L’estiu-tardor del 1936, el tradicional enfrontament de l’anarquisme a tota forma institucionalitzada de govern no va ser motiu suficient perquè l’agrupació CNT-FAI no acceptés la proposició d’incorporar-se al govern de la Generalitat, primer, i al de la República espanyola, després. Les raons deriven de la situació creada el 19 de juliol quan, arran de la seva participació en la lluita armada que va assegurar la victòria damunt dels revoltats, els anarquistes van pretendre dirigir unidireccionalment el procés revolucionari de la rereguarda catalana i, també, la mateixa Guerra Civil.
Aquest intent, tanmateix, va perillar, entre molts altres motius perquè —en paraules del periodista catalanista i antistalinista Manuel Cruells i Pifarré— “hi hagué tantes CNT i tantes FAI” als diferents pobles i barriades urbanes de Catalunya “com comitès es van constituir”. I aquests anaven a la seva fins i tot en temes tan cabdals com la cessió d’armes a les columnes que marxaven al front. Els mateixos anarquistes del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i, en especial, Diego Abad de Santillán van afirmar que miraren de redreçar la situació amb una política de guerra que superés decisions i impulsos revolucionaris fragmentaris. És el que palesà la ploma de Joan Peiró i Belis quan, des de Mataró, en els escrits posteriorment recollits a Perill a la reraguarda (1936), exigia més esforços econòmics de guerra, i també la professionalització dels que lluitaven.
La visió d’ERC i, particularment, la de Josep Tarradellas va ser molt diferent, però. Secundat pel president Lluís Companys i amb l’acord d’altres partits catalans —entre els quals encara hi havia la Lliga—, ERC va reclamar la presència de la CNT-FAI al govern que es formà el mes de setembre, després que fos dissolt l’esmentat Comitè de Milícies. Tarradellas i Companys van actuar convençuts que la CNT-FAI era l’interlocutor adequat i, potser, l’únic possible (juntament amb l’antistalinista POUM) en el fragmentari poder revolucionari. La situació política havia estat discutida pels anarquistes en els plens de la Regional catalana celebrats a mitjan setembre i, principalment, en el que finalitzà el dia 26, unes hores abans que els diaris n’anunciessin la incorporació al primer consell presidit per Tarradellas.
F. Montseny durant un míting a la plaça de toros Monumental, Barcelona, 25-10-1936.
AF/AHC -ECSA
Des d’aquell mateix moment, la via restava oberta al governamentalisme anarquista. A Madrid, pel novembre del 1936, el socialista Largo Caballero va formar el seu segon govern, també amb la participació de quatre anarquistes: Frederica Montseny i Mañé, la primera dona ministra a tot Europa, al capdavant de Sanitat i Assistència Social; Joan Garcia Oliver, al ministeri de Justícia; Joan Peiró, a Indústria i, finalment, Juan López Sánchez al ministeri de Comerç.
La publicística llibertària primer i la historiografia anarquista després, han presentat aquest desembarcament a la política antifeixista de guerra com la conseqüència d’un sacrifici personal i col·lectiu que, tot i la seva excepcionalitat, era paral·lel al dels que arriscaven la vida al front. De fet, han estat nombrosos els estudis que reprodueixen aquesta mateixa visió sense analitzar que les llistes de consellers i, especialment, les de ministres anarquistes exterioritzaven en elles mateixes la recerca d’un equilibri intern a la CNT-FAI que, si més no, era delicat i que, a la pràctica, resultà desigual.
En efecte, uns mesos abans, al congrés de Saragossa, la CNT havia tancat la greu crisi que en 1932-33 havia dividit la militància anarcosindicalista i, com a reflex, els Sindicats Únics, involucrant també la FAI. Pel maig del 1936, van tornar a la Confederació no sols la totalitat dels Sindicats d’Oposició confederal, sinó també sindicalistes tan destacats com Joan Peiró i Juan López. Que els esmentats Peiró i López ocupessin dues carteres al govern Largo i que fossin dues també les encomanades a Garcia Oliver i Frederica Montseny, representants dels sectors que en el plet confederal del període republicà havien representat les opcions més radicals, és una mostra d’aquesta voluntat contrabalançadora. És el que resta implícit en els comentaris amb què Peirats subratlla que la distribució de càrrecs ministerials va exigir un reajustament en l’organigrama del govern: es van dividir en dos les competències de l’anterior cartera d’Indústria i Comerç i es va constituir la de Sanitat i Assistència Social amb les atribucions retallades als Ministeris d’Interior i Treball.
No obstant això, el govern Largo no aconseguí equilibrar els nuclis regionals del moviment anarquista. Tot i que Juan López venia del Comitè Executiu Popular de València, on havia estat destacat dirigent de l’oposició confederal, és obvi que la majoria dels ministres procedia de Catalunya, on l’esmentat López també tenia un passat força actiu (va ser el primer signant del Manifest dels Trenta). És igualment notòria l’absència de la Regional del Centre i, especialment, la de madrilenys (que Garcia Oliver atribueix a les enemistats personals d’Horacio Martínez Prieto, llavors secretari nacional de la CNT).
