipus de vulcanisme, tant en l’aspecte purament petrològic com pel que fa a l’estil de les erupcions.

El vulcanisme al NE del Principat

Situació dels principals edificis volcànics del Principat (a la dreta) i edats absolutes de les roques volcàniques neògeno-quaternàries (a l’esquerra). Noteu la concentració d’edificis volcànics a la zona d’Olot (unitat de la Garrotxa) i a les de Maçanet de la Selva (unitat de la Selva) i l’Empordà (unitat de l’Empordà). La datació de les roques volcàniques l’han feta diversos autors emprant tècniques amb K/Ar i de termoluminiscència de les plagiòclasis; la duplicitat d’edats indica diferències entre les dades obtingudes per uns i altres. 37 Castellfollit de la Roca, 38 Montsacopa, 39 Montolivet, 40 Puig Sa font, 41 Puig Subià, 42 Maçanet, 43 Cairat, 44 Racó, 45 Santa Margarida, 46 Can Simó, 47 Can Tià, 48 Plaça Ribesa, 49 Llacunagra, 50 Granollers, 51 Adri, 52 Clot de l’Omera, 53 Closa de Sant Dalmai.

Biopunt, a partir de fonts diverses.

El vulcanisme d’aquesta zona —igualment com el de les altres àrees dels Països Catalans— està estretament lligat al sistema de fracturació neògeno-quaternari que ha afectat la regió mediterrània i altres àrees peninsulars. Aquesta fracturació, que ha ocasionat la formació d’un sistema de fosses i semifosses, ha permès l’extrusió de magmes generats en el mantell superior. Aquests magmes, en assolir ràpidament la superfície, poden evolucionar poc i per tant no experimenten grans variacions en el quimisme respecte de la composició que tenien en la zona de formació; d’aquí que hom parli de magmes de caràcter primari o poc diferenciat per a definir els que van ocasionar aquest vulcanisme. A més, les característiques geoquímiques d’aquestes roques volcàniques indiquen que deriven de magmes amb un contingut d’àlcalis (Na i K) elevat, de manera que en conjunt hom pot parlar de roques volcàniques de naturalesa alcalina per a identificar les que caracteritzen el vulcanisme neògeno-quaternari d’aquesta àrea.

La localització dels diferents afloraments volcànics guarda relació directa amb el sistema de fractures distensives neògenes i, ja des dels primers treballs, aquests afloraments s’han agrupat en tres unitats: l’Empordà, la Selva i la Garrotxa.

L’edat del vulcanisme va des d’uns 10 milions d’anys a la regió de l’Alt Empordà, fins a uns 11 000 anys a la d’Olot. L’activitat volcànica, doncs, ha evolucionat temporalment des de la zona més externa (l’Empordà) cap a la més interna (la Garrotxa).

En la unitat de l’Empordà la major part dels materials volcànics són recoberts per dipòsits continentals pliocens. Tanmateix, els afloraments són nombrosos, especialment al Baix Empordà, al N de la Bisbal o a Rupià, encara que la majoria corresponen a centres volcànics desmantellats o a restes de colades o xemeneies. A l’Alt Empordà els afloraments més importants es troben, respectivament, a les proximitats d’Arenys d’Empordà i a les traquites de Vilacolum, l’únic aflorament de materials volcànics més evolucionats, és a dir que presenten una composició química amb un contingut en SiO2 més elevat respecte del que caracteritza els basalts i basanites.

A la unitat de la Selva apareixen també un gran nombre d’afloraments, si bé tots mal conservats, excepte el volcà de la closa de Sant Dalmai. La majoria són situats a les vores de la fossa que configura la depressió de la Selva o molt a prop. Les xemeneies de Sant Corneli i d’Hostalric, ambues amb una disjunció columnar molt marcada, són les més interessants.

