cançó

f
Música
Literatura

Composició musical amb text versificat, a una o més veus i sovint amb acompanyament instrumental.

La cançó al llarg del temps s’ha caracteritzat per una gran diversitat de gèneres i de formes. A l’època carolíngia es desenvolupà, paral·lelament al cant monòdic eclesiàstic i influïda per ell, l’anomenada cançó lírica llatina, cant a una sola veu amb text profà. Del segle IX al X hom té coneixença de lamentacions o planys, d’epitalamis, etc, i s’ha conservat el nom d’un autor, Sedulius Scott (~880), anomenat el Golias carolinus. D’altra banda, és ben coneguda la producció dels clergues errants, clerici vagantes, dits goliards, que duien de poble en poble unes cançons profanes basades musicalment en els modes eclesiàstics de la litúrgia i, des del segle XI, inspirades totalment en la seqüència; la unitat melòdica era determinada per l’ús exclusiu d’un mode per a cada estrofa. En el cançoner de Cambridge (segle XI), col·lecció de lamentacions, cants polítics, cançons eròtiques, els neumes són dibuixats damunt els versos i hom hi troba la coneguda cançó Al rossinyol, atribuïda a Fulbert, bisbe de Chartres (1028). En l’apogeu de la lírica goliàrdica (segle XIII) es formà la cèlebre col·lecció Carmina Burana. Els recitals dels bards, exaltació popular de les gestes heroiques, constituïren ja un ulterior i distint desenvolupament de la música vocal. En desenvolupar-se la poesia cortesana, hom donà el nom de cançó als poemes aptes per a ésser cantats sobre unes mateixes melodies, bé que dissemblants i diferenciats quant a tradició, tema i esquemes mètrics. Els temes solien ésser de caire amorós, polític i religiós, i sovint tenien un to moral i satíric. L’ús genèric i més corrent ha suggerit altres característiques complementàries, ja observables en la cançó tradicional: la concentració lírica i la brevetat, la preferència per les formes mètriques accentuades, etc. Als segles XI-XIII els cants estròfics a una veu amb acompanyament instrumental reposaven en una forma fixa.

La cançó en forma d’estrofes cantada a una veu i amb acompanyament instrumental improvisat no sorgí fins a l’època dels trobadors, els quals, vers el segle XI, aparegueren a Provença i al nord de França. D’ells provenen la balada i la chanson. En la cançó monòdica de tema profà, l’art dels trobadors irradià a França, s’estengué a la Itàlia septentrional i d’allí als diversos països europeus. Així, llur influència a Anglaterra és visible a The Prisoner’s Song (‘La cançó del presoner’), cant del segle XII amb mots francesos i anglesos en forma de seqüència. Als països germànics els Minnesänger, cantors de l’amor cortesà en llengua alemanya, bé que separats dels trobadors provençals més o menys per un segle, s’impregnaren de llur art i en perpetuaren la tradició. El més cèlebre fou Walter von der Vogelweide (segle XIII). El moviment nasqué a Àustria i Baviera vers el 1170 i evolucionà fins el 1340. Cal esmentar també en aquesta línia la col·lecció de set cantigas de amigo de Martín Codax, sis de les quals són amb notació musical. Pel que respecta a la cançó de tema religiós, la guerra contra els albigesos (1209-29) impel·lí molts trobadors a cercar un clima més favorable més enllà dels Alps, així com passar els Pirineus. Incorporada aquesta influència als corrents autòctons, donà naixença a un art religiós no litúrgic. Aparegué la col·lecció de les 420 Cantigas de Santa María, del rei Alfons X de Castella-Lleó. A Itàlia, sobretot a Úmbria, sorgiren les Laudi spirituali, d’estil popular, manifestació tardana i única del segle XIII italià. A Catalunya la influència provençal fou molt directa i duradora. A partir de la poesia medieval, el mot cançó fou substituït per termes molt més precisos que definissin la forma i la finalitat dels poemes. Pel que fa a les cançons de dansa hi havia les balades, els rondons i les caroles; les albades, les pastorel·les i els lais lírics formaven part de les cançons d’amor. Als segles XIV i XV hom emprava el terme per a designar determinats poemes acompanyats de música. L’evolució de la tècnica poètica, d’una banda, i la separació progressiva de la poesia i de la música, de l’altra, motivaren que hom anés reservant el terme cançó per a designar les composicions d’estrofes d’estil senzill.

