El cicle cretaci superior al marge oriental d’Ibèria

Variacions litològiques del Cretaci superior al llarg del marge oriental d’Ibèria.

Servei de Fotografia/C. B.M., original de Ramon Salas

En aquesta regió, la superseqüència del Cretaci superior és limitada per dues discontinuïtats majors. La inferior se situa per sota de les arenes d’Utrillas. Aquesta discontinuïtat es caracteritza per una important etapa d’erosió amb carstificació i entrada massiva de sediments siliciclàstics. Tot plegat indica una emersió generalitzada de les conques del domini considerat, si més no, de bona part dels seus sectors marginals. Al mateix moment també hi ha fases d’erosió importants i de sedimentació de materials terrígens siliciclàstics, tant als Pirineus com a la Serralada Bètica. La causa d’aquest fenomen cal buscar-la en un procés de tipus tectosedimentari a nivell de tota la placa Ibèrica. Aquesta activitat tectònica generalitzada a tota la península correspon a la fase austríaca dels autors alemanys clàssics. Superiorment, la superseqüència del Cretaci superior és limitada per una discontinuïtat, que es manifesta al Senonià superior per una etapa important d’erosió i d’entrada de materials terrígens siliciclàstics. L’edat exacta dels materials més superiors afectats per aquesta discontinuïtat no és ben coneguda. A partir de les carofícies els ha estat atribuïda una edat campaniana, mentre que en base als rudistes se’ls ha considerat maastrichtians. Així doncs, la superseqüència deposicional del Cretaci superior comprèn l’interval Albià superior-Senonià (Campanià o Maastrichtià), això és, des d’un moment entre 97,5 i 112 milions d’anys i un altre entre 65 i 83, límits de l’Albià, i del sostre del Maastrichtià i base del Campanià respectivament. Hi han estat definides tres seqüències deposicionals que corresponen a l’Albià superior-Cenomanià superior, Cenomanià terminal-Turonià i al Senonià. La superseqüència del Cretaci superior és progressivament, amb el temps, més expansiva, de manera que a partir de la transgressió cenomaniana, cada cop més, deixa de tenir sentit parlar de conques (Salou-Garraf, el Perelló, el Maestrat, etc.). Les unitats del Cretaci superior sobrepassen els llindars que compartimentaven les conques durant el Cretaci inferior.

La seqüència deposicional de l’Albià superior - Cenomanià superior al marge oriental d’Ibèria

És limitada interiorment per la discontinuïtat major que ja hem comentat. El seu límit superior és una discontinuïtat d’ordre menor, representada per superfícies ferruginitzades i perforades i, sovint, per una paraconformitat. A grans trets consta de dos grans grups d’unitats litològiques: a la part baixa, les arenes d’Utrillas, i, al damunt, un conjunt carbonàtic progradant, posteriorment dolomititzat, l’anomenada transgressió cenomaniana. Aquests materials carbonàtics han estat designats amb noms diferents segons les àrees.

La seqüència deposicional de l’Albià superior-Cenomanià representa el restabliment de les condicions marines a les conques de la vora oriental d’Ibèria. Durant l’Albià superior i una part del Cenomanià, difícil de precisar i que varia probablement segons les àrees, es produeix una etapa d’emersió generalitzada, amb erosió i sedimentació majoritàriament terrígena continental (arenes d’Utrillas). A les zones més meridionals del País Valencià es dipositen carbonats marins soms que indenten amb les arenes d’Utrillas (calcàries d’Ares d’Alpont), això és, que foren l’equivalent marí, si més no, de la seva part alta. A la resta d’àrees només s’observa com les arenes d’Utrillas són sempre recobertes per una formació de calcàries, més o menys dolomititzades, marines, d’aigües somes, i edat cenomaniana. El recobriment expansiu d’aquesta unitat és important: és la coneguda transgressió cenomaniana.