A la Garrotxa és on es localitzen els episodis volcànics més recents i on se situen els edificis més ben conservats. Són identificables un total de 40 volcans, agrupats en dos conjunts: l’un al N, que correspon a la zona del Fluvià, i l’altre al S, que coincideix amb la conca mitjana del Ter. El principal nucli volcànic pertany al sector N (on hi ha uns 30 edificis), mentre que el sector S únicament en té una desena (els de dimensions més grans). Al sector N el vulcanisme aflora sobre la sèrie sedimentària eocena, mentre que al sector S apareix sobre els granitoides i roques metamòrfiques del sòcol hercinià. Els edificis volcànics són majoritàriament cons construïts per l’acumulació de piroclasts, és a dir fragments de magma basàltic i de les parets del conductes volcànics. Els piroclasts corresponen en molts casos a «lapilli» (gredes) i escòries formats per fragmentació i expulsió del magma basàltic eruptiu. Així i tot, sovint és possible reconèixer l’existència d’altres dipòsits piroclàstics intercalats entre els anteriors, que són caracteritzats per abundants fragments de les roques que formen les parets dels conductes volcànics. Aquests dipòsits es formen en fases explosives molt més violentes, de tipus hidromagmàtic, produïdes quan una acumulació d’aigua, superficial o subterrània, és vaporitzada de sobte per l’elevada temperatura del magma. També són freqüents importants colades de lava associades, com és el cas de les de Castellfollit de la Roca, Sant Joan les Fonts, i d’altres.

Pel que fa a l’edat del vulcanisme, les primeres datacions absolutes, basades en el mètode K/Ar, foren efectuades per Donville entre el 1971 i el 1973. Indicaren una variació d’edat entre 1,99 i 7,19 milions d’anys en les roques de la zona de la Selva, i entre 8,80 i 10,02 milions d’anys en les roques de l’Alt Empordà; mentre que el vulcanisme més recent és el de la regió d’Olot, amb una edat de 110 000 anys. Recentment ha estat constatada en aquesta última localitat l’existència de manifestacions volcàniques molt més modernes, demanera que en aquesta zona el vulcanisme ha aparegut esporàdicament des de fa 350 000 anys, fins fa uns 11 000 anys (el turó de Croscat), amb un episodi eruptiu cada 15 000 o 20 000 anys de mitjana. Aquestes dades geocronològiques permeten deduir un vulcanisme inicial, relacionat amb la tectònica distensiva miocena, al qual corresponen els afloraments de l’Empordà. Cap al final del Miocè devia tenir lloc una altra etapa volcànica localitzada a la depressió de la Selva, que devia durar tot el Pliocè. Durant el Quaternari, el vulcanisme es va localitzar a la Garrotxa, amb erupcions, fins i tot, prehistòriques, com és el cas de les darreres erupcions del volcà Croscat.

Petrologia, mineralogia i petrogènesi

Les roques volcàniques neògeno-quaternàries del NE del Principat poden ésser separades en quatre grups: basanites, basanites leucítiques, basalts alcalins i traquites. Les basanites són les més abundants, mentre que de traquites només n’hi ha un aflorament a l’Empordà, prop de Vilamacolum.

Hom pot considerar, per tant, que el vulcanisme del NE del Principat és representat majoritàriment per roques bàsiques que, si exceptuem la leucita i l’analcima presents en algunes basanites, mostren una composició mineralògica molt similar, constituïda per olivina, clinopiroxè, plagiòclasi i magnetita, a més d’alguns minerals accessoris. L’olivina i els clinopiroxens apareixen tant en forma de fenocristalls (cristalls de formes regulars originats en els primers estadis de la cristal·lització) com formant part de la matriu (massa microcristal·lina que envolta els fenocristalls). Els fenocristalls d’olivina acostumen a ésser idiomorfs (amb totes les vores regulars, de manera que es corresponen amb cares cristal·logràfiques) i es caracteritzen per ésser frescos o amb alteracions a les vores en iddingsita o serpentina. La majoria dels clinopiroxens corresponen a augites titaníferes i es presenten en forma de fenocristalls idiomorfs o subidiomorfs (amb algunes vores irregulars), si bé en gran part són petits cristalls dins la matriu. La plagiòclasi apareix subordinada a la matriu i només excepcionalment hi ha fenocristalls o microfenocristalls. La composició varia entre andesina i labradorita i els cristalls són sistemàticament maclats segons les lleis de l’albita i de Carlsbad. La resta de minerals que formen les roques bàsiques, com la leucita i l’analcima, apareixen només en la matriu, on ocupen els intersticis deixats entre els cristalls de plagiòclasi i clinopiroxè, o reblint antigues vesícules; això en demostra el caràcter tardà respecte als altres minerals essencials.

