Com a tal, l’ensenyament és sinònim d'educació i d’instrucció. L’activitat d’ensenyar, que té en la pedagogia l’expressió més acurada i metòdica, es desenvolupa àmpliament i metòdicament a les institucions escolars. Les diverses etapes de formació intel·lectual de l’individu han cristal·litzat al segle XX en tres graus d’ensenyament, estratificació que, d’altra banda, ja es donava en èpoques anteriors.
L’ensenyament primari
L’etapa coneguda avui com a ensenyament primari, consistia, a l’edat mitjana, en l’ensenyament de les primeres lletres (gramàtica llatina) i algunes nocions d’aritmètica i d’història sagrada. L’ensenyament tenia lloc bàsicament a les escoles dependents de l’Església. Posteriorment, a les escoles organitzades pels burgesos, hom començà d’impartir les classes en llengües vernacles, sense, però, abandonar el llatí. A partir del segle XVI, i sobretot per instigació de la Reforma protestant, es començà d’imposar la teoria de l’obligatorietat de l’ensenyament primari, el qual fins al segle XVIII era principalment en les mans d’eclesiàstics; a partir d’aleshores, i per influència de la Il·lustració, s’anà deslligant progressivament de l’Església. A partir de la fi del segle XIX, els estats han promulgat legislacions a favor de l’obligatorietat de l’ensenyament primari. La durada d’aquest període d’ensenyament oscil·la segons els estats: normalment comença a 6 anys i dura de 4 a 8 anys. L’ensenyament bàsic comprèn la lectura, l’escriptura i les regles fonamentals de càlcul.
Als Països Catalans, les primeres escoles de gramàtica no privades foren creades a partir del segle XII, arran de les disposicions dels concilis del Laterà del 1179 i el 1215 i de l’assemblea provincial de prelats tarragonins del 1219, a les catedrals i a les esglésies importants (Tarragona i Lleida al segle XII, Vic el 1235, València cap al 1259, Montblanc el 1293, Girona i Barcelona, al segle XIII, Valls el 1314, Reus el 1449). Destinades d’antuvi als qui es preparaven per a la carrera eclesiàstica, tant clergues com estudiants, sense diferenciació d’edats, tendiren a admetre també altres persones, normalment infants, per als quals hom creà escoles de primeres lletres desglossades de les anteriors. Aquestes anaren passant gradualment a càrrec de les ciutats (a València el 1374, a Vic el 1388, a Tarragona el 1505). Persistí, juntament amb les escoles oficials, l’ensenyament privat (on sovint hom impartia també l’ensenyament del català), domiciliari o en escoles públiques, que es desenvolupà normalment a Barcelona i València, però que trobà dificultats greus a d’altres poblacions, com Tarragona, on l’escola de la catedral pretenia el monopoli de l’ensenyament a la ciutat.
De fet, l’ensenyament primari continuà depenent més i més de la iniciativa privada, laica i religiosa, bàsicament a càrrec de les congregacions religioses (al començament del segle XVIII hi havia a Barcelona 11 escoles conventuals). Per tal de resoldre el problema de la gratuïtat de l’ensenyament, el 1560 el Consell de Cent creà una escola pública i gratuïta, que deixà de funcionar després de la guerra de Successió (1718). El 1767 el bisbe de Barcelona Josep Climent promogué la creació d’escoles gratuïtes a deu convents de la ciutat, les quals, però, davant les protestes dels mestres privats, foren tancades el 1777 per ordre de la junta de govern del Principat de Catalunya; i igualment, també en creà el 1783 a Castelló de la Plana. Vers el 1780 la Societat Econòmica d’Amics del País de Mallorca fundà dues escoles patriòtiques de primeres lletres. El 1820 el trinitari descalç Joaquim Català fundà una Acadèmia Cívica, gratuïta, destinada a la instrucció bàsica dels treballadors, i el 1842 la Societat Econòmica d’Amics del País de València creà escoles per a adults a València, Castelló de la Plana i altres poblacions.
