Fill d’Enric VII, aquest concertà (1503) el seu matrimoni amb Caterina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics i vídua del seu germà, Artur, el qual succeí en el principat de Gal·les. En accedir al poder (1509), el qual exercí amb l’ajut, com a conseller, del cardenal Thomas Wolsey, es casà amb Caterina i, inicialment, afavorí la política de l’emperador Carles V contra França; però després de la batalla de Pavia (1525) el poder creixent de l’emperador el feu aliar amb Francesc I de França.
El 1527 plantejà la possibilitat de trencar amb l’autoritat del papa i amb l’Església catòlica. El conflicte havia començat amb ocasió de la sol·licitud de divorci de Caterina d’Aragó que el rei presentà a Climent VII i que aquest refusà, pressionat, a més, per l’emperador Carles V. La negativa provocà la caiguda de Wolsey i l’accés al poder de Thomas Cromwell, el qual suggerí al rei la possibilitat de convertir-se en cap de l’Església d’Anglaterra, la qual passaria a ésser nacional. L’instrument per aquest procés de nacionalització de l’Església fou Thomas Cranmer, arquebisbe de Canterbury, que el 1533 acceptà el divorci del rei, el qual s’havia casat el 1531 amb Anna Bolena. El 1535 el parlament votà la Llei de Supremacia, que confirmava Enric VIII com a cap de la nova Església, independent de Roma, però que, de fet, conservava totes les característiques del catolicisme.
Tot i que la majoria de la població era catòlica, el canvi reeixí, d’una banda, pel malestar que produïa al país l’excessiva pressió fiscal del Vaticà, i d’altra banda, pel fet que la separació de Roma significà la immediata dissolució dels monestirs existents i la confiscació de llurs propietats, l’acumulació de les quals, en mans de l’Església, perjudicava notòriament l’agricultura nacional. La reforma fou aplicada per l’aristocràcia terratinent, a la qual passaren les terres confiscades, i per la burgesia dels ports comercials. El 1536 Enric VIII annexà el País de Gal·les, i els representants gal·lesos foren admesos al parlament; el 1543 derrotà Jaume V d’Escòcia.
Príncep típic del Renaixement, culte i humanista, Enric VIII estigué a punt de consolidar plenament el poder de la monarquia, però la seva vida privada enterbolí la seva actuació com a home d’estat. Després dels seus dos primers matrimonis, dels quals nasqueren les futures reines Maria I i Elisabet I, respectivament, es casà quatre vegades més: amb Joana Seymour, la qual li donà, abans de morir, el futur Eduard VI, Anna de Clèves, Caterina Howard i Caterina Parr.