Les traquites de Vilacolum són constituïdes per grans cristalls d’oligòclasi, anortòclasi i per altres de mida més petita, més o menys alterats, d’augita sòdica i de biotita. Tots aquests cristalls són immersos en una matriu traquítica constituïda per micròlits de sanidina i òxids de ferro i de titani.

Als basalts i basanites (especialment a les fàrics piroclàstiques) apareixen sovint enclavaments de roques plutòniques, metamòrfiques i sedimentàries, provinents dels materials que el magma ha hagut de travessar fins a la superfície. Els enclavaments més abundants són de roques plutòniques àcides similars a les que afloren formant part del sòcol hercinià.

Es tracta de granodiorites, adamel·lites, tonalites, aplites i pegmatites, en les quals el grau de transformació en contacte amb el magma basàltic pot ésser molt variable, fins a donar un residu feldspàtic produït per una refusió parcial de la roca. Els volcans de Sant Dalmai i de Roca Negra són molt rics en aquest tipus d’enclavaments. Els enclavaments de roques bàsiques i ultrabàsiques són menys abundants que els de roques àcides, però són freqüents en els volcans del puig de la Banya del Boc, Traiter i, sobretot, en el volcà de Roca Negra. Es tracta de gabres, websterites, clinopiroxenites, lherzolites, norites, etc., derivats de l’escorça inferior o del mantell superior. Els enclavaments de roques metamòrfiques i sedimentàries també són comuns en alguns dels volcans de la Garrotxa.

La característica geoquímica principal de les roques volcàniques del NE del Principat és la uniformitat. Es tracta de roques alcalines amb termes bàsics fortament subsaturats (dèficit de SiO2). Exceptuades les traquites, la variació geoquímica que presenten és reduïda. Considerats en conjunt, les basanites leucítiques, els basalts alcalins i les basanites en sentit estricte es caracteritzen per alts continguts d’àlcalis, TiO2, P2 05, Rb, Ba, Sr, terres rares lleugeres i Zr, i per l’elevada abundància d’elements incompatibles. Comparant les dades dels tipus leucítics i no leucítics, hom comprova que els primers presenten una abundància més gran d’álcalis (sobretot K20) i d’elements traça incompatibles (aquells que a mesura que avança la cristal·lització del magma, queden concentrats en el líquid), que no pas els segons. Per contra, la traquita de Vilacolum es distingeix dels termes bàsics per presentar baixos continguts de Mg, Co, Ni, V i Cr i valors alts o molt alts d’àlcalis, Rb, Ba, Sr, La, Ce, Y, Th i Zr.

Les escasses variacions geoquímiques i mineralògiques detectades entre les roques bàsiques descrites corresponen sobretot a diferències en el grau de fusió parcial i en el tipus de font que dona lloc als magmes. Ocasionalment, els termes bàsics podrien definir l’inici d’una diferenciació en què els termes extrems serien representats per les traquites de Vilamacolum; no hi ha, però, termes intermedis que confirmin aquesta línia evolutiva. Aquests lleugers contrastos petrològics poden ésser relacionats amb la distribució espacial o temporal de les roques volcàniques estudiades de manera que l’alcalinitat s’incrementa cap als episodis més recents (Garrotxa).

El fet que l’evolució magmàtica sigui molt reduïda, juntament amb la presència d’enclavaments peridotítics en algunes laves i de piroclasts, indica que els magmes bàsics que ocasionen aquest vulcanisme van assolir ràpidament la superfície, sense aturar-se en cambres magmàtiques intermèdies. L’única excepció és la traquita de Vilacolum, tot i que entre la composició d’aquesta i la de les roques bàsiques hi ha una gran llacuna.