Al començament del segle XIX, més de la meitat de la població escolar assistia a escoles particulars (a les anomenades escoles de pis a les ciutats o a les rurals al camp), el nombre de les quals augmentà encara més des del 1835 fins a la Restauració (1874), que les congregacions religioses (principalment els escolapis, els germans de les Escoles Cristianes i els jesuïtes) instal·laren de nou centres d’ensenyament. Tanmateix, les institucions privades no podien suplir la manca de centres oficials (que per la llei Moyano de 1857 havien d’ésser sostinguts pels municipis): el 1900, per exemple, l’escolarització afectava només el 25% del cens escolar del Principat de Catalunya.
Al començament del segle XX, es començaren a manifestar, sobretot al Principat, les influències dels nous corrents pedagògics; l'Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1899-1939) promogué l’ensenyament en català i l’edició de texts escolars, alhora que hom creava diverses escoles experimentals: Col·legi Sant Jordi (1898) i Col·legi Mont d’Or (1908), continuat pel Nou Col·legi Mont d’Or (1913), a Barcelona, l’Escola Vallparadís (1911) a Terrassa, l'Escola Horaciana (1905), l’Escola de la Sagrada Família (1910) i l’escola Blanquerna (1924), també a Barcelona. Lligades als centres obrers aparegueren, ja a la fi del segle XIX, algunes escoles racionalistes de caràcter laic; seguint el model de l'Escola Moderna (1901) foren creades, al Principat i al País Valencià, diverses escoles amb un programa pedagògic molt avançat. L’ajuntament de Barcelona (que ja el 1841 havia inaugurat 14 escoles i havia programat, sense èxit, dos plans de construccions escolars el 1868 i el 1888, i la creació de centres pilot el 1908) dugué a terme, a través de la Comissió de Cultura (1916), un vast pla de creació de nous centres, entre els quals l’Escola del Bosc (1914), primera escola a l’aire lliure, i l'Escola del Mar (1921), i la construcció d’onze grups escolars (amb capacitat per a gairebé 10.000 infants), que no foren inaugurats, però, fins el 1931. A Palma, la iniciativa municipal es concretà en la creació, el 1902, de l’Escola Model o Graduada.
Paral·lelament, la diputació de Barcelona i després la Mancomunitat de Catalunya fomentaren, amb l’organització de congressos, la introducció del moviment de l'escola nova i l’aplicació del mètode Montessori a les escoles de la Casa de Caritat (1913), la Maternitat (1915) i la Montessori (1915), alhora que, per iniciativa de Prat de la Riba, hom creà quatre escoles model a la Masó (Alt Camp), els Torms (Garrigues), Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) i Palau-saverdera (Alt Empordà), inaugurades totes abans del 1923. A partir del 1931, la Generalitat dedicà el seu esforç a la creació dels instituts-escoles i a impulsar el Consell Regional de Primer Ensenyament, i, des del 1936, amb la supressió total dels ordes religiosos i fer-se càrrec globalment de l’ensenyament, posà en funcionament, amb ajuda econòmica de l’ajuntament de Barcelona, el pla del Consell de l’Escola Nova Unificada, que afectava sobretot l’ensenyament primari: establiment dels principis de la coeducació, ús de la llengua materna, laïcitat i gratuïtat a les 120 escoles creades a Barcelona i a la majoria de les poblacions del Principat. El 1931 hom posà en pràctica a Mallorca el Projecte General de Construccions Escolars. Al País Valencià, el 1934 hom creà l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana per a promoure l’ensenyament en català. Al Rosselló, les lleis Jules Ferry de 1881 i 1882, que establiren l’escola primària gratuïta, neutra i obligatòria, provocaren una francesització a gran escala de la població. Actualment resta encara un petit nombre d’escoles primàries religioses, controlades en part per l’estat.