Les Arenes d’Utrillas

Les Arenes d’Utrillas són una formació clarament extensiva, que es troba pràcticament a totes les conques. No se n’ha trobat registre a l’E de Llaberia, a la Serralada Costanera catalana i a la vora W de la conca del Maestrat, prop de Cuevas de Cañart, a la província de Terol, i de l’embassament de Santolea. Fossilitzen sempre una superfície d’erosió important i reposen sobre materials d’edats diverses, cada cop més antics a mesura que ens allunyem del depocentre. Així, a tota l’àrea dels ports de Beseit trobem aquesta formació sobre diverses unitats del Lias erosionades. Els afloraments més septentrionals de les arenes d’Utrillas es troben a la serra de Llaberia.

Probablement, al N de Llaberia, les arenes d’Utrillas no hi són representades, i ni tan sols n’hi ha cap equivalent. Al seu lloc hi hauria una llacuna estratigràfica, de manera que a Salomó i al Montmell les calcàries i margues cenomanianes reposen directament sobre les argiles i calcarenites de l’Albià inferior. Les arenes d’Utrillas passen lateralment i verticalment al complex carbonàtic superior, el qual, com ja hem dit, ha rebut diversos noms segons els autors i l’àrea. Per això, no sempre és fàcil de fixar amb precisió el límit superior de les arenes d’Utrillas. Se sol fixar allà on apareixen els primers nivells biocalcarenítics o margosos, els quals solen ésser molt rics en ostrèids i clàssicament, en molts llocs, han estat atribuïts al Vraconià.

Litològicament és una formació molt homogènia. Es tracta de gresos mal cimentats, amb molts òxids de ferro, que alternen amb passades lutítiques virolades. Per contra, la potència de la formació és molt variable i oscil·la entre alguns metres i no gaire més de 100 metres. En alguns indrets, com el Racó de la Dòvia de Llaberia, pot quedar reduïda a un encrostament molt ferruginitzat de, màxim, un metre de gruix, amb restes de sorres.

A la Serralada Ibèrica, les arenes d’Utrillas han estat atribuïdes a un ambient de tipus fluvial. Cap al sostre passen a medis transicionals, com planes de marea, platges, aiguamolls, etc., que marquen el pas a les unitats carbonàtiques suprajacents, els carbonats marins d’aigües somes. Al sector valencià, aquestes arenes s’han interpretat com a sedimentades en un complex deltaic dominat per les marees.

Les arenes d’Utrillas són d’edat Albià superior-terminal i poden comprendre el Cenomanià inferior, en particular a les àrees més meridionals.

Els carbonats de la transgressió cenomaniana

El complex carbonàtic superior recobreix expansivament les arenes d’Utrillas i, en forma de tot tipus de fàcies de plataforma soma de carbonats, es troba també a totes les conques d’aquest àmbit. Sovint, aquestes calcàries han sofert una dolomitització important, possiblement relacionada amb entrades d’aigües meteòriques i amb l’emersió associada a la discontinuïtat que limita superiorment aquesta seqüència.

A la Serralada Costanera catalana, al Montmell, aquest complex carbonàtic és constituït per margues i calcàries (Margues i calcàries de can Xuec), la localitat tipus de les quals es troba en aquesta casa, a Marmellar. Formen un conjunt de 200 m de potència de margues, margocalcàries i calcàries massisses. Cal destacar-hi la presència de construccions esculloses de coralls, actualment molt destruïdes, a causa dels treballs agrícoles, però que als anys cinquanta encara eren ben conservades. La part basal és predominantment margosa, amb intercalacions de calcàries margoses i dolomies ferruginoses. Conté Orbitolina concava (Cenomanià inferior), altres foraminífers bentònics, braquiòpodes, equínids i coralls, principalment. La part intermèdia és formada per un tram de calcàries marines ("wackestones" i "packstones") amb foraminífers bentònics, entre els quals cal destacar Praealveolina simplex (Cenomanià superior), rudistes, coralls, ostrèids, i altres. El tram superior és una recurrència a margues blaves amb foraminífers bentònics, ostrèids, etc. Es tracta de fàcies marines, dipositades a la part més marginal d’una plataforma de carbonats. Són, doncs, carbonats marins d’aigües somes.

