El cicle triàsic al marge oriental d’Ibèria

Disposició de les grans unitats litològiques del Triàsic a la vora oriental d’Ibèria i les illes Balears. La intercalació de nivells carbonàtics marins i els seus atasconaments cap a la Meseta, intercalats entre terrenys rojos continentals, reflecteixen les diferents transgressions que se succeïren i la disminució del caràcter marí del conjunt del Triàsic de les illes Balears cap a la Meseta.

Servei de Fotografia/C.B.M., original de l’autor, a partir de materials diversos.

Al marge oriental d’Ibèria els terrenys d’aquest cicle afloren en força bones condicions i han estat especialment ben estudiats a la Serralada Costanera catalana. Amb característiques semblants es troben a la part corresponent del País Valencià. L’anàlisi de les dades dels sondatges realitzats a la conca de l’Ebre amb motiu de la prospecció d’hidrocarburs ha mostrat que el Triàsic, per dessota dels dipòsits terciaris d’aquesta conca, presenta característiques comparables a les de les altres zones esmentades on aflora en superfície. El Triàsic d’aquesta regió és del tipus germànic, és a dir que és constituït per una successió d’unitats litològiques o litofàcies semblant a la del Triàsic del centre i el N d’Alemanya. De la base cap al sostre podem distingir: els conglomerats, gresos i lutites del Buntsandstein; les calcàries i dolomies del Muschelkalk inferior; els gresos, lutites i evaporites del Muschelkalk mitjà; les calcàries, dolomies i margues del Muschelkalk superior; les evaporites, lutites i calcàries del Keuper; i les dolomies de la formació d’Imón. En oposició al Trias germànic, es parla de Trias alpí per a referir-se a aquell que presenta les característiques pròpies del que es troba en el domini dels Alps, el qual és molt més calcari i representa ambients sedimentaris amb un caràcter marí més acusat.

Correlació de les unitats estratigràfiques del Triàsic a la vora oriental d’Ibèria. 1 Megaseqüència de la riera de Sant Jaume, 2 bretxa basal, 3 U. de Bellmunt de Siurana, 4 gresos i lutites del Desert de les Palmes, 5 Fm de Calders, 6 conglomerats de Prades, 7 Fm del Figueró, 8 gresos de Prades, 9 gresos de Vilafamés, 10 gresos Rodeno, 11 Röt, 12 Fm del Brull, 13 U. dolomítica inf., 14 Fm d’Olesa, 15 Fm de la Vilella Baixa, 16 U. calcareodolomítica, 17 Fm de Colldejou, 18 U. dolmargosa sup., 19 Fm de Fontpineda, 20 Fm del bosc de Guanta, 21 Fm de l’Arbolí, 22 lutites de la riera de Sant Jaume, 23 Fm de Rojals, 24 Fm de Benifallet, 25 estromatòlits de Querol, 26 esculls de la Riba, 27 Fm de Rasquera, 28 part baixa del tram inf., 29 pedra d’Alcover, 30 Fm de Tivissa, 31 part sup. del tram inf., 32 Fm de Capafonts, 33 tram sup., 34 Fm de Miravet, 35 Fm de Xarafull, 36 Fm del Molar, 37 gresos de Manuel, 38 argiles de Cofrents, 39 argiles gipsíferes de Ouesa, 40 Fm de Gallicant, 41 guixos d’Aiora, 42 Fm d’Imón (Línies vermelles = límits de seqüències deposicionals).

Servei de Fotografia/C.B.M., original de l’autor.

La datació d’aquests materials i, per tant, l’establiment de la seva cronostratigrafia, així com la seva correlació amb el Trias alpí, es basa principalment en les dades que han aportat els diferents nivells d’ammonits trobats en el Muschelkalk inferior (del tipus Paraceratites) i en el Muschelkalk superior (dels tipus Protachyceras i Hungarites), i també en d’altra fauna (braquiòpodes i mol·luscs) de valor cronostratigràfic. Darrerament la cronostratigrafia ha estat precisada mitjançant conodonts i la identificació de diverses associacions palinològiques en les unitats detrítiques.

La posició paleogeogràfica del marge oriental d’Ibèria a l’extrem occidental de la mar Tetis ha permès, com indiquen les unitats litològiques presents, que hi quedessin ben reflectides les diferents transgressions que se succeïren al llarg del cicle triàsic, durant l’Anisià (evaporites del sostre del Buntsandstein i carbonats del Muschelkalk inferior), el Ladinià (carbonats del Muschelkalk superior) i el Carnià superior-Norià (evaporites del Keuper superior i carbonats de la formació d’Imón). La sèrie triàsica d’aquesta part dels Països Catalans presenta un caràcter marí molt més acusat que el del Triàsic de la branca castellana de la Serralada Ibèrica i vores de la Meseta, lloc on només han quedat registrades, de manera relativament efímera, les dues últimes transgressions, amb un cert retard en el temps respecte als Països Catalans.

La superseqüència triàsica, a la Serralada Costanera catalana, ha estat dividida en quatre seqüències deposicionals limitades per discontinuïtats d’amplitud regional, seqüències que, a grans trets, també es poden diferenciar als afloraments de la Serralada Ibèrica del País Valencià. La seqüència inferior és formada pel Buntsandstein i part del Muschelkalk inferior; la segona, pel sostre del Muschelkalk inferior, el Muschelkalk mitjà i part del Muschelkalk superior; la tercera és constituïda per part del Muschelkalk superior i pel Keuper inferior; la quarta i superior és formada pel Keuper superior i l’anomenada formació d’Imón.

Els materials detrítics de la base de la sèrie triàsica reposen discordantment sobre el sòcol hercinià o, localment, en aparent continuïtat estratigràfica sobre materials atribuïbles al Permià superior. En general, aquests darrers són formats per conglomerats, gresos i lutites rojos molt similars als del Triàsic inferior. Per aquesta raó, des d’un punt de vista estrictament litològic, ambdós tipus de materials han d’ésser inclosos a les fàcies buntsandstein. Això no obstant, en aquesta part de l’obra descriurem per separat les possibles unitats del Permià superior i les assimilables al Triàsic inferior. Restringirem l’ús del terme Buntsandstein a aquestes darreres i per tant el terme esmentat adquireix el significat d’una litofàcies amb connotació cronostratigràfica.

Les unitats del Permià superior

Les possibles unitats d’aquesta edat reposen en discordança angular sobre el sòcol hercinià, ja que fins avui no han estat identificats materials tardihercinians de l’Estefanià, ni les fàcies autunianes o saxonianes del Permià inferior, tal com succeeix als Pirineus. A la Serralada Costanera catalana podrien ésser representades per llentions de bretxes (bretxes basals) que descansen sobre el sòcol paleozoic fortament rubefactat. Al Priorat, a Bellmunt de Siurana, i en una àrea restringida als voltants d’aquesta localitat, en lloc de les bretxes basals hi ha un conjunt de conglomerats, gresos i lutites (Conglomerats, gresos i lutites de Bellmunt del Priorat) d’uns 20 a 40 m de potència. Aquest comença amb conglomerats blancs, als quals segueix un conjunt de gresos i lutites rojos i, finalment, un paquet de gresos conglomeràtics.

Més al S, ja al País Valencià, les fàcies detrítiques roges hipotèticament atribuïdes al Permià superior assoleixen un desenvolupament més gran. Els afloraments d’aquesta regió (Desert de les Palmes, serra d’Espadà i zona de Xelva, a la vall del Túria) són formats bàsicament per gresos i lutites. Així, a la carretera de Benicàssim, al convent carmelità del Desert de les Palmes, hom pot observar bé aquesta unitat (Gresos i lutites del Desert de les Palmes) que descansa sobre el sòcol paleozoic i assoleix uns 200 m de gruix. Comença amb una alternança de gresos i lutites de color roig gris. Els gresos, de gra fi i molt fi, micacis, formen bancs massissos i tabulars d’un gruix de 0,5 a 2 m. Immediatament segueixen alguns nivells d’1 a 3 m de potència, en forma de canal, de conglomerats o gresos conglomeràtics, a vegades granodecreixents. A la base contenen còdols de lutita de fins a 1 m de diàmetre. En general, els conglomerats són formats per còdols silicis (fins a 15 cm de diàmetre), de subangulosos a subarrodonits. La major part de la unitat, sobre els conglomerats, és formada per gresos i lutites roges. Els gresos formen nivells lenticulars, amb la base erosiva, amalgamats entre ells o encaixats entre les lutites. Els còdols tous hi són freqüents, entapissant superfícies d’erosió, i els gresos, en alguns indrets, són granodecreixents.

A la serra d’Espadà, la successió detrítica roja atribuïda al Permià superior és molt semblant a la del Desert de les Palmes, però només assoleix 80 m de potència. Per contra, a la vall del Túria, zona de Xelva, i a les regions veïnes de la província de Conca, per sota dels gresos atribuïts al Buntsandstein, hom distingeix, a la base, conglomerats rojos i blancs amb intercalacions gresoses, la potència dels quals varia entre 20 m (rambla d’Alcotes) i 125 m (Talayuelas, Conca). Damunt d’aquests materials detrítics grollers segueixen entre 250 i 300 m d’una alternança de llimolites i lutites roges amb nivells lenticulars de gresos amb estratificació encreuada. És justament a Talayuelas, i també a Caudete, on, a la part basal d’aquesta successió llimoliticolutítica ha estat trobada una palinoflora d’edat turingiana (Permià superior). En aquests afloraments de la Serralada Ibèrica no s’aprecia cap discordança entre aquestes unitats i els gresos del Buntsandstein; en canvi, a la Serralada Costanera catalana hom pot observar bé com els terrenys al·luvials del Buntsandstein són expansius i reposen tant sobre aquestes unitats turingianes del Permià superior com sobre el sòcol paleozoic.

Les bretxes basals inclouen un conjunt de dipòsits col·luvionars que omplen petites depressions desenvolupades sobre el sòcol paleozoic. Aquests col·luvions són formats per materials residuals generats durant una intensa etapa d’alteració climàtica, responsable de la rubefacció del sòcol, que es desenvolupà al llarg dels temps tardihercinians, abans de l’inici del Mesozoic, i que assolí el seu apogeu durant el Permià superior. El clima regnant devia presentar característiques semblants a les que en l’actualitat originen els sòls ferruginosos de les regions tropicals, amb una estació seca ben marcada. Les unitats de conglomerats, gresos i lutites roges, correspondrien a dipòsits de corrents fluvials molt efímers que s’haurien localitzat en petites depressions aïllades, sens dubte relacionades amb l’activitat de determinades falles.