Després del 1939 una gran part de l’ensenyament primari passà a les mans de col·legis religiosos i privats. El franquisme imposà una escola autoritària que potenciava l’unitarisme polític, religiós, moral i lingüístic; a més, a conseqüència de la política oficial de subsidiarietat de l’estat en matèria d’educació, les escoles privades s’expandiren notablement. Als barris perifèrics de les grans ciutats proliferaren, especialment durant els anys 1960 i 1970, petites escoles privades generalment mancades d’instal·lacions i personal qualificat. La resta de l’escola privada, que seguia també uns criteris de rendibilitat econòmica i gaudia de millors condicions, o bé era classista, vinculada generalment a grups de pressió economicoideològics, o bé de titularitat religiosa.
Altrament, a partir dels anys 1960 s’expandí per tot Catalunya un moviment de renovació pedagògica que s’havia iniciat alguns anys abans a Barcelona. Aquest moviment era la suma de la tradició escolar catalana que mai no s’havia perdut, el moviment catòlic català i liberal i, fins i tot, el desenvolupament dels partits de l’oposició al règim. Formaren part d’aquest moviment les escoles Virtèlia (1941), Nausica Betània, Andersen (1946), de la Molina (1950), Laietània (1953), Sant Gregori (1955), Talitha (1956), Santa Anna, Costa i Llobera (1953), Thau (1963) i Ton i Guida (1963). En fou el principal aglutinador l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965), l’ànima de la qual, Marta Mata, potencià la recuperació de la tradició escolar catalana amb la incorporació dels nous corrents escolars i de les noves tècniques pedagògiques i didàctiques.
Altres fets remarcables posteriors en la renovació de l’ensenyament foren l’aparició de la revista Perspectiva escolar (1974) i la tasca portada a terme per diverses editorials. El moviment de renovació pedagògica s’anà escampant i començà d’impregnar les institucions públiques cap a la fi del franquisme. Cal destacar en aquest sentit la tasca de l’Escola de Formació del Professorat d’EGB, creada el 1972 i dirigida per Maria Rúbies.
Des del punt de vista legal, tot i l’establiment d’un règim democràtic a l’Estats espanyol el 1977, durant més d’una dècada els alumnes de primària als Països Catalans s’escolaritzaren amb la Llei General d’Educació, una llei del franquisme (fou aprovada el 1970), que fixava com a obligatòria l’Educació General Bàsica (EGB) de 6 a 14 anys, en acabar la qual hom obtenia el graduat escolar, tot i que l’edat laboral començava a 16 anys. La Reforma Educativa, aplicada a partir del 1992-93, imposà un canvi de model, i entre altres modificacions, establí l’acabament de la primària als 12 anys, cosa que fou motiu d’una transferència de part del professorat de primària cap a secundària.
D’altra banda, l’assumpció de competències en matèria d’educació per part del govern català conferides a l’Estatut d’Autonomia del 1979 posà en primer pla la necessitat de donar a la llengua catalana una presència prou rellevant al sistema educatiu català per tal de garantir-ne l’existència corregint, en part, la reculada a que l’havien condemnat els anys de prohibició i discriminació i l’arribada massiva de castellanoparlants d’altres parts de l’Estats espanyol durant el franquisme. Amb aquest objectiu s’aprovà el 1983 la llei de Normalització Lingüística a Catalunya, que desenvolupà de forma pilot el primer programa d'immersió lingüística a 19 escoles de Santa Coloma de Gramenet mentre que el castellà s’estudiava com una matèria més. Els resultats positius d’aquesta experiència (coneixement suficient del català sense perjudici del coneixement del castellà) comportaren l’extensió del sistema a totes les escoles de Catalunya (especialment en l’ensenyament primari), malgrat les recurrents pressions en contra políticament motivades.
A la Catalunya Nord, sotmesa a un sistema d’ensenyament fortament centralitzat, l’ensenyament del català era a la segona meitat de la dècada dels noranta clarament minoritari: prop del 25% dels infants d’educació maternal i primària (3 a 11 anys) estudiava l’assignatura de català i al voltant del 6% a secundària.
