Joan Fuster i Ortells

(Sueca, Ribera Baixa, 23 de novembre de 1922 — Sueca, Ribera Baixa, 21 de juny de 1992)

Joan Fuster i Ortells

Edicions Bromera

Escriptor.

D’ascendència pagesa, el seu pare, Joan Baptista Fuster i Seguí, abandonà el camp, creà un taller d’imatgeria religiosa, exercí de professor de dibuix i fou un destacat carlí de la comarca. Fuster començà (1942) els estudis de dret a la Universitat de València, on es llicencià el 1947. A penes exercí l’advocacia: després d’haver fet de passant uns pocs anys en un bufet de València i d’haver obert despatx propi a Sueca, deixà les causes legals per la dedicació en exclusiva a la literatura i les contribucions retribuïdes en la premsa periòdica. Es doctorà en filologia catalana el 1985. Des del 1983 fins al seu traspàs fou professor en aquesta universitat, primer com a contractat, després com a catedràtic, i, en jubilar-se, com a emèrit.

El 1944 publicà el primer article en català —Vint-i-cinc anys de poesia valenciana— i col·laborà a l’almanac de Las Provincias. Del 1946 al 1956 codirigí amb Josep Albi la revista Verbo, on publicà els primers articles literaris d’una certa ambició.

Els seus primers llibres, però, foren versos —Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954)—, a més d’una Antología del surrealismo español (1952), composta juntament amb Albi, i alguns altres, reunits tots a Set llibres de versos (1987). La seva poesia no és cap apèndix a l’obra assagística; és un element fonamental en l’evolució del seu quefer literari. Hom hi troba dos vessants ben diferenciats, d’un poeta exquisit, enlluernat per la poesia pura i pel simbolisme, a un poeta irònic i mordaç, amb un to marcadament antilíric.

El 1952 començà a Levante, de València, les seves col·laboracions periòdiques a la premsa —una de les facetes més destacades i constants de la seva producció—, que prosseguí fins a una edat molt avançada, en diaris i revistes de València, Barcelona i Madrid i en moltes altres publicacions periòdiques, entre les quals algunes de l’exili (JornadaLa Vanguardia, Destino, La Nostra Revista, Serra d’Or, Pont Blau, Tele-exprés, El Temps o ABC). En l’article de diari Fuster troba, en estat larval, la càpsula de l’assaig.

El 1955 inicià, amb El descrèdit de la realitat, una brillant carrera d’assagista, de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d’adjectivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seva obra, començat també aleshores, fou el de l’erudició, la història i la crítica literàries, que alternà amb antologies de prosa —Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (1955) i Recull de contes valencians (1958)— i de poesia —Antologia de la poesia valenciana (1956) i Ausias March: Antologia poètica (1959)—. La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià. La publicació d’aquests llibres, però en especial la guia turística El País Valenciano, fou considerada un ultratge als valors valencians més sagrats: des de la gastronomia al folklore autòctons. L’ocasió fou aprofitada pels sectors més reaccionaris de la societat per presentar-lo com un enemic del país. D’aquesta manera comença una furibunda campanya anti-Fuster i contra tot allò que simbolitzava la seva obra i la seva trajectòria intel·lectual. Entre d’altres, el cremaren en efígie el 1963, a la llavors anomenada plaça del Caudillo de València, i col·locaren dues bombes a les portes de casa seva, el 1978 i el 1981, que destruïren part de l’arxiu i la biblioteca.

Sempre dins d’aquesta temàtica més propera, publicà Raimon (1964), Combustible per a falles (1967), L’albufera de València (1970), La decadència al País Valencià (1976), Un país sense política (1976), El blau de la senyera (1977), Destinat sobretot a valencians (1979), Ara o mai (1981) i País Valencià, per què (1982), a més de nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges.

