Els estudis micològics i liquenològics

Els orígens i el desenvolupament de la micologia i la liquenologia

Els primers grans reformadors de la botànica atorgaren a les criptògames una importància només marginal. En la sistemàtica creada per Carl von Linné (Råshult 1707 - Uppsala 1778) en «Species plantarum» (1753), el conjunt de les criptògames era inclòs en una sola de les 24 classes de què constava, anomenada Cryptogamia (és a dir, d’òrgans reproductors invisibles). La majoria dels fongs eren inclosos al gènere Agaricus, i els pocs líquens coneguts eren considerats espècies del gènere Lichen. Però, posteriorment, les especialitats de la micologia i de la liquenologia anaren acumulant coneixements i prenent cos com a ciències independents. Cal citar, però, el cas d’Elias Magnus Fries (1794-1878), que les conreà totes dues.

Entre els pares de la micologia podem citar J. C. Schaeffer (1718-1790), P. Bulliard (1752-1793) i Ch. H. Persoon (1761-1836), que el 1801 publicà la seva «Synopsis methodica fungorum». J. Hedwig descobrí els ascs (1788) i, molt més tard, J. H. Leveillé (1837), els basidis. Fries (1794-1878) establí les bases de la taxonomia micològica moderna en «Systema mycologicum (1821)» i en «Epicrisis systematis mycologici» (1836-1838). P. A. Saccardo (1845-1920) reuní el saber taxonòmic del seu temps en l’obra «Sylloge fungorum» (1882-1925). E. Boudier (1828-1920) estudià els ascomicets i publicà els bells «Icones Mycologicae» (1904-1909). La recerca micològica no ha deixat d’incrementar-se amb nous taxònoms i amb micòlegs procedents del camp de la fitopatologia, la microbiologia, la medicina, la genètica, etc. Actualment els micòlegs publiquen centenars de treballs científics l’any, a més d’una allau d’obres de divulgació.

La liquenologia parteix sobretot de l’obra dels suecs Erik Acharius (1757-1819), «Synopsis methodica lichenum» (1814), i Elias Magnus Fries «Lichenographia Europaea reformata» (1831). Posteriorment, els italians G. de Notaris (1805-1877) i Abramo Massalongo (1824-1860) empraren per primer cop els caràcters microscòpics en la descripció de gèneres i espècies, i F. Nylander (1822-1899) hi afegí la utilització dels caràcters químics (reaccions acolorides) i descriví un gran nombre d’espècies de tot el món. En aquesta obra de descripció de la flora del món destaquen E. A. Vainio (1853-1929), E. Tuckerman (1817-1886), A. H. Magnusson (1885-1964), etc. És curiós que, fins força tardanament (1867, 1869) no fou demostrada la natura doble dels líquens, per obra de S. Schwendener (1829-1919). Malgrat l’acceptació progressiva d’aquest fet (però no sense una agra polèmica), i el coneixement cada cop més ampli de la fisiologia dels líquens com a organismes dobles, la liquenologia ha continuat, fins fa ben poc, com una ciència independent.

La micologia catalana

Fins ara (1990), una de les grans contradiccions de la cultura catalana ha estat el contrast entre la saviesa micològica popular i la recerca científica. En efecte, els catalans sempre han estat, un poble micòfil i micòfag, amb un bon coneixement popular sobre els fongs que es reflecteix en l’existència d’uns 400 noms populars (la meitat dels quals, amb un origen més o menys culte), aplicats a designar unes 280 espècies, sobretot d’agaricals i boletals, i també en una enorme activitat de recol·lecció i de consum i, fins i tot, en una gran tradició culinària. En canvi, en el camp de la recerca micològica, sobretot en la dedicada als macromicets, l’aportació de la nostra cultura ha estat força migrada. Hem tingut pocs micòlegs i, en general, cap d’ells no ha assolit gaire ressò internacional. És lògic, doncs, que el coneixement dels fongs del nostre país sigui encara molt incomplet. Malgrat tot, la feina feta per científics de dins i de fora dels Països Catalans no ha estat pas poca. Vegem-ne els punts més importants.

