Biografia
Fonts biogràfiques
Els seus nombrosos viatges que el portaren a sojornar molts anys lluny de la seva terra dificultaren la formació d’un gruix documental sòlid sobre la seva trajectòria. D’altra banda, tot i que la seva vida fou tan llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis epistolars autèntics.
A falta d’aquests són utilíssimes les notes que, a partir del 1290, solia posar a l’acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de llur composició. Quan manquen aquestes dades, com passa amb obres de la categoria del Desconhort o del Blanquerna, solament a base de tempteigs i de comparacions cronològiques és possible d’establir una data aproximada.
Hom disposa, d’altra banda, d’un document que revela les íntimes motivacions espirituals que condicionaren les etapes de la història del pensament lul·lià, així com la causa dels trastorns que marcaren tan definitivament la vida de Llull a partir de la seva conversió: és l’anomenada Vida coetània, o simplement Vita, en llatí.
Abans de la conversió
Hom té constància documental de l’existència dels Llull a Mallorca en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). Sembla que la família provenia de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom original Amat.
En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal, segons els indicis, de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.
Casat amb una Blanca Picany almenys des del 1257, tingué amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena, tot i que hom li suposa una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca.
Bé que hom no li coneix cap poema en aquest gènere (perquè ell mateix devia destruir-los), l’empremta estilística d’aquesta pràctica es troba reflectida en nombrosos passatges de la seva obra, tot i el contingut espiritual sense concessions, que el feia bescantar els afectes terrenals.
La conversió. Els primers llibres i el projecte missional
Pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull experimentà la conversió que el portà al canvi dràstic de vida que el convertí en un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval i en el primer i un dels més grans escriptors en llengua catalana.
Segons conta el mateix Llull en la Vita i en altres parts de la seva obra, una nit, escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, fou interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetí cinc vegades, cosa que el portà a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, tria la conversió dels sarraïns.
Amb aquest propòsit, concebé un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teologicofilosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, al seu torn, el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.
Llull renuncià del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà i es lliurà exclusivament a la seva empresa missional. El 1275 Blanca Picany presentà una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Ramon Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida.
Després de viatjar a Sant Jaume de Galícia, aconsellat per Sant Ramon de Penyafort, retornà a Mallorca a dedicar-se a l’estudi del llatí i de l’àrab, que li ensenyà un esclau sarraí el qual probablement també l’introduí en el coneixement de la teologia, la filosofia i la ciència dels musulmans. El seu coneixement de l’àrab arribà a ser prou aprofundit com per a arribar a escriure diversos dels seus llibres en aquesta llengua.
Un cop acabada la seva formació es retirà, segons la tradició, al puig de Randa a dedicar-se a la contemplació, de la qual obtingué la inspiració divina que li donà la convicció absoluta de la veritat del seu “art”, o doctrina per a la conversió els sarraïns. D’aquesta experiència mística prové l’epítet de Doctor Il·luminat, pel qual fou també conegut, i la composició del primer dels seus llibres importants, L’art abreujada de trobar.
Després de passar uns mesos fent vida eremítica i dedicat a la oració i la redacció de nous llibres, vers el 1275 anà a Montpeller a instàncies de l’infant en Jaume, on aquest feu examinar els seus llibres per un mestre de teologia, el qual els donà una aprovació entusiasta.
L’any següent el papa Joan XXI concedí a Llull l’autorització per a la construir el col·legi de Miramar (Valldemossa), on s’ensenyava l’àrab als missioners, i que segurament fou dirigit fins el 1279 per ell mateix.
L’apostolat. Culminació de l’obra literària
Del 1279 al 1283 probablement dugué a terme el primer llarg viatge d’apostolat que el portà de Palma a Roma, i successivament al Nord d’Itàlia, Bizanci, les costes de la mar Negra fins a Tartària, Terra Santa, Egipte i Etiòpia i, de tornada, el nord d’Àfrica, Al-Andalus i Perpinyà, on tenia la cort Jaume II de Mallorca. Després d’una curta estada a Montpeller, anà a Roma, on es trobava el 1287 per obtenir noves concessions d’obertura d’escoles de llengües per a missioners.
Un any més tard estava a París, on llegí públicament la seva Art a l’abadia de Saint Denis. A la Sorbona obtingué el magisteri en arts, títol equivalent al de doctor i que li havia de ser de gran ajuda per a l’accés a les universitats i les altes instàncies eclesiàstiques, on podia obtenir suport a la seva doctrina i al seu pla d’evangelització dels sarraïns.
