Procedent d’una influent família copta, es doctorà en dret internacional a París (1949) i des d’aquest any fins al 1977 fou professor de relacions internacionals a la Universitat del Caire. Aquests anys també formà part del comitè central de la Unió Àrab Socialista, el partit únic creat per Nasser. Posteriorment fou viceministre d’Afers Estrangers en 1977-91 i vice-primer ministre el 1991. Guanyà prestigi internacional pel fet de ser un dels impulsors dels acords de pau entre Egipte i Israel. Essent ministre d’Afers Estrangers, l’any 1991 fou un dels promotors de la formació d’una coalició àrab contra l’Iraq durant la guerra del Golf Pèrsic.
El 1992 fou nomenat secretari general de l’Organització de les Nacions Unides. La seva gestió, marcada sobretot pels conflictes sagnants de Ruanda i de l’antiga Iugoslàvia, fou controvertida: mentre alguns veieren en ell un pacificador, altres (particularment els Estats Units) criticaren la seva inacció davant l’escalada de violència criminal. El 1996 els EUA (membre permanent del Consell de Seguretat) vetaren també la seva reelecció. Fou el primer àrab i primer africà a ocupar aquest càrrec, en el qual el substituí Kofi Annan. Del 1998 al 2002 fou secretari general de l’Organització Internacional de la Francofonia, l’organització d’antigues colònies franceses encapçalada per França, i el 2004 fou nomenat president del consell per als drets humans d’Egipte per Hosni Mubàrak. És autor d’estudis de dret polític internacional: Contribution à l’étude des ententes regionales (1949), Le principe d’égalité des états et les organisations internationales (1961), Les conflits de frontières en Afrique (1975), etc.