El vulcanisme neògeno-quaternari del NE del Principat és de naturalesa alcalina i de tipus intraplaca, representat quasi exclusivament per basalts alcalins i basanites. Tant les dades estructurals com les petrològiques corroboren que els magmes provenen del mantell superior, i es fa palès que durant els primers estadis del vulcanisme (unitats de l’Empordà) hihagué magmes derivats del mantell litosfèric, mentre que els episodis més recents mostren una afinitat dels magmes clarament astenosfèrica. El vulcanisme correspon a un model de «rift» embrionari, amb poques manifestacions eruptives. L’escassa variació geoquímica de les laves i la presència d’enclavaments peridotítics demostren que els magmes van assolir ràpidament la superfície des del punt d’origen, i que cada volcà o grups de volcans de la mateixa edat representen en superfície el testimoni de processos de fusió parcial independents, que van afectar diferents zones del mantell superior.

Tipus d’edificis i d’activitat volcànica

Gairebé tots els edificis volcànics més ben conservats al nostre país pertanyen al conjunt de la Garrotxa, on es concentren els més moderns. La majoria dels volcans identificables són monogènics (construïts en una sola etapa eruptiva), per més que sigui possible distingir-hi diverses fases amb una certa separació temporal.

Esquema dels mecanismes eruptius de les erupcions estrombolianes(a) i hidromagmàtiques (b) en el vulcanisme quaternari del NE del Principat. A1 Ascensió i explosió d’una bombolla de gas dins el magma, que resta immòbil. A2 Construcció d’un con per acumulació de piroclastos de projecció balística durant l’erupció. B1 Erupció hidromagmàtica produïda per l’escalfament d’un aqüífer per una intrusió basàltica. B2 Erupció hidromagmàtica produïda per entrades de l’aigua de l’aqüífer dins el conducte volcànic quan la pressió hidrostàtica d’aquell supera la pressió de la dispersió de gas i piroclastos dins del conducte.

Biopunt, original de J. Martí.

En general, hom classifica l’activitat característica del vulcanisme català com a estromboliana. Típica del vulcanisme basàltic, s’identifica per la poca explosivitat i per la construcció de cons de gredes amb alguna colada de lava associada. Tanmateix, avui són ben coneguts un conjunt d’edificis volcànics que han experimentat una activitat molt més violenta, de tipus hidromagmàtic. En aquest cas, el magma basàltic va barrejar-se amb aigua meteòrica, superficial o bé subterrània i, en vaporitzar-se aquesta, va augmentar la pressió de volàtils i també, de manera exponencial, la capacitat explosiva del magma. Els edificis volcànics d’activitat estromboliana són representats per cons de gredes, simètrics o en forma de ferradura, construïts per l’acumulació de gredes («lapilli»), escòries i bombes, amb emissions ocasionals de colades de lava. Exemples d’aquest tipus d’activitat són els volcans de Montsacopa, Croscat, puig Alós, puig Matinyà, Artigues Roges, etc.

Els edificis amb activitat hidromagmàtica són molt més complexos, tot i que morfològicament poden ésser confosos amb els anteriors. Poden alternar-hi fases freàtiques, produïdes per explosions de vapor que arrossega únicament material del substrat, amb fases freatomagmàtiques, on té lloc una interacció directa de l’aigua meteòrica amb el magma basàltic, amb fases purament estrombolianes. Les seqüències eruptives que en resulten, deduïdes de l’estudi dels dipòsits piroclàstics, mostren variacions importants d’uns edificis als altres, cosa que demostra que els comportaments eruptius respectius són diferents. Els dipòsits piroclàstics formats en les fases eruptives hidromagmàtiques són molt diversos i poden variar notablement d’uns volcans als altres. Hom pot reconèixer dipòsits de «lapilli» i escòries, bretxes d’explosió, dipòsits d’onades piroclàstiques i dipòsits de caiguda freatomàgmatica.

Cartografia del volcà de la Closa de Sant Dalmai, un volcà hidromagmàtic típic, produït per la interacció del magma basàltic amb un nivell aqüífer situat a les graves de l’Onyar. El resultat és un gran cràter d’uns 1200 m de diàmetre, originat per grans explosions que varen arrencar les graves juntament amb el material basàltic i les varen dipositar formant un anell («tuff ring») al voltant d’aquesta depressió.