Finalment, cal esmentar-ne el suggeridor Diari 1952-1960. Dins el camp de l’assaig, publicà Les originalitats (1956), Figures de temps (1957, premi Yxart), Indagacions possibles (1958), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Examen de consciència (1968), Babels i babilònies (1972), Exploració de l’ombra (1974), Notes d’un desficiós (1980), Pamflets (1985) i Sagitari (1985); en aquestes obres Fuster ret tribut a la tradició de l’humanisme clàssic d’arrel moral, tot tractant de temes que van de la història a la política, passant pels més diversos aspectes de la vida cultural i quotidiana; hom hi troba, també, l’alè dels moralistes i reformadors francesos, de Montaigne als enciclopedistes. Dins els treballs d’història, de crítica i de divulgació literària publicà La poesia catalana (1956), Joan Serrallonga (1961), en col·laboració amb Joan Reglà, Poetes, moriscos i capellans (1962), El bandolerisme català: la llegenda (1963), Heretgies, revoltes i sermons (1968), Literatura catalana contemporània (1972) i el recull d’estudis Llibres i problemes del Renaixement (1989) i Les Constitucions del convent de Sant Josep de València (2002); a més de tres extensos pròlegs a les obres respectives de Joan Salvat-Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966), d’una gran penetració analítica i capacitat de síntesi, aplegats a Contra el Noucentisme (1978). També fundà i dirigí la revista L’Espill (1979) i diferents col·leccions de llibres.

Joan Fuster fou, sens dubte, l’assagista català més considerable de les generacions sorgides després de la Guerra Civil. La força de la seva personalitat intel·lectual i l’amplitud de la seva obra —la qual manifesta, alhora, tant una profunda visió humanista i un innegable voluntarisme polític com un criticisme escèptic i un humor corrosiu— han depassat l’àmbit literari i s’han projectat sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear. La irreductible catalanitat de la seva obra el feren objecte d’alguns atemptats.

Fou membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans (1978) i promotor i president d’Acció Cultural del País Valencià (1978). Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i Premi de les Lletres del País Valencià (1981), l’any 1983 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i, el 1992, a títol pòstum, se li concedí l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. El 1984 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per l’Autònoma de Barcelona. Fou president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-91).

Referència de la lluita per les llibertats del País Valencià i dels Països Catalans des de la consciència cívica i democràtica, després de la seva mort la seva figura fou marginada pels successius governs del Partido Popular, i el valencianisme l’adoptà com un símbol de resistència. El gener del 2017, el govern d’esquerres de la Generalitat Valenciana fundà el Museu Joan Fuster a la seva casa de Sueca.

Fuster i la historiografia

Tot i no ser pròpiament un historiador de formació acadèmica, la seva obra és la que més ha influït en la historiografia valenciana moderna, sobretot arran de la publicació, el 1962, de Nosaltres els valencians, una reflexió global sobre la història i la identitat dels valencians i, alhora, una proposta de reconstrucció nacional i cívica.

Durant els anys de la guerra es començà a interessar per la història local, en particular, per la querella localista que enfrontava els cronistes de Sueca, Cullera i Alzira sobre l’emplaçament exacte i la legítima successió de la mítica ciutat de Sucro, citada pels geògrafs grecs i romans. També s’interessà per la llengua i la cultura del país, cosa que el dugué a emprar el català com a vehicle d’expressió literària. Com per a molts altres valencians, la llengua i la història pròpies, absents de l’escola i dels llibres, però presents al carrer i en les revistes literàries que es publicaven a la població, foren els ingredients bàsics, elementals, d’una certa consciència diferencial, a la qual també contribuí una certa tradició valencianista local. La curiositat erudita del Fuster encara estudiant de batxillerat es veié refermada per la lectura d’El Archivo, la revista fundada i dirigida pel canonge Roc Chabàs en l’últim quart del segle XIX, que el familiaritzà amb la tradició historiogràfica valenciana, de Beuter, Viciana i Escolano a Teixidor i Villanueva, i també amb els mètodes rigorosos de la crítica històrica. El seu interès per la història del país també es veié estimulat per llibres com les Històries del País Valencià, d’A. Igual i Úbeda, La llengua dels valencians, de M. Sanchis i Guarner, i, sobretot, El País Valencià, de F. Mateu i Llopis, l’antecedent més immediat, en la intenció i en el contingut, de Nosaltres els valencians. Aquestes primeres i decisives lectures, que el jove Fuster anotava en un registre detallat dels llibres que adquiria cada any, es completaren amb un exemplar de les Normes de Castelló, que sancionaven la unitat lingüística del País Valencià amb el Principat i les Illes Balears, i amb L’Atlàntida i els Idil·lis i cants místics de Verdaguer, que foren les primeres obres que llegí en el català del Principat i que eixamplaven considerablement, en el sentit geogràfic i en el literari, els horitzons de la llengua pròpia.

A València, entrà en contacte amb els nuclis residuals del valencianisme de la postguerra (Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Lo Rat-Penat, l’editorial Sicània, de Nicolau Primitiu), però també amb el grup més jove i dinàmic articulat entorn de Xavier Casp i Miquel Adlert, fortament enfrontat amb aquells.