L'ensenyament secundari
L'ensenyament secundari o mitjà era integrat a l’edat mitjana pel trivium i el quadrivium. Del Renaixement al segle XVII s’anà eixamplant el nombre de matèries d’aquest període d’ensenyament, i a partir del segle XVIII l’escola secundària s’escindí en diverses branques; aquell mateix segle fou incorporat a les escoles secundàries l’ensenyament de les llengües modernes i de les ciències experimentals. Posteriorment, s’ha incrementat el nombre de persones que segueixen els estudis secundaris, l’obligatorietat dels quals ha estat decretada a la majoria dels estats. Tot i que pròpiament són començats a l’acabament de l’escola primària, en molts estats ambdós graus d’ensenyament formen un conjunt d’estudis bàsics, de manera que sovint l’ensenyament és obligatori fins a 16 o 18 anys; en uns altres llocs ho és fins a 14.
Als Països Catalans, durant l’edat mitjana i fins a la fi de l’Antic Règim, consistia en l’ensenyament de la gramàtica (llatina) i de lesarts liberals, després del qual hom obtenia el títol de batxiller en arts, que possibilitava l’entrada en una facultat universitària. L’ensenyament d’arts fou donat d’antuvi a les escoles de les catedrals (Tarragona i Lleida des del segle XII, València, Girona, Barcelona i Mallorca des del XIII), i ja, des del segle XIII, a les escoles regides per les ciutats, les quals intentaren aferrissadament d’imposar-se i d’obtenir-ne el monopoli, no sempre amb èxit; a Barcelona, el 1431 l’escola de la ciutat s’uní amb la de la catedral en les anomenades escoles majors, sostingudes econòmicament per la ciutat, però posades encara sota l’autoritat nominal d’un representant del capítol (el mestre d’accent o de cant); a Tarragona, l’escola de la catedral prevalgué, tot i que, a canvi d’ajuda econòmica, hagué d’admetre, al segle XIV, la ingerència dels cònsols en la seva direcció; amb tot, a la primera meitat del segle XVI coexistiren dues escoles, l’una subvencionada per la catedral, i l’altra, per la ciutat. Davant aquest ensenyament oficial persistí l’ensenyament privat, malgrat nombroses i contínues disposicions oficials per tal d’abolir-lo. Amb el temps, les escoles d’arts tendiren a integrar-se en els estudis generals existents o de nova creació com a facultat menor d’arts i a reglamentar el temps i la distribució de les matèries estudiades. Persistí, tanmateix, l’ensenyament d’arts impartit per les congregacions religioses o col·legis, com el de Sant Pau a València (1544), de Monti-sion de Palma (1561) o de Cordelles de Barcelona (1593), que adquirí un gran impuls al segle XVIII amb el trasllat de les universitats del Principat a Cervera.
Arran de la desaparició de les escoles conventuals el 1835, hom creà als Països Catalans, encara per iniciativa municipal o privada, nous centres d’ensenyament mitjà seglar amb el nom d'institut, nom que a partir del 1845 i sobretot del 1857 (llei Moyano) fou reservat als centres estatals d’ensenyament secundari, alhora que aquest romania definitivament desglossat de l’ensenyament superior. No fou fins a l’època de la Generalitat (1931-39) que hom intentà que l’ensenyament mitjà fos una continuació coherent del primari: a Barcelona, per exemple, la creació de nous instituts-escoles amb un professorat i uns plans d’estudis més adequats elevaren considerablement aquest ensenyament. Paral·lelament, fins el 1936 continuaren funcionant arreu algunes escoles privades de caràcter laic i col·legis religiosos. Durant el període de 1936-39, els centres d’ensenyament mitjà de la jurisdicció de la Generalitat de Catalunya adoptaren el nou pla general d’ensenyament (1936), elaborat pel Consell de l’Escola Nova Unificada.
Des del 1939, el franquisme integrà de nou l’ensenyament mitjà als instituts i als col·legis privats laics o religiosos dels Països Catalans dins els plans generals de l’Estats espanyol. La Llei d’Educació de 1970 dividia l’ensenyament secundari (que era de caràcter no obligatori) en el Batxillerat Unificat Polivalent (BUP) i el Curs d’Orientació Universitària (COU); i en la Formació Professional (FP), divisió que tingué com a resultat el menysteniment de la formació professional, que concentrava una alta taxa de fracàs escolar a l’EGB. El sistema acabà dirigint la majoria d’alumnat al batxillerat, mentre que el mercat laboral requeria més tècnics mitjans que la formació professional no oferia.