Biopunt, original de J. Martí, R. Ortiz i altres.

Cartografia de dos edificis hidromagmàtics del nostre país. A dalt, dipòsits hidromagmàtics del volcà puig d’Adri, on s’hi reconeixen dipòsits d’onades piroclàstiques formades durant les explosions d’una energia més gran, quan el magma basàltic ascendent va trobar-se amb l’aigua d’un aqüifer confinat. A baix, dipòsits hidromagmàtics del volcà del puig de la Banya de Boc, també amb onades piroclàstiques, és a dir, formació de fluxos de material fragmentat dins d’un núvol de gas calent que es desplaçava ran de terra a gran velocitat. El volcà del clot de l’Omera, associat a l’activitat del puig de la Banya de Boc, representa un clar exemple d’edifici freàtic format majoritàriament per fragments de la roca encaixant que es va fragmentar explosivament quan el magma basàltic ascendent va sobrescalfar l’aigua d’un aqüífer confinat, però sense produir una interacció directa entre aigua i magma.

Biopunt, original de J. M. Mallarach.

Cal interpretar els dipòsits estrombolians de «lapilli» i escòries com a purament magmàtics, tot i que en certes ocasions pot haver-hi una mínima interacció del magma amb aigua meteòrica. Les bretxes d’explosió són constituïdes únicament per fragments de roques del substrat i s’originen en explosions de vapor produïdes quan el magma sobreescalfa l’aigua d’un aqüífer, sense mescla directa de l’aigua amb el magma. Els dipòsits de caiguda freatomagmàtics i les onades piroclàstiques demostren la interacció directa entre l’aigua i el magma. Ambdós contenen fragments de roques del substrat i fragments del magma que entra en erupció. Els primers s’originen de manera similar als dipòsits de «lapilli» i d’escòries, per l’acumulació balística particula a partícula dels diferents piroclasts originats durant l’explosió. En el cas de les onades piroclàstiques els fragments són transportats en massa dins un núvol de gas calent que es desplaça ran de terra i que pot arribar a quilòmetres de distància. Les onades piroclàstiques poden ésser seques o humides. En les seques el mitjà de transport és vapor sobreescalfat que se separa del flux abans de produir-se’n la condensació. En canvi, les humides se situen per davall de la temperatura de condensació del vapor, de tal manera que el medi de transport és aigua.

De l’estudi de les seqüències de dipòsits piroclàstics que configuren els edificis hidromagmàtics del NE del Principat hom pot deduir diferents seqüències eruptives. En resum, són les següents: fase estromboliana i fase freatomàgmatica (volcans del puig de la Codina, Can Tià, Garrinada, Santa Margarida); fase freatomagmàtica i fase estromboliana (volcà de Plaça Ribera); fase estromboliana, fase freatomagmàtica (o freática) i fase estromboliana (volcans del Racó, puig de les Medes, Llacunagra, puig Redó); fase freatomagmàtica, fase estromboliana, fase freatomagmàtica i fase estromboliana (volcans del puig de la Banya del Boc, puig Granollers, Can Simó); fase freàtica (volcà del clot de l’Omera, Traiter); fase freàtica, fase freatomagmàtica, fase estromboliana i fase freatomagmàtica (volcà de la Closa de Sant Dalmai); i fase estromboliana, fase freatomagmàtica, fase estromboliana, fase freatomagmàtica i fase estromboliana (volcà del puig d’Adri).

La diversitat de seqüències eruptives i de dipòsits produïts en cada fase contrasta amb la monotonia de la composició del magma. Per aquesta raó, cal cercar les diferències en el comportament eruptiu dels volcans del NE del Principat en les múltiples formes d’interacció que pot haver-hi entre el magma i l’aigua meteòrica en els diferents volcans, les quals són determinades per l’estructura geològica dels darrers centenars de metres de l’escorça i, especialment, per les característiques hidrogeològiques del terreny.