La inicial dedicació a la poesia es veié substituïda per una inclinació més clara i decidida per l’assaig literari i historiogràfic. En aquest canvi, hi degueren contribuir, a més de raons literàries i de la seva creixent dedicació professional a la col·laboració periodística, el contacte cada vegada més estret que mantingué amb el món català de l’exili —en particular, amb V. Riera i Llorca, A. Artís i Balaguer i A. Bartra— i, sobretot, la seva voluntat d’incidir més directament sobre la realitat social valenciana i catalana. La seva col·laboració en La Nostra Revista (Mèxic 1950) i Pont Blau (Mèxic 1952-63), amb articles com ara “València en la integració de Catalunya”, imprimí als seus escrits un to clarament polític i catalanista. Fou també a través de Mèxic que entrà en contacte amb els nuclis catalanistes de Barcelona: d’una banda, els poetes consagrats, agrupats entorn de C. Riba; de l’altra, els historiadors J. Rubió, P. Bohigas i el valencià J.E. Martínez i Ferrando, que dirigia l’ACA, i també la jove generació de poetes i crítics, constituïda, entre d’altres, per A. Manent, M. Serrahima i J. Triadú. Particularment decisiu fou el contacte amb l’editor J.M. de Casacuberta, que dirigia l’editorial Barcino i que li proposà la publicació d’un llibre d’assaigs (Les originalitats, 1956) i li encarregà una antologia de sant Vicent Ferrer (Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer, 1955), que és l’origen del seu llarg estudi sobre l’oratòria vicentina, publicat en la Revista Valenciana de Filología el 1954. Casacuberta, un erudit competent i compromès, contribuí a refermar l’interès de Fuster pels clàssics medievals, l’ajudà a resoldre alguns problemes d’edició i interpretació i fins i tot intentà ajudar-lo econòmicament, oferint-li, a ell i a E. Valor, la representació comercial de Barcino al País Valencià.

Aleshores Fuster ja col·laborava regularment en la premsa valenciana: a Levante, des del 1952, i a Jornada, des del 1957. Tots dos periòdics publicaven suplements literaris, Valencia i Jornada de las Artes y las Letras, respectivament, en els quals escriví principalment sobre temes d’història cultural i literària, rendibilitzant les seves lectures dels clàssics valencians del segle XV, de sant Vicent Ferrer i Ausiàs Marc a Jaume Roig i sor Isabel de Villena. Els articles a Valencia, alguns dels quals traduí per a Pont Blau, serviren també de primer esbós per als estudis erudits que publicava en la Revista Valenciana de Filología i per als llibres que preparava per a Casacuberta i per a les edicions catalanes a Mèxic.

Paral·lelament, Figures de temps, el seu diari ple de reflexions de tota mena, és un bell testimoni de la seva percepció dels canvis que s’estaven produint en la ciència històrica, impulsats per l’escola francesa dels Annales i introduïts en la historiografia catalana i espanyola per J. Vicens i Vives. “Fins fa quatre dies —escriu en una anotació del 3 de juny de 1954—, els historiadors només s’ocupaven de les guerres, de la diplomàcia i de les intrigues palatines. Ara ja dediquen molta atenció a les collites, a les crisis dineràries, als atzars demogràfics, a les estructures de la propietat. Caldrà que eixamplin la seva visió, amb l’estudi de l’augment progressiu de les «necessitats».” Un plantejament bastant innovador en el context peninsular de l’època, atrapat encara en l’obsessió essencialista sobre el ser i la realitat històrica d’Espanya, que reflecteix la modernitat de la seva concepció historiogràfica, oberta a la influència dels corrents europeus, i que es pot llegir en aquesta reivindicació de la història total, de clara inspiració francesa: “De mica en mica prosperà la idea que aquesta dinàmica social [...] mereix ser considerada matèria bàsica dels estudis de la història. La investigació ha anat clarificant-ne els elements: l’anatomia econòmica, la diversificació en grups i en classes que en deriva, els antagonismes que s’hi estableixen, les formes de comportament i de cultura que segreguen, les tècniques de producció que s’hi succeeixen, i tants factors més.” (Diccionari per a ociosos, 1964). D’aquesta història, concebuda com una ciència social, Fuster en digué “sociologisme historiogràfic”, i és amb aquest bagatge teòric que s’acarà amb la història valenciana, que l’explicà i la interpretà, també en clau de present i de futur, sobretot en Nosaltres els valencians (1962).