Ja sota el sistema democràtic, la reforma educativa convertí en obligatòria l’etapa secundària dels 12 als 16 anys. La nova Educació Secundària Obligatòria (ESO), implantada el curs 1996-97, incloïa un terç d’assignatures optatives, moltes d’elles de caràcter manual i tecnològic, per tal de fomentar la motivació dels alumnes poc atrets per l’ensenyament més acadèmic. El nou ensenyament secundari s’organitza per crèdits. Un cop acabada l’ESO, els alumnes poden fer dos anys de batxillerat, que preparen l’alumne per a l’ensenyament superior, els cicles formatius de grau mitjà de formació professional o l’accés al mercat laboral.
Com a tot França, a la Catalunya Nord l’ensenyament mitjà és donat als col·legis d’ensenyament general (CEG), creats el 1959, als col·legis d’ensenyament secundari (CES) (1963), oficials o religiosos, i, per a l’obtenció del títol de batxiller, als liceus, que no hi foren creats fins al començament del segle XX.
L'ensenyament superior
El darrer grau d’ensenyament és l'ensenyament superior, impartit a les universitats. La seva estructura restà fixada, en línies generals, a l’edat mitjana i depenia de l’Església o del poder reial. Fins ben entrat el segle XVIII, comprenia l’ensenyament de filosofia, dret, medicina o teologia, bon punt obtingut el títol de batxiller en arts, i era donat d’una manera oficial als estudis generals, de creació reial o papal, únics centres que podien conferir els graus de llicenciat o doctor, i als estudis particulars, creats per un consell de ciutat o un prelat. A partir del segle XVIII, la universitat se secularitzà, però la seva estructura no canvià substancialment. Amb tot, posteriorment l’ensenyament superior ha sofert diverses transformacions.
Al segle XVIII la investigació fou introduïda a la universitat, i més tard, els estudis tècnics. El primer estudi general dels Països Catalans fou el de Lleida (Estudi General de Lleida), creat el 1300 per Jaume II; fins aleshores, hom havia d’anar els estudis generals de Montpeller (creat el 1283 per Jaume I) per a cursar medicina, de París per a teologia i de Bolonya per a dret. L’estudi de Lleida tingué, a més de les facultats menors, les de filosofia, lleis i cànons i medicina, i tingué privilegi d’exclusivitat de totes aquestes matèries en els regnes de la corona, fet que obstaculitzà (malgrat la creació per Pere III d’un estudi general a Perpinyà el 1343) durant molt de temps la fundació de nous centres d’ensenyament superior, que, d’altra banda, eren vists més aviat amb recel pels organismes municipals per raó dels nombrosos privilegis i immunitats de què gaudien llurs membres. Això no obstant, Martí I aconseguí la creació de l’Estudi General i Medicina, de Barcelona (1400), amb els mateixos privilegis que el de Montpeller, i al qual hom afegí una facultat d’arts el 1402.
A partir del darrer terç del segle XV, els organismes municipals aconseguiren una major intervenció (que compartiren normalment amb l’Església local) en el govern dels nous estudis generals o universitats creats a Mallorca (1483) (Estudi General Lul·lià), València (1500) (Universitat de València) i Barcelona (1536) (Universitat de Barcelona), i, en el decurs dels segle XVI i XVII, a Gandia (1546), Oriola (1552), Girona (1561), Tarragona (1572), Vic (1599), Solsona (1620) i Tortosa (1645).