Els inicis

Els primers treballs especialitzats són deguts a un basc (un altre poble eminentment micòfil), Telesforo de Aranzadi (1860-1945) que, durant el seu pas per la Universitat de Barcelona publicà nou treballs (1903-1914), especialment dedicats a les agaricals. Però l’estudi dels micromicets fou aviat el més florent de l’època, sobretot per obra de Romualdo González Fragoso (1862-1928) que, en els seus treballs, inclou moltes dades sobre fongs paràsits trobats als Països Catalans. Entre el 1917 i el 1924, comptem set treballs d’aquest autor directament dedicats als nostres fongs. El seu mestratge estimulà l’obra d’Arturo Caballero Segarés (1877-1950) (cinc treballs, entre el 1918 i el 1941), Benito Fernández Riofrío (1896-1942) i Luis Unamuno. Els dos primers foren catedràtics de la Universitat de Barcelona, igual que Aranzadi. Pel que fa a les Illes, les dades micològiques de la flora (1879-1881) de Francesc Barceló resultaren molt ampliades després de l’exploració del francès L. Rolland (1841-1912), que passà l’hivern del 1903 a Sóller i explorà l’illa gran. Els resultats comprenen 313 espècies. La «Flora Balearica» (1921), d’Hermann Knoche (1870-1945) esmenta ja 353 espècies de fongs.

La micologia al Principat

Joaquim Codina i Pius Font i Quer

Portada del volum «Introducció a l’estudi dels macromicets de Catalunya», de Joaquim Codina i Vinyes i Pius Font i Quer. Publicat a la revista «Cavanillesia», l’any 1931, aquest important treball resumeix tot el que se sabia sobre els fongs superiors (ascomicets i basidiomicets) i incorpora la majoria dels descobriments florístics de Codina i de Font i Quer. És un veritable «prodromus», que posà les bases peral futur progrés que representà el Pla Quinquennal.

Institut Botànic / Jordi Vidal

Al Principat, ens trobem aviat amb una aportació inesperada i notable a l’estudi dels macromicets. Es tracta de Joaquim Codina i Vinyes (La Cellera de Ter 1868-1934), metge del seu poble natal, des d’on realitzà una important labor botànica que tingué més tard el suport i la col·laboració de Pius Font i Quer (Lleida 1888-Barcelona 1964), el qual l’inclinà progressivament vers la micologia. Codina ja havia publicat notes curtes (uns nou treballs, del 1914 al 1929), però fou en col·laboració amb Font i Quer que publicà (1931) la primera obra de síntesi, amb dades pròpies i bibliogràfiques, que podem considerar important en l’estudi dels bolets catalans: es tracta de la «Introducció a l’estudi dels macromicets de Catalunya». Amb aquesta obra, de referència obligada encara ara, el catàleg català pujà a 627 espècies de fongs. Codina havia establert relació amb micòlegs estrangers, alguns dels quals li dedicaren tàxons nous, com ara Amanita codinae (R. Maire) Singer i el gènere Codinaea Maire 1937 (hifomicets).

L’esforç de Font i Quer per a promoure la recerca micològica a Catalunya no es limità pas a la col·laboració amb Codina. Ell mateix publicà, entre el 1917 i el 1928, nou notes florístiques. El 1960, encara publicà un interessant treball sobre els noms populars dels fongs. Es preocupà d’estendre a tothom els coneixements micològics, organitzant, com a director de l’Institut Botànic de Barcelona, les Exposicions de Bolets que encara actualment se celebren arreu del nostre país amb tanta acceptació. S’ocupà també de dotar l’Institut Botànic d’un fons d’obres micològiques, que ara serien introbables. També promogué la dedicació d’alguns catalans a la micologia, com S. Llensa i D. Terradas. Però la seva iniciativa principal fou, en el marc d’un Pla Quinquennal Micològic, invitar una sèrie de micòlegs estrangers destacats a prospectar el nostre país. Ell mateix ho explica en l’opuscle publicat el 1937 «Resultats del pla quinquennal micològic a Catalunya, 1931-1935».

El Pla Quinquennal Micològic

Una de les excursions fetes a rel de la primera vinguda de René Maire a Catalunya (octubre del 1931) ha quedat recordada per aquesta imatge, que publica el llibret «Resultats del Pla Quinquennal Micològic a Catalunya». En un descans, a Sant Marçal (Montseny), veiem, d’esquerra a dreta, Angeleta Ferrer, Pius Font i Quer, René Maire, Joaquim Codina, Josep Cuatrecasas i Benito Fernández Riofrío (aquest, catedràtic de botànica a la Facultat de Ciències, en aquell moment).