El vulcanisme al País Valencià

Les manifestacions volcàniques recents del País Valencià queden restringides a les zones de Cofrents i Picassent, ambdues al vessant mediterrani de la Cadena Ibèrica. Aquesta regió apareix estructuralment com un «graben» que ha operat des de l’inici del Miocè pràcticament fins a l’actualitat, i que ha ocasionat un sistema de fosses que és la continuació de les fosses catalanes. Les manifestacions volcàniques resten sempre concentrades al voltant de les fractures que delimiten aquestes fosses.

El vulcanisme de Cofrents

Aquestes manifestacions volcàniques se situen prop de la vila de Cofrents (Vall de Cofrents), al marge esquerre del Cabriol. Són representades per tres afloraments: El Cerro de Agras, Los Frailes i el castell de Cofrents. L’edat d’aquests afloraments és plioquaternària (dos milions d’anys per al Cerro de Agras).

Dels tres afloraments, el més representatiu és el d’El Cerro de Agras. Es tracta de les restes d’un edifici volcànic de caràcter monogènic i de tipus estrombolià, construït per acumulació de «lapilli», bombes i escòries. L’aflorament de Los Frailes és molt més petit, format per un apilament de blocs escoriacis que representen, possiblement, una sortida adventicia del volcà d’Agras. L’aflorament del castell de Cofrents és format en la part superior per nivells de cendres volcàniques, i la resta és un conjunt bretxós caòtic constituït per fragments de material volcànic molt vesicular, juntament amb trossos de calcàries, pissarres i grans blocs de sediments miocens. Es tracta d’un edifici freatomagmàtic similar a alguns dels que hi ha als voltants d’Olot.

Els materials volcànics de Cofrents, tant els massissos com els piroclàstics, són basanites i nefelinites olivíniques, roques porffriques amb abundants fenocristalls de mida petita immergits dins una matriu holocristal·lina (formada per un conjunt de cristalls petits), hipocristal·lina (formada parcialment per vidre) o hialina (formada totalment per vidre) en els materials més escoriacis. Els fenocristalls són majoritàriament d’olivina, i alguns d’augita titanada. La matriu és formada, en els tipus més cristal·lins, per abundants micròlits d’augita titanada, alguns cristallets de nefelina i biotita i nombrosos minerals opacs; en les hipocristal·lines, en canvi, és constituïda per petits micròlits d’augita titanada, minerals opacs i analcima, i per petites agulles de piroxè que es col·loquen als intersticis; les vesícules sovint apareixen reblertes de zeolites. Als materials massisos de Cofrents són nombrosos els enclavaments de roques ultramàfiques dels mateixos tipus que apareixen en el vulcanisme del NE de Catalunya.

Geoquímicament, aquestes roques volcàniques es caracteritzen per una relació elevada MgO / FeO i alts continguts d’àlcalis, TiO2, P2O5, Ni i elements incompatibles. La composició normativa, basada en la reconstrucció mineralògica estàndard, a partir de la composició química de la roca, demostra que aquestes són roques subsaturades sense albita i amb ortosa i leucita, fet que les classifica com a nefelinites olivíniques, en la majoria dels casos.

L’origen de les roques volcàniques de Cofrents sembla molt similar al de les roques no evolucionades del NE del Principat. Es tracta de magmes alcalins en els quals la presència d’enclavaments ultramàfics i la proporció moderada de fenocristalls apunten cap a un magma primari o a un magma en què els processos de diferenciació han estat poc importants. Els alts continguts de P2O5 i elements incompatibles de les nefelinites olivíniques de Cofrents indiquen que aquestes roques van originar-se amb baixos graus de fusió i a una profunditat superior als 50 km.

El vulcanisme de Picassent

En la zona de Picassent (Horta) hom pot reconèixer un sol aflorament, situat al N de la urbanització de Chivate. Són les restes d’una colada basàltica que s’estén alguns centenars de metres amb un gruix de 8 a 10 m. Presenta una disjunció columnar grollera i cap al sostre té una aspecte bretxós escoriaci. L’edat d’aquest aflorament, si bé imprecisa, sembla correspondre també al Plio-Quaternari.