La seqüència deposicional del Buntsandstein i part del Muschelkalk inferior

El seu límit inferior és marcat per la discordança del Buntsandstein sobre el Paleozoic o per un trànsit gradual a les unitats del Permià superior. S’inicia amb els dipòsits clarament fluvials del Buntsandstein. El pas dels materials més superiors del Buntsandstein (d’ambients transicionals continental-marí) als carbonats marins del Muschelkalk inferior es realitza, en general, de manera gradual, però ràpida. Els materials del Muschelkalk inferior representen dipòsits progressivament més marins, fins a assolir el màxim transgressiu. Aquesta tendència és interrompuda per una discontinuïtat que se segueix bé al llarg de tota la Serralada Costanera catalana i sobre la qual segueixen dipòsits de medis marins soms i hipersalins. Aquesta discontinuïtat constitueix el límit superior de la seqüència inferior del cicle triàsic.

Aquesta seqüència presenta un caràcter netament transgressiu, de manera que comença amb dipòsits fluvials del Buntsandstein, segueix amb els del trànsit continental-marí del límit Buntsandstein-Muschelkalk, i finalitza amb els dipòsits marins del Muschelkalk inferior. El màxim transgressiu s’assoleix al tram superior de la unitat de la Vilella Baixa.

Reconstrucció dels ambients deposicionals dels terrenys del Buntsandstein a la Serralada Costanera catalana.

Román Montull, original de Mariano Marzo.

Així, sobre les unitats atribuïdes al Permià superior o, allà on no n’hi ha, sobre el sòcol hercinià, es disposen les associacions de fàcies fluvials del Buntsandstein. Els conglomerats han estat interpretats com a dipòsits de cursos d’aigua trenats, amb gran mobilitat lateral i amb el llit format per graves. Molt probablement caracteritzen les parts més proximals d’àmplies planes al·luvials formades per la coalescència de ventalls al·luvials. L’associació de conglomerats i gresos conglomeràtics correspon a dipòsits de cursos fluvials semblants als anteriors, però amb una fracció no tan important de graves. Els gresos inclouen els dipòsits de sistemes fluvials trenats, amb una càrrega essencialment arenosa, una gran mobilitat lateral i un règim de cabal marcadament episòdic. Localment (Garraf, Priorat-Llaberia, Desert de les Palmes,) aquests dipòsits fluvials presenten evidències manifestes de retreballament eòlic. L’associació degresos i lutites correspon a dipòsits de planes al·luvials solcades per cursos de sinuositat moderada a alta, subjectes a variacions estacionals del cabal notables. La càrrega d’aquests cursos era constituïda fonamentalment per arena relativament fina que transportava grans quantitats d’argiles i llims en suspensió. Aquestes associacions representen, doncs, posicions progressivament més distals de planes al·luvials i, a les diverses àrees, les diferents unitats litològiques se superposen formant clares megaseqüències granodecreixents, fet que suggereix que els sistemes que les van originar presentaven una tendència retrogradant clara.

A l’Anisià inferior hi ha una uniformització relativa de les condicions de deposició a tota l’àrea considerada, com ho testimonia la presència per tota la vora oriental d’Ibèria de la unitat de lutites, carbonats i evaporites, la clàssica fàcies Röt. Aquests materials foren dipositats en vastes planes fangoses, sotmeses a una forta evaporació i situades a les immediacions de la línia de costa, per sobre del nivell de la marea alta. En aquests ambients tenia lloc el creixement intersticial d’evaporites i, localment, s’hi instal·laven salines, cobertes per una làmina d’aigua de caràcter més permanent, a les quals es dipositaven evaporites laminades. Aquests materials representen el trànsit gradual a la sedimentació carbonàtica del Muschelkalk. Tant aquest complex superior del Bundsandstein com les fàcies muschelkalk formen part d’un mateix episodi transgressiu que, possiblement, representa la culminació d’un procés que ja s’insinuava amb la marcada tendència retrogradant dels sistemes fluvials que havien donat lloc a les unitats infrajacents.

Els materials laminats de la base del Muschelkalk inferior s’interpreten com a dipòsits de planes mareals molt somes, d’aigües relativament salines (quasi no hi ha organismes); a la part inferior, encara presenta influències terrígenes (presència de lutites). Les calcàries de la unitat d’Olesa, en particular les de la part alta, han estat interpretades com a sediments de plataforma carbonàtica amb clares influències marines. La unitat de la Vilella Baixa presenta, a la part inferior, dipòsits d’acumulació de fang calcari (micrita), denominats bancs de fang calcari ("mud banks"), enmarcats en un "lagoon" molt poc profund i de circulació restringida. Damunt d’aquests materials segueix un conjunt de seqüències emmarcades en un context de "lagoon" més obert i profund que, cap a la part superior de la unitat, presenten barres d’oòlits que representen els dipòsits més energètics i marins del Muschelkalk inferior. Amb aquests dipòsits culmina la transgressió anisiana, que és interrompuda per una discontinuïtat que se segueix a tota l’àrea considerada.

Els carbonats d’aquestes unitats del Muschelkalk inferior són dolomititzats i, en certs indrets, es poden observar masses de dolomies fosques importants; són les denominades dolomies grises. La geometria d’aquests cossos dolomítics és lenticular, les dolomies tenen un aspecte massís i són de color fosc; petrogràficament es poden definir com a dolsparites amb textura idiotòpica, amb cristalls euhedrals o subhedrals de 30 a 200 µm. Les estructures sedimentàries hi són irrecognoscibles i la fauna, difícil d’observar, és clarament marina. No s’hi observen motlles de minerals evaporítics i substitueixen carbonats d’ambients diversos. Totes aquestes característiques han portat a interpretar que aquesta dolomitització fou formada per processos d’aiguabarreig, això és, provocada per la barreja d’aigües freàtiques continentals i marines, un cop el sediment ja estava ben consolidat.

El Buntsandstein

El Buntsandstein constitueix una unitat detrítica roja ben característica. Els afloraments de Buntsandstein de la vora oriental d’Ibèria corresponents als Països Catalans poden agrupar-se en sis conjunts, cada un dels quals experimentà una evolució sedimentària particular. A causa de la distribució lineal dels afloraments, els límits d’aquestes petites unitats paleogeogràfiques resten imprecisos. De NE a SW corresponen als afloraments compresos entre el Montseny i el riu Llobregat, els del massís de Garraf, els de les serres de Miramar i Prades, i els del Priorat, i, ja al País Valencià, els del Desert de les Palmes, els de la serra d’Espadà i els de la vall del Túria, a les rodalies de Xelva.

Del Montseny al Llobregat

Columnes estratigràfiques del Buntsandstein. 1 Unitats permianes, 2 megaseqüència de la riera de Sant Jaume, 3 gresos conglomeràtics de Caldes, 4 gresos i lutites del Figueró, 5 conglomerats de Garraf, 6 conglomerats i gresos de Bruguers, 7 gresos d’Eramprunyà, 8 gresos i lutites de la Creu de l’Aragall, 9 unitat de Bellmunt de Siurana, 10 conglomerats de Prades, 11 gresos de Prades, 12 complex lutito - carbonato - evaporític superior, (*) paleosòl.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Mariano Marzo.

Entre el Montseny i el Llobregat el Buntsandstein es caracteritza per una composició arenolutítica i per una potència que varia des dels 310 m que s’observen a la vall del Llobregat fins als 145-150 m del Montseny. Els afloraments es disposen alineats, al llarg de la Serralada Prelitoral, fent una banda aproximadament perpendicular a les direccions d’aportació dominants (cap al SSE). A la base hi ha escassos metres, entre 0 i 5, de gresos conglomeràtics (Gresos conglomeràtics de Caldes) sobre els quals reposa una unitat de gresos i lutites (Gresos i lutites del Figueró), la unitat més desenvolupada i que assoleix gruixos compresos entre 105 i 235 m. És formada per la repetició d’un seguit de seqüències arenolutítiques granodecreixents. A la part inferior d’aquesta unitat, tant els gresos com les lutites són de color roig, mentre que cap al sostre ambdues litologies presenten sovint colors verdosos o grisos verdosos. És en aquests darrers nivells que, a la vall del Congost, han estat recollits fragments de coníferes, equisets i falgueres. La sèrie del Buntsandstein és coronada per un complex constituït per una sèrie de nivells carbonàtics molt prims que es presenten intercalats en un conjunt lutític versicolor (Complex lutítico-carbonàtico—evaporític superior). Només cap a l’W, a la Puda de Montserrat, aquestes lutites contenen alguns nivells de guix. El gruix d’aquest complex, que representa el trànsit cap a la sedimentació carbonàtica del Muschelkalk, és de l’ordre de 20 a 35 m. A l’W de les Pedritxes, per sota dels gresos conglomeràtics de la base del Buntsandstein, aflora una megaseqüència granodecreixent (Megaseqüència de la riera de Sant Jaume) formada per conglomerats (11,5 m), gresos (16 m) i gresos i lutites (26 m). La seva separació respecte dels gresos i lutites del Figueró, allà on no és present la barra de gresos conglomeràtics de la base del Buntsandstein, ve marcada per un horitzó de paleosòls que testifiquen una interrupció sedimentària important. La megaseqüència de la riera de Sant Jaume podria correlacionar-se amb les unitats permianes descrites anteriorment.

La vora oriental del massís de Garraf

A la vora oriental del massís de Garraf el Buntsandstein es caracteritza pel predomini dels conglomerats i els gresos sobre les lutites, i per ràpides variacions de potència seguint una direcció NNW-SSE, aproximadament paral·lela a la direcció d’aportació. La potència total varia de manera escalonada, des dels 135 m dels afloraments més septentrionals, fins als 240 dels més meridionals. Aquest esglaonament de les potències és causat, principalment, per les variacions de potència brusques que presenten els conglomerats i els conglomerats arenosos basals, els quals passen de 15 m al NNW a 110 m al SSE. Aquestes variacions de potència es relacionen amb els moviments sinsedimentaris de falles del sòcol, la direcció de les quals, a causa de la disposició lineal dels afloraments, és difícil de precisar.

