Biografia
Era fill del cavaller Ramon Llull, de Barcelona, que participà en la conquesta de Mallorca i fou premiat amb el lliurament de terres a Pollença, Campanet i Ciutat de Mallorca. Ramon Llull fill, de jove, dugué la típica vida d’un cortesà i contragué matrimoni. Quan tenia uns trenta anys, però, segons explica ell mateix, tingué una revelació divina que li feu abandonar la seva antiga existència i dedicar-se a tasques missioneres. Viatjà molt, especialment per Europa, l’Àsia Menor i el nord d’Àfrica. Fundà una escola de predicació a Mallorca i ensenyà a la Universitat de París.
Fonts biogràfiques
Els seus nombrosos viatges que el portaren a sojornar molts anys lluny de la seva terra dificultaren la formació d’un gruix documental sòlid sobre la seva trajectòria. D’altra banda, tot i que la seva vida fou tan llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis epistolars autèntics.
A falta d’aquests són utilíssimes les notes que, a partir del 1290, solia posar a l’acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de llur composició. Quan manquen aquestes dades, com passa amb obres de la categoria del Desconhort o del Blanquerna, solament a base de tempteigs i de comparacions cronològiques és possible d’establir una data aproximada.
Hom disposa, d’altra banda, d’un document que revela les íntimes motivacions espirituals que condicionaren les etapes de la història del pensament lul·lià, així com la causa dels trastorns que marcaren tan definitivament la vida de Llull a partir de la seva conversió: és l’anomenada Vida coetània, o simplement Vita, en llatí, text anònim, però molt probablement escrit per Llull, o recollit al dictat per un monjo del monestir cartoixà de Vauvert. Se sap que Llull hi sojornà quatre vegades, la darrera des de la fi del novembre del 1309 fins al setembre del 1311, i que regalà diversos llibres. El monestir, situat «en una bella selva, pres de París, espessa d’arbres e abundosa de fontanes», és avui el Jardin du Luxembourg.
Abans de la conversió
Hom té constància documental de l’existència dels Llull a Mallorca en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). Sembla que la família provenia de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom original Amat.
En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal, segons els indicis, de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.
Casat amb una Blanca Picany almenys des del 1257, tingué amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena, tot i que hom li suposa una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca.
Bé que hom no li coneix cap poema en aquest gènere (perquè ell mateix devia destruir-los), l’empremta estilística d’aquesta pràctica es troba reflectida en nombrosos passatges de la seva obra, tot i el contingut espiritual sense concessions, que el feia bescantar els afectes terrenals.
La conversió. Els primers llibres i el projecte missional
Pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull experimentà la conversió que el portà al canvi dràstic de vida que el convertí en un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval i en el primer i un dels més grans escriptors en llengua catalana.
Segons conta el mateix Llull en la Vita i en altres parts de la seva obra, una nit, escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, fou interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetí cinc vegades, cosa que el portà a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, tria la conversió dels sarraïns.
Amb aquest propòsit, tal com comunica el text de la Vita, concebé un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teologicofilosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, al seu torn, el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.
Llull renuncià del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà i es lliurà exclusivament a la seva empresa missional. El 1275 Blanca Picany presentà una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Ramon Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida.
Després de viatjar a Sant Jaume de Galícia, aconsellat per Sant Ramon de Penyafort, retornà a Mallorca a dedicar-se a l’estudi del llatí i de l’àrab, que li ensenyà un esclau sarraí, el qual probablement també l’introduí en el coneixement de la teologia, la filosofia i la ciència dels musulmans. El seu coneixement de l’àrab arribà a ser prou aprofundit com per a arribar a escriure diversos dels seus llibres en aquesta llengua.
Els estudis duraren nou anys, fins que el sarraí, ofès perquè Ramon l’havia castigat, intentà d’occir-lo i, un cop estant pres, es penjà. Llull, es retirà, segons la tradició, al puig de Randa a dedicar-se a la contemplació, de la qual obtingué la inspiració divina que li donà la convicció absoluta de la veritat del seu “Art”, un sistema de representació de la realitat divina, intel·lectual i material, que oferia una alternativa global a la teologia, la lògica, la filosofia i les ciències de les universitats del seu temps, i que es concretava en una doctrina per a la conversió dels sarraïns. D’aquesta experiència mística prové l’epítet de Doctor Il·luminat, pel qual fou també conegut, i la composició del primer dels seus llibres importants, l’Ars magna o Ars inveniendi veritatem —L’art abreujada de trobar la veritat—.
Després de passar uns mesos fent vida eremítica i dedicat a l'oració i la redacció de nous llibres —entre ells l’Art demostrativa i feu tant de treball per demostrar la seva eficàcia— vers el 1275 anà a Montpeller a instàncies de l’infant en Jaume, on aquest feu examinar els seus llibres per un mestre de teologia, el qual els donà una aprovació entusiasta.
L’any següent el papa Joan XXI concedí a Llull l’autorització per a construir el col·legi de Miramar (Valldemossa), on s’ensenyava l’àrab als missioners, i que segurament fou dirigit fins el 1279 per ell mateix.