Es tracta d’una roca porfírica holocristal·lina amb molts fenocristalls d’olivina i, en proporció menor, d’augita titanada, que és característica dels tipus alcalins. La matriu és formada per micròlits (petits cristalls allargats) de plagiòclasi que, en general, presenten una disposició paral·lela, formant bandes ben adaptades als contorns dels fenocristalls. També hi ha micròlits d’augita i nombrosos minerals opacs. Dins les vesícules, sovint hi apareixen carbonats. Segons aquest conjunt de característiques petrogràfiques hom pot afirmar que les restes de colada basàltica trobades a Picasent corresponen a traquibasalts.

Les roques de Picassent són molt més evolucionades que les de Cofrents, amb valors inferiors de CaO, MgO, FeO, MnO i P2O5 i superiors de SiO2 i A12O3. També tenen continguts inferiors de Ni, Cr, Ba, Sr i superiors de Zr, malgrat ésser també fortament enriquides amb elements incompatibles. Presenten hiperstena normativa i molt poc de quars. La menor alcalinitat i la major saturació de les roques de Picassent poden reflectir, a més d’un major grau de fusió parcial, una gènesi una mica més superficial que la de les roques de Cofrents.

El vulcanisme dels Columbrets

L’arxipèlag dels Columbrets és constituït per un conjunt d’illots volcànics que formen diferents grups (Columbret Gros, la Ferrera, Foradada i el Bergantí), situats uns 60 km a l’E de Castelló de la Plana, sobre la vora de la plataforma continental. Malgrat que les dades que hi ha actualment sobre les característiques d’aquestes illes són molt escasses, hom sap que totes són d’origen volcànic i que representen antics edificis emergits, parcialment destruïts per l’erosió marina. L’edat d’aquestes manifestacions volcàniques és atribuïda al Plio-Quaternari (300 000 anys per a les roques del Columbret Gros), fet que, juntament amb les característiques petrològiques, permet relacionar-les amb els vulcanismes recents del NE del Principat i del País Valencià.

Esquema geològic simplificat del Columbret Gran, un illot volcànic originat per erupcions hidromagmàtiques i posteriorment remodelat per l’erosió. Els materials volcànics són similars als que trobem a la regió volcànica d’Olot.

Biopunt, original d’A. Aparicio.

Destaca d'entre els diferents conjunts d'illots el Columbret Gros. Es tracta d’un edifici volcànic semidestruït per l’erosió, originat per erupcions hidromagmàtiques produïdes per la interacció de l’aigua marina amb un magma basàltic. Hom pot reconèixer diversos nivells piroclàstics, onades piroclàstiques i dipòsits de caiguda, en els quals abunden les bombes i els blocs de material sedimentari. No hi ha colades de lava associades; en conseqüència, les bombes són els millors representants del magma juvenil que va entrar en erupció. Aquestes bombes presenten diferències texturals entre elles, sobretot pel que fa als materials continguts en les vesícules, però totes són constituïdes per fenocristalls d’olivina i d’augita titanada immergit dins d’una matriu microlítica o vítria. Són basalts alcalins i basanites químicament similars als de la regió volcànica del Principat.

El grup de la Ferrera és construït de materials escoriacis, amb alternança de nivells d’onades piroclàstiques i nivells freatomagmàtics de caiguda. Els fragments magmàtics juvenils que contenen són fonolites nefelíniques. Es tracta de roques de textura porfírica amb una matriu hialopilítica, és a dir formada per micròlits i vidre. Els fenocristalls són d’augita titanada i d’hornblenda basàltica, mentre que la matriu és formada per micròlits de feldspat alcalí, cristallets de piroxè i minerals opacs.

En aquestes roques hi ha cristalls idiomorfs de nefelina i alguns enclavaments de sienites nefelíniques. En els grups de Foradada i el Bergantí també hi ha el mateix tipus de roques volcàniques; en el primer cas són d’origen piroclàstic, mentre que el segon sembla que corresponen a una antiga xemeneia o pitó.

En conjunt, doncs, hom pot dir que tot el conjunt dels Columbrets és representat per roques alcalines. Les més bàsiques són les del grup del Gros, mentre que als de la Ferrera, Foradada i el Bergantí les roques són molt més diferenciades; això podria indicar que els magmes basàltics han evolucionat en cambres intermèdies abans de l’erupció a la superfície.