Justament, l’orientació dels afloraments del Garraf permet de posar de manifest l’heterocronia de l’inici de la sedimentació del Buntsandstein: a mesura que s’anaven produint episodis deposicionals, el sòcol era recobert amb dipòsits progressivament més joves cap al N, que d’aquesta manera ampliaven l’àrea de sedimentació en un sentit contrari al de provinença de les aportacions. Aquest caràcter expansiu permet de dividir el Buntsandstein de Garraf en dos grups, un de basal, de potència molt variable, i un de superior, format per unitats que s’estenen a tota la vora del massís de Garraf sense que en variïn les potències.

El grup basal és format per dues unitats clarament heteròcrones. La primera és formada per conglomerats (Conglomerats de Garraf) i descansa sobre el sòcol paleozoic o sobre les bretxes basals, poc representades en aquesta regió. Agrupa els dipòsits conglomeràtics originats durant successives etapes deposicionals. La segona, formada per conglomerats i gresos (Conglomerats i gresos de Bruguers), representa els equivalents distals dels conglomerats de la primera. La potència de tot el conjunt varia molt ràpidament. Així, de NNW a SSE, dels 15 m que assoleix entre Castellví de Rosanes i Martorell, es passa als 30, 50, 95 i 105 m de la Creu de l’Aragall, cementiri de Corbera i Santa Maria de Cervelló, la cota 367 m i Bruguers respectivament.

El grup superior, la potència del qual oscil·la entre els 120 m de l’extrem NNW i els 140 del SSE, és format per, de la base al sostre, un conjunt de gresos (Gresos d’Eramprunyà) que presenten un gruix comprès entre 30 i 50 m. Al damunt segueix una unitat de gresos i lutites que fa uns 60-70 m de potència (Gresos i lutites de la Creu de l’Aragall). La unitat superior del Buntsandstein, de trànsit al Muschelkalk és, com entre el Montseny i el riu Llobregat, un complex que als voltants de Bruguers és format per una alternança de lutites versicolors i nivells carbonàtics que lateralment passa a fàcies predominantment evaporítiques (entre Castellví de Rosanes i Cervelló).

De la serra de Miramar al Priorat

Força més al S, entre la serra de Miramar i el Priorat, el Buntsandstein es caracteritza per una composició essencialment arenosa i per una potència que varia des dels 60 m de la serra de Miramar fins als 120 m dels afloraments de la zona del Priorat-serra de Llaberia. Els paleocorrents dominants denoten aportacions del NW cap al SE. A la base, descansant sobre el sòcol paleozoic rubefactat o bé sobre les bretxes basals o els conglomerats, gresos i lutites de Bellmunt de Siurana (unitats permianes), es troben nivells de conglomerats que alternen amb gresos conglomeràtics, els quals constitueixen, en alguns indrets, el terme basal de la sèrie, com per exemple a l’ermita del Remei d’Alcover (Conglomerats de Prades).

Aquests conglomerats tenen un gruix que oscil·la entre 6 i 25 m. Al damunt, segueix un conjunt de gresos (Gresos de Prades) que és la unitat més desenvolupada i característica d’aquesta àrea. A les muntanyes de Prades i de Miramar presenten un caràcter lleugerament més conglomeràtic que al Priorat, i la seva potència varia entre 30 i 85 m. El límit entre aquests gresos i el complex superior ve marcat per un horitzó de paleosòls condensats que posa de manifest una interrupció sedimentària important. Igual que més al N, la unitat de trànsit al Muschelkalk és formada per lutites versicolors, que contenen, intercalats, nivells de dolomies ocres amb motlles de cristalls de sal i, localment (a Cabra del Camp, a l’extrem NE de la serra de Miramar), nivells evaporítics. El Complex lutítico-carbonàtico-evaporític superior fa un gruix comprès entre 17 i 25 m.

El Desert de les Palmes

El Buntsandstein del Desert de les Palmes reposa concordantment sobre els gresos i lutites que han estat atribuïts al Permià superior. És format per una unitat inferior de gresos (Gresos de Vilafamés) d’uns 175 m de potència, i un complex superior de trànsit al Muschelkalk (Complex lutitocarbonàtic superior). La unitat de gresos és formada per gresos de colors rojos o bruns rogencs i localment blancs. Són freqüents les motes brunorogenques ocasionades per concentracions més o menys esfèriques de llimolita de 2 a 3 mm de diàmetre. Aquests gresos comprenen dues associacions de fàcies, una de gresos típicament fluvials, i l’altre de gresos que presenten les característiques sedimentàries dels dipòsits eòlics. Aquests últims formen capes molt primes i són intercalats entre els gresos fluvials. El trànsit al Muschelkalk inferior és format per lutites i llimolites de color roig a gris verdós, les quals intercalen alguns nivellets de gresos de gra fi a molt fi i de dolomies ferruginoses de colors ocres, aquestes últimes més abundants cap al sostre.

La serra d’Espadà

A la serra d’Espadà, sobre les unitats permianes, reposen 160 m de gresos massissos de color roig que al seu terç inferior intercalen nivells d’argiles roges. Segueixen uns 100 m d’una alternança de llimolites i argiles roges amb nivells lenticulars de gresos i, com a la resta de regions descrites, el trànsit al Muschelkalk inferior és format per un complex d’argiles i llimolites de colors virolats, rojos, verds, ocres, grisos, d’uns 30 m de gruix. És una sèrie molt semblant a la del Desert de les Palmes, malgrat que, en aquesta última localitat, la unitat de llimolites i argiles amb gresos hi és molt poc desenvolupada o hi manca totalment.

La vall del Túria

Als afloraments més meridionals, a la vall del Túria, es passa progressivament de les unitats atribuïdes al Permià superior a una formació de gresos arcòsics rojos amb estratificació encreuada que intercalen llenties esporàdiques d’argiles. Aquestes intercalacions són més freqüents cap a les parts superior i inferior de la unitat. Aquests gresos (Gresos Rodeno) també passen progressivament a les argiles i gresos virolats amb intercalacions carbonàtiques que marquen el ràpid trànsit als carbonats del Muschelkalk. El gresos inferiors que es poden correlacionar amb els gresos de Prades i amb els gresos de Vilafamés tenen una potència que oscil·la entre 100 i 300 m, mentre que el complex superior té un gruix que varia entre 2 i 10 m.

La part baixa del Muschelkalk inferior

Columnes estratigràfiques del muschelkalk inferior de la Serralada Costanera catalana.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Francesc Calvet.

El Muschelkalk inferior constitueix la unitat carbonàtica inferior del Triàsic a la vora oriental d’Ibèria. El seu límit inferior, com ja ha estat explicat, és representat per un pas gradual dels nivells argilosos rojos del complex superior del Buntsandstein (tradicionalment anomenat "Röt") als materials calcaris de les fàcies muschelkalk. El límit superior es troba representat per un canvi litològic, reflex d’un canvi ambiental sobtat entre les calcàries del Muschelkalk inferior i les lutites vermelles del Muschelkalk mitjà. Tenint en compte d’una banda criteris litològics, faunístics i sedimentològics i, de l’altra, la presència de discontinuïtats sedimentàries, com per exemple superfícies d’erosió càrstica o nivells de ferruginització entre d’altres, el Muschelkalk inferior de la Serralada Costanera catalana ha estat dividit en quatre grans unitats. Les tres inferiors pertanyen a aquesta seqüència, i la discontinuïtat que hi ha entre el sostre d’aquestes i la superior constitueix el límit superior d’aquesta seqüència inferior. A la serra d’Espadà, i més al S, hom hi pot distingir tres unitats litològiques, de les quals, les dues inferiors pertanyerien a la seqüència inferior, mentre que la tercera seria la primera unitat de la segona seqüència del cicle triàsic.

La Serralada Costanera catalana

Reconstrucció dels ambients deposicionals del Muschelkalk inferior a la Serralada Costanera catalana. Compareu amb ls columnes estratigràfiques corresponents.

Román Montull, original de F. Xavier Castelltort.

A la Serralada Costanera catalana, el Muschelkalk inferior comença amb una unitat de calcàries i dolomies, en general, finament laminades (Calcàries i dolomies laminades del Brull), que fan un gruix comprès entre 6 i 14 m. Comença per una alternança de dolomies ocres i de nivells de lutites més o menys carbonàtiques, de color ocre o gris. Tot i que la potència d’aquesta alternança és reduïda (1 a 6 m), se segueixen d’un extrem a l’altre de la Serralada Costanera catalana. Les dolomies ocres —dolsparites— es presenten en estrats de pocs centímetres a 2 m de potència, amb laminació mil·limètrica, plana o lleugerament ondulada a la part inferior dels estrats, que passa de forma progressiva a doms, amb motlles de minerals evaporítics. Al sostre de les capes hi ha estructures de dessecació. Sobre l’alternança descrita segueix un tram format principalment per calcàries micrítiques biotorbades i per calcàries micrítiques de color gris amb fauna, laminació mil·limètrica, paral·lela o lleugerament ondulada a la base dels estrats i que passa a petits doms al sostre. També s’hi troben estructures de dessecació. Aquesta unitat de calcàries i dolomies, que té un gruix total que oscil·la entre 6 i 14 m, és separada de la unitat suprajacent a través de superfícies erosives o d’un paleocarst.

La segona unitat (Calcàries bioclàstiques d’Olesa) és formada essencialment per calcàries bioclàstiques de color gris o gris ocre. Presenten una mida de gra que oscil·la entre gra fi i la grandària de les sorres. Localment, aquesta unitat es presenta totalment dolomititzada, però, en general, tan sols ha estat afectada per inicis de dolomitització. Té un potència de 4 a 12 m. La part superior d’aquesta unitat és constituida principalment per calcàries amb poca o molta fauna i també, localment, per calcàries oolítiques, dolomititzades a molts indrets, com a la Riba. Les calcàries amb fauna són de color gris a ocre i es presenten en estrats de 20 a 80 cm de gruix. Els principals components d’aquestes calcàries són pelòides, bivalves, equinoderms, gasteròpodes, braquiòpodes, foraminífers, oncòlits i ostràcodes. En algunes localitats (Olesa de Montserrat i Centelles) hi han estat recollits ammonits. En el sector comprès entre Alforja, Falset i Colldejou, aquesta unitat es troba totalment dolomititzada i no s’hi observa cap dels materials descrits.

