l’Eixample de Barcelona

Vista aèria de la part central de l’Eixample de Barcelona

© Fototeca.cat

Sector de Barcelona que des del 1984 constitueix un districte de la ciutat.

Fora dels límits de la ciutat antiga, estès pel pla ultrapassant els límits dels antics municipis propers, avui barris perifèrics de la ciutat (Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals), hi ha l’Eixample. Fou projectat per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà, que ja havia traçat la carretera de Sarrià (1845-50) i havia establert el pla topogràfic dels voltants de la ciutat (1855). El Pla d’Eixample –o més exactament Pla de Reforma i Eixample– de Barcelona, conegut per pla Cerdà, fou presentat per Cerdà el 1859 i esdevingué molt polèmic ja al seu temps pel sistema d’aprovació adoptat, mitjançant una ordre reial del govern que marginava l’opinió de les autoritats municipals de Barcelona. Malgrat que fou autoritzada a convocar un concurs de projectes –al qual el de Cerdà no concorregué– i que aquest concurs fou guanyat per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, la decisió governamental no s’alterà i el Pla Cerdà obtingué llum verda per a la seva aplicació definitiva (decret de 31 de maig de 1860).

L’Eixample de Barcelona responia a una necessitat urgent i a una aspiració profundament sentida per la població. El Pla Cerdà establí un pla d’eixample format bàsicament per una retícula ortogonal d’illes de cases d’uns 100 per 100 m. A més d’altres alteracions mínimes d’aquest esquema, la més significativa fou l’existència de dues amples vies diagonals –la Diagonal i la Meridiana–, que en la seva intersecció formaven una cruïlla travessada també pel més ample dels carrers, el que seria batejat amb el nom de Gran Via de les Corts Catalanes. Aquesta cruïlla adquiria en el projecte un protagonisme centralitzador artificiós, ja que pretenia desplaçar el centre de la ciutat cap al N, desafiant la importància real i històrica de la ciutat vella, el pes de la qual ha continuat tanmateix exercint una força centrípeta real dins la ciutat eixamplada.

Els noms dels nous carrers de l’Eixample foren donats el 1864 per Víctor Balaguer, seguint un patró nacionalista romàntic, que reservava als carrers horitzontals noms de territoris i institucions de la confederació catalanoaragonesa i als verticals els de fills il·lustres de la política, la literatura i les arts.

L’Eixample central o la Dreta de l’Eixample

Malgrat l’ambició del Pla Cerdà, la creixença de Barcelona regulada pel pla d’Eixample es localitzà els primers anys a banda i banda del passeig de Gràcia. Més a la dreta s’estenia, en el projecte de Cerdà, una immensa extensió urbanitzable, en la qual de fet se situava la famosa cruïlla de la plaça de les Glòries Catalanes. El seu creixement organitzat trigaria molt a produir-se, ja que era en gran part territori municipal de Sant Martí de Provençals i, per tant, quedà al marge de l’impuls inicial de creixença de Barcelona, polaritzat en la part central que encara avui rep el nom de la Dreta de l’Eixample pel fet que era a la dreta del ferrocarril del carrer de Balmes, mirant de mar a muntanya. De primer foren construïdes cases unifamiliars amb jardí, de les quals resten poques mostres (passatges de Permanyer o Méndez Vigo, casa Domènec, seu de la delegació del govern, per exemple). Al final del segle XIX i, sobretot, a partir de l’impacte de les obres de la Via Laietana, els propietaris barcelonins ocuparen progressivament l’Eixample; s’enderrocaren les primeres construccions i hom encarregà edificis plurifamiliars, cases de renda, als grans arquitectes del moment.

La construcció de l’Eixample permeté l’espectacular creixement demogràfic de Barcelona (175 331 h [1850], 537 354 h [1900]). A l’ajuntament fou creada la Comissió d’Eixample (1859-1959), amb representants de la propietat urbana. Les adulteracions del pla (augment de l’alçada prevista, edificació dels quatre costats de l’illa, anul·lació dels passatges per a vianants, edificació de l’interior de les illes, etc), que han permès una densificació extraordinària de la ciutat (el volum edificable de l’illa era de 67 200 m3 segons Cerdà, i actualment és de 294 771,6 m3) i el consegüent augment de les rendes de la propietat urbana, han estat legalitzades per diverses ordres municipals i modificacions (1876 i 1892) de la llei d’Eixample de 1856.

En l’Eixample central és on hi ha una major densitat d’edificis arquitectònicament rellevants de tot l’Eixample, el més important dels quals és la Universitat de Barcelona, situada en un extrem de l’Eixample central, envaint ja, de fet, el que convencionalment s’anomena l’Esquerra de l’Eixample.

