El primer personatge documentat (1077) és Ramon (I) d’Erill. El seu fill Pere (I) d’Erill, súbdit dels comtes de Pallars, rebé (1092) del rei Pere I d’Aragó el castell de Saidí. El fill d’aquest Ramon (II) d’Erill, senyor de Monesma, fou un dels cavallers més importants de la cort de Ramir II i s’esforçà amb el seu fill Pere (II) d’Erill per la unió de Catalunya i Aragó mitjançant el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella; ambdós en signaren les actes el 1137. Foren fills seus, a més, Bernat d’Erill, senyor de Saidí, que testà (1157) abans d’emprendre un viatge a Jerusalem, i Ponç d’Erill, senyor de Sant Llorenç. El fill gran de Pere (II) fou Ramon (III) d’Erill, que fou marmessor d’Arnau Mir I de Pallars Jussà (1157), amb qui havia tingut certes dissidències, però per al qual governà el comtat quan el comte fou pres pel rei de Navarra. Deixà una filla, Berenguera d’Erill, la qual dividí el patrimoni familiar (Erillcastell, Malpàs, Irgo, Gotarta, Viu, Taüll i vall de Boí, vall de Barravés, Bonansa, Sirès, Espés, Veri, Arassant, Monesma, a Ribagorça; Almenar, al Segrià; i Fraga i Saidí, al Baix Cinca) amb el seu oncle Arnau (I) d’Erill. Aquest rebé del comte Ermengol VIII d’Urgell el castell de Calassanç (1186). Després d’ell, la línia successòria no resta clara. El següent senyor d’Erill fou un Guillem (I) d’Erill (documentat entre el 1206 i el 1221) i, amb més seguretat, el seu germà Berenguer (I) d’Erill. Un altre germà devia ésser Bernat d’Erill. Berenguer (I), que apareix posseint algunes de les possessions de la família fou un dels testimonis de la capitulació de València (1238). Una filla de Guillem (I), Sibil·la d’Erill, heretà del seu oncle Berenguer (I) els llocs ribagorçans de Calassanç, Monesma, Capella, Fontova i d’altres.
Els senyors d’Erill
De filiació incerta és Berenguer d’Erill, bisbe de Lleida, així com Ramon d’Erill, pare d'Arsenda d’Erill, senyora d’Erill. Sembla que dels fills d’ella, Guillem (II) i Sibil·la d’Erill, que prengueren el seu cognom, sorgiren els successius membres del llinatge baronial, que apareix sovint amb el nom de Roger com a segon nom. Guillem (II) d’Erill, que heretà Erill, Castellars, Areny, Orrit, Surp, Noals, Taüll i la meitat de la vall de Boí, fou pare de Bernat Roger d’Erill i de Coserans i de Guillem (III) d’Erill i de Coserans, que succeí el seu germà, fou ardiaca dels Prats i de Pallars a la seu d’Urgell i cedí (1302) la baronia al seu cosí germà Guillem d’Erill i de Castellvell, senyor de Castellvell. Aquest fou succeït pel seu fill Arnau d’Erill i de Mur i el net Arnau (III) d’Erill i de Pallars, que fou conseller reial i camarlenc de la reina Elionor de Sicília, comprà (1373) al seu sogre Berenguer d’Anglesola el castell de Calassanç, el de Talteüll (1377) a Pere Galceran de Pinós, i del seu cunyat Gombau d’Anglesola li pervingué la senyoria de Selgua. Berenguer d’Erill i de Pallars, bisbe de Barcelona, fou germà d’Arnau III, del qual foren fills Arnau d’Erill i d’Anglesola i Bernat Roger (III) d’Erill i d’Anglesola, que tingué llargues bregues amb el seu pare i amb la segona muller d’aquest, Elionor, fet pel qual el rei li confiscà els llocs de la baronia (1386-87) i el declarà bandejat en contumàcia. La seva vídua i el fill Francesc d’Erill i d’Orcau continuaren els plets amb l’esmentada Elionor i probablement, per dissensions entre nobles, Eimeric (II) i Gilabert (VII) de Centelles, sogre i cunyat