Té com a finalitat impulsar, mantenir i projectar un referent teatral de qualitat (i, en general, de les arts escèniques), identificat amb el país (a través, sobretot, de l’estrena d’espectacles de creadors catalans i majoritàriament en llengua catalana), i alhora homologable internacionalment.
Gènesi
El TNC té els antecedents en els contactes iniciats al començament dels anys vuitanta entre l’aleshores conseller de Cultura, Max Cahner i Garcia, i l’actor Josep Maria Flotats i Picas, aleshores vinculat a la Comédie-Française, al qual fou encomanat el projecte de crear i organitzar el futur Teatre Nacional de Catalunya. El 1985 Cahner fou nomenat comissari del projecte del TNC, que ocupà fins el 1992.
Com a fase prèvia, el 1984 Flotats fundà una companyia pròpia, subvencionada per la Conselleria de Cultura, que es donà a conèixer amb Una jornada particular, d’Ettore Scola, al Teatre Condal de Barcelona. En 1985-94, aquesta companyia tingué la seu al Teatre Poliorama, recuperat com a Teatre Català de la Comèdia, on realitzà divuit produccions pròpies més una coproducció.
L’any 1990 Flotats presentà el Projecte per al futur Teatre Nacional de Catalunya i el 1992, consecutivament a la derogació del càrrec de comissari del TNC, n’assumí la màxima responsabilitat. El juny del 1995 fou constituïda la societat anònima Teatre Nacional de Catalunya, SA, entitat creada per a desenvolupar la gestió del teatre.
L’edifici
El projecte de l’edifici del TNC fou aprovat i encarregat l’any 1988 a l’arquitecte Ricard Bofill i Leví. La construcció fou iniciada l’any 1991 i es perllongà fins el 1997. L’emplaçament del TNC és a la plaça de les Arts de Barcelona, propera a la plaça de les Glòries, en una zona d’expansió recent de la ciutat, de la qual, juntament amb l’Auditori de Barcelona, constitueix un dels pols culturals.
Arquitectònicament, el complex consta de dos grans edificis. El principal, en forma de temple grec i amb coberta de dues aigües sostinguda per 26 columnes de 12 m d’alçària, ocupa una superfície de 20.000 m2. El formen la Sala Gran (870 localitats) i la Sala Petita (fins a 450 localitats), a més del vestíbul principal, una zona per als artistes, oficines i espais per a serveis complementaris. El segon edifici, amb una superfície de 5.000 m2, és de caràcter auxiliar i inclou la Sala Tallers (400 localitats), una sala polivalent per a la realització de tot tipus d’espectacles teatrals.
Trajectòria
La inauguració tingué lloc l’11 de setembre de 1997 amb L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Malgrat que Josep Maria Flotats, després d’unes polèmiques declaracions, renuncià a continuar en el càrrec, organitzà i tancà les activitats de la temporada completa. En fou designat nou director Domènec Reixach i Felipe, a qui s’encarregà l’elaboració d’un nou projecte, aprovat el desembre del 1997 pels agents institucionals i professionals del sector. Al final de la temporada 1997-98, els serveis tècnics i administratius del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya s’integraren dins l’estructura del TNC, i el juliol del 1998 Reixach n’assumí la direcció.
El desembre del 2003, el canvi de govern a la Generalitat de Catalunya propicià una nova etapa del TNC, reflectida en la definició d’uns nous objectius i en l’entrada d’un nou equip directiu a TNC, SA. Per la seva banda, Domènec Reixach fou substituït per Sergi Belbel i Coslado, que assumí el càrrec de director artístic a partir de la temporada 2006-07. El març de l’any 2013, es tancà la Sala Tallers durant dos anys a causa de la minva d’ingressos i de la reestructuració de la programació. El juny del mateix any, Belbel fou rellevat en el càrrec de director per Xavier Albertí i Gallart, el qual l’ocupà fins el setembre del 2020, que fou rellevat per Carme Portaceli. El juny del 2026 fou nomenat director artístic Josep Maria Mestres, càrrec que havia d’assumir a partir de la temporada 2027-28.
Programació
Des de l’inici, el TNC ha estat orientat, a grans trets, cap al foment de la creació dramàtica contemporània, la revisió de la tradició clàssica, la projecció internacional i el foment de les arts escèniques entre el públic jove. Són destacables també les col·laboracions amb companyies de fora de Catalunya, tant espanyoles com internacionals, com ara la Compañía Nacional de Teatro Clásico o L’Odéon-Théâtre de l’Europe, per a l’intercanvi de produccions artístiques.
Des de l’estrena del Teatre Nacional de Catalunya, amb Àngels a Amèrica (1996), de Tony Kushner i direcció de Josep M. Flotats, s’han representat més de 800 espectacles. Per l’èxit de públic, crítica, projecció, premis i representativitat institucional es poden mencionar La Gavina (1997, dir. Josep M. Flotats), Anton Txékhov; Guys & Dolls (1997, dir. Mario Gas), de Frank Loesser, Jo Swerling i Abe Burrows; Terra baixa (2000, dir. Ferran Madico), d’Àngel Guimerà; El mètode Grönholm (2003, dir. Sergi Belbel), de Jordi Galceran; Dissabte, diumenge i dilluns (2003, dir. Sergi Belbel), d’Eduardo De Filippo; Mar i cel (2004, dir. Joan Lluís Bozzo), d’Àngel Guimerà, segons l’adaptació de Dagoll Dagom; Primera història d’Esther (2006, dir. Oriol Broggi), de Salvador Espriu; La plaça del Diamant (2007, dir. Toni Casares), de Mercè Rodoreda, segons l’adaptació de Josep M. Benet i Jornet; L’auca del senyor Esteve (2009, dir. Carme Portaceli), de Santiago Rusiñol; Agost (2010, dir. Sergi Belbel), de Tracy Letts; Barcelona (2012, dir. Pere Riera), de Pere Riera; El curiós incident del gos a mitjanit (2014, dir. Julio Manrique), de Simon Stephens, a partir de la novel·la de Mark Haddon; Molt soroll per no res (2015, dir. Àngel Llàcer), de William Shakespeare; Temps salvatge (2018, dir. Xavier Albertí), de Josep Maria Miró; Els jocs florals de Canprosa (2018, dir. Jordi Prat i Coll), de Santiago Rusiñol; Justícia (2020, dir. Josep Maria Mestres), de Guillem Clua; De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (2021, dir. Israel Solà), de Joan Yago i La Calòrica; L’alegria que passa (2023, dir. Marc Rosich), de Santiago Rusiñol, segons l’adaptació de Dagoll Dagom; La mort i la primavera (2025, dir. Marcos Morau), de La Veronal, a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda; i La tercera fuga (2025, dir. Victoria Szpunberg), de Victoria Szpunberg, amb la col·laboració dramatúrgica d’Albert Pijuan.
Paral·lelament a la programació teatral, el TNC ha acollit regularment espectacles de dansa, circ contemporani, música i creació interdisciplinària, així com produccions destinades al públic infantil i juvenil. Hi han actuat companyies com Gelabert-Azzopardi, Lanònima Imperial, IT Dansa, La Veronal o Peeping Tom, i s’hi han presentat també concerts, lectures dramatitzades i propostes escèniques experimentals.