Façana principal de l’església de la Concepció, abans monestir de Santa Maria de Jonqueres

© JoMV

El medievalisme arquitectònic, triomf tardà de la mentalitat romanticonacionalista que en altres arts ja feia anys que s’havia produït, té uns altres dos exponents importants en l’arquitectura d’aquesta zona en la reconstrucció de dues esglésies gòtiques originàriament situades a la ciutat vella, ja descrites: Santa Maria de Jonqueres i Santa Maria de Montsió. Santa Maria de Jonqueres, església gòtica d’una sola nau (1293-1448), amb un notable claustre, fou traslladada al carrer d’Aragó, tocant al carrer de Lloria, pel mestre d’obres Jeroni Granell (1871-88), i el conjunt fou destinat a seu de la parròquia de la Concepció. Santa Maria de Montsió, església gòtica també d’una sola nau (construïda vers el 1390 i completada al llarg del segle XV) es traslladà el 1882 a la rambla de Catalunya, tocant al carrer de Rosselló, i allà, amb certes llibertats per part de l’arquitecte director Joan Martorell, es reconstruí l’església, la qual ha esdevingut actualment seu parroquial.

Del mateix Joan Martorell i Montells és una obra original: l’església de les Saleses (1882-85), segurament el millor exemple d’església neogòtica de Barcelona. És al passeig de Sant Joan i fa cantonada amb el carrer de València. Són característics de la seva façana, coronada per un alt campanar d’agulla, els diversos pinacles i gablets de la façana, el cimbori i el transsepte, que recreen un model nòrdic de gòtic, i l’ús d’elements ceràmics esmaltats que exornen la construcció.

A la prolongació inferior del mateix passeig –el saló de Sant Joan–, s’aixeca l’altre gran edifici monumental de l’Eixample central, el Palau de Justícia, obra de Josep Domènech i Estapà i Enric Sagnier (1887-1907). Construcció d’estil eclèctic, és formada, com la Universitat, de dos cossos bessons enllaçats entre si per un solemne cos central que engloba un gran vestíbul i la sala dels Passos Perduts.

L’eix de tot el sector és el passeig de Gràcia, traçat ja en 1820-27 paral·lelament al camí de Barcelona a Gràcia que seguia l’antiga via romana a Sant Cugat pel coll Serola; incorporat al Pla Cerdà com a avinguda de 60 m d’amplada i 3 vies de circulació, s’edificà des del 1861. S’inicia a la plaça de Catalunya, que va esdevenir el centre de la nova Barcelona i que, urbanísticament, traeix el seu origen imprevist. La seva disposició actual és bàsicament la que traçà l’arquitecte Francesc de P. Nebot (1927-29), ornada amb nombroses escultures i grups escultòrics al·legòrics. Es concentren algunes de les principals entitats bancàries i econòmiques del país, així com els grans magatzems El Corte Inglés.

Passeig de Gràcia amunt hi ha notables edificis de l’eclecticisme de la Restauració, i molts més del modernisme, concentrats aquests en l’anomenada Manana de la Discòrdia, integrada, entre d’altres, per la Casa Lleó Morera (1905), la Casa Amatller (1900), i la Casa Batlló, totalment refeta per Antoni Gaudí en 1905-07. Modernistes també són els fanals de Pere Falqués (1906) que voregen el passeig de dalt a baix i que han esdevingut un element emblemàtic de la ciutat. Quant a altres edificis modernistes cal destacar les Cases Rocamora, la Pedrera, d’Antoni Gaudí (1905-10), i la Casa Fuster (1908-10), de Lluís Domènech i Montaner. Altres estils posteriors són també ben representats al passeig de Gràcia, com ara el monumentalisme afrancesat i el classicitzant, o l’arquitectura contemporània amb la Banca Catalana (1965-68).

El més significatiu dels carrers transversals de l’Eixample és la Gran Via de les Corts Catalanes, que es prolonga fins als límits de la ciutat. A la zona compresa en aquesta part de l’Eixample destaca el monumental cinema Coliseum (1923), edifici situat en la tradició academicista de l’Òpera de París, obra de Francesc de P. Nebot; la seva gran cúpula fou seu de renovadores experiències teatrals i artístiques els anys de la postguerra. Al costat mateix, fent cantonada amb la rambla de Catalunya, hi ha l’edifici de L’Or del Rin, antiga seu d’un tradicional cafè, que ha restaurat aquesta casa modernista obra de Josep Vilaseca (1891-96). Gran Via enllà, a l’altra banda del passeig de Gràcia, a la confluència amb el carrer de Lloria, hi ha la font de Diana, de Venanci Vallmitjana, centrant una mena de placeta en la qual hi ha l’Hotel Ritz, actualment Hotel Palace, edifici afrancesat d’Eduard Ferrés (1919), on han tingut lloc importants actes de la vida cultural de la ciutat.