Pius Font i Quer

Arthur A. Pearson (1874-1954), president de la British Mycological Society, vingué l’any 1930 i, com a resultat d’una breu exploració, incorporà 35 espècies en el catàleg de la nostra flora. L’any 1931 vingué un micòleg de gran fama, René Maire (1878-1949), professor a la universitat d’Alger i bon coneixedor de la flora africana. En un treball fonamental publicat el 1933, afegí 257 espècies a la flora catalana. L’any següent arribà el que havia de ser un gran micòleg, Roger Heim (1900-1979); l’acompanyava Georges Malençon, encara aprenent, que tanta importància tindria després per a nosaltres. La seva exploració significà 175 noves espècies per a la nostra flora (1984). L’any següent, una nova vinguda de Maire afegí 168 espècies a les ja conegudes. Les exploracions havien estat organitzades per Font i Quer, sovint amb la col·laboració de Codina. Es dirigiren principalment vers la Catalunya humida, incloent-hi les muntanyes de Prades.

Portada de l’opuscle «Resultats del Pla Quinquennal micològic a Catalunya, 1931-35», publicat el 1937. El Pla Quinquennal micològic es basà en la invitació, per a treballar a Catalunya, dels micòlegs Pearson, Maire Heim. Permeté d’afegir 635 espècies a l’inventari del nostre patrimoni natural micològic i conèixer molt millor la distribució i l’ecologia dels fongs catalans. Font i Quer es preocupà de difondre’n l’activitat i els principals resultats en aquest interessant opuscle.

Jordi Vidal

El prestigi i les dots d’organització de Font i Quer feren possible que la primera sessió general de la Société Mycologique de France a l’estranger se celebrés a Barcelona (del 19 al 27 d’octubre de 1935). Molts micòlegs francesos vingueren llavors a explorar Catalunya, (Maublanc en publicà els resultats). Font i Quer aconseguí també d’assegurar-se la col·laboració del llavors jove Rolf Singer (n. 1906), que treballà amb ell a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. Singer s’interessà sobretot pels Pirineus, on la flora de muntanya era poc coneguda. Encara va trobar 175 espècies no citades prèviament a Catalunya i va inaugurar els estudis de taxonomia a casa nostra amb la revisió dels gèneres Melanoleuca i Russula. Singer menà després una existència viatgera, que li permeté d’adquirir una gran experiència, singularment en flora austral, i de convertir-se en un dels micòlegs més prestigiosos del món. Encara l’any 1979 fou invitat per l’Institut Botànic, i prospectà una petita part de Catalunya.

A la fi del Pla Micològic, la nostra flora fúngica coneguda augmentava fins a 1458 espècies, 831 de les quals havien estat trobades per primera vegada, com a resultat del Pla. La guerra civil de 1936-39 i la detenció de Font i Quer, que fou separat de la Universitat i de la direcció de l’Institut Botànic, representaren la paralització d’aquesta activitat. De fet, no quedà pràcticament ningú per a continuar la recerca, i tornà a restar només el poble l’interessat en el món dels bolets. La recerca criptogàmica anà desapareixent a poc a poc de l’Institut Botànic, que es convertí virtualment en un centre de recerca sobre flora vascular.

La postguerra

La sèrie «Champignons de la Péninsule Ibérique», resultat de l’exploració micològica als Països Catalans per Malençon i Bertault, invitats per l’Institut Botànic i el Departament de Botànica de la Facultat de Biologia de Barcelona, és essencial per al coneixement dels fongs mediterranis. La fotografia mostra la portada del primer dels cinc volums de què consta la sèrie.

Jordi Vidal

Fou, en canvi, a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona on es mantingué una certa activitat, a càrrec del catedràtic nouvingut, Taurino Mariano Losa España (Moradillo de Roa, Castella 1893 - Barcelona 1966) i del seu fill, José María Losa Quintana, que s’interessaren per les agaricals i els micromicets. L’any 1961, l’Institut Botànic de Barcelona, dirigit per Antoni de Bolòs (Olot 1889 - Barcelona 1975), reprengué la línia de Font i Quer i invità un micòleg francès, André Bertaux (1900-1965), que estengué la prospecció micològica cap al País Valencià. Aquest primer pas fou continuat a Barcelona per l’Institut Botànic i el Departament de Botànica de la Facultat de Biologia, dirigits per Oriol de Bolòs, que el 1969 invitaren els micòlegs francesos Georges Malençon (1898-1984) i Raymond Bertault (1906-1986), ben coneguts pels seus treballs sobre fongs del nord d’África. En companyia d’Oriol de Bolòs, Creu Casas i Xavier Llimona, exploren el País Valencià central (territori diànic, principalment). El mateix any, torna a celebrar-se l’Exposició de Fongs organitzada per l’Institut Botànic, que s’anirà fent gairebé cada any fins a l’actualitat, amb la col·laboració científica d’A. Marchand, i dels micòlegs del Departament de Botànica i de la Societat Catalana de Micologia, després.