L’última unitat litològica de la seqüència inferior del cicle triàsic és constituïda per una àmplia varietat litològica, des de calcàries micrítiques a calcàries oolítiques (Calcàries biotorbades de la Vilella Baixa). Aquesta unitat, a les àrees més meridionals de la Serralada (la Vilella Baixa, Paüls) és gairebé calcària en la seva totalitat, mentre que més al N és parcialment o totalment dolomititzada. La seva potència varia entre 30 i 90 m. Les principals fàcies representades a la unitat de la Vilella Baixa són: calcàries micrítiques, de color ocre grisós, en general biotorbades (les denominades clàssicament calcàries de "fucoides"), amb fauna o sense, a les quals s’han recollit braquiòpodes, com Mentzelia mentzeli a Centelles, Puiggraciós, Olesa de Montserrat, Begues, Pontons, etc., i també ostràcodes i bivalves; calcàries amb poca o molta fauna, en estrats de 50 cm a 1 m, parcialment o totalment dolomititzades; calcarenites d’oòlits, peloides i bioclastos, dolomititzades a molts indrets, que presenten "ripples" de corrent, estratificació encreuada i d’altres estructures d’energia; calcàries d’algues dasicladals, de color ocre, observades només en determinades localitats (la Vilella Baixa, els Guiamets, el Pratdip); i dolomies de grandària de cristall gros, de color gris fosc, associades a nòduls de sílex i a mineralitzacions de plom i zinc (Pontons). Una important discontinuïtat, que es pot seguir a tota la Serralada Costanera catalana, marca el límit de la seqüència.

El País Valencià

Al País Valencià la potència del Muschelkalk inferior és relativament variable. A la serra d’Espadà supera els 100 m i cap a l’W disminueix progressivament. Així, a Xelva en té només 52, i a Henarejos, 40. Més cap al NW, la unitat carbonàtica que constitueix el Muschelkalk inferior desapareix. Ja hem indicat que a la branca castellana de la Serralada Ibèrica la transgressió anisiana no hi era reflectida.

La unitat inferior (unitat dolomítica inferior) és constituïda per una alternança de lutites i dolomies ocres a la base i per nivells de bretxes i dolomies al sostre. El gruix de la unitat varia entre 2 i 8 m. Les dolomies ocres —dolsparites— presenten laminació mil·limètrica paral·lela a doms, amb, ocasionalment, motlles d’evaporites i estructures de dessecació. Els nivells de bretxes, de forma més o menys lenticular, són constituïts per clastos angulosos de dolomies ocres. Segueix la unitat calcàreodolomítica intermèdia que és constituïda per una àmplia varietat litològica: lutites, calcàries micrítiques i calcàries amb poca a molta fauna parcialment o totalment dolomititzades. El gruix de la unitat varia entre 40 i 60 m. La part inferior d’aquesta unitat és formada per dolmicrites amb abundants motlles d’evaporites. Les calcàries micrítiques sense o amb poca fauna (bivalves, gasteròpodes, foraminífers) poden ésser parcialment o totalment dolomititzades. Són de color gris i es presenten en estrats de pocs centímetres de gruix amb "ripples". Les calcàries amb molta fauna (bivalves, gasteròpodes, braquiòpodes, etc.), de color gris, es presenten en llenties de pocs a 50 m de potència. Aquestes dues unitats son correlacionables globalment amb les tres descrites a la Serralada Costanera catalana.

La seqüència deposicional del Muschelkalk inferior, el Muschelkalk mitjà i part del Muschelkalk superior

Aquesta seqüència comença, per sobre de la discontinuïtat esmentada, amb els carbonats de medis marins i hipersalins de la part alta del Muschelkalk inferior, que marquen l’inici d’una fase regressiva, el màxim de la qual se situa a l’interior del Muschelkalk mitjà. Les unitats baixes del Muschelkalk superior, carbonàtiques, s’interpreten com a dipòsits progressivament més marins. Els trànsits entre les diferents unitats carbonàtiques i terrígenes d’aquesta seqüència són graduals i ràpids. El límit superior de la seqüència, a l’interior del Muschelkalk superior, és una discontinuïtat que, en determinades àrees, té el caràcter de fons endurit ("hard ground"), mentre que en d’altres s’associa a una superfície paleocàrstica i de ferruginització. La segona seqüència del cicle triàsic constitueix un cicle regressiutransgressiu. El màxim regressiu se situa a l’interior del Muschelkalk mitjà.

Les dolomies del Muschelkalk inferior. Observeu el límit irregular de les dolomies grises que afecta les diverses unitats inferiors. Aquestes dolomies foren ocasionades per la barreja d’aigües freàtiques continentals i marines, un cop el sediment ja estava consolidat. El seu límit superior és erosiu i amb les dolomies blanques suprajacents comença la segona seqüència triàsica.

Maber, original de Francesc Calvet.

Les dolomies blanques de la part superior del Muschelkalk inferior, amb les quals s’inicia aquesta seqüència, es dipositaren immediatament per sobre de la important discontinuïtat que marca el límit superior de la seqüència inferior tot al llarg de la regió considerada. Per les seves característiques (geometria tabular a escala regional, estratificació ben preservada, color clar, estructures sedimentàries ben conservades —formades per dolmicrites de cristalls romboèdrics de 4 a 14 µm—, fauna escassa i d’ambients restringits, i abundants motlles d’evaporites), hom interpreta que aquestes dolomies són formades en medis restringits i hipersalins. Constitueixen el preludi de la nova etapa regressiva que culminarà amb la sedimentació dels nivells detrítics i evaporítics del Muschelkalk mitjà. Aquesta regressió podria relacionar-se amb una pulsació que originà l’emersió de la plataforma-rampa del Muschelkalk inferior. Possiblement aquesta emersió anà acompanyada d’una reactivació de les falles del sòcol que conduí a diferenciar dominis amb particularitats estratigràfiques. Aquesta tectònica, extensiva, facilità l’ascensió dels magmes basàltics de la zona del Baix Ebre.

En aquest context, les unitats argiloses del Muschelkalk mitjà (lutites i guixos de Fontpineda i lutites de la riera de Sant Jaume) corresponen a sediments de planes lutítiques, d’inter a supramareals. Els nivells de dolmicrites laminades intercalats entre les argiles són atribuïbles a dipòsits algals, mentre que alguns nivells de carnioles i bretxes podrien haver-se format per dissolució de minerals evaporítics desenvolupats a l’interior dels carbonats. Les evaporites que s’intercalen entre les argiles s’interpreten com a dipòsits subaquàtics de tolls salins (sulfats laminats) o com dipòsits desenvolupats intersticialment a les vores lutítiques d’aquests entollaments (sulfats nodulars). Aquests dipòsits formen majoritàriament la unitat de lutites i guixos de l’Arbolí i es formaren a la part meridional de la Serralada Costanera catalana durant la major part del temps del Muschelkalk mitjà.

Lateralment, cap al N, aquesta associació passa a l’alternança gresolutítica de la unitat de gresos i lutites del bosc de Guanta, interpretada com a resultat de corrents fluvials molt efímers. Els bancs de gresos representarien dipòsits de canal originats durant crescudes violentes, mentre que les lutites s’haurien sedimentat en zones relativament marginals o distals. Tot i que desconeixem els paleocorrents d’aquests sistemes fluvials, especialment ben desenvolupats entre el Montseny i el Gaià, la relació espacial entre aquests materials i els lutitoevaporítics del Baix Ebre i les muntanyes de Prades permeten de suposar una àrea font situada al N, d’on provindrien els materials terrígens, i la mar situada al S i SE, d’on provindria la influència marina que denoten les característiques dels guixos de l’extrem meridional de la Serralada Costanera catalana.

Reconstrucció dels ambients deposicionals del Muschelkalk mitjà a la Serralada Costanera catalana.

Román Montull, original de F. Xavier Castelltort.

Així doncs, en conjunt, el Muschelkalk mitjà presenta una tendència regressiva-transgressiva que resulta particularment clara entre el Montseny i el Gaià, on el màxim regressiu s’assoleix amb els dipòsits fluvials de gresos i lutites de la seva part mitjana. Les lutites superiors suposen el començament d’un nou episodi transgressiu que culminarà amb els carbonats del Muschelkalk superior. Les unitats inferiors del Muschelkalk superior de la Serralada Costanera catalana (unitats de Rojals i de Benifallet) representen dipòsits d’un episodi transgressiu generalitzat. Així, sobre les fàcies mareals (de plana de marea soma fins a dipòsits de canal mareal) que representen les calcàries i dolomies de Rojals se situen les fàcies més profundes, de rampa carbonàtica, representades per les calcàries biotorbades i les dolomies de Benifallet. A partir de la sedimentació de les calcàries biotorbades i les dolomies de Benifallet, que s’estenen per tota la serralada, els diferents sectors de la serralada sofriren una evolució sedimentològica específica, probablement reflex de l’existència d’un cert nombre de blocs del substrat diferencialment subsidents. Així a la conca del Gaià i a la serra de Miramar, la transgressió quedà interrompuda després de la sedimentació de la unitat de Benifallet, ja que al damunt s’hi localitzen els doms estromatolítics de Querol, que representen dipòsits de planes mareals en condicions relativament hipersalines. A la serra de Prades, sobre la unitat de Benifallet, es desenvolupen els esculls de la Riba, possiblement en un context encara transgressiu. Aquesta unitat és integrada per un complex escullós en el qual es diferencien un cinturó escullós discontinu i un conjunt de pegats escullosos. Al Baix Ebre, la tendència transgressiva es manté durant la sedimentació de les calcàries, dolomies i margues de Rasquera, que formen seqüències de somerització emmarcades en un context de rampa carbonàtica. Cada una de les seqüències comença amb fàcies margoses assimilables a dipòsits relativament profunds i distals de rampa carbonàtica. El terme intermedi consisteix en una alternança de margues i calcàries, dipositada en una zona menys profunda, possiblement compresa entre els nivells de base de les onades de tempesta i de bon temps. El terme superior comprèn els dipòsits menys profunds del conjunt.