L’apostolat. Culminació de l’obra literària
Les seves missions personals al nord d’Àfrica foren un aspecte secundari del gran projecte lul·lià de conversió dels infidels, perquè la seva finalitat era expandir l’Art mateixa, concebuda com a forma per a explicar els dogmes de la fe (trinitat, encarnació, redempció) d'una forma racional que els “demostrin”.
Com que Llull necessitava el suport del poder (papat, Regne de Mallorca, d’Aragó, de França, ciutats lliures italianes com Gènova, Pisa o Venècia), per a aconseguir els recursos que havien de fer de l’Art una eina de combat contra l’islam i el judaisme, no solament no hi entrà en conflicte, sinó que dugué a terme incansablement gestions diplomàtiques a les principals corts i ciutats del sud-oest d’Europa. En aquest sentit, Llull fou pragmàtic i bon coneixedor de la política dels seus dies, ja que negocià amb eficàcia i aconseguí que l’Art fos aprovada per la Facultat d’Arts de la Universitat de París (1309), i que el seu programa de croada i conversió fos recollit en les actes del concili de Viena (1311).
Del 1279 al 1283 probablement dugué a terme el primer llarg viatge d’apostolat que el portà de Palma a Roma, i successivament al Nord d’Itàlia, Bizanci, les costes de la mar Negra fins a Tartària, Terra Santa, Egipte i Etiòpia i, de tornada, el nord d’Àfrica, Al-Andalus i Perpinyà, on tenia la cort Jaume II de Mallorca. Després d’una curta estada a Montpeller, anà a Roma, on es trobava el 1287 per obtenir noves concessions d’obertura d’escoles de llengües per a missioners.
Un any més tard estava a París, on llegí públicament la seva Art a l’abadia de Saint Denis. A la Sorbona obtingué el magisteri en arts, títol equivalent al de doctor i que li havia de ser de gran ajuda per a l’accés a les universitats i les altes instàncies eclesiàstiques, on podia obtenir suport a la seva doctrina i al seu pla d’evangelització dels sarraïns.
A París i feu l’assaig d’ensenyar l’Art, però els estudiants no resistiren la complicació de les seves setze figures. Durant una estada a Montpeller tractà de simplificar-lo i en tragué dotze figures. El resultat fou l'Ars inventiva (1289). Mentrestant va redactà la narració el Fèlix (→Llibre de meravelles).
Li calia comptar amb Roma i, el 1290, fou rebut pel papa Nicolau IV, a Roma, a qui donà els Cent noms de Déu i li exposà un projecte de croada combinada amb una missió de cristianització que fou escoltada però restà sense efecte.
Obtingué la protecció del general dels menors, Ramon Gaufred, i es procurà l’ajut dels espirituals i del rei. A Roma, al final del 1291, sabé la caiguda d’Acre, darrer bastió cristià a l’Orient. Llull presentà al papa el seu primer projecte per a recobrar Terra Santa. Tot i la influència del rei francès, nebot del de Mallorca, el programa interessà poc. Tampoc no progressaven els monestirs per als futurs missioners.
Nicolau IV morí per l’abril del 1292. Fins al juliol del 1294 no li fou nomenat successor (Celestí V, el del gran rifiuto, com deia Dant). Descoratjat, Ramon decidí de posar novament a prova les seves argumentacions, ara davant els infidels.
Anà a Gènova, on esperava poder trobar vaixell que el portés a Tunis. Havia traduït a l’àrab l’Ars inventiva, i decidí d’anar a l’Àfrica, després de la Pentecosta de l’any 1292, per a confrontar la doctrina cristiana amb els teòlegs musulmans, unes disputes dialèctiques de les quals, d’acord amb la seva Art, n'hauria de sortir victoriós.
A Gènova arribà la nova que Ramon, per protecció del cel, havia rebut una ciència per a la conversió dels infidels. Davant l’expectació pública, la por i la desconfiança el venceren i el feren entrar en una crisi que el portà a considerar a ingressar en un orde religiós, que finalment fou el dels franciscans. Segons explica a Vida Coetània, aquesta crisi anà acompanyada de visions i d’un estat de malaltia del qual guarí en embarcar cap a Tunis.
Sempre segons la seva versió, recollida a la Vita, els èxits que obtingué en les controvèrsies teològiques amb els més lletrats del mahometisme inquietaren el rei de Tunis, el qual ordenà l’empresonament i la condemna a mort de Llull, pena que finalment fou commutada per la d’expulsió. Resident a Nàpols el 1293, es dedicà a escriure, predicar als sarraïns, presos o residents a la ciutat, i a difondre públicament la seva art i després de rebre una nova negativa papal de Bonifaci VIII als projectes d’obertura d’escoles de llengües i d’una nova expedició militar-missional a Terra Santa, es dedicà a la redacció de l'Arbre de Sciència, una de les seves obres cabdals.
Per recomanació de Jaume II de Mallorca, aconseguí ser acollit pel rei de França, Felip el Bell. A la Sorbona presentà la seva art, combaté vigorosament (però amb poc suport) l'averroisme i continuà produint obres, entre les quals el Cant de Ramon, poema autobiogràfic on confessa els seus arravataments místics, els seus neguits i les seves decepcions.