Després d’una estada a Montpeller (1289), on escriví l'Ars inventiva veritatis, versió abreujada i simplificada de l'Art, el 1290 fou rebut pel papa Nicolau IV a Roma per a exposar-li un projecte de croada combinada amb una missió de cristianització que fou escoltada però restà sense efecte.
Intentà llavors emprendre tot sol la missió i confrontar la doctrina cristiana amb els teòlegs musulmans, disputes dialèctiques de les quals, d’acord amb la seva Art, n'hauria de sortir victoriós.
Tot i aquesta convicció aparentment sense esquerdes, els dubtes i els temors el feren entrar en una crisi que el portà a considerar a ingressar en un orde religiós, que finalment fou el dels franciscans. Segons explica a Vida Coetània, aquesta crisi anà acompanyada de visions i d’un estat de malaltia del qual guarí en embarcar cap a Tunis des de Gènova, ciutat on havia sojornat en marxar de Roma.
Sempre segons la seva versió, el èxits que obtingué en les controvèrsies teològiques inquietaren el rei de Tunis, el qual ordenà l’empresonament i la condemna a mort de Llull, pena que finalment fou commutada per la d’expulsió. Resident a Nàpols el 1293, es dedicà a escriure i a difondre públicament la seva art i després de rebre una nova negativa papal de Bonifaci VIII als projectes d’obertura d’escoles de llengües i d’una nova expedició militar-missional a Terra Santa, es dedicà a la redacció de l'Arbre de Sciència, una de les seves obres cabdals.
Per recomanació de Jaume II de Mallorca, aconseguí ser acollit pel rei de França, Felip el Bell. A la Sorbona presentà la seva art, combaté vigorosament (però amb poc suport) l'averroisme i continuà produint obres, entre les quals el Cant de Ramon, poema autobiogràfic on confessa els seus arravataments místics, els seus neguits i les seves decepcions.
L’any 1299, a Barcelona, obtingué autorització de Jaume II d’Aragó per predicar a les sinagogues dels seus dominis i l’any següent es dedicà a convertir els musulmans de Mallorca que no havien renunciat a la seva religió. El 1300, atret per noves de derrotes militars dels musulmans que li feren pensar que la conquesta imminent de Terra Santa, anà a Xipre i començà un nou periple evangelitzador que possiblement el portà a Armènia, durant el qual fou emmetzinat.
Els sis anys següents consta la seva presència a Gènova, Barcelona, i assistí, el 1305, a la consagració del nou papa Climent V, que tampoc feu cas de les seves propostes. El 1307 hom el troba a Bugia, on la seva presència desfermà aldarulls i fou apedregat. Novament empresonat i desterrat, s’embarcà en una nau amb destí a Gènova, que naufragà i que el forçà a arribar nedant a terra.
El 1308 sojornà a Pisa, Gènova i Montpeller, i aquest cop la seva obra i els seus projectes missionals desvetllaren l’interès de les corts d’aquestes ciutats. Obtingué noves recomanacions per a ser rebut pel papa, i subsidis per a la seva obra. El 1309 a Avinyó Climent V tornà a rebutjar les propostes de Llull, però el 1311 el concili de Viena del Delfinat semblà obrir-li noves perspectives, esperances que reflectí en el poema Lo concili i que foren el motiu d’una proposició formulada en la Petitio Raymundi in concilio generale al acquirendam Terra Sancta. Malgrat que aquest cop no foren frontalment denegats, Llull no tardà en adonar-se que els seus plans no serien atesos.
Vell i malalt, es retirà a Mallorca, on continuà confegint llibres fins el 1313 que, veient una nova oportunitat per a fer realitat els seus plans en la política de Frederic II, viatjà a Sicília, on a Messina predicà entre les comunitats jueves. Hi ha constància documental de Llull al novembre de l’any següent a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1315) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels.
No obstant això, consta encara documentalment la presència de Llull a Tunis al desembre de 1315 en la signatura de la seva darrera obra coneguda, el Liber de maiori fine intellectus amoris et honoris. Morí abans del mes de l’any següent, bé en el curs d'un viatge (d’anada o tornada) a Tunis, bé a Mallorca mateix. És enterrat a l’església del convent de Sant Francesc, a Palma.
L'any 2016, coincidint amb el 700 aniversari de la seva mort, se celebrà l'Any Llull. Entre els actes commemoratius destacà l'exposició "Ramon Llull: Ha mester paraules e llibres", inaugurada al març.