La discontinuïtat que separa aquesta seqüència de la següent té caracter diferent als diversos sectors de la serralada. Així, al Baix Ebre i a la serra d’Espadà és marcada per un fons endurit i per un nivell d’acumulació de fauna (principalment ammonits), fet que indica un augment brusc de la taxa de subsidència. Per contra, a les muntanyes de Prades, abans de l’arribada de la sedimentació dels materials més profunds que s’hi superposen, els esculls de la Riba experimentaren un procés de carstificació i foren dolomititzats durant una etapa d’emersió. Aquestes diferències del caràcter de la discontinuïtat superior de la seqüència reflecteixen també els diferents comportaments dels blocs, limitats per falles, durant el Ladinià.

La part alta del Muschelkalk inferior

La unitat litològica inferior d’aquesta seqüència és formada encara per carbonats del Muschelkalk inferior. Tant a la Serralada Costanera catalana com als afloraments ibèrics del País Valencià és constituïda bàsicament per dolmicrites de color clar, en estrats de 10 a 50 cm (Dolomies blanques de Colldejou, a la Serralada Costanera catalana). Més concretament s’hi troben, localment, dolmicrites amb laminació mil·limètrica, motlles d’evaporites, estructures de dessecació i doms; dolmicrites margoses amb laminació paral·lela, "ripples" d’oscil·lació i abundants motlles d’evaporites; i, molt localment, calcàries bioclàstiques, integrades per algues dasicladals, bivalves, equinoderms, etc. A grans trets, el conjunt d’aquests materials es caracteritza perquè presenta poca fauna, abundants motlles d’evaporites, laminació paral·lela conservada gràcies als pocs organismes biotorbadors, i influència terrestre representada pel caràcter margós de les dolomies. El sostre d’aquesta unitat ve representat per un nivell de 10 a 20 cm de potència de dolmicrites laminades de color ocre rogenc, interpretades com un "caliche" laminat, que fa de bon observar a la vall del Congost, o per dolmicrites amb estructures de dessecació com es pot observar a la Riba, el Pradell, Colldejou, la Vilella Baixa, etc.

El Muschelkalk mitjà

Columnes estratigràfiques del Muschelkalk mitjà a la Serralada Costanera catalana.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de F. Xavier Castelltort.

El Muschelkalk mitjà forma una intercalació roja, detrítica i evaporítica situada entre les fàcies carbonàtiques del Muschelkalk inferior i del superior. Les poques dades palinològiques disponibles permeten de situar aquesta unitat a l’Anisià superior-Ladinià inferior. El Muschelkalk mitjà mostra ràpides variacions de fàcies i de potència al llarg de la Serralada Costanera catalana i afloraments de la Serralada Ibèrica. Si bé des de fa temps hom coneix prou bé les característiques litològiques generals del Muschelkalk mitjà, no ha estat fins ben recentment que hom ha realitzat un treball estratigràfic i sedimentològic detallat a la Serralada Costanera catalana. És per això que descriurem més detalladament el Muschelkalk mitjà d’aquesta àrea i, després, farem una descripció sintètica de les característiques dels afloraments del País Valencià.

Del Montseny a la conca del Gaià

Entre el Montseny i la conca del Gaià la sèrie es caracteritza per la presència de nombroses intercalacions arenoses i per una potència que varia entre 50 i 75 m, i és màxima a la zona d’Olesa de Montserrat —Sentmenat, i mínima a la vall del Congost, Garraf i Alt Gaià.

La sèrie comença amb un conjunt de lutites versicolors o roges que intercalen, sobretot a prop de la base, horitzons centimètrics de dolmicrites laminades, carnioles i bretxes (Lutites i guixos de Fontpineda). Al Figueró, en aquests materials hi ha estat recol·lectada palinoflora que ha permès atribuir-los a l’Anisià superior. Més rarament hom hi observa nivellets de guix nodular, com per exemple a Corbera de Llobregat. Aquest tram basal, la potència del qual oscil·la entre 0,5 i 20 m, reposa de manera brusca sobre els "caliches" laminats i les dolmicrites situats al sostre del Muschelkalk inferior.

Segueix una alternança de lutites roges amb bancs de gresos de 0,5 a 4 m de gruix (Lutites i gresos del bosc de Guanta). Aquests presenten una forma tabular o lenticular i una base erosiva, plana o acanalada. En alguns d’ells s’aprecien cicatrius internes, de vegades individualitzades per residus prims de romanents lutítics o per un paviment de còdols intraformacionals. En els gresos, de color roig a rosat i de gra fi a molt fi, hi són freqüents els "ripples" i l’estratificació encreuada. La potència d’aquesta associació litològica oscil·la entre 20 i 50 m, i és màxima a la vall del Congost. Disminueix progressivament cap al SW.

El tram superior del Muschelkalk mitjà és format per lutites versicolors (grises, groguenques, verdoses i més rarament rogenques) que intercalen nivellets centimètrics a decimètrics de dolomies laminades i carnioles (Lutites de la riera de Sant Jaume). Aquestes són més freqüents a les proximitats del contacte amb el Muschelkalk superior, contacte gradual-ràpid. Aquest tram té una potència que oscil·la entre 5 i 15 m i s’estén tot al llarg de la Serralada Costanera catalana.

Del Gaià al Priorat

Entre el Gaià i el Priorat (serra de Miramar i muntanyes de Prades), la sèrie comença amb una alternança d’evaporites i lutites (Lutites i guixos d’Arbolí). Les evaporites, en superfície, són representades principalment per guixos del tipus alabastrí o porfiroblàstic, possiblement formats a partir de la hidratació d’anhidrita, que ha estat detectada en diversos sondatges. Entre els guixos dominen les fàcies laminades i nodulars. En les primeres, la laminació es fa patent per diferències de color i per la presència d’intercalacions mil·limètriques de carbonats i argiles grisoverdoses. Els nòduls de guix, de 4 a 15 cm de diàmetre són de color blanc rosat i de forma ellipsoïdal. Les lutites presenten un color roig dominant, encara que també presenten, en certs indrets, tonalitats grisoverdoses o grisoblavenques. Hi són molt freqüents les petites betes de guix fibrós secundari. Aquest tram té una potència que oscil·la entre 20 i 100 m, i assoleix el seu màxim desenvolupament a l’àrea del Baix Ebre-Priorat. És un equivalent lateral de les dues unitats inferiors descrites entre el Montseny i el Gaià. Així entre el Gaià i el Priorat, el Muschelkalk mitjà comença amb aquesta alternança d’evaporites i lutites, i la potència d’aquest tram augmenta cap al SW al mateix temps que disminueix la potència de les lutites i gresos que s’hi superposen. A Querol, encara en el Gaià, la sèrie del Muschelkalk mitjà ja començà amb guixos, amb un paquet de 10 a 15 m. A l’W de les muntanyes de Prades (Arbolí) i a Colldejou, enmig d’aquest tram s’hi intercalen diversos horitzons centimètrics de dolomies laminades o bretxoides, de color ocre. A la base de la sèrie de lutites i guixos, a la Riba, hi ha estat trobada palinoflora de l’Anisià superior.

Sobre les lutites i guixos descrits, segueix l’alternança de lutites i gresos del bosc de Guanta ja descrita que es va atasconant progressivament cap al SW. Als voltants d’Arbolí podem considerar que aquesta unitat desapareix. Coronant el Muschelkalk mitjà, com a tota la Serralada Costanera catalana, les lutites de la riera de Sant Jaume ja descrites. Només cal fer notar que als voltants de Querol, aquestes lutites contenen intercalacions importants de guixos.

Del Priorat al Baix Ebre

Al Priorat i el Baix Ebre la major part de la sèrie és formada per les lutites i guixos d’Arbolí, a sobre dels quals es troben les lutites de la riera de Sant Jaume. El conjunt de la sèrie té una potència de l’ordre de 100 a 130 m. Cal destacar només que a Vandellòs, en el contacte entre el Muschelkalk inferior i el mitjà hi ha un "sill" de dolerites i que a la unitat superior de lutites, a la carretera de Rasquera a Benifallet, al Baix Ebre, s’hi intercalen dipòsits piroclàstics. D’altra banda a Masriudoms entre la unitat de lutites i guixos i la unitat superior de lutites, hi ha un tram format per una alternança de lutites i gresos de significació local.

El País Valencià

Al País Valencià, part corresponent a la Serralada Ibèrica, el Muschelkalk mitjà presenta diversos tipus de fàcies. Lutites de color rogenc i verdós amb, ocasionalment, nivells evaporítics i nivells de gresos fins; alternança de paquets calcaris (dolmicrites amb laminació paral·lela i doms) i nivells margosos ocres i verdosos; i una fàcies dolomargosa. Malauradament no disposem de treballs estratigràfics detallats del Muschelkalk mitjà dels afloraments ibèrics del País Valencià i no és possible de donar-ne una visió més estructurada. A la Serralada Ibèrica, fora ja del País Valencià (província de Conca), el Muschelkalk mitjà ha estat atribuït al Ladinià, gràcies a la troballa de palinoflora. Els límits inferior i superior del Muschelkalk mitjà son generalment graduals. La potència del Muschelkalk mitjà varia entre 15 i 40 m, i s’incrementa cap a l’W.

La part baixa del Muschelkalk superior

Columnes estratigràfiques del Muschelkalk superior a la Serralada Costanera catalana.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Francesc Calvet.