La pau d’Anagni (1295) afectava essencialment el rei d’Aragó, el de Mallorca i el de Sicília. Els canvis diplomàtics el portaren a escriure el Desconhort. Deixà Roma i anà per segona vegada a París, on residí uns dos anys (1297-99). Allà escriví l’Arbre de filosofia d’Amor. A la cartoixa de Vauvert trobà companyonia i comprensió. En aquella època intimà amb el metge Thomas Le Myésier, canonge d’Arràs, el deixeble més fidel que havia fet entre els joves.
L’any 1299, a Barcelona, obtingué autorització de Jaume II d’Aragó per predicar a les sinagogues dels seus dominis i l’any següent es dedicà a convertir els musulmans de Mallorca que no havien renunciat a la seva religió. El 1300, atret per noves de derrotes militars dels musulmans que li feren pensar que la conquesta imminent de Terra Santa, anà a Xipre cap a la fi del 1301, on fou emmetzinat. Hi escriví la Retòrica nova en català (només se’n conserva la versió llatina) i començà un nou periple evangelitzador que el portà a Armènia i, possiblement, fins a Jerusalem.
Els sis anys següents consta la seva presència a Gènova, Barcelona, i assistí, el 1305, a la consagració del nou papa Climent V, que tampoc feu cas de les seves propostes. El 1307 hom el troba a Bugia, on la seva presència desfermà aldarulls i fou apedregat. Novament empresonat i desterrat, s’embarcà en una nau amb destí a Gènova, que naufragà i el forçà a arribar nedant a terra.
El 1308 sojornà a Pisa —on acabà l’Ars que anomenava general i última—, Gènova i Montpeller, i aquest cop la seva obra i els seus projectes missionals desvetllaren l’interès de les corts d’aquestes ciutats. Obtingué noves recomanacions per a ser rebut pel papa, i subsidis per a la seva obra.
El 1309 a Avinyó Climent V tornà a rebutjar les propostes de Llull i a l’estiu del mateix any tornà a París, aquesta vegada preocupat per la influència creixent de l’averroisme. El 1311, però, el concili de Viena del Delfinat semblà obrir-li noves perspectives, esperances que reflectí en el poema Lo concili i que foren el motiu d’una proposició formulada en la Petitio Raymundi in concilio generale al acquirendam Terra Sancta. Malgrat que aquest cop no foren frontalment denegats, Llull no tardà en adonar-se que els seus plans no serien atesos. El concili decidí (sessió del 6 de maig de 1312) la creació d’estudis de llengües orientals en algunes universitats, però no en la forma en què Llull demanava. El diàleg amb Ramon el Fantàstic i el poema del Concili descriuen l’esperit i les il·lusions, i també les temences.
Vell i malalt, es retirà a Mallorca, on continuà confegint llibres fins el 1313, que feu testament (26 d’abril de 1313) i, veient una nova oportunitat per a fer realitat els seus plans en la política de Frederic II, viatjà a Sicília, on a Messina predicà entre les comunitats jueves. Hi ha constància documental de Llull al novembre de l’any següent a Tunis.
La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1315) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels, però se sap que l’agost del mateix any, Jaume II demanà que un franciscà deixeble de Ramon, Simó de Puigcerdà, l’ajudés a traduir del català al llatí un tractat que havia fet. Consta també que Jaume II d’Aragó escriví el 4 de novembre d’aquell mateix any al rei de Tunis, recomanant d'acollir Ramon Llull, al qual plaïa d’habitar i estar-se a la capital d’aquell regne, i també consta documentalment la presència de Llull a Tunis al desembre de 1315 en la signatura de la seva darrera obra coneguda, el Liber de maiori fine intellectus amoris et honoris.
Segons la inscripció de la tomba de Llull, a Sant Francesc de Mallorca, morí l’any 1315, bé en el curs d'un viatge (d’anada o tornada) a Tunis, bé a Mallorca mateix. És enterrat a l’església del convent de Sant Francesc, a Palma.
L'any 2016, coincidint amb el 700 aniversari de la seva mort, se celebrà l'Any Llull. Entre els actes commemoratius destacà l'exposició “Ramon Llull: Ha mester paraules e llibres”, inaugurada al març.
Obra
Tot i la gran activitat viatgera, diplomàtica i missional, Llull pogué bastir una de les obres escrites més ingents de la història de la literatura: hom ha comptabilitzat fins a 243 obres autentificades, de les quals s’exclouen les perdudes. Li han estat atribuïdes també un cert nombre d’escrits apòcrifs, alguns dels quals per a desprestigiar-lo. Hom sap que escriví en català, àrab i llatí, llengües a les quals cal afegir el provençal en les obres rimades.
Llull fa un ús abundant de la rima al llarg de tota la seva obra, tècnica que empra indistintament per a tots els gèneres i en llibres sencers. Per això cal no identificar sempre aquesta mena d’obres amb el que hom sol entendre per poesia, atès que moltes vegades Llull se serveix de la rima per a exposar conceptes que per la seva naturalesa àrida són rarament associats a la poesia. De fet, més d’una vegada Llull indica explícitament la idoneïtat de la fórmula de la rima per a conceptes i idees que han de ser memoritzats. Algunes de les obres rimades, en canvi, es corresponen a un model més pròpiament líric.