No hi ha dubte que els anarquistes es responsabilitzaren a la Generalitat de conselleries que, com les d’Economia, Proveïments o Sanitat i Assistència Social (Joan Porqueras i Fàbregas, Joan Josep Domènech i Antonio García Birlan, respectivament), eren cabdals per a l’estabilitat política de la rereguarda catalana. Arribaven amb el convenciment que la Guerra —en paraules de Fàbregas— “havia d’ésser guanyada des de la reraguarda”, mitjançant la reordenació dels “elements bàsics de la resistència del proletariat”. Però, almenys per a Fàbregas, el pas per la Generalitat resultà curt —80 dies—. En va sortir al desembre del 1936, igual que el POUM, després que els seus correligionaris de la CNT-FAI airegessin les implicacions d’un complot catalanista que, amb un hipotètic suport francès, pretenia reajustar la situació política de Catalunya, preveient fins i tot una possible independència. Fàbregas va ser substituït per Abad de Santillán i, mentre que el comunista Joan Comorera anava a Proveïments, Domènech s’encarregà de Serveis Públics. Potser amb aquest desplaçament va tenir a veure el fet que les simplistes concepcions que tenia dels intercanvis comercials crearen més d’una situació logística difícil. Tanmateix, el que fou més característic dels governs Tarradellas que es formaren entre el desembre del 1936 i el maig del 1937 (4 i 17 d’abril) —igualment amb presència anarquista— és que van haver de fer front, d’una banda, a les diferències sorgides entre la CNT-FAI i la resta de formacions polítiques catalanes —especialment, el PSUC— i, de l’altra, a l’oposició antigovernamentalista sorgida als mateixos rengles anarquistes. Tot plegat, el que va donar sentit als fets de Maig.
La mateixa Frederica Montseny reconeixia el tarannà de la tasca desenvolupada als ministeris anarquistes de València, on havia estat traslladada la capital de la República dos dies després que s’hagués format el nou gabinet: “tot allò em venia postís”. Havia viscut amb “embriaguesa revolucionària absoluta” els primers mesos de la guerra; però, llavors, li preocupava més “el curs de la guerra i la revolució que no pas la bona marxa del seu Ministeri”. Amb fortes dosis de voluntarisme i amb un estil assembleari marcat pels hàbits sindicals, Frederica Montseny va treballar en un organigrama ministerial constituït per Consells d’Assistència Social, i va promoure, igualment, l’atenció als refugiats o l’arribada de subministraments farmacèutics. Resultaren força inútils, però, els intents de generalitzar la medicina preventiva o de substituir la beneficència privada per la pública.
L’estil personal de la resta de ministres anarquistes, i el sol fet que no eren dones, va donar als seus mandats un to diferent, bé que van estar igualment marcats per les dificultats. Juan López recorda en un petit text memorialista que, si bé va aconseguir de signar un acord comercial amb França, la seva activitat com a ministre havia “empal·lidit”, comparada amb la que l’havia precedida en els mateixos anys republicans. Garcia Oliver, per la seva part, va mirar de reorganitzar el sistema penitenciari, però reconegué que “afortunadament” no era gaire al seu despatx ministerial i que passava més temps visitant les escoles populars de guerra —també pertanyia al Consell Superior de Guerra de la República— i reunit amb la resta del gabinet o amb el Comitè Nacional de la CNT.
El pas de Peiró pel Ministeri d’Indústria va ser molt particular. Havent-se identificat ja abans amb la necessitat que la CNT-FAI “governés amb responsabilitat”, intentà de promoure la política de confiscació d’indústries de guerra amb un decret ministerial i unes normes d’aplicació complementària. Tanmateix, Peiró, com la resta de ministres anarquistes, va haver de lluitar amb l’enemistat política de republicans i comunistes, en especial amb la de Juan Negrín, que era a Hisenda i que tenia el poder necessari per a impedir la realització dels seus plans.
El període governamentalista de la CNT-FAI va ser molt curt. De fet, menys de vuit mesos al consell de la Generalitat i sis mesos al de València. Concretament, el govern Largo va caure el 7 de maig —com a resultat de la crisi política desencadenada pels fets de Maig a Catalunya, fets que finalitzaren aquell mateix dia—, però no va ser substituït fins que no es formà el govern Negrín el dia 17 del mateix mes. l’increment de la tensió política catalana que va conduir fins en aquests enfrontaments armats havia col·locat els ministres anarquistes en la difícil situació de mostrar que la seva capacitat per a acomplir allò pel qual havien estat designats era si més no limitada. Que Frederica Montseny i Garcia Oliver es desplacessin a Barcelona el 5 de maig i que la seva intervenció fos decisiva a l’hora d’interrompre els combats, únicament va ser el punt final. La crisi es va tancar amb la formació del govern Negrín i amb l’inici de la seva política de centralització, que s’obrí a totes les tendències frontpopulistes, però eliminant els anarquistes. Companys, per la seva part, intentà resoldre la situació catalana amb un govern provisional, encarnació del diàleg amb les forces sindicals. Cansat, però, de les exigències de la CNT-FAI, en va prescindir definitivament pel juny següent.