Portada d’una de les carpetes de la sèrie «Bolets de Catalunya», que edita la Societat Catalana de Micologia. Cada carpeta conté 50 fitxes, cadascuna corresponent a una espècie, i duu una fotografia en color a l’anvers, i la descripció i les indicacions de comestibilitat i ecologia al revers. Hom en publica una de nova cada any. Les 500 espècies que comprèn actualment (1991) representen un atles de gairebé totes les espècies freqüents a Catalunya, i moltes de rares, crítiques o meridionals, escassament representades en l’iconografia micològica existent. La seva difusió ha estat molt gran, com ho testimonia aquesta cinquena edició del primer fascicle, publicada el 1987.

Jordi Vidal

Les vingudes de Malençon es repetiren els anys 1970 (exploració de Mallorca i Menorca), 1973 (comarques interiors de Catalunya i Serreta Negra de Fraga, en col·laboració amb Bertault), 1977 (l’Espluga de Francolí i el Montseny), 1978 (Múrcia i el sud d’Alacant, en col·laboració amb Llimona). Bertault, sense Malençon, l’any 1974, visità els ports de Beseit, el Montnegre i la serra de Collserola. El pas de Malençon provoca un reviscolament de l’interès per la micologia als departaments de botànica de les dues universitats de Barcelona. Com a conseqüència, hom comença a aplegar dades florístiques i bibliografia. E. Gràcia i J. Girbal comencen a especialitzar-se en micologia. El primer estudia els mixomicets, sobre els quals sabíem ben poc. El segon dirigeix l’atenció vers els fongs paràsits. Actualment, en aquests departaments, són més de vuit els investigadors especialitzats en diferents grups de fongs, entre els quals podem esmentar D. Sierra (ascomicets), M. P. Martín (gasteromicets i higroforades) i S. Santamaria (laboulbeniomicètides), autors de tres llibres monogràfics (1987, 1988, 1989, respectivament), i també S. Sanclemente (afil·loforats i tricolomatàcies), I. Llorens (heterobasidiomicets), J. Llistosella (russulàcies) i M. Aguasca (cortinariàcies). Les dades florístiques, ecològiques i taxonòmiques van pal·liant a poc a poc les llacunes preexistents.

Un exponent de la puixança internacional de la micologia mèdica al nostre país fou el «X Congress of the International Society for Human and Animal Mycology», celebrat a Barcelona el 1988, al qual correspon aquest llibre de «proceedings» que recull els treballs que s’hi van presentar.

Jordi Vidal

L’any 1972 es funda a Barcelona la Societat Catalana de Micologia, que intervé en l’organització de cursets i exposicions, publica un «Butlletí» (14 números publicats el 1990) amb treballs de recerca i unes col·leccions de làmines de color («Bolets de Catalunya», 450 espècies publicades el 1990) i de «Fitxes Tècniques» amb descripcions detallades d’espècies (216 fitxes publicades el 1990); tot i l’esperit bàsic de divulgació, aquestes publicacions contenen moltes dades originals de flora, corologia i ecologia. Hi destaquen les aportacions de tres micòlegs «amateurs»: A. Rocabruna, M. Tabarés i A. Mayoral. Cal citar també R. Menal (1917-1985), que publicà un llibre de divulgació i tingué un gran impacte perquè va estimular l’interès popular vers els bolets. El 1988 es crea la filial de Girona de la S. C. M., animada per J. M. Vidal. En alguns casos, les escoles de F. de D. Calonge i M. T. Tellería (Real Jardín Botánico de Madrid) i de G. Moreno (Universidad de Alcalá de Henares) han aportat dades sobre fongs del nostre país, sovint en col·laboració amb membres de la Societat Catalana de Micologia.