Obra
Tot i la gran activitat viatgera, diplomàtica i missional, Llull pogué bastir una de les obres escrites més ingents de la història de la literatura: hom ha comptabilitzat fins a 243 obres autentificades, de les quals s’exclouen les perdudes. Li han estat atribuïdes també un cert nombre d’escrits apòcrifs, alguns dels quals per a desprestigiar-lo. Hom sap que escriví en català, àrab i llatí, llengües a les quals cal afegir el provençal en les obres rimades.
Llull fa un ús abundant de la rima al llarg de tota la seva obra, tècnica que empra indistintament per a tots els gèneres i en llibres sencers. Per això cal no identificar sempre aquesta mena d’obres amb el que hom sol entendre per poesia, atès que moltes vegades Llull se serveix de la rima per a exposar conceptes que per la seva naturalesa àrida són rarament associats a la poesia. De fet, més d’una vegada Llull indica explícitament la idoneïtat de la fórmula de la rima per a conceptes i idees que han de ser memoritzats. Algunes de les obres rimades, en canvi, es corresponen a un model més pròpiament líric.
Una part substancial de la seva obra són traduccions (o versions, puix que les redactava de manera simultàniament) en una o dues d’aquestes llengües. En els inicis de la seva labor missional hom suposa que molts dels seus originals eren àrab, bé que no n'han pervingut als temps actuals i hom en coneix l’existència per referències indirectes. Més endavant, la llengua original dels llibres acostumà a ser el català, i hom sap que disposà d’ajudants, almenys, per a la versió llatina.
El conjunt de l’obra de Llull està supeditada al propòsit central de la conversió dels infidels i en conjunt es pot considerar de caràcter apologètic, però els diversos punts de vista amb què emprèn la defensa de la cristiandat permeten fer-ne una classificació a grans trets (i que no sempre es correspon exactament a cadascuna de les obres, ja que sovint obres d’un mateix tipus inclouen, en un grau divers, elements dels altres).
Obres filosòfiques, teològiques, lògiques i científiques
En aquest grup s’hi inclouen les diverses versions de l’art lul·liana, un mètode de pensament ideat per ell, del qual exposa els axiomes i les conseqüències que se'n deriven, continguts al Llibre de Contemplació (1271-1274), de caràcter enciclopèdic, l'Ars magna (1305-1308), que constitueix la culminació del seu sistema lògic, que fou precedida, però, de nombroses versions, com ara l'Ars compendiosa inveniendi veritatem (1274) i l'Art Demostrativa (1283). L’Art abreujada de trobar veritat (1308), àmpliament difosa, n'és una versió resumida. La Lògica nova (1303) és una derivació epistemològica de l’art lul·liana de caràcter eminentment platònic.
En una aplicació d’aquests principi, l'Arbre de Ciència (1295-96), que constitueix una mena de compendi de totes les ciències conegudes classificades, però, segons el sistema lògic de l’Art, que estableix una gradació des els principis més abstractes i divins fins a les realitats més concretes i terrenals. Hom pot considerar les diverses obres científiques com un subapartat d’aquest grup.
Obres de controvèrsia religiosa i apostolat
En sobresurt el Llibre del gentil (1274-1276), en el qual un jueu, un musulmà i un cristià polemitzen sobre quina de les tres religions és la veritable. Un cop exposades les diverses raons dels tres savis, el que és més notable d’aquesta obra, atès el fervor missioner del seu autor i la seva disposició a donar literalment la seva vida pel Déu cristià, és la seva absència de veredicte en favor de una o altra de les tres religions.
Hom ha vist en aquesta omissió, com també en el plany que en cert moment de l’obra els tres savis expressen per no professar tots una mateixa fe i per l’existència de creences diferents, un precedent de l'ecumenisme posterior, per l’aposta de Llull pel diàleg interreligiós, tot i que cal dir que en les seves propostes, la persuasió verbal gairebé sempre havia d’anar precedida de l’acció militar. El Fantàstic (1311) presenta, en forma de diàleg, l’oposició entre la vida i les aspiracions mundanes i la vocació religiosa.
Des d’un punt de vista metodològic, són importants la Retòrica nova (1301) i l'Art abreujada de predicació (1313). En la primera estableix principis per a dotar un discurs de capacitat de persuasió. Hom hi troba, també, una teoria sobre el que hom coneix actualment com a literatura. La segona constitueix una exposició concisa dels principis que han de guiar una predicació eficaç.
