El títol començà a utilitzar-se a partir del concili de Calcedònia (451), en què foren organitzats definitivament els cinc patriarcats de Roma, Alexandria, Antioquia, Constantinoble i Jerusalem (pentarquia). Llur jurisdicció sobre els territoris assignats, així com llurs drets, restaren codificats en la legislació de Justinià: dret d’ordenar els bisbes de les seus més importants (metropolites) de la pròpia demarcació, dret d’inspecció sobre les diòcesis i pastors i dret d’arbitri en casos conflictius entre bisbes. Anteriorment alguns bisbes, donada la successió apostòlica directa de la seva seu, sense tenir el títol n'exercien ja les funcions, reconegudes a Nicea (325): els de Roma, Alexandria i Antioquia. Les escissions posteriors a Calcedònia (451) provocaren aviat una multiplicació de jurisdiccions. Amb el monofisisme s’instaurà un doble patriarca —l’ortodox i el no calcedonià— a Alexandria i a Antioquia. En ocasió del monotelisme els maronites crearen el propi. Amb les croades s’instal·laren patriarques llatins a Constantinoble, Antioquia i Jerusalem (s. XII-XIII). La creixent importància de Moscou —tercera Roma— comportà la creació d’un nou patriarca (1589). La independència de les diverses esglésies de l'Ortodòxia féu que el títol fos donat a alguns dels seus caps, que, malgrat tot, reconeixen un primat d’honor al patriarca ecumènic de Constantinoble. Dins el catolicisme el títol ha tingut nova importància als darrers segles en ocasió de la unió de comunitats orientals a Roma: el cap de cadascun dels ritus rebé de Roma la dignitat patriarcal amb poders més o menys amplis que varien segons el decret d’unió; el concili II del Vaticà n'ha reconegut l’autoritat i potenciat l’autonomia. En el ritu llatí el títol és purament honorífic i hom el dóna tradicionalment als arquebisbes d’algunes seus que per diverses raons l’ostenten: Venècia, Jerusalem, Aquileia (suprimit el 1751), Goa i Lisboa. També foren donats els títols de les seus primitives (Alexandria, Antioquia, Jerusalem, etc) a bisbes llatins, com Joan d'Aragó, Francesc Eiximenis o Juan de Ribera.
El títol de patriarca de les Índies Occidentals, creat el 1524, no era més que una dignitat honorífica del capellà major de la cort castellana o del vicari general castrense, que passà als bisbes de Toledo o de Madrid.