Més al S, al sector de la serra de Llaberia-el Perelló els equivalents de les margues i calcàries de can Xuec són les Dolomies taulajades i calcàries amb «Praealveolina» de la serra de Llaberia, la localitat tipus de les quals es troba a la carretera del coll Roig a Llaberia. En aquesta localitat tenen un gruix d’uns 20 m aproximadament i, bàsicament, són constituïdes per dolomies i dolomies calcàries grisenques, amb estratificació decimètrica o centimètrica, i per calcàries "wackestones" amb Praealveolina. Consta de dos trams. L’inferior (Dolomies taulajades de la serra de Llaberia) és dolomític i consta, a la seva part basal, de dolmicrites groguenques amb porositat fenestral i també laminació encreuada de "ripples" de corrent i moltes superfícies de ferruginització; cap a la part superior hi ha nivells de bretxes i carnioles. La resta del tram també és dolomítica (dolmicrites) amb alguns nòduls piritosos i també algunes superfícies ferruginoses. El contingut fòssil és molt pobre; només són presents alguns motlles de gasteròpodes i lamel·libranquis. Aquest tram inferior fa 17 m. El tram superior (Calcàries amb «Praealveolina» de la serra de Llaberia) és calcari i, a Llaberia, només té 3 m de gruix. Els estrats són decimètrics o centimètrics i contenen moltes Praealveolina que indiquen el Cenomanià superior. Es tracta d’una seqüència de somerització creixent amb tendència a l’emersió ("shoaling-upwards") que va des de "grainstones" bioclàstics a la base, fins a "mudstones" laminats al sostre. El límit superior de la seqüència albocenomaniana és un fons endurit ferruginós, que normalment es troba al sostre d’aquest tram, encara que a Llaberia es troba al seu interior.

Als ports de Beseit el complex carbonàtic situat sobre les arenes d’Utrillas no ha rebut cap nom particular i ha estat englobat en la mateixa unitat estratigràfica, unitat C4, que les arenes infrajacents. El tram carbonàtic és format per un complex calcareodolomític, que en molts llocs es troba totalment dolomititzat. Quan no és així, a la base, s’hi solen disposar acumulacions d’ostrèids que assenyalen l’inici de la transgressió cenomaniana. Al sostre s’acostumen a trobar nivells més rics en Praealveolina, indicador del Cenomanià superior, juntament amb d’altres foraminífers bentònics (miliòlids, Textulariella). La potència del complex carbonàtic és d’un màxim de 12 m. En aquesta àrea, aquest tram carbonàtic és tallat, al sostre, per una superfície molt ferruginitzada i incrustada (fons endurit). Per sobre, hom hi troba sempre els materials de la seqüència senoniana. És a dir, als Ports de Beseit, hi manca tota la seqüència deposicional del Cenomanià terminal-Turonià. En alguns llocs dels ports de Beseit, per sobre del complex calcareodolomític descrit, i per sota de la discontinuïtat que el limita superiorment, hi ha un tram margós d’uns 3 m de gruix. Són margues blanquinoses amb intercalacions de bancs prims de margocalcàries amb rudistes (ictiosarcolítids). Els nivells margosos són molt rics en ostràcodes.