Al segle XV, dins la tradició culta i com a fusió de la cançó monòdica amb les formes més complexes del contrapunt, sorgí la cançó polifònica, una de les formes essencials de l’escola francoflamenca. Però no fou fins al final del segle XV que la complexitat rítmica cedí el lloc a la simplicitat declamatòria. Quan totes les veus esdevingueren cantables i desaparegué la participació instrumental, començà l’edat d’or de la cançó polifònica. Josquin des Prés (1450-1521) assimilà la influència renovadora d’Itàlia; les seves cançons fascinen tant per llur esperit com per la ciència amb què són tractades. Vers l’any 1520 aparegué un nou tipus de cançó, la chanson parisenca, que té l’origen en els trobadors i les característiques de la qual eren la supeditació de la forma musical a la forma poètica, a més d’un ritme precís que afavoria les adaptacions instrumentals canzone. Clément Janequin (1480-1560) en fou el representant més típic. Vers el 1550 n’aparegué encara un nou tipus: la cançó en forma d’ ària, precedent de l’ air de cour. L’Académie de Poésie et de Musique fou la base per a l’experiència de la cançó mesurada a l’antiga. En aquesta excel·lí Claude le Jeune (1530-1600). A Itàlia nasqué el madrigal, d’estil i estructura extremament lliures, sense cap nexe amb el madrigal florentí del segle XIV. A Castella, on hi hagué diversos cançoners polifònics, cal destacar l’obra de Juan del Encina (1468-1529). A Catalunya cal evocar Las Ensaladas, de Mateu Fletxa el Vell (1481-1553), els madrigals de Pere A. Vila (1517-28), els de Joan Brudieu (1420-91) i els de Mateu Fletxa el Jove (1530-1604), que a Il primo libro de madrigali (Venècia, 1568) adoptà generalment l’estil i el text italians. A mitjan s. XVI aparegué un tipus de cançó acompanyada de llaüt o de viola de mà ( El maestro, de Lluís Milà); n’aparegueren col·leccions a Itàlia, França, Anglaterra. Al final del segle XVIII sorgí l’anomenada cançó romàntica, forma poètica cantada preferentment amb acompanyament de piano o d’orquestra. Iniciat amb les escoles de Berlín i amb les cançons de Haydn, Mozart i Beethoven, el lied alemany nasqué realment, amb Schubert, d’una conjunció única: una poesia d’imitació folklòrica però a estones d’un alt caire literari, l’ària del Singspiel, la declamació dramàtica i la música de cambra. Entre les cançons de Schubert cal esmentar especialment Erlkönig (‘El rei dels verns’), Gretchen am Spinnrade (‘Margarideta filant’), i els grans cicles Die schöne Müllerin (‘La bella molinera’) i Winterreise (‘Viatge d’hivern’). Schumann ocupa també un lloc molt destacat, principalment amb els cicles Frauenliebe und Leben (‘Amor i vida de dona’) i Dichterliebe (‘Amor de poeta’).

Durant el segle XIX la cançó romàntica es bifurcà: Mendelssohn i Brahms representaren en general la tendència conservadora, amb predomini de la melodia sobre l’acompanyament. Schumann i Wolf, altrament, donaren al piano una funció més ambiental i a la melodia un caràcter declamatori. Richard Strauss, amb les seves cançons elegants i decadents, i Gustav Mahler, amb la seva producció lírica, representen la cançó postromàntica. Arnold Schönberg (Die Gurrelieder), Alban Berg, Webern i llurs deixebles en continuaren la tradició. A França la producció lírica del segle XIX no admet comparació amb l’alemanya, ni per la intensitat creadora ni per la quantitat de les obres. Gabriel Fauré fou el primer gran realitzador que impulsà la música francesa vers l’impressionisme, seguit per Claude Debussy i Maurice Ravel. A Itàlia, la cançó tingué poca importància, comparada amb les àries d’òpera. Escandinàvia ha donat la producció de Grieg (Noruega), Lindblad i Ragström (Suècia). A la Gran Bretanya, la cançó, tot i ésser conreada per compositors recents com Edward Elgar i altres, no ha assolit el nivell de les àries del segle XVII. Hi ha també la producció lírica dels compositors eslaus: les cançons poloneses de Chopin, els cants de saló de Rubinstein, les romances i balades de Glinka i Dargomyžskij, etc., iniciaren una evolució que culminà en les cançons de Musorgskij i és continuada modernament per Stravinskij i Prokof’ev; els compositors txecs conrearen aquest gènere des de Smetana, Dvořák i Janáček. Als Països Catalans la cançó d’inspiració romàntica és representada, entre d’altres, per les cançons d’Enric Granados, Francesc Alió, Enric Morera, Amadeu Vives, Eduard Toldrà, Frederic Mompou i Joaquim Rodrigo. Una selecció de cançons de Beethoven, Schubert, Schumann i Fauré foren publicades per Joaquim Pena amb els texts traduïts al català en la col·lecció “Cançoner selecte” (1906-08).