A la tardor del 1985 té lloc a Catalunya una excursió de la British Mycological Society, organitzada per E. Descals i els seus col·laboradors. Entre els participants hi havia D. Reid, B. Ing, M. Jeppson, E. Gràcia i C. Lado. Permeté de registrar la presència de 407 espècies de fongs. El 1988, la Societat Catalana de Micologia organitza, en col·laboració amb societats micològiques franceses les «V. Journées du Cortinaire» (St. Hilari Sacalm, 1-7 novembre). Hi participen 119 micòlegs, de 10 països, que hi estudien més de 80 espècies de cortinaris.

Les escoles microbiològiques i mèdiques

Vers el 1975 es formà al Departament de Microbiologia de la Facultat de Farmàcia, a Barcelona, un grup molt actiu de micòlegs, encapçalat per J. Guarro i M. A. Calvo, que, utilitzant tècniques microbiològiques d’aïllament i cultiu, estudien la flora i la taxonomia dels deuteromicets, els ascomicets i els zigomicets, sovint en connexió amb problemes sanitaris de persones i animals (espores existents en l’aire, dermatòfits), o amb l’estudi de la micoflora del sòl. Entre els membres d’aquests grups podem citar M. J. Figueras, F. Fort, L. Punsola, G. Suárez, M. Torres, M. Valldosera, L. Albarca, X. Cabañes, J. Cano, etc.

En la majoria dels hospitals del nostre país es treballa també en aspectes de micologia mèdica, sovint en relació amb els serveis de dermatologia. Citem com a exemple d’aquesta feina el llibre «Dermatófitos y dermatomicosis» (J. M. Torres, director, 1982). També alguns veterinaris s’interessen en aquests temes. Agrupats a l’Asociación Española de Especialistas en Micología, els micòlegs microbiòlegs, mèdics i veterinaris, junt amb molts d’altres, organitzen reunions científiques cada dos anys i publiquen a Barcelona, des del 1984, la «Revista Ibérica de Micología» (11 números apareguts fins el 1989), que publica tota mena de treballs de micologia. L’any 1984, un prestigiós micòleg mallorquí, E. Descals, torna d’Anglaterra i comença a treballar (i a fer escola), sobre fongs aquàtics i altres deuteromicets dels Països Catalans.

La micologia al País Valencià

El primer treball destacable és «Memoria de los hongos comestibles y venenosos de la Provincia de Valencia» (1873), d’Eduard Boscà (València 1843-1928). Més tard (1921), Francesc Beltran i Bigorra (Nules, Plana Baixa 1886-1962) publicà un treball sobre els rovells de Castelló i València. Hi ha dades sobre els fongs del País Valencià en els treballs de González Fragoso, Unamuno i altres micromicòlegs de l’època. Ja hem citat les aportacions de Bertaux (1964) i de Malençon i Bertault (1971). Tenen interès els treballs de l’escola de M. Honrubia (Universidad de Murcia), que cobreixen sovint la part meridional del País Valencià. Una aportació recent és la de R. Folgado, M. Honrubia i M. Costa (1984), sobre els fongs de la Devesa de l’Albufera. Cal esmentar també les aportacions de E. Gallego, A. Roldán, E. López-Sánchez, G. Díaz, P. Torres, F. J. Gea. Són notables els treballs de les escoles de F. Uruburu i S. Ferrer (fisiologia, micotoxines), R. Sentandreu (fisiologia i bioquímica dels llevats), E. Hernández (micologia dels aliments), J. García de Lomas (micologia mèdica), centrades a la Universitat de València.

La micologia a la Catalunya del Nord

Portada d’un dels volums de la sèrie «Champignons du Nord et du Midi», d’André Marchand. Es tracta d’una sèrie de 9 volums (interrompuda per la mort de l’autor, el 1988), que conté excel·lents fotografies i descripcions modernes i força completes, amb dades de localitats on el bolet descrit ha estat recol·lectat. Bona part de la informació procedeix de la Catalunya del Nord o del nord del Principat. És una obra essencial per a conèixer la nostra flora fúngica.

Jordi Vidal

A França hi ha una gran tradició micològica. Múltiples grups de micòlegs afeccionats organitzen un gran nombre d’activitats de prospecció, exposicions, simposis, etc.