A la conca del Maestrat, a la carretera de Fortanete a Villarroya de los Pinares, al Baix Aragó, ha estat definida la unitat de Calcàries i margues de Mosquerola. Aquesta unitat, que al sinclinal de Mosquerola assoleix 200 m de potència, és constituïda per tres trams que se succeeixen verticalment. Cadascun és format per una seqüència margosa i arenosa a la base, que evoluciona verticalment a termes calcaris a la part superior. El tram inferior, d’uns 30 m de gruix, correspon a les anomenades Calcàries del Cuarto Pelado. Fonamentalment és format per calcàries bioclàstiques molt riques en orbitolines (Neorbitolinopsis conulus, que indica Albià superior). Aquestes calcàries descansen sobre un paquet de margues i gresos, els quals es disposen sobre les arenes d’Utrillas. El tram intermedi ha estat designat amb el nom de Margues i calcàries del Pinarueco. Igualment, a la base es troben unes capes de margues grisenques o beixes i, per sobre, un paquet de calcàries, a molts indrets rogenques. Es tracta de "packstones" i "grainstones" bioclàstico-oolítics molt rics en orbitolines: Orbitolina durandelgai que pertany a l’Albià superior-Cenomanià inferior. Aquest tram té 100 m de potència. Finalment, el tram superior és format per les Margues i calcàries del port de Villarroya. A la base també hi ha margues verdoses o groguenques amb ostrèids (Exogyra), a les quals segueix el paquet calcari format per calcàries margoses taulajades a sota, i, al sostre, per calcàries massisses grisenques, molt bioclàstico-oolítiques ("grainstones-packstones") amb foraminífers bentònics, entre ells la característica Praealveolina del Cenomanià superior. Aquest tram fa 70 m.

Les calcàries i margues de Mosquerola són carbonats marins d’aigües somes, dipositats a les parts més proximals de plataformes de carbonats. Les freqüents entrades de materials terrígens siliciclàstics indiquen períodes d’inestabilitat de les àrees marginals. Els siliciclàstics eren dipositats en àrees litorals costaneres de medis sedimentaris de transició (complexos deltaics, platges, dipòsits de marees, etc). Pel seu contingut faunístic, hom pot afirmar que aquesta unitat comprèn des de l’Albià superior fins al Cenomanià superior.

Villa de Ves es troba a la vora de l’embassament de Molinar, al riu Xúquer, just a la ratlla de la frontera de les comarques valencianes amb les terres d’Albacete. En aquesta localitat aflora un tall del Cretaci superior molt il·lustratiu d’aquesta àrea, i vàlid, bàsicament, per a tot el sector valencià. La seqüència albocenomaniana hi és representada per tres unitats litològiques, que es disposen en sucessió vertical. La inferior, calcària (Calcàries d’Ares d’Alpont), passa lateralment i verticalment a les arenes d’Utrillas sobre les quals reposa. És formada per calcàries molt detrítiques i dolomititzades amb molts tascons de materials terrígens. Contenen rudistes, bivalves i orbitolines. El seu gruix és superior als 40 m. Representen sediments carbonàtics molt litorals amb forta influència terrígena. Segueixen 5 m de margues verdoses (Margues de Xera) que solen contenir mol·luscs, orbitolines i alveolines, que indiquen el Cenomanià superior. A sobre, 10 m de dolomies (Dolomies d’Alcatoz) coronen la seqüència; corresponen a la diagènesi de calcàries molt detrítiques amb mol·luscs, rudistes, orbitolines i alveolínids, i, també, a medis sedimentaris molt soms dins d’una plataforma de carbonats. A la sèrie de Villa de Ves, al sostre de la formació de dolomies d’Alcatoz hi ha una discontinuïtat local que podria ésser interpretada com la que limita superiorment aquesta seqüència. De tota manera, aquesta interpretació no és clara. Normalment en aquest sector s’inclou, en el cicle sedimentari cenomanià, la formació dolomítica suprajacent (Dolomies taulajades de Villa de Ves), de 70 m de potència. Aquestes dolomies contenen rudistes, mol·luscs i alveolines del Cenomanià superior i potser fins i tot terminal. Estimem que el límit superior de la seqüència albocenomaniana, al sector valencià, cal situar-lo en una crosta de ferro que sol trobar-se al sostre de les dolomies de Villa de Ves. És un contacte molt brusc i net.