El Muschelkalk superior constitueix la segona unitat carbonàtica del Triàsic. El límit inferior del Muschelkalk superior és representat per un pas sobtat o gradual, però molt ràpid, de les fàcies lutítiques del Muschelkalk mitjà als materials carbonàtics, margosos o dolmargosos, del Muschelkalk superior. El límit superior es troba representat per un canvi gradual i progressiu dels carbonats del Muschelkalk a les fàcies lutítiques i evaporítiques del Keuper. A la part septentrional de la Serralada Costanera catalana els materials terciaris de la conca de l’Ebre reposen, en contacte erosiu, directament sobre diferents nivells del Triàsic, de manera que, en aquesta àrea, no se’n poden obtenir sèries completes. Així, a la vall del Congost, el Muschelkalk superior es presenta molt reduït a causa d’haver estat parcialment erosionat. Allà on les sèries són completes (de la conca del Gaià cap al S), la potència del Muschelkalk superior és variable: fa uns 100 m al Gaià (Pontons) i augmenta fins a uns 16 m a l’àrea del Priorat-Baix Ebre (Vandellòs); més cap al S, torna a disminuir; fa entre 130 i 160 m al S del Maestrat i a la serra d’Espadà, entre 80 i 125 m a la vall del Túria i, cap al SW, ja fora del País Valencià, a Albacete, la seva potència es redueix a 30-40 m.

D’acord amb criteris texturals, litològics, geomètrics, faunístics i sedimentològics d’una banda, i de l’altra, gràcies a la presència de nivells de ferruginització i de nivells d’acumulació de fauna, principalment d’ammonits, aquesta unitat carbonàtica ha pogut ésser subdividida en diverses unitats que s’agrupen en dos trams. L’inferior, que representa una progressió de la tendència transgressiva iniciada durant el Muschelkalk mitjà, és format per diverses unitats litològiques que representen ambients diversificats. Les més somes corresponen a les del NE de la Serralada Costanera catalana i les més profundes a l’àrea del Priorat-Baix Ebre; cap al S, al centre del País Valencià i cap a Albacete, tornen a esdevenir més somes. El límit superior d’aquest conjunt d’unitats ve marcat, a les muntanyes de Prades, per ferruginitzacions i, al Baix Ebre i al N del País Valencià, per acumulacions d’ammonits. És justament en aquesta discontinuïtat que hom ha establert el límit superior de la segona seqüència triàsica. Els materials carbonàtics situats per damunt d’aquesta discontinuïtat són de caràcter més profund i es troben generalitzats a tot l’àmbit considerat. En conjunt representen un aprofundiment brusc de la conca, en relació amb el segon màxim transgressiu del Triàsic.

La Serralada Costanera catalana

Reconstrucció dels ambients deposicionals de les calcàries i/o dolomies, i margues amb Daonella de Rasquera —Muschelkalk superior—. Aquesta unitat és un bon exemple de seqüència de somerització.

Román Montull, original de Francesc Calvet.

A la Serralada Costanera catalana, la sèrie del Muschelkalk superior comença amb una àmplia varietat litològica: calcàries micrítiques, calcarenites, bretxes (Calcàries i dolomies de Rojals), que poden ésser parcialment o totalment dolomititzades. El seu gruix varia entre 6 i 17 m i es desenvolupen d’un cap a l’altre de la Serralada Costanera catalana. Les principals fàcies presents són calcàries micrítiques grises i/o dolmicrites amb laminació mil·limètrica paral·lela o crenulada, amb presència d’estructures de dessecació i motlles d’evaporites; calcarenites oolítiques i/o bioclàstiques, parcialment o totalment dolomititzades, amb laminació paral·lela, "ripples" de corrent i d’onades i estratificació encreuada; calcarenites, en general dolomititzades, en cossos generalment lenticulars, de 20 cm a 1 o 2 m de gruix i de poques desenes de metres d’amplada, amb la base erosiva i amb estratificació encreuada. També al llarg de tota la serralada, sobre la unitat descrita, s’hi desenvolupa un conjunt de calcàries biotorbades i de dolomies (Calcàries biotorbades i dolomies de Benifallet). La seva potència oscil·la entre 20 i 50 m i les principals fàcies que constitueixen aquesta unitat són: calcàries micrítiques d’aspecte nodulós, parcialment o totalment dolomititzades; calcàries micrítiques massisses, en general dolomititzades; i gresos calcaris de bioclastos i/o oòlits amb estructures de corrent. Les fàcies d’aquesta unitat constitueixen seqüències de somerització a la part inferior de la sèrie i seqüències que acaben amb barres oolítiques a la part superior de la unitat.

La conca del Gaià, la serra de Miramar i les muntanyes de Prades

Sobre les calcàries i dolomies de Benifallet es troben diverses unitats litològiques que, en part, es correlacionen lateralment. A la conca del Gaià i a la serra de Miramar, s’hi desenvolupen doms estromatolítics mètrics (Estromatòlits de Querol). Aquesta unitat és constituïda, doncs, bàsicament per doms estromatolítics, amb laminació mil·limètrica, d’1 a 8 m de radi i de 0,2 a 1 m d’alçada. També s’hi troben fangs calcaris dolomititzats, bretxes amb molts motlles d’evaporites i gresos de gasteròpodes dolomititzats amb estructures tractives.

Els Esculls de la Riba i les seves relacions geomètriques amb les unitats litològiques que els envolten. Observeu la disposició de les capes que omplen les depressions intersculloses (pedra d’Alcover). A la base de la pedra d’Alcover, i separant-ne les dues unitats, nivells amb abundants motlles d’evaporites.

Maber, original de Francesc Calvet.

Quant al sector septentrional de les muntanyes de Prades, sobre la unitat de Benifallet, hi ha una unitat constituïda per fàcies bioconstruïdes (Esculls de la Riba). Aquests esculls atenyen el seu màxim desenvolupament en el sector comprès entre Alcover, Mont-ral, Farena i la Riba. La seva geometria és clarament positiva. Poden aconseguir de 30 a 40 m d’alçada i alguns centenars de metres de longitud. Els esculls, en general molt dolomititzats, són constituïts per una àmplia varietat d’organismes constructors i aglutinadors (estromatopòrids, algues, briozous, esponges, etc.). Sobre els esculls es desenvolupa una superfície de ferruginització, que en aquest sector limita la segona seqüència triàsica.

El Priorat i el Baix Ebre

Al Priorat i al Baix Ebre, sobre la unitat de Benifallet, es troba un conjunt de calcàries i/o dolomies i margues (Calcàries i/o dolomies i margues amb «Daonella» de Rasquera). La seva potència varia entre 15 i 38 m. El límit inferior ve assenyalat per un nivell de ferruginització i el superior per un fons endurit ("hard ground") i un nivell d’acumulació d’ammonits. Aquesta discontinuïtat marca, en aquesta àrea, el límit superior de la seqüència. Les principals fàcies presents en aquesta unitat són: lutites carbonàtiques de color ocre; alternança centimètrica de lutites i calcàries micrítiques, parcialment o totalment dolomititzades amb Daonella; calcàries micrítiques i calcàries gresoses i/o dolsparites. Totes aquestes fàcies s’ordenen verticalment segons l’ordre en què han estat enumerades, en seqüències de 2-3 m a 10-15 m de gruix. La presència de Daonella lommeli permet atribuir aquests nivells al Ladinià superior. A més, hi han estat trobats diversos ammonits i conodonts.

El País Valencià

En els afloraments ibèrics del País Valencià han estat descrits dos trams en el Muschelkalk superior. La discontinuïtat que limita la segona seqüència triàsica és situada a l’interior del tram inferior. El tram inferior té una potència que varia entre 50 i 70 m i el superior entre 25 i 50 m.

A la serra d’Espadà la part baixa del tram inferior és constituïda per dolmicrites amb laminació mil•limètrica paral·lela, "ripples" i motlles d’evaporites, i per dolmicrites biotorbades. El límit superior d’aquesta part del tram inferior ve assenyalat per una important ruptura sedimentària representada per un nivell centimètric d’argiles negres i un nivell decimètric d’acumulació de fauna (nautiloides). Aquesta discontinuïtat es pot correlacionar, probablement, amb la formada per acumulació d’ammonits sobre la unitat de Rasquera al Baix Ebre, i així representaria el límit superior de la seqüència en aquesta part septentrional del País Valencià.

A la zona central del País Valencià, com per exemple a Bugarra, la part baixa del subtram inferior és constituït per seqüències cícliques de dolomies taulajades (6-7 cm de gruix), amb "ripples" de corrent. En aquests nivells de dolomies taulajades hi ha estat recollit Daonella lommeli. Són, possiblement, correlacionables amb les calcàries i/o dolomies i margues amb Daonella de Rasquera que afloren al Baix Ebre, i com aquestes pertanyerien al Ladinià superior.

La seqüència deposicional de la part alta del Muschelkalk superior i del Keuper inferior

La seqüència deposicional de la part alta del Muschelkalk superior comença amb els materials clarament marins de la part alta del Muschelkalk superior, els quals representen el segon màxim transgressiu del Triàsic. Indiquen tanmateix una progressiva somerització, i hi ha un trànsit gradual a les fàcies detritoevaporítiques del Keuper inferior. Aquesta seqüència representa, doncs, un episodi regressiu i el seu límit superior és representat pels episodis vulcanoclàstics del Baix Ebre i pels anomenats gresos de Manuel, al País Valencià. Aquest límit representa una variació brusca en el sentit de la regressió i els materials més inferiors de la quarta seqüència triàsica corresponen al màxim regressiu del Carnià. La tercera seqüència del Triàsic comença al Ladinià superior i s’acaba al Carnià.

L’inici de la tercera seqüència triàsica al marge oriental d’Ibèria marca un màxim transgressiu a causa d’un ascens relatiu del nivell del mar ràpid, que es tradueix, a les zones més marines (Baix Ebre, per exemple), en la formació de fons endurits i acumulacions de faunes, i en les zones que fins i tot eren emergides (part septentrional de les muntanyes de Prades), en la invasió d’aquestes per aigües marines força profundes. A causa de la paleogeografía diversa en el moment de la transgressió, hi ha, al començament d’aquesta seqüència, una notable varietat d’ambients. Així, els esculls, prèviament carstificats i dolomititzats durant una etapa d’emersió de la part septentrional de les muntanyes de Prades, queden recoberts expansivament per les dolomies taulajades d’Alcover que representen fàcies dipositades en una sèrie de cubetes de fons anòxics i aigües relativament profundes i tranquil·les, delimitades per les bioconstruccions esmentades. Al Baix Ebre, damunt dels nivells d’acumulació de fauna que marquen la base de les calcàries, dolomies i margues de Tivissa, s’hi diposita un conjunt de materials que mostren el rebliment progressiu d’una conca. Els dipòsits més profunds, a la base, són representats per lutites; els dipòsits intermedis, per una alternança de lutites i calcàries emmarcada entre el nivell de base de les onades i el nivell de tempestat de les onades. Els nivells superiors de la unitat de Tivissa, formats per calcàries de diversos tipus, representen els dipòsits de l’etapa final de somerització. Al N del País Valencià, els dipòsits presents tenen una significació semblant als del Baix Ebre, i a la zona central (voltants de Bugarra, per exemple), les dolomies corresponen a una rampa carbonàtica en un context relativament distal. Les condicions de dipòsit semblen uniformitzar-se altre cop al sostre del Muschelkalk superior, ja que tant la unitat de Capafonts, a la Serralada Costanera catalana, com el tram superior als afloraments ibèrics del País Valencià es desenvolupen a tota la regió considerada amb fàcies semblants. Han estat interpretades com a dipòsits d’inter a supramareals, formats durant una fase regressiva que culminarà amb la deposició de les fàcies keuper, a les quals passen gradualment.