A Perpinyà, hi ha dos grups actius, la Societé Mycologique des Pyrennées Méditérranéennes i la Societé Mycologique de Catalogne-Nord, que organitza cada any les Diades Micològiques a la Catalunya del Nord, a Vernet dels Banys, on participen regularment micòlegs de Barcelona. Entre els seus membres, citem André Marchand (1916-1988) que, a partir del 1971, va publicar 9 volums de la modèlica sèrie «Champignons du Nord et du Midi», Émile Jacquetant, especialista en ascomicets, autor d’una monografia il·lustrada dedicada a les múrgules (1984), i R. C. Azéma, a qui devem dos volums sobre «Champignons Catalans» (1982) i una monografia sobre les reaccions macroquímiques dels cortinaris (1986). Hi ha una bona coordinació entre aquestes societats i les del Principat, que arriba fins a l’organització en comú de manifestacions micològiques. Les dues societats de Perpinyà formen part de la Fédération des Associations Mycologiques Méditerranéennes (F. A. M. M.), que té la seu a Montpeller (on treballen G. Chevassut i G. Privat). Una de les seves publicacions és la sèrie «Catalogue écologique des champignons supérieurs méditerranéens», amb moltes dades sobre bolets de la Catalunya del Nord. És també a Montpeller, a l’Institut Botànic, on hi ha dipositat l’herbari de Malençon, el qual conté molt de material procedent dels Països Catalans, i també l’herbari de múrgules que confeccionà Jacquetant.

L’aportació francesa a l’estudi dels micromicets dels Pirineus ha estat força important. Cal recordar les aportacions sobre fitopatologia de G. Nicolas i B. Aggery (1927, 1938), els treballs de G. Dupias (a partir del 1943), sobre les uredinals i, principalment, els de G. Durrieu, com ara la seva tesi «Étude écologique de quelques grupes de champignons parasites des plantes spontanées dans les Pyrénées» (1960).

La micologia a les Illes

Les dades disponibles després de la recopilació de Knoche són molt disperses. En el camp dels micromicets, citem les aportacions de Fernández Riofrío (1923) i Unamuno (1941, sobre ascomicets), i principalment la d’Ivar Jørstad (1962), sobre Mallorca i Menorca. En el treball ja citat de Malençon i Bertault cal afegir el catàleg sobre Menorca d’Aguasca i els seus col·laboradors (1982) i els treballs de Günter Finschow (1978, 1984) sobre Eivissa.

La fitopatología micològica

Després de l’etapa de González Fragoso i els seus deixebles, la recerca sobre els fongs productors de malalties a les plantes cultivades minva molt al nostre país. A Montcada (València) treballa un equip de fitopatologia dirigit per J. J. Tuset. A Barcelona, l’any 1970 començen a fer-se classes de fitopatologia a la Facultat de Biologia. Això permet de constituir un petit equip, amb M. Nadal i A. Moret. A l’ETS d’Enginyers Agrònoms de Lleida hi ha des de fa poc un altre equip, dirigit per V. Sanchís, que treballa principalment sobre micotoxines. Recordem també l’aportació de l’escola de G. Durrieu, des de Tolosa, que acabem d’esmentar.

El desenvolupament recent

El grau de prospecció micològica dels Països Catalans és molt desigual. Extenses zones no han estat mai explorades amb detall. D’altra banda, grups sencers de fongs han estat gairebé oblidats. La feina taxonòmica i, també, la depuració crítica de les dades de què disposem són encara en un estat molt incipient. Hi ha molta feina a fer si volem que la nostra micologia científica es posi al nivell de la dels països desenvolupats.

La liquenologia catalana

Els inicis

El resultat de les prospeccions fetes pel liquenòleg finès (resident a París) William Nylander, en diverses localitats de la Catalunya del Nord, és recollit en aquest volum, titulat «Observata Lichenologica in Pyrenaeis orientalibus». Conté la menció de molts líquens mediterranis. Moltes espècies mediterrànies ara ben conegudes hi figuren descrites i esmentades per primer cop.

Departament de Botànica / Universitat de Hèlsinki

Un deixeble de Cavanilles, el valencià Simó de Rojas Clemente (Titagües 1777 - Madrid 1827), es dibuixa clarament com el primer liquenòleg del país, per bé que bona part de la seva obra restà inèdita o fou publicada parcialment en l’obra de Colmeiro (1864). Això passà, per exemple, amb la «Historia Natural del término de Titaguas», el poble nadiu de Clemente, que conté algunes de les primeres dades liquenològiques referents als Països Catalans.

