Passà tota la vida a la seva ciutat natal. Atret per la teologia (fou educat en un pietisme rigorós) i, després, per la matemàtica i per la física de Newton, es graduà i ensenyà (15 anys com a lector i des del 1770 com a professor ordinari de lògica i metafísica) a la universitat. En la seva primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia (decenni del 1750) i elaborà una teoria sobre l’origen del sistema solar , recollida posteriorment per Laplace i coneguda per teoria de Kant-Laplace . La dissertació De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l’empirisme de Hume, anà elaborant el seu sistema ( transcendental ), que exposà en les seves obres principals: Kritik der reinen Vernunft (‘Crítica de la raó pura’, 1781; edició corregida, 1787), Prolegomena zu einer jeden künftigen Metaphysik (‘Prolegòmens a qualsevol metafísica futura’, 1783), Grundlegung zur Metaphysik der Sitten (‘Fonamentació de la metafísica dels costums’, 1785), Kritik der praktischen Vernunft (‘Crítica de la raó pràctica’, 1788), Kritik der Urteilskraft (‘Crítica del judici’, 1790), Die Religion innerhalb der blossen Vernunft (‘La religió en els límits de la simple raó’, 1794), Zum ewigen Frieden (‘La pau perpètua’, 1795), Anthropologie in pragmatischer Hinsicht abgefasst (‘Antropologia des del punt de vista pragmàtic’, 1798) i l’important Opus postumum (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins el 1938). Màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent als s. XIX i XX, Kant féu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el “camí segur d’una veritable ciència”, a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la Crítica de la raó pura , on són determinats la natura i els límits del coneixement humà, el qual és concebut (“revolució copernicana”) com a assimilació pel subjecte d’una matèria rebuda (dades de la sensació) mitjançant unes estructures o formes a priori ( forma ): les intuïcions pures d’espai i de temps, al nivell de la sensibilitat externa i interna, respectivament, i les categories ( categoria ) al nivell de l’enteniment ( Verstand ); aquesta assimilació cristal·litza en la síntesi pròpia dels “judicis de l’experiència”, universals i necessaris, però insuperablement relatius als fenòmens —les coses tal com apareixen al subjecte— i no al noümen —la realitat en ella mateixa—. La metafísica, amb la seva pretensió d’assolir aquesta realitat —l' en-si del món, l’ànima i Déu, com a idees i ideal, respectivament, de la raó ( Vernunft )—, és una il·lusió “natural i inevitable”, però impossible de satisfer. Kant denuncia, a aquest respecte, les antinòmies cosmològiques, els paralogismes psicològics i les argumentacions “dialèctiques” de la teodicea, i així forneix les bases de tots els agnosticismes posteriors (positivisme, pragmatisme, etc). En fer, paral·lelament, en la Kritik der praktischen Vernunft , l’examen de les condicions a priori del fet moral , Kant, després de descobrir el caràcter categoricoimperatiu ( imperatiu categòric ), autònom ( autonomia ) i exclusivament formal de la llei moral, posa en evidència els pressupòsits o “postulats” en què aquesta descansa: llibertat, immortalitat de l’ànima i existència d’un Déu remunerador just; és oberta, així, una via extracientífica, però no menys rigorosa, d’accés a la transcendència, que no pocs filòsofs posteriors —àdhuc existencialistes— han seguit d’una manera o altra. L’home apareix, doncs, com a “ciutadà de dos mons”: el fenomènic i determinista de la “natura” i el noümènic i espiritual de la “llibertat”, en el quals els homes formen, en tant que “persones”, el superior “regne dels fins”. La tercera Crítica , la Kritik der Urteilskraft , tracta d’harmonitzar els resultats de les anteriors, fent una reflexió sobre la finalitat en la natura (palesa en els éssers vivents) i sobre el món estètic. Kant coronà aquesta complexa concepció de l’home en la seva obra sobre la religió en els límits de la simple raó, la qual li ocasionà un conflicte amb la censura oficial, a causa de la independència amb què descriu la figura excepcional, però només humana, de Crist, el model salvífic de tots els homes.
Immanuel Kant
© Fototeca.cat
Filòsof alemany.