La seqüència deposicional del Cenomanià terminal - Turonià al marge oriental d’Ibèria

Model deposicional per als dipòsits del Cretaci superior del marge oriental d’Ibèria.

Ricardo Génova, original de Ramon Salas

El límit inferior de la seqüència deposicional del Cenomanià terminal-Turonià és la discontinuïtat regional menor, de la qual ja hem parlat. El límit superior és representat per una discontinuïtat que es materialitza en importants concentracions de glauconita, canvis significatius de les litologies i dels medis sedimentaris que representen, i superfícies de ferruginització. Els materials d’aquesta seqüència s’han agrupat en unitats litològiques diferents segons les regions considerades. En algunes àrees (els ports de Beseit) els materials d’aquesta seqüència no hi són presents.

El Cretaci superior entre la conca de Salou-Garraf i el Maestrat central i occidental. S’observa un atasconament de la seqüència del Turonià a banda i banda del llindar del Caro, de manera que en aquesta àrea la seqüència del Senonià reposa directament sobre els materials cenomanians.

Servei de Fotografia/C.B.M., original de Ramon Salas

Durant l’etapa del Cenomanià terminal-Turonià continuen les condicions de sedimentació carbonàtica marina a tota la vora oriental d’Ibèria, en conques del tipus badia, però amb alguns canvis paleogeogràfics importants. Així, a la zona dels ports de Beseit i Tortosa, a causa d’una probable emersió, no es registren sediments d’aquesta seqüència deposicional i, sobre els terrenys de la seqüència albocenomaniana, mitjançant una discontinuïtat important, reposen sobre els materials senonians. La situació paleogeogràfica d’aquesta regió fa que la causa més probable de l’absència de materials turonians sigui la no deposició. Als ports de Beseit hi hauria, doncs, un buit deposicional i no un buit erosiu. Els dispositius de producció i sedimentació de carbonats són plataformes amb molt poc pendent deposicional, del tipus rampa, on les fàcies biocalcarenítiques d’alta energia ocupen les posicions més litorals. La major part de sediments d’aquesta seqüència corresponen a fàcies marginals, com barres costaneres, "lagoons" i intralitorals. Només a la zona de Llaberia-Salomó es troben sediments més oberts, amb influència pelàgica, els quals representen àrees de sedimentació de rampa, més distals.

Les Calcàries massisses de la serra de Llaberia

A la Serralada Costanera catalana aflora a molt poques localitats. A Llaberia, a la ciutat de Tarragona i parcialment al sector de Salomó. Es tracta sempre d’una formació calcària d’escassa potència —15 a 20 m— (Calcàries massisses de la serra de Llaberia). No presenta variacions de potència i la litologia també es manté força constant. La localitat tipus és el Racó de la Dòvia, al camí de Pratdip a Llaberia. Consta d’uns 20 m de calcàries micrítiques i biomicrítiques ("mudstones" i "wackestones") massisses o en bancs gruixuts. El primer metre és format encara per "wackestones" amb Praealveolina i altres foraminífers bentònics. La resta de la unitat, però, és constituïda per calcàries amb foraminífers planctònics molt abundants. Es tracta principalment d’hedbergel·les i Pithonella ovalis. Tant el tipus de litofàcies com el contigut faunístic indiquen una sedimentació tranquil·la, pròpia de medis amb característiques pelàgiques. Cal remarcar que aquesta unitat representa el registre de fàcies més marines de la transgressió turoniana a tota l’àrea considerada, mentre que les unitats més meridionals corresponen a carbonats d’aigües somes.

