hegelianisme

m
Filosofia

Corrent filosòfic derivat del sistema hegelià.

Com a darrera de les grans síntesis filosòfiques d’Occident, la doctrina de Hegel exerceix un influx difós per gairebé tota la filosofia actual. Més directament, però la filosofia de Hegel fou professada pels seus deixebles, els quals, després de la mort del mestre, es dividiren aviat en una dreta, de caire teista, representada, entre altres, per Göschel i Daub, i una esquerra, ateística, representada per A.Ruge, B.Bauer, L.Feuerbach, D.F.Strauss i altres; una mena de terme mitjà entre ambdues és representat per autors com J.E.Erdmann, K.Fischer i J.K.F.Rosenkranz. Inicialment Marx simpatitzà amb els joves hegelians, de l’esquerra, però aviat polemitzà contra ells pel fet que limitaven l’activitat crítica al camp teorètic.

Marx i Engels, d’altra banda, es confessaren deutors de Hegel pel que feia a la dialèctica com a instrument per a interpretar les contradiccions de la societat, però alhora pretenien d’alliberar-la de les implicacions idealistes que tenia en ell. La publicació dels Escrits de joventut de Hegel desencadenà, a Alemanya, al començament del s. XX, un cert renaixement de les doctrines hegelianes després del desprestigi en què havien caigut: a una imatge de Hegel com a prototipus de pensador abstracte allunyat de la realitat, en succeí una altra nova, massa romàntica, tanmateix.

També França experimentà un renovat interès per Hegel, especialment per la seva Fenomenologia de l’esperit (J.Wahl, A.Koyré i A.Kojève, entre altres). Cal esmentar també la presència de Hegel en els autors més o menys dependents de l’anomenada escola sociològica de Frankfurt: G.Lukács, E.Bloch, H.Marcuse i Th.Adorno. A l’estat espanyol Hegel fou durant molt de temps pràcticament desconegut de primera mà, excepció feta de Francesc Pi i Margall i, pel que fa a l’estètica, de Marcelino Menéndez y Pelayo. Posteriorment, Ramon Valls i Plana fou el més destacat estudiós de l’obra hegeliana als Països Catalans.