A altres carrers del sector hi ha també edificis notables, normalment d’habitatges. Hi destaquen nombroses cases modernistes d’Enric Sagnier, Pau Salvat, Jeroni F. Granell, Ferran Romeu, Juli M. Fossas, Antoni M. Gallissà, com també altres d’arquitectes ja esmentats, com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, autor de la Casa Macaya (1901) del passeig de Sant Joan. També hi ha obres notables del noucentisme, com el Casal de Sant Jordi (1929-31) de Francesc Folguera, al carrer de Casp, presidit per un monumental Sant Jordi de Joan Rebull. Aquest edifici se situa ja en la transició cap al racionalisme, corrent que troba en l’edifici Astòria (1933-34), de Germà Rodríguez Arias, al carrer de París, un dels millors exponents de l’arquitectura del GATCPAC.

La dreta de la Dreta de l’Eixample

Entrant a l’antic terme de Sant Martí de Provençals, la quadrícula de l’Eixample de Cerdà es continuà construint, si bé s’hagué d’adaptar als nuclis de població de la Sagrera, el Camp de l’Arpa, el Clot, la Llacuna i el Poblenou. El més destacat d’aquest sector de l’Eixample són dos conjunts modernistes del màxim interès, el temple de la basílica de la Sagrada Família, obra inacabada d’Antoni Gaudí, la més ambiciosa de la seva carrera, i l’Hospital de Sant Pau.

La Sagrada Família, situada a l’illa delimitada pels carrers de Provença, de Marina, de Mallorca i de Sardenya, sorgí d’una idea de Josep M. Bocabella, fundador de l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep. S’inicià el 1882 seguint un projecte neogòtic de Francesc de P. de Villar Lozano, del qual només es féu la cripta, dirigida ja, però (des del 1883), per Gaudí. A la superfície, un absis neogòtic d’altíssims pinacles fou acabat el 1893. Es construí després una de les tres grans façanes previstes del temple, la del Naixement, que té una exuberant decoració escultòrica a manera de gran pessebre, en la qual intervingueren Joan Matamala i Carles Mani sota la direcció del mateix Gaudí; centra la façana un gran xiprer revestit de ceràmica verda, obra pòstuma de l’arquitecte. Coronen la façana del Naixement quatre alts campanars dedicats a quatre apòstols. Iniciats el 1901, aquests campanars, els més alts de Catalunya, amb grans finestrals i altes obertures amb nombrosos tornaveus disposats helicoidalment, són coronats per creus expressionistes recobertes de mosaics venecians. Gaudí només va veure acabat del tot el campanar de Sant Bernabeu (1926). L’obra sencera, coronada pel gran cimbori dedicat a Jesucrist i, darrere aquest, un de més baix dedicat a la Verge Maria, flanquejats tots dos per quatre campanars que representarien els evangelistes. Els altres tres campanars van ésser acabats pel seu ajudant Domènec Sugrañes (1935).

Durant l’època de la postguerra els deixebles de Gaudí, Francesc de P. Quintana, Lluís Bonet Garí i Isidre Puig Boada emprengueren la construcció de la façana de la Passió, molt més austera que l’anterior; fou coronada el 1981 per quatre alts campanars. L’empresa, continuada per la nau central que cobrí aigües el 2001, ha estat origen de grans polèmiques a causa de l’escassa documentació subsistent de mà d’Antoni Gaudí per a dur a terme fidelment l’obra, com per exemple la dels anys noranta amb la intervenció de l’escultor Josep M. Subirachs.

Al costat del temple, Gaudí construí un interessant conjunt d’escoles (1909) de façana ondulada de maó vist i coberta de solera helicoidal.

L’entorn del temple fou planejat pel mateix Gaudí com a gran plaça en forma d’estrella irregular de quatre punxes (1906). Tanmateix, la perspectiva del temple s’ha obtingut gràcies a la plaça de la Sagrada Família –davant la façana de la Passió– i la plaça de Gaudí –davant la façana del Naixement–, urbanitzada el 1981 i centrada per un gran estany en el qual hom ha volgut reflectir l’esmentada façana.

Una altra perspectiva és la que s’obté des de l’avinguda de Gaudí, prevista pel pla Jaussely (1907), però no aixecada fins el 1927. Porta fins a l’Hospital de Sant Pau, projectat per Lluís Domènech i Montaner el 1901. En desacord amb el traçat de l’Eixample, Domènech orienta el conjunt de l’hospital en sentit diagonal a la quadrícula de Cerdà. El presideix el pavelló de l’administració, construït, com altres pavellons, entre els anys 1902 i 1911. El conjunt és una de les obres més importants i representatives de l’urbanisme del modernisme català, estil que perdurà en els nous pavellons posteriors i fins i tot en els que projectà Pere Domènech i Roure, fill de Lluís i successor (1923) seu en la direcció de les obres de l’hospital.