La brillant evolució de la botànica espanyola de l’època, centrada gairebé exclusivament a Madrid, fou capgirada per la guerra de la Independència i la recessió cultural que vingué després. Però, tant l’obertura europea de Mariano Lagasca (Encinacorba, Aragó 1776-Barcelona 1839) com el pas per la península del metge militar francès Léon Dufour (1780-1865) representaren la recol·lecció de diversos líquens, sobretot al País Valencià, que arribaren a les mans dels pares de la liquenologia ja esmentats, Acharius, Fries i Nylander, que en descriviren alguns com a espècies noves i els inclogueren en llurs obres. El mateix Nylander visità la Catalunya del Nord, on estudià localitats com el Costabona, el coll del Pal, la Força-ral, el Cotlliure i el cap Bearn, donant un gran pas en el coneixement dels líquens mediterranis. Els resultats són publicats en «Observata Lichenologica in Pyrenaeis orientalibus» (1873) i continuats en una obra posterior (1891), amb l’afegit de noves exploracions als Banys d’Arles, la Presta, la Maçana, Portvendres, Perpinyà i Canet. Les espècies citades, en total, arriben a 300.

Les primeres aportacions catalanes

El catàleg «Ensaig d’una Flora Liquènica de Catalunya», de Manuel Llenas i Fernández, resumeix els coneixements de l’època sobre els líquens, i incorpora moltes dades inèdites obtingudes per l’autor. L’obra pot ésser considerada el «prodromus» de la liquenologia al Principat.

Jordi Vidal

Com passava amb els fongs, les primeres aportacions són obra de científics no especialitzats. Així, trobem dades en les obres de Barceló (1879), Masferrer (1877) i Vayreda (1882), en general, molt limitades. Un entomòleg, el pare Longí Navàs (Cabassers, Priorat 1858 - Girona 1939), fou el primer català que realitzà una obra liquenològica considerable, florística i taxonòmica. Manuel Llenas i Fernández (1885 ? - Barcelona 1937), dedicà la major part de la seva activitat botànica a la liquenologia. La seva obra més notable, «Ensaig d’una flora liquènica de Catalunya» (1909), és un catàleg on cita 285 espècies, 115 de les quals són noves per a Catalunya i 32 ho són per a l’estat espanyol. A partir d’aquest moment, la liquenologia catalana perd activitat, tot i que cal citar el mallorquí Lluís Crespí, que treballà a Madrid.

La preguerra i la postguerra

Pius Font i Quer, des de l’Institut Botànic de Barcelona, intentà també de desenvolupar la liquenologia i comprà llibres i herbaris de comparació. Gairebé l’únic fruit aconseguit fou el treball del farmacèutic manresà Antoni Esteve i Subirana (Manresa 1902 - Barcelona 1979), que no tingué continuïtat després de la publicació de la seva tesi doctoral (1932).

Foren sobretot liquenòlegs estrangers els autors de les aportacions més significatives. El francès Jacques Maheu (1873-1937), deixeble de l’Abbé Hue, publicà (1909) un treball sobre Montserrat, amb 77 espècies de líquens. Posteriorment, i en col·laboració amb Abel Gillet (1857-1927), publicà, entre el 1921 i el 1922, un estudi força ampli sobre els líquens de les Balears, que feia augmentar fins a 152 les 82 espècies citades prèviament per Knoche en la «Flora Balearica». Posteriorment (1905), en col·laboració amb Roger-Guy Werner (1900-1977), publicà un estudi sobre els líquens de les laves d’Olot, en què els comparava amb els del Puigsacalm (en total, 84 tàxons). Werner, relacionat primer amb Font i Quer i després amb Llimona, llegà el seu important herbari, ric en líquens de l’África del nord, i els seus llibres a l’Institut Botànic de Barcelona.

La primera aplicació de les tècniques fitosociològiques de Braun-Blanquet a la descripció liquenològica d’un territori dels Països Catalans és continguda en aquesta obra de l’alemany Oscar Klement, titulada «Flechtenflora und Flechtenvegetation der Pityusen». Algunes comunitats mediterrànies clàssiques, com el Dirinetum ceratoniae, hi són descrites, al costat de moltes dades florístiques i ecològiques sobre els líquens termòfils.

Jordi Vidal

El primer treball extens sobre els líquens de les balears, aquesta «Contribution à l’étude des Lichens des îles Baleares», de Jacques Maheu i Abel Gillet, es publicà a trossos, entre el 1921 i el 1922, en el butlletí de la Societé Botanique de France.

Institut Botànic / Jordi Vidal

L’extensa obra «Likenoj de Okcidenta Eŭropo» (893 pàgines), escrita en esperanto pels provençals Georges Clauzade i Claude Roux, és actualment l’eina bàsica per a la identificació dels nostres líquens. Conté claus de classificació detallades, i nombroses il·lustracions i esquemes, però no descripcions de les espècies. La flora mediterrània occidental hi és força ben representada.