Una part substancial de la seva obra són traduccions (o versions, puix que les redactava de manera simultàniament) en una o dues d’aquestes llengües. En els inicis de la seva labor missional hom suposa que molts dels seus originals eren àrab, bé que no n'han pervingut als temps actuals i hom en coneix l’existència per referències indirectes. Més endavant, la llengua original dels llibres acostumà a ser el català, i hom sap que disposà d’ajudants, almenys, per a la versió llatina.
El conjunt de l’obra de Llull està supeditada al propòsit central de la conversió dels infidels i en conjunt es pot considerar de caràcter apologètic, però els diversos punts de vista amb què emprèn la defensa de la cristiandat permeten fer-ne una classificació a grans trets (i que no sempre es correspon exactament a cadascuna de les obres, ja que sovint obres d’un mateix tipus inclouen, en un grau divers, elements dels altres).
Obres filosòfiques, teològiques, lògiques i científiques
En aquest grup s’hi inclouen les diverses versions de l’art lul·liana, un mètode de pensament ideat per ell, del qual exposa els axiomes i les conseqüències que se'n deriven, continguts al Llibre de Contemplació (1271-1274), de caràcter enciclopèdic, l'Ars magna (1305-1308), que constitueix la culminació del seu sistema lògic, que fou precedida, però, de nombroses versions, com ara l'Ars compendiosa inveniendi veritatem (1274) i l'Art Demostrativa (1283). L’Art abreujada de trobar veritat (1308), àmpliament difosa, n'és una versió resumida. La Lògica nova (1303) és una derivació epistemològica de l’art lul·liana de caràcter eminentment platònic.
En una aplicació d’aquests principi, l'Arbre de Ciència (1295-96), que constitueix una mena de compendi de totes les ciències conegudes classificades, però, segons el sistema lògic de l’Art, que estableix una gradació des els principis més abstractes i divins fins a les realitats més concretes i terrenals. Tracta del cel, dels elements, de les plantes, dels animals i de l’home com a subjecte intel·lectual, social i moral, abans d’entrar en el camp dels esperits simples. Hom pot considerar les diverses obres científiques com un subapartat d’aquest grup.
Obres de controvèrsia religiosa i apostolat
En sobresurt el Llibre del gentil (1274-1276), en el qual un jueu, un musulmà i un cristià polemitzen sobre quina de les tres religions és la veritable. Un cop exposades les diverses raons dels tres savis, el que és més notable d’aquesta obra, atès el fervor missioner del seu autor i la seva disposició a donar literalment la seva vida pel Déu cristià, és la seva absència de veredicte en favor de una o altra de les tres religions.
Hom ha vist en aquesta omissió, com també en el plany que en cert moment de l’obra els tres savis expressen per no professar tots una mateixa fe i per l’existència de creences diferents, un precedent de l'ecumenisme posterior, per l’aposta de Llull pel diàleg interreligiós, tot i que cal dir que en les seves propostes, la persuasió verbal gairebé sempre havia d’anar precedida de l’acció militar. El Fantàstic (1311) presenta, en forma de diàleg, l’oposició entre la vida i les aspiracions mundanes i la vocació religiosa.
Des d’un punt de vista metodològic, són importants la Retòrica nova (1301) i l'Art abreujada de predicació (1313). En la primera estableix principis per a dotar un discurs de capacitat de persuasió. Hom hi troba, també, una teoria sobre el que hom coneix actualment com a literatura. La segona constitueix una exposició concisa dels principis que han de guiar una predicació eficaç.
De caràcter molt més pràctic i orientades als requisits i condicionants de la tasca missional són Tractatus de modo convertendi infideles (1292), Quomodo Terra Sancta recuperari potest (1292), Liber de fine (1305) i Liber de acquisitione Terra Sanctae (1309).
Obres pedagògiques, didàctiques i morals
Hom pot esmentar-ne el Llibre de l’Orde de Cavalleria (1274-76), en el qual s’exposen els requisits que ha de complir el bon cavaller cristià. Inspirat en les Partidas d'Alfons X el Savi, conté una sèrie de preceptes de tipus moral, així com de cerimonial i d’etiqueta, però el que realment la connecta amb tota la doctrina lul·liana és la concepció dels atributs guerrers del cavaller com un símbol de la lluita per la cristiandat.
La Doctrina pueril (1274-76), per la seva banda, dedicada al seu fill biològic, és una obra catequètica adreçada als llecs que, tot i el seu registre senzill, aspira a una visió totalitzadora de les veritats del cristianisme.
L'Arbre exemplifical, inclòs dins de l'Arbre de Ciència, té també una funció didàctica respecte al contingut més eixut de la resta d’aquest.
Obres devocionals
En sobresurt El Llibre de Sancta Maria (vers el 1290), dedicat a la mare de Déu. Aquesta obra té un interès afegit perquè mostra les preferències de Llull en relació als tipus de religiositat vigents en la seva època. En aquest cas particular, se'ns mostra com un decidit intel·lectualista, atesa la seva confiança il·limitada en la raó per accedir a Déu. Per contra, bescanta la religiositat simplement emotiva o basada en la credulitat.