Per raons polítiques derivades de la guerra de Successió, el 1717 Felip V abolí tots els estudis generals existents al Principat i creà amb caràcter exclusiu la Universitat de Cervera, exclusivitat que reforçà amb la prohibició d’anar a les universitats estrangeres o a la de Gandia (1722). Únicament restaren a Barcelona els estudis de medicina, que posteriorment passaren també a Cervera. Tanmateix, d’una manera extraoficial, l’ensenyament superior perdurà en els col·legis d’ordes religiosos (dominicans i jesuïtes) i en els seminaris episcopals, mentre que la Junta de Comerç de Barcelona i les societats econòmiques d’amics del país de València i de Mallorca fomentaren paral·lelament nous estudis tècnics ; el 1760 hom creava el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, que atorgà títols de cirurgià equivalents als universitaris i que, units des del 1827 els seus estudis als de medicina, desembocà, amb el definitiu trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona, en la creació de la facultat de Ciències Mèdiques (1843). Posteriorment, també restaren incloses dins l’ensenyament universitari l’Escola d’Enginyers (1873) (Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona) i l’Escola d’Arquitectura (1875) (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona). Després del 1857 i com a conseqüència de la llei Moyano, les universitats dels Països Catalans havien romàs definitivament reduïdes a les de València i Barcelona, i les antigues facultats d’arts eren dividides en facultats de lletres i ciències.
A partir del 1968 foren creades noves universitats a València (la Politècnica el 1968), Barcelona (l’Autònoma el 1968, i la Politècnica el 1971), Palma (la de les Balears el 1978, on havien funcionat ja, del 1951 al 1957, els primers cursos de dret i filosofia i lletres), Alacant (1979), i seccions i facultats a Girona, Tarragona, Lleida, Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada, Castelló de la Plana, etc. Acabat el franquisme (1977), el model universitarri espanyol no començà a canviar fins a l’aprovació de la Llei de Reforma Universitària (LRU) de 1983, que introduí el principi d’autonomia universitària, els consells socials com a òrgans de participació en el govern de les universitats, el reforçament dels departaments com a unitat organitzativa bàsica, la incorporació del sistema de crèdits i la regulació de les universitats privades entre altres elements. Al febrer de 1985 les universitats catalanes foren traspassades a la Generalitat de Catalunya, cosa que permeté d’encetar una certa política universitària pròpia, fruit de la qual es crearen quatre noves universitats públiques (Universitat Pompeu Fabra, Universitat de Girona, Universitat de Lleida, Universitat Rovira i Virgili), el reconeixement d’una de privada (Universitat Ramon Llull) i l’experiència pionera de la Universitat Oberta de Catalunya (1994), primer centre d’educació superior a distància del món basat en internet. Aquests anys també es crearen estudis universitaris a altres ciutats catalanes: Santa Coloma de Gramenet, Vic (reconeguda posteriorment com a universitat el 1997), Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Manresa i Sant Just Desvern.
Al País Valencià es crearen la Universitat Jaume I de Castelló (1993) i la Miguel Hernández d’Elx (1997), que s’uniren als tres centres superiors públics existents ja a València i Alacant.
Totes les universitats formen part del Consell d’Universitats de l’estat. La creació de nous centres responia en bona part a imperatius demogràfics, atès que entre el final de la dècada dels vuitanta i la primera meitat dels anys noranta tingué lloc un creixement de la població universitària resultat de l’augment de la natalitat dels anys seixanta. De manera semblant a l’ensenyament primari i secundari, a l’ensenyament superior hom implantà el català com a llengua vehicular, bé que adaptat a les limitacions específiques de l’àmbit universitari i amb un seguiment divers segons els centres i els moments.
El curs 1992-93 tingué lloc una reforma dels plans d’estudi que preveia escurçar els anys d’obtenció de llicenciatures, la fixació d’un mínim de crèdits per a graduar-se i l’opció de les universitats per a fixar crèdits, reforma que només quatre anys més tard hagué de ser corregida en un sentit més flexible pels mals resultats a que donà lloc.
A la Catalunya Nord, la represa de l’ensenyament superior s’inicià el 1957 amb la creació a Perpinyà de l’Institut d’Estudis Jurídics, seguida per la del Col·legi Científic Universitari (1958) i la del Col·legi Literari Universitari (1963), que el 1971 es reuniren al Centre Universitari de Perpinyà, el qual, l’any 1979, es transformà en Universitat de Perpinyà.