La cançó popular tradicional

D’altra banda hom anomena cançó popular la composició poètica produïda o adoptada per les capes populars de la població, que es transmet oralment, generalment cantada de boca en boca, en una variació constant poesia popular. Des del punt de vista musical, el seu estudi no resulta gens fàcil i a la major part de països tot just és encetat. Dintre unes característiques sovint comunes, per a les quals es plantegen greus problemes d’origen i de possible parentiu, hom pot trobar, en general, constants pròpies de la música d’un nucli ètnic determinat. A conseqüència de la transmissió oral, les cançons sofreixen variacions segons el gust de l’època o de cada cantaire, i sovint hi ha intercanvis de texts i de melodies. Tenint en compte llur destinació, caràcter i contingut textual, poden ésser classificades en gèneres diversos: de bressol, de taula, de treball, d’infants, de gesta, d’amor, de dansa, etc. Les melodies són fetes amb un material molt variat: dos o tres sons, pentatonisme, modes poc freqüents, combinacions cromàtiques complicades. Les cançons populars començaren a ésser recollides al final del segle XIX amb mètodes i mitjans tècnics poc científics. Béla Bartók i Zoltan Kodály es dedicaren, a partir del 1905, a la recerca etnicomusicològica amb una serietat magistral i ajudats per l’enregistrament fonogràfic. Llur exemple i el de molts altres musicòlegs i folkloristes ha estat seguit, i actualment hi ha nombrosos arxius i publicacions sobre la matèria. Arreu del món la cançó tradicional ha interessat els compositors de música culta com a font d’inspiració i de renovació, sobretot durant el segle XX (Béla Bartók), i ha estat difosa àmpliament, a partir de la revaloració que en féu el Romanticisme.

La cançó popular tradicional als Països Catalans

Fou Josep M. Quadrado qui publicà a “La Palma” (1841) el primer elogi conegut de la poesia tradicional catalana, acompanyat ja d’alguns texts literaris. Ell mateix presentà més endavant la tasca infatigable de Marià Aguiló, que recollí abans que ningú milers de cançons —dissortadament sense música— per tots els Països Catalans. Fou, però, Manuel Milà i Fontanals el primer que n’edità una col·lecció important, el Romancerillo catalán (1853; segona edició nova i amb un àpendix musical, 1882). A partir del 1886, Francesc Pelagi Briz divulgà les Cançons de la terra en cinc volums, i fou seguit, entre d’altres, per Aureli Capmany i, més endavant, per Joan Amades, autor d’un extensíssim, però no sempre segur, Cançoner (1950). Aguiló només pogué publicar un volum del Romancer popular de la terra catalana (1893), però la major part dels seus materials passaren a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, creada per Concepció Rabell i Rafael Patxot, i estroncada arran de la guerra civil de 1936-39, després de donar tres volums de Materials (1926-29) i de recollir per totes les terres catalanes un enorme tresor cançonístic. Entre els reculls dedicats a una sola comarca, cal assenyalar les Cançons i follies populars (inèdites) recollides al peu de Montserrat per Pau Bertran i Bros (1885), el Cançoner català de Rosselló i de Cerdanya de Pere Vidal (1885-88), el Cançoner de Pineda de Sara Llorens de Serra (1931), i el Cançoner Popular de Mallorca (només literari), de Ginard. Com a cançoner “individual” convé esmentar El cançoner del Calic recollit per J. Serra i Vilaró (1914). Per a València, cal tenir en compte especialment els Cuadernos de música folklórica valenciana, que dirigí Manuel Palau, i les contribucions de Manuel Sanchis i Guarner música catalana. A la dècada del 1960 sorgí el moviment de la Nova Cançó.