La gestació d’aquesta obra es remunta potser al 1956, quan l’editor Santiago Albertí, que projectava una col·lecció d’assaigs amb obres de F. Soldevila, J. Vicens i Vives, J.E. Martínez i Ferrando i J. Ferrater i Móra, li encarregà un llibre sobre el País Valencià que expliqués “què ha estat, és i pot ser el País Valencià, des d’un punt de vista psicològic, social, polític, històric, etc. I destacar-ne de passada la posició passada, present i futura davant del Principat”. Tanmateix, el llibre no prengué una concreció definitiva fins que rebé un nou encàrrec —i una proposta de títol, manllevada del que originalment havia pensat Vicens i Vives per a la seva Notícia de Catalunya— de Max Cahner i Ramon Bastardes, que volien obrir amb una obra d’ell la nova editorial que havien fundat, Edicions 62. El llibre, insòlit en el panorama historiogràfic de l’època, per la força i l’atreviment de les seves hipòtesis i l’estil brillant i incisiu amb què eren formulades, però també per l’enorme esforç erudit desplegat per a pal·liar l’exigüitat de la bibliografia disponible, pretenia ser una “explicació” del País Valencià, animada per una voluntat de transformació. Un primer intent de “pensar” el País Valencià, a partir de la seva pròpia història i també del seu present immediat. Aquest llibre representà, des de la seva aparició, un estímul fecund per a les noves generacions universitàries, tant per als historiadors com per als sociòlegs i els economistes, en orientar les línies de recerca, assenyalar-ne les mancances o arriscar interpretacions incisives i polèmiques. Amb això, no sols contribuí a omplir els buits, a buscar un fil conductor, explicatiu, per damunt de la mera acumulació de dades positives, sinó també al desenvolupament d’una historiografia crítica i compromesa amb el present.

El 1962 és també, però, l’any de publicació de Poetes, moriscos i capellans, un llibre que continuà i consolidà la seva trajectòria d’historiador social de la cultura, desenvolupada des del principi dels anys cinquanta en els seus estudis sobre els clàssics medievals i en els seus articles sobre temes historiogràfics —del compromís de Casp a les Germanies, de la Crònica de Jaume I als lectors del Tirant o les tertúlies literàries del segle XV, de les formes de vida en l’edat mitjana a la mort en els gravats medievals—, apareguts en el suplement literari del periòdic Levante entre el 1954 i el 1963. En aquests papers inicials, Fuster combinava ja l’erudició amb una anàlisi “social” de l’obra literària o del fet històric, un tret constant al llarg de la seva producció historiogràfica. D’altra banda, tot i que el motiu medieval hi és encara hegemònic, condicionat en bona mesura per les disponibilitats bibliogràfiques, ja que els autors valencians s’havien interessat preferentment pels segles d’esplendor, Fuster anà eixamplant la seva atenció cap a èpoques més “obscures” —el Renaixement, amb la important empremta de l’erasmisme a València, i la Decadència— i ampliant també els seus temes d’estudi: la lectura, l’alfabetització, la religiositat i la vida quotidiana. En un moment en què la recerca, sota la doble influència dels Annales i de Vicens i Vives, apareixia dominada per la història social i econòmica, que ell mateix erigí en l’eix central de Nosaltres els valencians, Fuster es capbussà també en la regió encara incerta de les mentalitats, un territori explorat ja per Huizinga en La tardor de l’Edat Mitjana i també per altres historiadors i antropòlegs, però que no seria cultivat decididament fins els anys setanta i vuitanta, amb l’eclosió de la nouvelle histoire. Fuster s’hi endinsà ja en Poetes, moriscos i capellans, un llibre que s’interessa no sols pels escriptors, sinó també pels seus lectors, pels consumidors de literatura a la València del segle XV; que s’ocupa de la llengua dels moriscos, una “minoria nacional” en un país cada vegada més uniforme; que recrea, finalment, l’atmosfera de la València barroca a través del dietari d’un capellà. Hi tornà en els seus estudis sobre El bandolerisme català (1963); en Heretgies, revoltes i sermons (1968); en la introducció a la Crònica de Muntaner (1970); en L’aventura del llibre català (1972); en la seva contribució en la Història del País Valencià (1975); en La Decadència al País Valencià (1976), i en Llibres i problemes del Renaixement (1989). En totes aquestes incursions en el domini de la història, anà ampliant l’objecte d’estudi —el “mercat” del llibre, la “literatura dels analfabets”, la cultura popular, l’opinió pública, l’educació— i destil·lant també el seu mètode, cada vegada més erudit, més acadèmic, però sense perdre mai l’amenitat i la vivacitat del seu estil, entre “el rigor tècnic i la llibertat en l’expressió”.