Les Dolomies del barranc dels Degollats

A la conca del Maestrat, a part de l’àrea de màxima extensió d’aflorament dels materials de la seqüència cenomanoturoniana (Fortanete-Mosquerola), també trobem materials d’aquesta seqüència més cap al S. Igualment aflora al Maestrat central i oriental, fins al litoral mediterrani. Tant els gruixos com les fàcies es mantenen força constants. L’absència d’aquests materials en alguns sectors més meridionals i occidentals és deguda a l’erosió recent. Al Maestrat és característic un conjunt dolomític (Dolomies del barranc dels Degollats) que han estat definides a les terres de Terol entre Villarluengo i Ejulve. Per sobre de la superfície de discontinuïtat basal de la seqüència es disposa un paquet de dolomies (dolmicrites) estratificades en bancs fins (decimètrics o centimètrics). Cap amunt es tornen més massisses i de gra més gruixut (dolsparites). Als últims bancs de la unitat hi ha alguna resta de Durania. En algun banc calcari s’han trobat foraminífers bentònics com Discorbis, miliòlids, textulàrids, i algues dasicladals. Són carbonats d’aigües somes, marins, dipositats en les parts proximals d’una plataforma de carbonats.

Les Calcàries i margues de Casas Medina i les Dolomies de la Ciudad Encantada

A les comarques valencianes (sector de Villa de Ves), els equivalents de les unitats descrites són dues formacions, datades com a turonianes. Per sobre de les dolomies de Villa de Ves, que hem atribuït a la seqüència precedent, es troben les Calcàries i margues de Casas Medina. Són un conjunt de "wackestones" i "mudstones" massissos que, cap al sostre, esdevenen més nodulosos fins a passar a margues, de vegades dolomititzades. Han lliurat una fauna de foraminífers planctònics i bentònics, dasicladals, molts bivalves (ostrèids, braquiòpodes, rudistes), equínids i algun ammonitoïdeu. La seva potència, al pantà de Molinar, és de 10 m. Malgrat la presència de foraminífers planctònics, els quals indicarien una certa influència pelàgica o de plataforma distal, la resta de la fauna (gran abundància de bivalves) fa pensar més aviat en una plataforma soma, amb influències pelàgiques.

Al sector central del País Valencià, les calcàries i margues de Casas Medina són recobertes per un potent conjunt dolomític que fou definit a les rodalies de Conca i que rep el nom de Dolomies de la Ciudad Encantada. Són dolomies massisses de tons de bruns a grisencs, amb una potència d’uns 100 m. A la base solen ser dolmicrites taulajades amb fantasmes de foraminífers. Cap amunt es fan més massisses i contenen rudistes. Immediatament a sobre hom sol trobar-hi una passada de bretxes dolomítiques. Acaben amb uns 10 m de "wackestones" més o menys dolomititzats, amb mol·luscs, rudistes i coralls principalment. Al sostre de la unitat es desenvolupen moltes crostes ferruginoses que han estat interpretades com la representació, en aquesta àrea, de la discontinuïtat que limita superiorment la seqüència cenomanoturoniana.

La seqüència deposicional del Senonià fins al Campanià o Maastrichtià al marge oriental d’Ibèria

El seu límit inferior és una discontinuïtat menor, mentre que el superior és la gran discontinuïtat regional que marca el límit amb la superseqüència suprajacent del Tanetià-Ypresià. Tal com ja hem comentat, hi ha diversitat d’opinions sobre l’edat dels materials més moderns afectats per aquesta discontinuïtat. A la Serralada Costanera catalana, el més probable és que siguin campanians, mentre que al Maestrat, aquesta discontinuïtat talla les anomenades calcàries de Fortanete, que, pel seu contingut en gasteròpodes del gènere Lychnus, s’atribueixen habitualment al Maastrichtià, comparable al Rognacià de Provença. Cal advertir que cap d’aquestes datacions és d’absoluta certesa. En nombrosos indrets, la discontinuïtat que limita aquest darrer cicle mesozoic és fossilitzada per acumulacions d’argiles laterítiques que rebleixen paleo-relleus. Tal és el cas del sector del Pinell de Brai, on són explotades a cel obert. Aquestes argiles són la base del Terciari, la fàcies garumniana.