Obres narratives
Moltes de les obres de Llull presenten una estructura narrativa amb la finalitat de facilitar-ne l’assimilació al lector, estructura que contribueix, també a una major identificació amb els propòsits de l’autor. Tanmateix, la rellevància de l’element narratiu és molt variable. Pot ser molt tènue, com en el mateix llibre del Gentil, o amb arguments ben travats, personatges ben dibuixats i altres elements que acosten aquestes obres a la novel·la.
En són les més destacades de les obres lul·lianes d’aquesta mena el Llibre de Meravelles (1287-89) i el Blanquerna (1283). Algunes d’elles contenen narracions que des d’un punt de vista literari poden ser considerats relats autònoms. És el cas, en la primera d’aquestes obres, del Llibre de les bèsties i del Llibre d'Amic i Amat en el segon.
Obres d’expressió personal i autobiogràfica
Finalment, de la producció més personal de Ramon Llull cal esmentar-ne sobretot dues obres rimades: el Desconhort, en el qual sota la forma d’un debat entre un ermità i l’autor, aquest es plany de les dificultats de la seva missió i el Cant de Ramon (1300), en el qual Llull es queixa de l’escàs suport que la seva missió rep dels seus contemporanis, pels quals és ignorat, i invoca Déu per a que l’assisteixi en la seva tasca amb els companys adients. D’altra banda, hom troba esparses en moltes de les obres de Llull referències autobiogràfiques transposades a determinats trets d’alguns dels seus personatges.
El relat autobiogràfic més sobri, documentat i fidedigne, però, es troba en l’esmentada Vida Coetània, l’original llatí de la qual fou possiblement dictada a un monjo de la cartoixa de Vauvert (París) l’any 1311 i en el qual la versió catalana posterior introdueix diversos canvis. Allà escriví l’Arbre de filosofia d’amor i potser també la Contemplatio Raimundi, en la tensió mística de la qual se sent el ressò de la convivència de mestre Ramon amb aquells solitaris contemplatius. Un hom s’interroga sobre què podien pensar aquests d’un mallorquí vell, laic, que era rebut per papes i per reis, que ensenyava a la Sorbona i que feia més de trenta anys que anava pel món cercant qui l’ajudés a convertir els sarraïns al cristianisme, i conclou que lògicament havien de demanar-li de quina manera el seu esperit s’anà sotmetent a una tan radical transformació; en efecte, segons el que diu el text llatí, vençut per les instàncies d’alguns amics seus religiosos, recontà per quins motius s’havia convertit a la penitència.
Aquests textos autobiogràfics lul·lians (Cant de Ramon; Vida coetània; pròleg al Fantasticus, 1311) es presenten com una crònica de fets reals, però més aviat són construccions propagandístiques que treballen en la persuasió del lector cap al cristianisme a través de l’exemple del vell Ramon de barba blanca, que donà el patrimoni i la vida per l’honor de Déu.
Obres sobre la música
La música ocupa un lloc marginal en la seva obra monumental. La part principal dels seus escrits musicals es troba en un capítol de l'Ars generalis ultima (1308), on intentà, mitjançant una interpretació al·legòrica de la nomenclatura musical, integrar aquesta disciplina en el cos de les creences cristianes, jueves i musulmanes. En un breu paràgraf del Libre de doctrina pueril, Llull lliurà una definició de la música: "Musica es art per la qual avem doctrina en cantar e a tocar estruments dretament, alsant e baxant e equalant los punts e les veus." Entre el 1517 i el 1523 se’n publicà a Lió Compendiosa explicatio artis Lullianae, on es poden comptar nou capítols breus sobre l’obra de Llull relatius a la música.
El lul·lisme
Tot i l’escassa repercussió pràctica de les seves propostes, l’obra, la doctrina i la personalitat de Ramon Llull tingueren una influència intel·lectual considerable en els segles posteriors, que arriba ben bé fins al segle XVIII.
Cal entendre aquesta influència en dos vessants diferenciats, bé que mútuament interrelacionats: d’una banda, el lul·lisme acadèmic, les controvèrsies entorn del qual, bé que en principi ideològiques, se centren sobretot a establir-ne la seva doctrina a partir de l’autentificació de les obres atribuïdes a Llull, atès el caràcter extraordinàriament prolífic de la seva producció, les múltiples versions i els abundants escrits apòcrifs moltes vegades confegits amb propòsits denigratoris.
De l’altra banda, el lul·lisme filosòfic fa referència al sistema lògic bastit per Llull, i a la influència i les controvèrsies a què ha donat lloc.
L'“Art” de Ramon Llull, segons la historiografia
Produí prop de tres-centes obres en llatí i català (les obres que afirma haver redactat en àrab, s’han perdut; en canvi es conserven traduccions medievals d’obres seves a l’occità, al francès, a l’italià, al castellà i fins a l’hebreu).