Jordi Vidal

Altres contribucions de científics estrangers són les degudes a Henri des Abbayes (1932) i al provençal Georges Clauzade (n. 1914) que, en col·laboració amb Yves Rondon, publicà (1960) el seu important treball, florístic i ecològic, sobre la fageda de la Maçana (l’Albera), amb 266 espècies. Tots dos treballs són producte de l’estímul i la col·laboració del Laboratori Aragó, de Banyuls de la Marenda. Els treballs de Clauzade, sovint en col·laboració amb el també provençal Claude Roux, són de la més gran importància per a interpretar la flora i la vegetació liquènica de la regió mediterrània; recentment (1985) han publicat conjuntament, en esperanto, el seu «Likenoj de Okcidenta Eŭropo», actualment el llibre bàsic per a identificar els nostres líquens. Citem també les vingudes del suís Eduard Frey, que el 1957 publicà un petit treball sobre líquens del Montseny i dels Pirineus. Hi ha moltes dades sobre líquens dels Països Catalans disperses en obres taxonòmiques, com les de Magnusson, Degelius, Frey, Motyka, Llano, Poelt, Mayrhofer, Hafellner, Hertel, Henssen, Vĕzda, Crespo, Barreno, Manrique, Sancho, Egea, Torrente, Moreno, etc.

El desenvolupament recent

La influència de Clauzade arriba a Catalunya vers el 1963, i al Departament de Botànica de la que seria la Facultat de Biologia es comencen a estudiar els líquens de Catalunya. El detall d’aquest desenvolupament, que originarà dos grups de recerca, el de Barcelona (amb N. Hladun, A. Gómez-Bolea, M. Giralt, P. Navarro, M. Boqueras, M. Barbero, etc.) i el de Múrcia (J. M. Egea, P. Torrente, P. P. Moreno, etc.), és exposat en «La recerca micològica i liquenològica als Països Catalans», de Xavier Llimona (1985). L’equip de Barcelona ha publicat, des del 1974, estudis sobre les comunitats de líquens gipsícoles, líquens silicícoles, líquens calcícoles, líquens d’Andorra, líquens epífits, etc. Podem citar els llibres «Aportació a la flora, morfologia i vegetació dels líquens silicícoles de la part alta del Montseny», de N. Hladun (1985), i «Flora i vegetació dels líquens epífits del Tarragonès» de M. Giralt (1986); aquest inaugura l’aplicació de l’estudi dels líquens a la valoració i la cartografia de la contaminació de l’aire, al nostre país. El grup de la Universitat de Múrcia ha aportat sovint dades sobre els líquens d’Alacant i la costa valenciana, fins a Cullera. A València, sota la direcció d’A. Crespo (Universidad Complutense) s’inicia la recerca sobre líquens epífits, a la Universitat de València (a càrrec de V. Atienza). El 1986, E. Barreno es fa càrrec de la càtedra de Botànica de la Facultat de Ciències i hi impulsa l’estudi liquenològic del País Valencià.

A les Illes, cal citar en lloc molt destacat l’obra d’Oscar Klement (1965), sobre flora i vegetació de les Pitiüses, que representa la primera aportació de la metodologia sigmatista a l’estudi dels líquens catalans. S’hi citen 147 espècies. Altres autors estrangers han publicat sobre les illes (Hansen, Tønsberg) i, des de fa pocs anys, la Universitat de les Illes Balears ha començat a produir aportacions interessants (L. Pomar, L. Fiol, M. Mus).

Algunes excursions internacionals han portat a Catalunya diversos liquenòlegs de relleu. Citem la de la British Lichen Society (1976) i les de les universitats de Graz i de Marburg (ambdues el 1983). D’aquesta manera, han vingut Wirth, Roux, Sipman, Margot, Topham, Laundon, Poelt, Vĕzda, Henssen, Hafellner, Mayrhofer, Büdel, Crespo, Barreno i altres. En llurs herbaris i en publicacions hi ha dades sobre els líquens catalans.

Malgrat la feina feta, el coneixement florístic i fitosociològic dels líquens dels Països Catalans és encara molt incomplet. La nostra flora coneguda es pot estimar en més de 1250 espècies; la de l’Europa occidental, segons Clauzade i Roux (1985) arriba a unes 3000 espècies.