La seqüència deposicional senoniana presenta una evolució vertical de somerització creixent fins a l’emersió, amb fàcies d’aigua dolça al sostre. Els termes basals són carbonats massissos d’aigües somes, dipositats en medis marginals d’unes plataformes de carbonats del tipus rampa. Al baix Aragó, aquestes condicions de sedimentació marina, restringida i molt soma, sembla que prevalen fins al Santonià, mentre que al País Valencià potser poden abastar part del Campanià. La resta del Senonià només és representada per fàcies d’aigua dolça, majoritàriament carbonàtiques, d’ambients palustres-lacustres.

Les Calcàries glauconíferes de la serra de Llaberia

A la Serralada Costanera catalana aquesta seqüència aflora només molt localment i de forma reduïda. Tan sols es troba a l’àrea de Llaberia i als voltants de la ciutat de Tarragona: són les Calcàries glauconíferes de la serra de Llaberia. Aquesta unitat és formada fonamentalment per una alternança de capes de calcàries, margues noduloses i lutites, amb moltes superfícies ferruginitzades i d’erosió. Presenta ràpids canvis laterals i verticals de fàcies, i també atasconaments. La seva potència màxima és de 40 m. A Llaberia, els primers metres de la unitat són de calcàries blanquinoses amb estratificació decimètrica i contenen gasteròpodes. Més amunt, passen progressivament a calcàries noduloses, lutiticomargoses en la matriu, amb una certa aparença de conglomerat. A partir de la meitat de la unitat, augmenta la proporció de lutites, que alternen amb bancs calcaris. Aquestes últimes fàcies representen barreges d’ambients d’aigua dolça, salabrosos o lacustres. A partir d’aquí i fins al sostre de la formació, es repeteixen moltes vegades les influències d’aigües dolces o salabroses, dins d’un ambient marí som molt litoral. A Tarragona les fàcies són molt semblants.

Les Calcàries i les margues dels ports de Beseit

Als ports de Beseit els materials d’aquesta seqüència descansen directament, mitjançant una discontinuïtat important, sobre els terrenys de la seqüència albocenomaniana. Es tracta d’una sèrie calcàreomargosa que mai no ultrapassa la vintena de metres de potència (Unitat C5 dels autors que han treballat en aquesta regió). Les calcàries, les margocalcàries i les margues que formen aquesta unitat s’organitzen en seqüències decimètriques. A la base són "wackestones" de foraminífers bentònics (discòrbids, miliòlids) i dasicladals (Heteroporella). Per sobre segueixen calcàries esparítiques amb radiolítids (rudistes), els quals han estat confrontats amb el gènere Bournonia, freqüent al Santonià de l’àmbit de la Mesogea. Els trams margosos, intercalats a les calcàries i les margocalcàries, són molt rics en carofícies i ostràcodes. El contingut faunístic només permet afirmar que es tracta de Senonià, en sentit ampli. A tot el sector dels ports de Beseit, per sobre d’aquesta unitat litològica, hi ha grans acumulacions d’argiles laterítiques, les quals marquen l’inici de la superseqüència deposicional paleògena. El contacte entre les argiles laterítiques i els materials senonians és una superfície d’erosió, perforada i ferruginitzada: la discontinuïtat que limita superiorment el Mesozoic.