De caràcter molt més pràctic i orientades als requisits i condicionants de la tasca missional són Tractatus de modo convertendi infideles (1292), Quomodo Terra Sancta recuperari potest (1292), Liber de fine (1305) i Liber de acquisitione Terra Sanctae (1309).
Obres pedagògiques, didàctiques i morals
Hom pot esmentar-ne el Llibre de l’Orde de Cavalleria (1274-76), en el qual s’exposen els requisits que ha de complir el bon cavaller cristià. Inspirat en les Partidas d'Alfons X el Savi, conté una sèrie de preceptes de tipus moral, així com de cerimonial i d’etiqueta, però el que realment la connecta amb tota la doctrina lul·liana és la concepció dels atributs guerrers del cavaller com un símbol de la lluita per la cristiandat.
La Doctrina pueril (1274-76), per la seva banda, és una obra catequètica adreçada als llecs que, tot i el seu registre senzill, aspira a una visió totalitzadora de les veritats del cristianisme. L'Arbre exemplifical, inclòs dins de l'Arbre de Ciència, té també una funció didàctica respecte al contingut més eixut de la resta d’aquest.
Obres devocionals
En sobresurt El Llibre de Sancta Maria (vers el 1290), dedicat a la mare de Déu. Aquesta obra té un interès afegit perquè mostra les preferències de Llull en relació als tipus de religiositat vigents en la seva època. En aquest cas particular, se'ns mostra com un decidit intel·lectualista, atesa la seva confiança il·limitada en la raó per accedir a Déu. Per contra, bescanta la religiositat simplement emotiva o basada en la credulitat.
Obres narratives
Moltes de les obres de Llull presenten una estructura narrativa, cal suposar que amb la finalitat de facilitar-ne l’assimilació al lector, estructura que contribueix, també a una major identificació amb els propòsits de l’autor. Tanmateix, la rellevància de l’element narratiu és molt variable. Pot ser molt tènue, com en el mateix llibre del Gentil, o amb arguments ben travats, personatges ben dibuixats i altres elements que acosten aquestes obres a la novel·la.
En són les més destacades de les obres lul·lianes d’aquesta mena el Llibre de Meravelles(1287-89) i el Blanquerna (1283) Algunes d’elles contenen narracions que des d’un punt de vista literari poden ser considerats relats autònoms. És el cas, en la primera d’aquestes obres, del Llibre de les bèsties i del Llibre d'Amic i Amat en el segon.
Obres d’expressió personal i autobiogràfica
Finalment, de la producció més personal de Ramon Llull (més propera a la confessió que no pas a l’autobiografia) cal esmentar-ne sobretot dues obres rimades: el Desconhort, en el qual sota la forma d’un debat entre un ermità i l’autor, aquest es plany de les dificultats de la seva missió.
De manera semblant, en el Cant de Ramon, Llull es queixa de l’escàs suport que la seva missió rep dels seus contemporanis, pels quals és ignorat, i invoca Déu per a que l’assisteixi en la seva tasca amb els companys adients. D’altra banda, hom troba esparses en moltes de les obres de Llull referències autobiogràfiques transposades a determinats trets d’alguns dels seus personatges.
El relat autobiogràfic més sobri, documentat i fidedigne, però, es troba en l’esmentada Vida Coetània, l’original llatí de la qual fou possiblement dictada a un monjo de la cartoixa de Vauvert (París) l’any 1311 i en el qual la versió catalana posterior introdueix diversos canvis.
El lul·lisme
Tot i l’escassa repercussió pràctica de les seves propostes, l’obra, la doctrina i la personalitat de Ramon Llull tingueren una influència intel·lectual considerable en els segles posteriors, que arriba ben bé fins al segle XVIII.
Cal entendre aquesta influència en dos vessants diferenciats, bé que mútuament interrelacionats: d’una banda, el lul·lisme acadèmic, les controvèrsies entorn del qual, bé que en principi ideològiques, se centren sobretot a establir-ne la seva doctrina a partir de l’autentificació de les obres atribuïdes a Llull, atès el caràcter extraordinàriament prolífic de la seva producció, les múltiples versions i els abundants escrits apòcrifs moltes vegades confegits amb propòsits denigratoris.
De l’altra banda, el lul·lisme filosòfic fa referència al sistema lògic bastit per Llull, i a la influència i les controvèrsies a què ha donat lloc.