Gènesi
Subtitulat Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista, el punt de partença fou la visita de les ruïnes dels monestirs de Sant Martí de Canigó i de Sant Miquel de Cuixà, a les valls del Canigó, muntanya emblemàtica, en especial per “als catalans de França”, als quals és dedicat el poema. Bé que alguns dels elements principals que el componen poden ésser rastrejats en projectes de l’adolescència de l’autor, sembla que l’esquema fou definitivament concebut i l’execució iniciada l’estiu del 1880; fou editat el 1886.
Argument
L’acció és situada al segle XI als Pirineus. Gentil, fill del comte Tallaferro, després d’ésser armat cavaller a l’ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda. Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs. Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s’hi. El rep, sota l’aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d’una carrossa voladora, els dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el desastre de l’exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de Flordeneu, mogut per la ira, l’estimba muntanya avall. El cadàver de Gentil és dut a l’ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare, Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta l’evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de fer-se monjo. A l’hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben portadors d’un ordre nou.
Estructura i temes
Poema de filiació romàntica, Canigó canta l’origen d’una Catalunya centrada, i no pas limitada, pels Pirineus. Els elements pagans —els invasors d’un cantó i les fades d’un altre— són contraposats a les forces cristianes i promouen una tensió dramàtica en el centre de la qual es troba Gentil. Aquest és fonamentalment, malgrat la seva filiació guerrera, un somiador, la qual cosa permet a Verdaguer de passar ràpidament per les parts narratives i d’aturar-se en els moments lírics i descriptius. El poema Canigó combina dos plans documentals, l’històric i el llegendari, alhora que beu de l’observació directa dels llocs i de la fantasia creadora. Els personatges històrics són poc definits, mentre que els de ficció són eteris i vaporosos. De factura complexa, el poema lliga la trama guerrera dels amors del cavaller fadat amb l’al·legoricoreligiosa. Formalment es desplega en un devessall de registres, de gèneres i de metres. La grandesa literària de Canigó es troba en les peces més que en l’estructura narrativa.
Context i influències
Compost en l’època de plenitud del poeta i d’ascensió de la Catalunya de la Revolució Industrial, Canigó canta els orígens medievals de la pàtria catalana i els projecta als temps de la Restauració del segle XIX, quan el moviment de la Renaixença portava a terme els programes polítics del primer catalanisme. Poema d’ideologia catòlica, els combats de Canigó enfronten les forces paganes, sarraïns i fades, amb les cristianes, comtes i bisbes, sobre uns esquemes triomfalistes propis de l’Església del seu temps. Tanmateix, el gir de la vida del poeta el portà a canviar-ne el final. No sols retirà la dedicatòria al bisbe de Vic, Josep Morgades, del cant Oliba, sinó que hi afegí un epíleg, l’elegia Los dos campanars, per expressar la seva desconfiança en tota obra humana.
Edicions, traduccions i recreacions
El poema tingué tot seguit un acolliment entusiàstic i assenyalà el moment més alt de les possibilitats creadores de Verdaguer. Fragmentàriament, fou traduït a l’italià, el 1888, per Luigi Bussi i per Maria Licer (també el 1901 i el 1904), i a l’anglès el 2000 per James W. Millard i el 2005 per Ronald Puppo. A banda de les versions fragmentàries, de les traduccions completes cal esmentar-ne les versions al francès del 1889, per J. Tolrà de Bordas, que l’edità amb l’original català al costat, la del 1908 per B. Blazy i la del 2004 per Miquela Valls Robinson. Al castellà fou traduït íntegrament el 1898, pel comte de Cedillo (Jerónimo López de Ayala Álvarez de Toledo y del Hierro, 1862-1934), el 1981 per Josep Puchades Segarra i el 1988 per Maria Parés Grahit. Ultra la seva inclusió en les diverses edicions de les obres completes de l’autor, fins al final de la segona dècada del segle XXI ha tingut més de vint edicions successives. Josep Carner en feu una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), en què alternava la recreació pròpia amb fragments de l’original. L’òpera Canigó, composta el 1934 per Antoni Massana, sobre el text de Josep Carner, s’estrenà al Liceu de Barcelona el 1953.