Les Calcàries i margues senonianes del Maestrat

A la zona del Maestrat aquesta seqüència és representada per tres formacions que se succeeixen verticalment. La inferior, calcària (Calcàries del Órgano de Montoro) és ben desenvolupada a tot el baix Aragó (Villarluengo-Fortanete). Cap al S, més enllà de Mosquerola, és totalment dolomititzada i la seva potència és molt reduïda. Cap a l’W, més enllà de Villarroya, desapareix. Són calcàries grises, bretxoides a la base, amb intraclastos foscos. Per sobre, segueixen "wackestones" amb foraminífers bentònics (miliòlids, discòrbids). Els trams de calcàries més fines presenten localment laminadó i porositat fenestral, i motlles d’evaporites. Al sostre hi han estat trobats petits rudistes. El conjunt té una potència d’uns 50 m. La fauna que conté aquesta unitat no permet d’assignar-li una edat precisa; tanmateix, per la seva posició, hom sol atribuir-la al Coniacià. La formació intermèdia és més margosa (Margues i calcàries de la Cañadilla). Es tracta bàsicament d’una unitat majoritàriament margosa, amb una intercalació calcària situada aproximadament a la meitat de la unitat. Els primers 20 m són formats per margues blanquinoses amb intercalacions de petites passades de margocalcàries i calcàries gresoses. El contingut faunístic d’aquest tram es redueix quasi exclusivament a miliòlids i rudistes. El tram intermedi és constituït per calcàries de gra fi, amb passades margoses i la mateixa fauna que el tram basal. Fa 15 m de gruix. A la part alta es disposen altre cop margues blanques que alternen amb calcàries gresoses amb miliòlids, rudistes i fragments d’algues calcàries. Aquest tram margós superior —30 m— pot contenir una quantitat important de guix. Els rudistes que ha lliurat aquesta formació (radiolítids) han permès d’atribuir-la al Santonià. Per últim, la formació més superior d’aquesta seqüència a la conca del Maestrat, les Calcàries de Fortanete es troben només al nucli del sinclinal de Fortanete. Es tracta de calcàries grisenques, de gra fi, amb intraclastos negres i gasteròpodes del gènere Lychnus. Les intercalacions margoses hi són freqüents, i són molt riques en carofícies. Aquesta unitat és tallada per la discontinuïtat que limita el cicle del Cretaci superior, marcada per l’entrada d’argiles de la base del Terciari. L’edat maastrichtiana atribuïda a aquestes calcàries es basa només en la presència del gasteròpode esmentat. Cal ser extremament prudents en aquesta datació, ja que aquests gasteròpodes solen anar molt lligats a les fàcies i difícilment són útils per a l’establiment de la cronostratigrafia.

La seqüència senoniana a la part central del País Valencià

Al sector més meridional del domini considerat, aquesta seqüència també és representada per tres unitats litològiques. La inferior (Margues d’Alarcón) és formada per margues amb intercalacions de dolomies noduloses, de tonalitats grisenques i verdoses, que contenen oncòlits, rudistes i Microcodium, que, encara que d’una manera imprecisa, s’atribueixen al Coniacià. Segueixen les Calcàries i bretxes calcàries de la serra d’Utiel, constituïdes per "wackestones" de miliòlids i intraclastos negres. També poden contenir algunes passades de calcarenites amb estratificació encreuada, bretxes calcàries i intercalacions margoses cap al sostre de la unitat. Els nivells de bretxes són molt freqüents a la base, però en determinades localitats poden abastar tota la unitat. Aquesta unitat conté foraminífers bentònics (miliòlids), rudistes, ostrèids i gasteròpodes principalment, i supera els 50 m de potència. La unitat superior és calcareomargosa (Calcàries i margues de la serra Parentxisa). Fonamentalment són 300 m de calcàries suportades per fang ("mudstoneswackestones"), ben estratificades i riques en intraclastos foscos. Localment presenten intercalacions de margues blanques i grisenques. El contingut paleontològic és de carofícies, ostràcodes, gasteròpodes, i també ossos i fragments d’ous de dinosaures. Es tracta de calcàries d’ambients d’aigua dolça. Els ha estat atribuïda una edat campaniana-maastrichtiana, però cal tenir present que el seu límit inferior és molt diacrònic; així, aquest és progressivament més modern cap al S, i és maastrichtià just al S de Xàtiva, ja en el Prebètic.