Consisteix, de fet, en una darrera etapa del naturalisme, nom que en un principi fou sovint emprat per a designar-lo, perquè aguditzà la recerca d’una realitat més autènticament reflectida que en la pintura anterior. Centrant-se en temes tan prosaics i quotidians com els del realisme, els impressionistes els pintaven, però, in situ , com en una instantània fotogràfica —cal recordar el lligam que els unia amb Nadar— i molt sovint en una sola i ràpida sessió, i aconseguiren visions fugaces que, en ésser exposades, desferen la diferenciació convencional entre esbós i obra definitiva. D’altra banda, la valoració de l’estampa japonesa contribuí a revolucionar els enquadraments i a trencar la simetria convencional en profit d’una major fortuïtat. La característica més evident —bé que no pas la més essencial— és la de representar la llum actuant sobre els colors: amb pinzellades breus, els impressionistes normalment no barregen els colors, generalment purs, al suport, sinó que, inspirant-se en teories científiques com les de Chevreuil —que després foren seguides dogmàticament pel neoimpressionisme—, deixen que siguin barrejats per l’ull humà, que obté, així, una aparença molt més viva de la realitat representada. L’inici oficial de l’impressionisme tingué lloc el 15 d’abril de 1874 amb la inauguració de la primera exposició de la Société Anonyme Coopérative des Artistes Peintres, Sculpteurs, Graveurs, etc, de la qual formaven part E. Degas, J.B.A. Guillaumin, C. Monet, B. Morisot, A. Renoir, C. Pissarro i A. Sisley, entre altres; no en formava part, però, l’aleshores considerat capdavanter del grup, E.Manet, que preferí de no enemistar-se amb el Saló oficial. L’exposició fou un fracàs de públic i crítica, un membre de la qual, L. Leroy, anomenà els participants impressionistes (nom que ells mateixos adoptaren després), a causa del títol Impression donat per Monet a algunes de les seves teles. Hi hagué més exposicions (1876, 1877, 1879, 1880, 1882 i 1886), només les dues darreres de les quals tingueren èxit; en la del 1886 participaren també els neoimpressionistes, com G. Seurat i P. Signac, i els simbolistes, com P. Gauguin i O. Redon, fet que palesava la disgregació del grup, cada artista del qual seguí després un camí diferent i independent vers noves recerques. El terme impressionisme , que en el camp pictòric era la versió d’una estètica nova de la fugacitat i la vaguetat pròpia de l’època, fou aplicat més tard, per extensió, a l’escultura, la qual aconseguí, amb Rodin, formes dinàmiques a costa de trencar la perfecció clàssica. Passà, així mateix, a certes composicions musicals del període ~1880-~1920, que es caracteritzaven per una llibertat formal, per la importància donada a les sensacions i al timbre dels instruments, per l’ús d’escales modals i per la juxtaposició d’acords sense encadenar-les amb la intenció més de suggerir un tema que no pas d’exposar-lo d’una manera detallada. Autors principals d’aquest moviment són Debussy, Ravel i, fins a un cert punt, Puccini, Falla i F. Schimitt, entre d’altres, que combinaven les tècniques d’aquest estil amb les del Romanticisme tardà i del neoclassicisme. Ha estat emprat també amb referència a una determinada escola del cinema francès que, aglutinada per Louis Delluc, agrupava noms com els d’A.Gance, Germaine Dulac i Marcel L’Herbier.
L’adaptació, finalment, de l’impressionisme pictòric a la literatura ha donat el sistema segons el qual hom descriu les sensacions produïdes per les coses més que les coses en elles mateixes, a base de l’ús de frases curtes, generalment substantives, el conjunt de les quals dóna una visió total del que hom vol expressar. Estudiat per Bally, fou conreat per Azorín i Verlaine, entre altres.
L'impressionisme als Països Catalans
Tot i que als Països Catalans no existeix un impressionisme ple —el luminisme, propi especialment de l’àrea valenciana, té un altre caràcter—, la influència directa del moviment francès fou recollida conscientment al començament del decenni de 1890-1900 per artistes com Ramon Casas i Santiago Rusiñol, que s’acostaren al vessant degasià. Uns altres, encara mal estudiats, com Ramon Riu, també adoptaren aquest estil ben aviat. Tanmateix, no fou fins els darrers anys del segle que artistes catalans s’integraren de ple a la nova estètica: Isidre Nonell i Ricard Canals arribaren a participar a la XV Expositions des Peintres Impressionistes a París (1897) i Canals esdevingué un dels epígons del moviment a França mateix, en ésser contractat per Durand-Ruel, el marxant que havia ajudat les grans figures del moviment. El primer que assajà un impressionisme ortodox i l’exposà a Barcelona —tot i que després derivà cap a un estil propi— fou Marià Pidelaserra, en la seva discutida exposició del 1902 a la Sala Parés. L’estil, però, ja en camí de superació a França, fou aviat eclipsat a Catalunya pel Noucentisme, poc temps després que els principals impressionistes francesos exposessin a la Cinquena Exposició Internacional de Barcelona (1907), on no obtingueren l’aprovació del jurat oficial d’adquisició.