Professor a les universitats de Cambridge (1967-75) i Princeton (des del 1984), treballà especialment en la física de l’estat sòlid (antiferromagnetisme; mètode per a deduir els detalls de les interaccions moleculars de la forma dels pics espectrals; efecte de les impureses en les propietats dels superconductors; propietats magnètiques de metalls i aliatges). Estudià la relació entre superconductivitat, superfluïdesa i làser. Aclarí la significació de l’efecte Josephson i desenvolupà la física dels semiconductors amorfs, molt més barats que els cristal·lins usats anteriorment i molt emprats en l’electrònica moderna. Amb J.H. Van Vleck i N.F. Mott, amb els quals col·laborà a Harvard i Cambridge respectivament, rebé el premi Nobel de física el 1977, per llur estudi sobre el comportament dels electrons en els sòlids magnètics no cristal·lins.