Llull fou molt creatiu a l’hora de divulgar el seu missatge, que apareix dividit en dues grans etapes, la de les Arts quaternàries (1274-89) i la de les Arts ternàries (1290-1308). En cadascuna d’aquestes etapes elaborà redaccions tècniques del sistema: Art abreujada d’atrobar veritat (1274), Art demostrativa (1283), Ars inventiva (1290), Ars generalis ultima (1304-08), entre d’altres; i també aplicacions de l’Art a totes les ciències (medicina, astronomia, geometria, etc.), llibres devots, sermons, tractats polèmics, poemes biogràfics, grans tractats enciclopèdics, novel·les, col·leccions de contes i aforismes, relats al·legòrics. En tota aquesta extensa i variada producció, la història de la humanitat és tractada només en termes genèrics o com a valor simbòlic. Així, l’Arbre de ciència (1295-96), l’enciclopèdia orgànica més completa de Llull, no hi ha un apartat per a la història. El temps passat secundàriament és al·ludit en algun exemple de l’“Arbre exemplifical”, que constitueix la darrera part literària de l’Arbre de ciència (vegeu-hi l’exemple del fruit imaginal). Llull parla del paper del passat des de la ficció literària, i descriu un debat entre el passat i el futur per saber qui és més capaç de dominar la imaginació. Com que no troben un jutge neutral arriben al combat, i el futur és vençut. La memòria té un paper important en el resultat i el futur se’n queixa amb el present, ja que el futur estima el present. Per a Llull, la victòria del passat és un fet negatiu, ja que la seva activitat es concentrava en la promoció d’un sistema de pensament que pretenia de reformar la vida moral dels cristians tebis i de convertir els infidels.
En el pròleg del Llibre de santa Maria (1290-92) ja havia adaptat un motiu temàtic de la predicació segons el qual les històries dels antics romans són un destorb per al cristià. Llull afegeix que són més interessants els tàtars que no pas els romans, perquè pertanyen a un present sobre el qual es pot actuar. Segurament l’única excepció d’aquest univers acrònic lul·lià es troba en el capítol 97 de la Doctrina pueril (1275), en el qual recull la doctrina de les set edats del món, present en les enciclopèdies escolàstiques. La modalitat lul·liana les reparteix entre (1) Adam i Noè, (2) Noè i Abraham, (3) Abraham i Moisès, (4) Moisès i David, (5) David i la captivitat de Babilònia, (6) la captivitat de Babilònia i Jesús, (7) Jesús i la fi del món. Com que la darrera edat s’acosta a la fi (Llull mai no insistí en aquest assumpte, però), l’autor creu que convé de concentrar-se en la vuitena edat, que serà eterna.
La importància de Ramon Llull en la literatura catalana
Ramon Llull fou un gran escriptor, el primer gran nom de la literatura catalana. Durant la joventut ja tingué vocació literària, i la poesia dels trobadors, divulgada pels joglars, l’havia atret i també la conreava. Escrivint una cantilena d’amor, tingué la visió que canvià essencialment la seva vida. No ha arribat res de la poesia profana de Ramon Llull, però esmenta sovint els joglars; per les seves altres obres rimades hom pot jutjar quin coneixement tenia de les normes poètiques del seu temps. La llengua convencional en la qual els trobadors catalans escrivien a la fi del segle XIII era coneguda de Ramon, però, si li convenia, per tal de facilitar les rimes, no li feia res de mancar a la gramàtica. Hom no pot oblidar que Ramon mai no pensà a fer literatura.
Un dels punts que formaren el programa de la seva actuació després de les visions fou escriure un llibre, que no tingués rèplica possible, contra els errors dels infidels. Sempre fou fidel a aquest propòsit. El mitjà per a muntar l’obra que volia fer li fou donat per la il·luminació que, segons la Vita anònima, tingué a Randa. El resultat fou l’Art compendiosa d’atrobar la veritat, de la qual només ha arribat el text llatí. Treballà sempre per augmentar l’eficàcia de l’art. Allò que cregué que faria invencibles els seus arguments fou probablement la teoria de la substanciació de les dignitats divines (atributs de Déu). Tals dignitats actuaven sempre i no podien romandre ocioses. En tots els seus llibres, fins en aquells que tenien forma novel·lada o més literària, les hi fa intervenir; les distingia amb inicials majúscules, i a causa d’elles escriví paràgrafs d’extraordinària sequedat.
Al cinquè llibre del Contemplador, com en deia, al costat d’enceses anàlisis del procés de les potències de l’ànima i de l’oració i de la contemplació, hi ha fórmules que semblen algebraiques i combinacions a base de figures geomètriques acolorides i sovint en moviment. És per la combinació dels principis que era possible, segons l’art, la formulació de les qüestions resolutives dels problemes de la ciència. No s'ha de pensar que escrivint l’Ars magna primitiva feia una primera exploració d’un sistema només mig endevinat. Passà uns quants anys d’estudi febrós a partir de la conversió, ja que durant els seus pelegrinatges, abans de fixar-se a Mallorca i renunciar a anar a París, la seva intel·ligència no estava ociosa.
Als seus llibres primers, el Gentil, la traducció d’Algatzell, i el↑Llibre de contemplació, ja apareix l’aplicació inicial de l’Ars magna. La doctrina evolucionà en la didàctica, però no en els principis que en són la base. Pot ser que del sistema quaternari passés al ternari, per reverència a la Trinitat, si tenen raó els qui ho han estudiat. L’evolució de l’art primera es constata a través de l’Ars inventiva (1289), fins arribar a l’Ars generalis ultima (1308). Al pròleg d’aquell llibre l’autor declarava que, si bé escriví moltes arts, volia explicar-les més clarament. Si la primera art es proposava de trobar la veritat, Ramon la posà a prova escrivint l’Art demostrativa (de la qual hom té text català).