Exterior de la plaça de toros Monumental de Barcelona

© C.I.C.-Moià

Per completar la imatge monumental del sector cal esmentar l’edifici de la Fàbrica Myrurgia (1928-30), on el carrer de Mallorca fa cantonada amb el de Nàpols, d’Antoni Puig i Gairalt, obra d’un noucentisme molt depurat, en la transició cap al racionalisme.

En aquest sector hi ha un altre edifici d’envergadura en la tradició modernista, la plaça de toros Monumental (1914-16), coronada per diversos acabaments de forma ovoide amb recobriment ceràmic, obra d’Ignasi Mas i Morell i Joaquim Raspall i Mayol. Es troba situada a la Gran Via, on fa cantonada amb el carrer de Marina.

Al NE del nucli antic hi ha el parc de la Ciutadella, principal jardí urbà de la ciutat a part la muntanya de Montjuïc.

L’Esquerra de l’Eixample

Malgrat els esforços uniformadors d’Ildefons Cerdà, a l’Eixample es formaren aviat àrees de més alt nivell social que altres. Si l’anomenada Dreta de l’Eixample fou la zona arquetípica de la burgesia benestant, l’Esquerra de l’Eixample –a l’esquerra del carrer de Balmes– s’anà poblant de famílies menestrals atretes per fàbriques, com la Batlló o la Bayer, o per les editorials que encara hi subsisteixen. Per aquest motiu ací hi ha menys cases de pisos d’interès arquitectònic remarcable que a l’Eixample central. Tot i això, l’Esquerra de l’Eixample conté edificacions valuoses de l’arquitectura en ferro com el gran mercat de Sant Antoni (1876-82), d’Antoni Rovira i Trias, que ocupa tota una illa de cases (Urgell–Tamarit–Borrell–Manso); té cases modernistes destacades, com el Xalet Golferichs, de Joan Rubió i Bellver (1901), a la Gran Via de les Corts Catalanes, a la cantonada amb el carrer de Viladomat, o la Casa de la Lactància, d’Antoni de Falguera i Pere Falqués (191013), amb relleus escultòrics d’Eusebi Arnau, a la mateixa Gran Via, on destaca, sobretot, la Universitat. Construïda en 1863-68 per l’arquitecte Elies Rogent, la nova Universitat de Barcelona acollí la institució que fins aleshores havia estat situada a l’antic convent desamortitzat del Carme. És un edifici insòlitament ambiciós en la Barcelona de l’època. Per a la seva construcció calgué alterar el pla de l’Eixample en el sentit d’unir dues illes i crear-ne una de doble delimitada pels carrers d’Aribau, de Balmes, de la Diputació i la Gran Via de les Corts Catalanes, on hi ha la façana principal de l’edifici. Davant seu, arran del perímetre de la ciutat antiga, al lloc de l’antic baluard dels Tallers, s’obrí la plaça de la Universitat, nom que es donà també al carrer que queda tallat amb ella i que després s’anomenà d’Enric Granados.

L’edifici correspon a la mentalitat encara romàntica, amb un estil medievalista vagament neoromànic. Dos grans claustres, el de Ciències i el de Lletres, centren les dues ales del conjunt, entre les quals un cos central acull el gran Paranimf (1870-83), de complexa decoració, que introdueix un acusat caire islamitzant a l’estructura romànica, en un afany de simbolitzar la integració de les cultures hispàniques. Darrere la Universitat, en una illa simple, el mateix Rogent aixecà entre el 1878 i el 1888 l’edifici del Seminari Conciliar, que respon també a una tipologia medievalista.

Hi ha també el gran edifici fabril de l’antic Vapor Batlló, de Rafael Guastavino (1869), convertit posteriorment en Escola Industrial, amb intervenció de Rubió i Bellver; a prop hi ha també l’Hospital Clínic (1904, illa doble amb façana a la plaça del Dr. Ferrer Cajigal), obra de Josep Domènech Estapà, autor també (en col·laboració amb S. Viñals) de la Presó Model (1881-1904; illa doble: Entença-Provença-Llançà-Rosselló).

A la plaça d’Espanya -extrem esquerre de l’Eixample-, urbanitzada amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, s’aixeca l’altra plaça de toros, la de les Arenes (1892-99), obra neoislàmica d’August Font. Darrere aquesta plaça, l’enderrocament de l’escorxador ha deixat un immens espai lliure convertit en el parc Joan Miró (o parc de l’Escorxador), en el qual destaca l’escultura de Joan Miró Dona i Ocell.