de Francesc (I), tingueren durant un cert temps (1402-04) la baronia d’Erill. Foren germans de Francesc (I) Bernat Roger d’Erill i d’Orcau, cambrer del rei, i Ramon Roger d’Erill i d’Orcau, comanador hospitaler de Barbens, preceptor i visitador d’Alguaire (càrrec que perdé, acusat de mala administració i per ultratge a una de les monges, cosina germana seva), preceptor de l’Espluga (1431) i lloctinent del gran mestre de Rodes. Fills de Francesc (I) foren: Joan Roger (I) d’Erill i de Centelles, que es casà amb Elionor de Montcada, que li aportà en dot la baronia d’Anglesola, Berenguer d’Erill i de Centelles i Francesc d’Erill i de Centelles, el qual tingué un fill, Francesc (III) Carròs d’Erill, que morí d’accident, sense successió, i feu hereu el seu germà consanguini Antoni (I) d’Erill i de Sena. Fills de Joan Roger (I) foren: Guillem Ramon d’Erill i de Montcada, que fou reialista durant la guerra civil, i Francesc (II) d’Erill i de Montcada, hereu també reialista i capità de la Vall d’Aran (1462). Sense descendència de les seves dues mullers feu hereva de la baronia d’Anglesola, en vitalici, la seva muller Beatriu d’Espés, i de la d’Erill, la seva germana Joana d’Erill i de Montcada, testament que fou causa de llargs litigis contra els Espés i els Aragó per la baronia d’Anglesola i contra els Ansa (Pere d’Ansa era marit de la seva neboda Joana d’Orcau i d’Erill), ocupadors de la d’Erill.
Els Erill, barons, després comtes
Antoni (I) d’Erill i de Sena es titulà baró d’Erill i reclamà (1481) aquesta baronia, adjudicada primer a la seva esmentada cosina germana Joana, la vall de Boí (aquesta li fou restituïda el 1484), la d’Anglesola, i d’ésser cap de llinatge (1477). Morí a Càller, després d’una agitada vida de discòrdies amb el jutge d’Arborea i els oficials reials de Sardenya. El seu fill, Pere Lluís (I) d’Erill-Orcau-Anglesola i Roig, com a hereu d’Arnau d’Orcau, aconseguí (1505) que li fos adjudicada la baronia d’Orcau i la restitució (contra els Bellera) d’alguns llocs de la baronia (1523). El seu fill Joan d’Erill i de Requesens obtingué per un primer matrimoni les baronies de Rubinat, Sant Antolí i Montlleó i les senyories de Pomar, Pallerols, Ondara, etc., que heretà la seva filla Joana d’Erill i d’Aimeric, i per segon matrimoni la baronia de Gelida, que passà en indivís a les seves filles Anna i Maria d’Erill i Betran; l’hereu Antoni (II) d’Erill-Orcau-Anglesola i de Requesens obtingué per sentència (1553) la meitat de la litigiada baronia d’Anglesola. El seu fill Alfons (I) d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Aragó-Gurrea, patge de l’emperador Carles V, fou governador de Rosselló i Cerdanya (1566-76). Felip d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill, fill seu i de l’esmentada Joana d’Erill i d’Aimeric, fou el primer comte d’Erill. Fills d’aquest foren Francesc d’Erill i de Sentmenat, Felip d’Erill i de Sentmenat i l’hereu Alfons d’Erill-Orcau i de Sentmenat, el qual deixà una sola filla, Margarida d’Erill i del Maino, comtessa d’Erill, cambrera major de la reina Elisabet Cristina, i el patrimoni familiar en difícil situació econòmica, agreujada per la guerra del 1640: mort del primer marit a Salses (1639), i de llur fill i hereu, segrest de les possessions pels francesos, exili de la seva tia Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat, comtessa de Guimerà, i el seu cosí germà Francesc d’Erill, eclesiàstic. Succeí