Cada plana és un formiguer de preguntes i respostes. La fantasia poètica de Llull de vegades ofereix sorpreses delicioses, com les «cosas que le dijo la rosa a la pimienta», que engrescava Rubén Darío. Ramon mateix qualificava de peregrines algunes de les interrogacions de l’Arbre qüestional, d’un llibre com l’Arbre de Ciència, que volia ser enciclopèdic. D’aquestes interrogacions, n’hi ha quatre mil. Un comentari gràfic de les qüestions lul·lianes es veu en la làmina cinquena del manuscrit de Karlsruhe.
És lícit d’extreure dels llibres de Ramon Llull unes pàgines antològiques, on triomfa el prosista català, que, a la fi del segle XIII, feu, per primera vegada al món occidental, que la filosofia parlés en llengua vulgar.
Amb independència de mèrits cronològics, cal posar ben alt el nom de l’home que despullà de paraules vanes els soliloquis de la seva ànima, o que retratava en miniatura algunes escenes del Llibre de meravelles o del de l’Arbre de filosofia d’Amor, entre d’altres. És cert que els seus diàlegs tenen massa sovint l’amplitud d’oracions, però no passa això, per exemple, en els tan imatjats de les dones que parlen al Llibre de santa Maria. També és cert que Ramon utilitza molt sovint els exemples per a muntar els seus ensenyaments, però rara vegada amb el procediment dels repertoris orientals. Els elements decoratius de l’escena no han de fer oblidar que allò que importava a l’autor no era la selva o la font o el camí on els interlocutors es trobaven, sinó el símbol que amb la seva conversa volien ensenyar. Llull s’irritaria si veia que hom donava importància primordial als recursos que emprava per tal de fixar l’atenció de l’auditori.
Si s’estudien les obres rimades, hom s’adona que Llull inicia la sèrie dels poetes catalans que volien posar en vers el catecisme i que la gent el cantés. Així escriví la Medicina de pecat, el Pecat d’Adam i el Dictat de Ramon. Quan segueix la moda franciscana canta la Verge i les seves dolors a la Passió. Els Cent noms de Déu és probablement condicionat per les discussions dels sarraïns de Mallorca i de Barcelona que entenien el català. La Lògica d’Algatzell, les Regles introductòries o l’Aplicació de l’Art general les escriví en vers per tal d’aconseguir que la seva didàctica fos apresa de cor. El Concili és com un sirventès: l’autor pensava que tot el poble el cantaria i per això es valgué de reminiscències populars. No tots els versos de Llull són poesia; a despit d’això, tenia ànima de poeta i com a tal vibrava quan li ho permetien els temes o les circumstàncies. Cal no oblidar certs passatges del Llibre d’oració, o el capítol d’Esperança, tan repetit, de la Medecina, però cal no perdre de vista la primera intencióde l’autor. El mateix Llull en els seus escrits explica més d’una vegada que estimava la «bella manera de parlar».
Era home d’una gran receptivitat, i com que visqué submergit en un ambient amb el qual sempre volia establir lligams, s’endevina quines eren les modes que atreien la gent les simpaties de la qual volia captar-se, sobretot si eren d’alta nissaga. No ha de meravellar, doncs, que Llull, l’home d’un programa d’actuació invariable, adoptés tècniques tan diverses per servir-lo. Una d’aquestes era posar títol als seus escrits. La seva fantasia li serví força. Encara alguns d’aquests títols atreuen amb el dinamisme que suggereixen. No cal parlar, ja, dels adjectius que qualifiquen l’evolució de l’Art, ni dels títols que revelen qui eren els interlocutors dels diàlegs que li agradava d’escenificar. Hom no farà sinó al·ludir al qualificatiu de nova, amb el qual prestigià la Retòrica, l’Astronomia, la Geometria o la Lògica, sense referir-se als noms de Blanquerna, Evast o Aloma, la identificació dels quals tant ha fet escriure, ni als llibres que parlen d’amor, com el↑Llibre d’Amic e Amat, l’Arbre de filosofia d’Amor, Flors d’Amor o l’Art amativa.
Si hom mira el sector de tractats que només han arribat en llatí veu amb quina malícia Llull triava els títols que podien despertar a crits els més adormits: Del Déu i del món inconeguts, De Déu major i menor, Del sisè seny, la Disputa del Fantàstic, etc. Escriví en català sobretot, però també en àrab i en el llatí rudimentari que sabia, si bé generalment demanava un traductor o un corrector per a la seva gramàtica elemental. Llibre de contemplació (~ 1273), tot amarat de jaculatòries i invocacions místiques i ric de confidències autobiogràfiques, és la primera manifestació de moltes de les tesis i de les argumentacions lul·lianes. Seguint el simbolisme del pròleg, el llibre exposa els temes de la contemplació. Primer l’escriví en àrab i no el traduí literalment, sinó «mudant certes raons» que no eren tan altes al primer text. Abans que el Llibre de contemplació escriví el del Gentil e dels tres savis, noble exemple de polèmica religiosa tolerant on intervenen un gentil que no tenia coneixença de Déu, un jueu, un sarraí i un cristià.