La cancó popular als ambients urbans. La cançó popular actual

Al s XVIII aparegué un nou tipus de cançó d’origen culte que, a diferència de la popular, és conreada i difosa sempre en ambients ciutadans i tendeix a popularitzar-se ràpidament. Del 1733 data la fundació, a París, del Caveau, societat literària i epicúria que reuní amics de la bona taula, del vi i de l’alegria, i que componien cançons picaresques i satíriques. A la segona meitat del s XVIII, els grans èxits foren les romances, que han estat definides com a cançons escrites en versos senzills i fàcils sobre un tema ingenu i commovedor. A partir del 1789 la cançó es polititzà, però, passat el fervor revolucionari, hom evità els temes polítics i retrobà la tradició jocosa i desimbolta: dels Dîners du vaudeville (1796) derivà el Caveau moderne (1806), del qual sortí Pierre-Jean de Béranger (1780-1857), cançonetista polític d’extraordinària popularitat, que representà, durant la restauració i la monarquia de juliol, la petita burgesia liberal. Fou l’època de les goguettes, dels ravals de París, en què la cançó es convertí en arma política ( La Campana, 1842, d’Abdó Terrades; Chant des ouvriers, 1846, de Pierre Dupont) i provocà topades amb les autoritats, mentre la romança continuà triomfant amb el seu sentimentalisme. Després de l’efímera pujada que marcà la revolució del 1848, la censura del Segon Imperi ofegà aquest tipus de cançons, i s’imposà la moda del cafè concert, o cafè amb espectacle, ball i cançons, bé que a mitjan segle començà a difondre’s per tot el món la innovació anglesa del music-hall.

La cançó engagée o compromesa fou representada a França pels comunards Eugène Pottier, autor de la Internacional, i Jean-Baptiste Clément, a qui hom deu la famosa romança Le temps des cerises, 1866. Cap al 1878 es produí un nou ressorgiment amb el cabaret artístic del Club des Hydropathes, del Barri Llatí de París, els components del qual es traslladaren el 1881 a Montmartre i fundaren el cabaret Le chat noir, l’estrella del qual fou Aristide Bruant (1851-1925). Mentre a França Yvette Guilbert (1867-1944) restablia el repertori popular antic, al començament de segle, a Espanya triomfava, juntament amb cançons importades de caràcter melòdic (havaneres, valsos, cançons napolitanes), una variant de la tonadilla tradicional, el cuplet (La Bella Chelito, Pilar Cohen), en general d’inspiració antillana o francesa, encara que a vegades emparentada amb el folklore andalús (Pastora Imperio). Poc després el music-hall desplaçà definitivament el cafè concert, i el cuplet s’ennoblí amb la col·laboració de poetes com Manuel Machado, i trobà figures del relleu de Raquel Meller, la qual, cap al 1920, començà a conrear, amb Pilar Alonso, el cuplet en català. Dins aquesta línia es destacà, posteriorment, Concepció Piquer. Cap al 1925, any de la revelació de Josephine Baker a París, s’imposaren nous ritmes amb el xarleston i el foxtrot, i hom difongué el tango argentí (Carlos Gardel).

El perfeccionament dels discs, unit a l’aparició del cinema sonor i de la ràdio, asseguraren una inusitada difusió a la cançó moderna. Mentre França donava figures de fama internacional (Maurice Chevalier), començà a notar-se la influència del jazz, en un moment d’esplendor del music-hall nord-americà. En la segona postguerra, els ritmes sud-americans (samba, conga, mambo), sovint difosos pel cinema, competiren amb el jazz i les seves vulgaritzacions (Gershwin, Cole Porter i Kern), que tingueren intèrprets tan populars com Frank Sinatra. El 1948, amb la fabricació del primer microsolc, s’inicià la gran democratització del disc, d’importància incalculable per a la cançó. A França la cançó d’ambicions literàries havia tingut el seu capdavanter amb Charles Trenet, ja els anys trenta, i després d’ell sorgiren intèrprets de gran personalitat (Edith Piaf, Yves Montand, Juliette Greco), a més de cantautors molt dotats (Jacques Brel, Charles Aznavour), al costat de veritables poetes (Georges Brassens, Léo Ferré). Els anys cinquanta, el rock, popularitzat per Elvis Presley, revolucionà el món de la cançó convertint-lo en un fenomen de masses juvenils, i el decenni següent, amb els Beatles i llurs innombrables continuadors, passà a ésser la bandera de la revolta juvenil, en algunes ocasions amb tendències polititzades (Bob Dylan, Joan Baez). Arreu del món, però especialment a Europa, durant els anys setanta s’ha viscut l’abassegadora presència de la música anglosaxona, que ha estat promoguda amb poderosíssims mitjans econòmics; sense perdre la seva hegemonia, a començament dels vuitanta ha vist sorgir, però, la competència d’estils que, bo i emprant les seves mateixes formes musicals (jazz, pop, rock, etc.), cerquen d’incloure-hi especifitats culturals de cada país o de determinades àrees culturals europees (música mediterrània, llatina, etc.). L’enorme difusió del disc, el cinema, la ràdio, la televisió, la premsa especialitzada, les llistes de hit-parades, etc., són fenòmens que concorren a assenyalar els aspectes complexos d’explotació comercial, d’art i d’idealisme que presenta avui la cançó de consum.