en el comtat el seu fill, i del segon marit, Antoni Vicentelo de Lecca i d’Erill, conegut també com Antoni d’Erill, el qual succeí també en la baronia d’Orcau per mort sense descendència masculina (1681) d'Oleguer d’Erill-Orcau i de Montfar, a qui la seva mare havia hagut de cedir la dita baronia (1678) per raó d’un plet iniciat per Joan d’Erill i de Merlès (aquest perdé, el 1633, en plet, la meitat de la baronia d’Anglesola, que hagué de lliurar al comte de Peralada), pare del dit Oleguer.Els membres de la línia dels barons de l’Albi es cognomenaren, per raó de vinculacions hereditàries, Cardona-Anglesola i també Desplà. Fou iniciada per Pere d’Erill i de Cardona-Anglesola, conegut també per Pere de Cardona-Anglesola fill de Pere Lluís d’Erill-Orcau-Anglesola i Roig i de la seva segona muller Joana de Cardona-Anglesola, baronessa de l’Albi i de Cervià, de qui heretà les baronies. Morí, igual que la seva muller i alguns dels fills, durant una epidèmia, l’any 1589; un fill seu, Galceran d’Erill i de Queralt fou executat (1593) sota l’acusació d’intervenir en la mort de la seva cunyada Maria Anna Ferrer i dels pares i germans d’ella; el fill hereu, Hug d’Erill i de Queralt, ja havia mort (1585) i deixat dos fills menors; un altre fill, Acard d’Erill i de Queralt, prengué el cognom Desplà i es casà amb Joana d’Areny, baronessa de Castellnou de Montsec, senyora d’Altet, Lluçà i Estorm, i foren pares d'Acard d’Erill-Desplà i d’Areny, que es casà (1607) amb la seva cosina germana, i cap de la línia, Maria Rafaela d’Erill-Cardona-Anglesola i Ferrer, baronessa de l’Albi i Cervià. Llur fill Jaume d’Erill-Desplà i d’Erill-Cardona-Anglesola, com a oficial del batalló català durant la guerra dels Segadors, defensà amb èxit Flix (1643), però es donà de baixa el 1648 durant la crisi de relacions polítiques entre el Consell de Cent i les autoritats franceses. La línia s’extingí a la mort de la seva germana Francesca d’Erill i d’Erill, que aportà l’herència als Cartellà.
La línia dels senyors de Selgua i Terreu fou iniciada per Arnau d’Erill i d’Anglesola, fill d’Arnau (II). A la mort del seu fill, Pere Arnau d’Erill, s’emparà dels béns la germana d’aquest Margarida d’Erill, monja d’Alguaire, en detriment del seu nebot Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella. Aquest, antireialista, durant la guerra civil de 1562-72, fou fet presoner a la batalla de Rubinat i executat, sense procés, a Cervera. El rei concedí Selgua al seu parent, reialista, Felip Galceran de Castre, però després de la capitulació de Barcelona les rendes familiars foren restituïdes a la vídua d’Arnau Roger, com a tutora del seu fill Felip Joan d’Erill, el qual posseí després, plenament, la seva heretat. Sembla que aquesta línia s’acabà també aviat. Els Erill, senyors de Concabella, d’origen incert, apareixen des del segle XVI, a Ribagorça i a la Segarra, cavallers que posseïen els llocs d’Aulet, Castilló del Pla i Pilzà i, per enllaç, Concabella; s’instal·laren a la vila de Guissona. El fet que en les primeres generacions conegudes siguin cognomenats de Rins o d’Erill i Rins indistintament, i que no obtinguessin el privilegi de nobles fins el 1634, fa suposar que l’origen estaria en la unió d’un membre del llinatge Rins amb una pubilla Erill, que vincularia el seu cognom als descendents. Sembla que s’extingí a mitjan segle XIX i en recolliren l’herència els Montoliu, que es cognomenaren Montoliu-Erill.