Tant els guixos de Miravet del Keuper de la Serralada Costanera catalana com les argiles i guixos de Xarafull del País Valencià s’interpreten com a dipòsits en un context clarament evaporític, freqüentment sota una làmina d’aigua, i representen una seqüència evaporítica regressiva que marcaria l’etapa final del cicle marí del Muschelkalk superior. En el domini estudiat no hi ha cap discontinuïtat neta entre el Keuper inferior regressiu i el superior transgressiu. Les roques volcàniques del Baix Ebre i els gresos de Manuel del País Valencià es localitzarien a la base del Keuper superior i, representant el màxim regressiu, marquen l’inici de la transgressió que culminarà amb els carbonats de la formació d’Imón, al Norià.

La part alta del Muschelkalk superior

Els materials de la part alta del Muschelkalk superior, que corresponen a l’inici de la tercera seqüencia deposicional del Triàsic, representen una sobtada profundització de la conca a l’àrea considerada. Com ja hem dit, a causa de la variada paleogeografía, els dipòsits que hi són representats no són els mateixos a tots els sectors.

Les muntanyes de Prades

Al sector septentrional de les muntanyes de Prades, sobre la superfície de ferruginització desenvolupada damunt dels esculls de la Riba, es troba un conjunt de dolmicrites de color ocre groguenc, taulajades, en capes de 4 a 10 cm de gruix (Dolomies taulajades d’Alcover). És la denominada popularment pedra d’Alcover. Omple les depressions interesculloses i la seva potència és, per tant, variable. No existeix al sostre dels esculls i assoleix els 30-40 m a les zones interesculloses. Cap al sostre, i lateralment cap al S, passa progressivament a les fàcies de la unitat de Tivissa. Les dolomies taulajades d’Alcover han subministrat una fauna molt rica de peixos, cefalòpodes, rèptils, decàpodes nedadors, celenteris, etc.

Del Priorat al Baix Ebre

Al Priorat i al Baix Ebre, sobre el nivell de condensació que es troba al sostre de la unitat de Rasquera, segueix una unitat que també presenta una àmplia varietat litològica i seqüencial (Calcàries i/o dolomies i margues amb ammonits de Tivissa). A la part baixa de la unitat hi ha, en nombrosos indrets, una alternança de lutites i calcàries, equivalent lateral de les dolomies taulajades d’Alcover, que només es troben a la banda septentrional de les muntanyes de Prades. La potència de la unitat de Tivissa oscil·la entre els 30 i els 60 m. És constituïda per: lutites de color ocre gris, en paquets d’1 a 5 m, alternança de capes centimètriques (d’1 a 8 cm) de lutites ocres i de calcàries grises amb fauna en capes de 2 a 10 cm, i calcàries micrítiques, parcialment o totalment dolomititzades en estrats de gruix mètric. Aquestes associacions s’ordenen verticalment en l’ordre en què han estat descrites.

La serra d’Espadà i la regió central del País Valencià

A la serra d’Espadà, per sobre del nivell d’acumulació de fauna, hi ha un paquet potent (quasi 50 m) de calcàries parcialment o totalment dolomititzades, amb estratificació ondulada, mentre que, a la regió central del País Valencià, es troba un conjunt de seqüències cícliques de dolomies estratificades en capes de 15 a 90 cm, amb restes d’equinoderms, algues, etc.

Les fàcies de transició

Damunt de tot aquest conjunt de fàcies descrites s’estén un conjunt format per una àmplia varietat litològica que, com veurem, representen els dipòsits de transició entre les fàcies marines del Muschelkalk superior i les lutitoevaporítiques del Keuper: Dolomies margoses, margues i bretxes de Capafonts, a la Serralada Costanera catalana, i Tram superior, als afloraments ibèrics del País Valencià. A la Serralada Costanera catalana el contacte entre aquests materials i els de la unitat de Tivissa és brusc i sobtat, i a les muntanyes de Prades fins i tot s’ha posat de manifest un nivell de ferruginització. El contacte entre la unitat de Capafonts i les fàcies del Keuper es realitza de manera gradual; la potència d’aquesta formació oscil·la entre 30 i 60 m. Les principals fàcies d’aquesta unitat són: lutites groguenques o blavoses, en paquets de 50 cm a 10 m; dolomies margoses o molt margoses, de color ocre, d’aspecte taulajat, amb laminació horitzontal, motlles d’evaporites i "ripples" d’oscil·lació; calcàries micrítiques amb laminació mil·limètrica paral·lela o lleugerament ondulada, amb doms des de centimètrics a decimètrics; i bretxes amb motlles d’evaporites. L’equivalent d’aquestes formacions al País Valencià és l’ara esmentat Tram superior, que equival també a les capes de Royuela descrites més cap al NW, a la serra d’Albarrassí. La potència d’aquest tram varia entre 25 i 50 m i a l’àrea de Bugarra, al sector central del País Valencià, les principals fàcies presents són: dolomies amb estructures de corrent, dolomies amb bioclastos, margues, dolomies amb laminacions estromatolítiques, i dolomies micrítiques amb estructures de dessecació i motlles d’evaporites. Aquest conjunt de fàcies s’ordena en cicles seguint l’ordre en què han estat enumerades. La fauna de bivalves que contenen ha estat acuradament estudiada, en particular a les localitats de Xelva, la Losilla, Libros i Henarejos, i ha permès d’atribuir aquests nivells al Ladinià.

El Keuper inferior

El Keuper és el tercer tram detritoargilós guixós del Triàsic i representa un episodi regressiu-transgressiu, que mostra una discontinuïtat en el màxim regressiu, on se situa el límit superior de la tercera seqüència triàsica. A la Serralada Costanera catalana té una potència compresa entre 50 i 200 m i, en els afloraments ibèrics del País Valencià, varia entre 200 i 450 m. El límit inferior del Keuper amb el Muschelkalk superior és gradual, igual que el superior amb les carnioles i dolomies de la part inferior de la formació d’Imón. En el Keuper de la Serralada Costanera catalana s’hi han distingit tres unitats litològiques i al País Valencià, cinc. Només la unitat inferior, tant de la Serralada Costanera catalana, com del País Valencià, formen part de la seqüència regressiva, és a dir de la tercera seqüència triàsica.

En materials d’aquesta unitat inferior del Keuper, a Corbera de Llobregat, hi ha estat recollida una palinoflora que ha permès atribuir-los al Carnià.

La Serralada Costanera catalana

A la Serralada Costanera catalana, la unitat inferior del Keuper és constituïda bàsicament per guixos laminats de color gris i per lutites grises (Guixos de Miravet). Les fàcies evaporítiques són dominants al S de la serralada (Miravet, Rasquera i Benifallet) mentre que, cap al N, els nivells de lutites grises són més importants. En alguns indrets, com a Gallicant, a les muntanyes de Prades, solament es presenten lutites grises amb intercalacions de dolomies finament laminades.

Columnes estratigràfiques del Keuper a la Serralada Costanera catalana.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Josep M. Salvany.

La potència dels guixos de Miravet varia entre pocs metres i 70 o 90 m; només excepcionalment ateny el centenar de metres. Els guixos, que han estat explotats en pedreres a l’aire lliure (Rasquera, Benifallet, etc.), es presenten en estrats de 30-40 cm a 1-2 m de gruix i són de color gris i, localment, gris blau, gris clar i blanquinós. La textura dominant del guix és laminada, amb làmines d’1 a 2 cm de gruix que alternen amb capetes carbonàtiques. En menor proporció es presenten textures noduloses. Les lutites, de color gris, es presenten en paquets de pocs centímetres a 2-3 m o fins i tot més. Localment aquesta unitat presenta intercalacions de carnioles, dolomies taulajades i dolomies finament laminades.

Els afloraments ibèrics del País Valencià

Als afloraments ibèrics del País Valencià, la unitat inferior del Keuper, pertanyent a la tercera seqüència triàsica (Argiles i guixos de Xarafull) és formada dominantment per una alternança d’argiles i guixos. Les argiles, en general de color groguenc a la superfície, passen a color blau, gris o negre a una certa profunditat. Es presenten sovint en bancs de 10 m. Els guixos, interstratificats entre les argiles, formen bancs de fins a 2 m de gruix, de textura laminada, amb làmines centimètriques. D’altres litologies d’aquesta formació, menys importants, són bancs prims de dolomia, nivells de ferruginització, gresos i roques volcàniques basàltiques (ofites).

La seqüència deposicional del Keuper superior i de la formació d’Imón

Correlació entre les unitats litològiques del Keuper de la Serralada Costanera catalana i de la Serralada Ibèrica al País Valencià.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Federico Ortí i Josep M. Salvany.

Aquesta seqüència comença amb els dipòsits del Keuper superior, els equivalents litològics dels quals són clarament expansius a la península Ibèrica i a tota l’Europa occidental. Representen dipòsits de salines ("sabkhas") costaneres i de planes lutítiques ("mud flats") distals, de transició als carbonats de la formació d’Imón, dipòsits en els quals culmina la tercera transgressió triàsica. El límit superior de la formació d’Imón és un contacte erosiu, sobre el qual reposen les bretxes basals del Lias. Aquesta és una seqüència transgressiva que comprèn part del Carnià i el Norià.