Llull estimava aquesta mena d’exposicions religioses i n’escenificà de semblants, però en cap cas el model no tingué la mateixa serenitat. La Disputa dels cinc savis, de títol tan semblant, és potser fins violenta en alguns passatges. Del Llibre de meravelles, amb l’episodi oriental del↑Llibre de les bèsties,i del Blanquerna, amb el seu Llibre d’Amic e Amat, que ja pertany a la literatura internacional, cal parlar-ne extensament. Són dues ficcions novel·lesques més valuoses per la intenció social i reformadora de l’autor que no pas pels vestigis que hom hi pugui trobar dels romans francesos i del misticisme oriental. En aquestes narracions crida molt l’atenció que no fossin redactades en vers sinó en prosa.
La novel·la filosòfica té un exemple en l’Arbre de filosofia d’Amor, en el qual Ramon no pogué defugir el contagi del Roman de la rose. Dues obres didàctiques tingueren divulgació internacional: la Doctrina pueril i el Llibre de l’orde de cavalleria. El primer fou traduït al provençal i al francès, potser ja al segle XIII, i estampat, sense esmentar el nom de l’autor, el 1482 a París amb el títol de Trésor dels humains. El Llibre de l’orde de cavalleria fou imitat en castellà, al segle XIV, per l’infant Joan Manuel, i, a través del francès, el traduí a l’anglès W. Caxton amb el títol The Order of Chivalry.
A l’acabament del segle XIX el tractat seduí la fantasia de William Morris, el qual reproduí l’incunable a la seva Kelmscott Press. Ramon Llull pogué morir planyent el seu fracàs, però poc sospitava que deixava al món un llegat que, sota diverses interpretacions, ha tingut vitalitat fins a l’actualitat. Confiava més en la força d’amor que en la virtut de les paraules. L’home que s’enamora, escrivia al pròleg del Llibre de contemplació en Déu, sent gran alegria i gran «audàcia». El terme l’empra després diverses vegades, però fou cap al 1273 quan aquell neologisme interpretà per primera vegada el sentiment de mestre Ramon quan iniciava el pròleg del seu gran llibre de meditacions i confidències. Probablement, l’audàcia ésel terme que més escau al temperament de Ramon Llull.
Entre les edicions de la seva obra destaquen les següents: Beati Raymundi Lulli doctoris illuminati et martyris Opera, 8 vol., Magúncia (1721-42) [ed. facs. Frankfurt, 1965]; Obres originals de Ramon Llull, 21 vol. (1906-50); Nova edició de les obres de Ramon Llull, 5 vol. (1990–); Raimundi Lulli Opera Latina, 26 vol. (1957–) [els cinc primers, Palma: Maioricensis Schola Lullistica].
Entre les edicions de textos bàsics destaquen: Obres essencials de Ramon Llull, 2 vol. (1957-60); Antoni Bonner: Obres selectes de Ramon Llull, 2 vol. (1989) [versió catalana de Selected Works of Ramon Llull, 2 vol., 1985].
Entre les revistes dedicades a la seva obra destaquen: Studia Lulliana (1991–), continuació d’Estudios Lulianos (1957-90), i Arxiu de Textos Catalans Antics (1982–).
Bibliografia
- Bonner, A. i Badia, L. (1991)
- Cruz Hernández, M. (1977)
- Llinàs, C. (2002)
- Rubió i Balaguer, J. (19852).
- BATLLORI, M.: Ramon Llull i el lul·lisme. Obra completa, vol. II, Eulàlia Duran-Josep, Solervicens, Tres i Quatre, València 1993.
- BONNER, A.; BADIA, L.: Ramon Llull. Vida, pensament, obra literària, Empúries, Barcelona 1988 [versió castellana, Quaderns Crema, Barcelona 1992].
- CARRERAS ARTAU, T. i J.: Historia de la Filosofía Española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV, 2 vol., Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, Madrid 1939-41 [ed. facs. Barcelona-Girona, 2001].
- COLOMER, E.: El pensament als Països Catalans durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, IEC-PAM, Barcelona 1997.
- HILLGARTH, J.N.: Ramon Lull and Lullism in Fourtheenth Century France, Londres–Oxford, Warburg Institute–Clarendon Press, 1971 [versió catalana, SOLER, A. et al. (ed.): Ramon Llull i el naixement del lul·lisme, PAM, Barcelona 1998].
- PRING-MILL, R.: Estudis sobre Ramon Llull (1956-1978), PAM, Barcelona 1991.
- RUBIÓ I BALAGUER, J.: Ramon Llull i el lul·lisme. Obres Completes, vol. II, PAM, Barcelona 1985.
- RUIZ SIMON, J.M.: L’Art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la ciència, Quaderns Crema, Barcelona 1999.
- YATES, F.A.: Lull & Bruno. Collected essays, vol. 1, Routledge & Kegan Paul, Londres 1982, p. 3-125 [versió catalana: Assaigs sobre Ramon Llull, Empúries, Barcelona 1985].