A més dels estudis estrictament historiogràfics, Fuster prestà també particular atenció a la producció literària i intel·lectual del segle XX: Literatura catalana contemporània (1972), Contra Unamuno y los demás (1975), Contra el noucentisme (1977). 

Al principi dels anys vuitanta decidí interrompre la seva col·laboració en la premsa, i concentrar-se en la tasca docent i investigadora —en particular, en el seu projecte inacabat d’una història social de la llengua i la cultura catalana— a la Universitat de València.

Els mateixos motius que li valgueren l’hostilitat d’aquests sectors —la lluita contra el tòpic autocomplaent i la modernitat dels seus plantejaments, molt allunyats del to folklòric i arcaïtzant que caracteritzava el regionalisme tradicional—, li guanyaren l’adhesió de les joves generacions universitàries, formades els anys seixanta i setanta, i dels sectors polítics i culturals progressistes. Enfront també de la grisor que caracteritzà la història acadèmica, l’aportació historiogràfica de Fuster representà una veritable ruptura, en proposar una visió global, de conjunt, de la història del País Valencià —en definitiva, en fer-lo “pensable” històricament—, en concebre la història no com una mera curiositat erudita, sinó com un poderós instrument per a explicar i transformar el present, i en obrir-se als nous corrents historiogràfics europeus i, en particular, a la renovació que impulsà l’escola dels Annales. Fuster, d’altra banda, sabé combinar la tradició historiogràfica valenciana (de Chabàs i Sanchis i Sivera a Mateu i Llopis) i catalana (Rubió, Rovira i Virgili, Soldevila) amb la modernitat de Vicens i Vives i fins i tot del marxisme, a més de mostrar als joves universitaris dels anys seixanta i setanta que era possible una altra forma de fer història, alhora científica i compromesa amb el propi país; una història viva, connectada també amb els problemes socials i polítics del moment. La seva influència es veié reforçada per l’arribada a la Universitat de València de prestigiosos historiadors, molts d’ells deixebles directes de Vicens i Vives, com Joan Reglà, Emili Giralt i Josep Fontana, que contribuïren decisivament a la maduració de la historiografia valenciana i que, en molts aspectes, desenvoluparen les hipòtesis i els suggeriments esbossats per Fuster en Nosaltres els valencians. En particular, i de la mà sobretot de Reglà, s’estudiaren els grans temes del període modern i contemporani: de les Germanies, l’expulsió dels moriscos i la guerra de Successió a la crisi de l’Antic Règim, la desamortització, el moviment obrer i el valencianisme polític, i es dugué a terme un important esforç investigador que cristal·litzà el 1971 en el Primer Congrés d’Història del País Valencià. La recerca posterior, ja els anys vuitanta i noranta, ha permès confirmar, matisar o esmenar moltes de les seves hipòtesis i intuïcions, però la seva obra continua essent encara una referència indispensable de la historiografia valenciana, un repertori de temes i problemes i un punt de partida per a noves síntesis i interpretacions globals.

Bibliografia

  • Ardit, M.: “Joan Fuster i la història del País Valencià”, Homenatge a Joan Fuster, Consell Valencià de Cultura, València 1994, p. 271-284.
  • Batllori, M.: “Joan Fuster, historiador”, Fuster entre nosaltres, Conselleria de Cultura, València 1993, p. 237-240.
  • Ferrer, A.: “Poetes moriscos i capellans. Trenta anys després”, ibidem, p. 231-236.
  • Furió, A.: “Fuster i la història”, ibidem, p. 225-230.
  • Àlbum Fuster, IVEI-Edicions Alfons el Magnànim, 1994.
  • Iborra, J.: Fuster portàtil, Tres i Quatre, València 1982.
  • Mollà, T.: Joan Fuster: converses inacabades, Tàndem, València 1992.
  • Pérez Moragón, F.: Joan Fuster, el contemporani capital, Germania, Alzira 1994.
  • Pla, J.: “Joan Fuster”, Homenots. Quarta sèrie, Destino, Barcelona 1975, p. 259-393.