Els gresos de Manuel, d’origen fluvial, al País Valencià, i els materials vulcanoclàstics del Baix Ebre, terrenys més inferiors d’aquesta seqüència, representen el màxim regressiu del Carnià. Les argiles vermelles i els guixos nodulars que s’hi sobreposen s’interpreten com a dipòsits d’un ambient de "sabkha" en un context d’aigües hipersalines i un clima de semiàrid a àrid, semblant a l’actual del golf Pèrsic. Les unitats grises i grisoverdoses del sostre de les fàcies keuper representen, dins del context transgressiu d’aquesta seqüència, el trànsit als materials de la part baixa de la formació d’Imón, que s’interpreten com a dipòsits de "sabkha" i de plana de marea amb aigües relativament hipersalines. Els materials de la part superior de la formació d’Imón s’atribueixen a sediments de plana de marea i de plataforma carbonàtica.

Aquesta tendència transgressiva, ben manifesta en aquesta quarta seqüència triàsica és truncada per una important davallada relativa del nivell del mar, fet que comportà l’erosió parcial, en particular a les zones més marginals (Baix Aragó), de la sèrie triàsica. Aquesta important discontinuïtat assenyala el límit entre el cicle triàsic i el cicle juràssic que, a la vora oriental d’Ibèria, cal situar, aproximadament, entre 219 i 206 milions d’anys, límit superior del Norià i inferior del Sinemurià respectivament.

El Keuper superior

La part superior del Keuper, que pertany a la quarta seqüència triàsica, a la vora oriental d’Ibèria, es pot dividir en dos grans trams que es diferencien bé pel color de les argiles que contenen. A l’inferior dominen els tons rogencs i al superior els grisos verdosos.

La Serralada Costanera catalana

El tram inferior ha estat anomenat Argiles i guixos del Molar a la Serralada Costanera catalana. És constituït bàsicament per lutites vermelles i guixos nodulosos. També hi ha carnioles, sobretot allà on els guixos són minoritaris. La importància relativa d’una o altra fàcies és molt variable localment, fins i tot en àrees molt reduïdes. Cal destacar la presència de materials volcànics —volcanoclàstics i ofites— a la base d’aquesta unitat (Baix Ebre). La potència d’aquesta unitat varia entre pocs metres i una trentena de metres. Les argiles vermelles donen l’aspecte rogenc a aquesta unitat. La textura dominant dels guixos és la nodulosa, amb nòduls aïllats o agrumollats, de color blanc o rosat, però tenyits externament per les argiles vermelles que els contenen. El guix nodulós es presenta en paquets de 50 cm a 2 o 3 m de gruix. Minoritàriament també hi ha nivells de guixos laminats.

El tram superior del Keuper, de color gris verdós, ha estat anomenat, a la Serralada Costanera catalana, Argiles i carbonats de Gallicant. És constituït, bàsicament, per lutites grisoverdoses i verdoses. La seva potència varia de pocs metres als 60-70 m que assoleix a Gallicant, a les muntanyes de Prades. Les lutites són els materials dominants. A la part inferior de la formació presenten una alternança de colors —verd grisós i vermell— mentre que a la part superior domina àmpliament el color verdós. A més de les lutites, hi són presents nivells de 30 cm a 1 m de guixos nodulosos i nivells de carnioles, sobretot en el trànsit a la formació d’Imón.

El País Valencià

En els afloraments ibèrics del País Valencià s’han distingit tres unitats litològiques en el tram rogenc inferior. La inferior és constituïda fonamentalment per gresos (Gresos de Manuel). Aquesta formació presenta, a la base, un conjunt versicolor format per nivells prims detrítics, calcareomargosos i llimolítics. La part superior de la formació, de color rogenc, és constituïda per gresos amb estratificació encreuada que alternen amb argiles. La potència d’aquesta formació és molt variable, des de pocs metres fins a quasi 200 m. Damunt dels gresos de Manuel segueix una formació d’argiles de color vermell fosc (Argiles de Cofrents). Aquesta formació, molt uniforme a tot el País Valencià, és fàcil de reconèixer al camp, tant pel seu color com per la morfologia d’aixaragallaments ("bad lands") que presenta. Localment conté algun nivell calcari o de guix. la seva potència varia entre uns 20 i uns 70 m. Sobre aquesta formació segueix un conjunt argiloguixenc (Argiles gipsíferes de Quesa). Té un aspecte caòtic i el seu color dominant és el roig. Els nivells de guix presenten principalment textura nodulosa i massissa. La potència d’aquesta formació varia entre 20 i 150 m.

El tram superior gris verdós —correlacionable amb les argiles i carbonats de Gallicant de la Serralada Costanera catalana— és constituït per bancs de guix de potència variable, els quals, localment, presenten intercalacions primes d’argiles i dolomies. Aquesta formació rep el nom de Guixos d’Aiora. El color dominant del guix és el blanc, encara que també se’n presenta de rosa i de negre. El guix presenta textura laminada, massissa, nodular, etc. A l’àrea d’Aiora aquesta formació fa un gruix d’uns 60 m.

La formació d’Imón

La unitat triàsica més superior és la formació d’Imón, que fou definida a la branca castellana de la Serralada Ibèrica. El límit inferior d’aquesta formació és un pas gradual i ràpid des de les fàcies lutitoevaporítiques del Keuper. El límit superior és una ruptura sedimentària important. És recobert expansivament per les bretxes liàsiques que al baix Aragó arriben a reposar discordantment sobre el Buntsandstein. Aquesta és doncs una discontinuïtat important que trunca els materials triàsics. Això fa que no a tot arreu la formació d’Imón sigui completa. Allà on n’és, a la part meridional de la Serralada Costanera catalana i la part septentrional del País Valencià, la formació d’Imón té una potència que oscil·la al voltant dels 70 m. La part inferior d’aquesta formació —els primers 12 o 15 m— és constituïda per carnioles margoses verdoses, bretxes dolomítiques rosades, dolomies margoses taulajades amb motlles d’evaporites, i nivells prims de lutites ocres. La part superior consta, a grans trets, d’una alternança de dolmicrites taulajades i calcarenites oolítiques, petrològicament dolsparites, amb abundant estratificació encreuada de petita i mitjana escala. Una altra fàcies present és la de dolmicrites amb laminació mil·limètrica i motlles d’evaporites i, localment, amb estructures de dessecació.

Els dipòsits volcànics

A la part meridional de la Serralada Costanera catalana, a les serres de Cavalls-Pàndols, Vandellòs-Tivissa, Cardó i ports de Beseit, es troben dipòsits volcànics notables associats als materials triàsics. N’hi ha tres grups: l’un, format per laves i dipòsits piroclàstics, amb algun dic associat, clarament interstratificats en els terrenys del Muschelkalk mitjà i del Keuper, majoritàriament en els d’aquest darrer; el segon grup, principalment dipòsits piroclàstics, amb alguna colada de lava associada, presumiblement quaternaris, emplaçats sobre materials triàsics; i per últim, dicscapa ("sills") i dics basàltics amb textura intergranular, que encaixen sempre en terrenys triàsics (Muschelkalk mitjà i Keuper), encara que l’edat del seu emplaçament és indeterminada.

D’entre els del primer grup, això és, els d’edat triàsica comprovada, podem distingir les laves i els dics i "sills", i els dipòsits piroclàstics. Les colades i els dics i "sills" corresponen quasi exclusivament a basalts olivínics amb diferències texturals entre les laves i els dics i "sills". Les colades presenten una textura porfírica microlítica, localment amigdaloide, amb fenocristalls d’olivina, clinopiroxè (augita) i algun de plagiòclasi, sobre una matriu constituïda majoritàriament per micròlits de plagiòclasi, entre els quals s’observen nombrosos minerals opacs. Moltes d’aquestes roques han sofert transformacions hidrotermals i diagenètiques: la ferruginització, a vegades acompanyada de carbonatització, és una de les més generalitzades.

Entre els dipòsits piroclàstics, cal distingir els dipòsits de caiguda ("air-fall") i els derivats d’onades piroclàstiques ("base-surge"). Els primers, en general, corresponen a bretxes ben compactades, constituïdes per piroclastos basàltics juvenils (lapil·li, bombes, escòries, etc), fragments lítics derivats de les roques encaixants i, ocasionalment, roques cristal·lines del sòcol. La matriu és formada per material argilós provinent de la transformació hidrotermal i diagenètica dels fragments basàltics.

Els dipòsits atribuïts a onades piroclàstiques presenten importants variacions laterals. Hi ha capes massisses, els clastos de les quals són de dimensions centimètriques i corresponen a basalts vesiculars i a fragments de les roques sedimentàries encaixants. Aquests nivells amb prou feines presenten estructuració interna, a diferència del que succeeix amb les capes primes, que presenten la mateixa composició que les anteriors. Les capes primes presenten laminació encreuada de baix angle, petits "ripples", estructures d’escapament de gasos, laminació convolucionada, esquerdes de dessecació, etc. Hom no descarta que alguns d’aquests dipòsits corresponguin a dipòsits de caiguda remobilitzats per l’aigua. Les transformacions diagenètiques i hidrotermals dels dipòsits piroclàstics no són tan intenses com a les colades.

Un aflorament de materials piroclàstics especialment rellevant és el de la carretera de Tortosa a Móra la Nova entre Benifallet i Rasquera (concretament situat al km 31,1). Allí, sobre els dipòsits lutitoevaporítics del Muschelkalk mitjà, s’observen uns dipòsits de color marró fosc, bretxoides, situats dessota el potent paquet de carbonats del Muschelkalk superior, i que tallen les lutites roges i les calcàries del sostre del Muschelkalk mitjà. Es tracta de bretxes volcàniques heteromètriques, ben compactades, amb una matriu argilosa parcialment carbonatada. Els clastos són majoritàriament lapil·li i bombes basàltics; també s’hi troben alguns fragments de les calcàries encaixants. Corresponen al rebliment d’un embut (cràter inicial) format en les primeres fases eruptives d’un volcà. El con volcànic hauria estat destruït abans de la deposició dels carbonats del Muschelkalk superior. Aquest aflorament prova l’existència d’un vulcanisme anterior al Muschelkalk superior.