Consideracions generals
Molt sovint, a l’hora d’estudiar les diferents mineralitzacions i jaciments minerals que s’estenen arreu d’una àrea concreta, en aquest cas dels Països Catalans, sorgeix el problema de la seva agrupació, en base a uns caràcters comuns, o de la seva classificació. És per això que resulta obligat començar per aclarir els criteris sistemàtics que hom adopta.
Tradicionalment, s’han classificat els jaciments minerals, i les mineralitzacions en general, en diferents grups, que han anat variant d’uns autors a uns altres, però que en essència es poden resumir en tres conjunts: jaciments originats a partir de processos magmàtics, jaciments originats a partir de processos metamòrfics i jaciments relacionats amb el cicle geològic extern.
La sistemàtica tradicional
Mineralització magmàtica tipus kimberlita. Les mineralitzacions se situen sobre les xemeneies volcàniques, formades per kimberlita, on es troben disseminades.
Javier Génova, a partir de dades facilitades per l’autor.
Una de les classificacions utilitzades és la de Bataman, en la qual es consideren fins a nou grups diferents, els quals resumeixen la majoria dels tipus de mineralitzacions conegudes. En un primer grup es veuen els jaciments de concentració magmàtica, que reuneix tots aquells que s’han format a partir de la diferenciació i consolidació magmàtica, i dels quals no tenim cap exemple important als Països Catalans. En un segon grup es situen els jaciments de sublimació, dels quals tampoc no tenim mostra, que reuneix els originats per cristal·lització a partir de substàncies gasoses, i que sempre es relaciona amb fenòmens volcànics. Dintre del tercer grup, el dels jaciments de metasomatisme de contacte, s’inclouen els formats per acció del contacte entre roques magmàtiques i altres roques (generalment sedimentàries i especialment calcàries). D’aquest grup existeixen abundosos exemples als Països Catalans, i sobretot a Catalunya, com els "skarns" de Costabona (Ripollès, Vallespir), els "skarns" del Baridà (Alt Urgell, Cerdanya) i els "skarns" de Bonabé (Pallars Sobirà), que veurem dintre del segon apartat, corresponent precisament a les mineralitzacions de tipus "skarn", i que allà descriurem. Dintre del quart grup, el dels jaciments hidrotermals, es situarien tots aquells relacionats amb les emanacions aquoses (líquides o gasoses) procedents de zones magmàtiques, i riques en substàncies mineralitzants, que s’anirien dipositant a mida que baixés la temperatura o la pressió. N’existeixen a diferents llocs de Catalunya, especialment de caràcter filoniar, com a Planoles (Ripollès), d’antimoni; a Queralbs (Ripollès), d’arsènic i antimoni; o a Montenartró (Pallars Sobirà), també d’antimoni. Un altre grup important és constituït pels jaciments sedimentaris, amb el qual es relacionarien tots aquells originats a partir del cicle geològic extern. N’hi ha molts exemples a Catalunya, i als Països Catalans en general, com els de Liat (Vall d’Aran), de plom i zinc, o els de Malgrat (Maresme) o Bruguers (Baix Llobregat), tots dos de ferro. El sisè grup és constituït pels jaciments evaporítics, i inclou totes aquelles mineralitzacions formades a partir de la deposició, per evaporació del solvent, de substàncies dissoltes en aigua, com succeeix a Cardona, Sallent, Súria o Balsareny (Bages). Un setè grup és constituït pels jaciments de concentració residual i mecànica, que com els anteriors són relacionats amb el cicle geològic extern, i s’han originat a partir de la meteorització i el posterior transport col·loïdal o mecànic, segons els casos. Dels de concentració residual, tenim molts exemples als Països Catalans, com els de Peramola (Alt Urgell), Alòs de Balaguer (Noguera) o Fondespatla (Matarranya), en els quals s’han originat formacions de bauxites, localitzades entre bosses d’origen càrstic, situades en calcàries generalment del Juràssic. El vuitè conjunt és el dels jaciments d’oxidació i d’enriquiment supergènic de sulfurs, que reuneix els originats a partir de l’oxidació de sulfurs, especialment de pirites, en presència d’altres, que condueix a la formació de carbonats, sulfats i òxids, principalment. Són molt comuns als Països Catalans, però en destacarem els de Cornudella (Priorat), formats a partir de l’oxidació de sulfurs de coure, amb formació de malaquita i d’atzurita. El darrer grup és el dels jaciments de metamorfisme regional, formats a partir d’aquests fenòmens, generalment, a partir de mineralitzacions anteriors. Dintre d’aquest grup no n’existeix cap d’importància als Països Catalans.
La sistemàtica segons els aprofitaments
Les diferents mineralitzacions dels Països Catalans també es podrien classificar en ordre a la utilització dels minerals que se’n poden obtenir. Així, es podrien considerar dos grans grups: per una banda, les mineralitzacions i els jaciments metàl·lics, i per altra, els de caràcter no metàl·lic. Entre les primeres, es trobarien, entre altres, les de ferro (és a dir, totes aquelles que poden ser aprofitades per a l’obtenció de minerals d’aquest metall), com les de Celrà (Gironès), Malgrat (Maresme) o Bruguers (Baix Llobregat); també s’hi troben les mineralitzacions de plom-zinc, com les del Molar o Bellmunt (Priorat), les de Benasc (Alta Ribagorça), o les de Liat (Vall d’Aran). Entre les mineralitzacions no metàl·liques cal considerar les de materials ceràmics, on s’inclouen especialment les explotacions argiloses escampades arreu dels Països Catalans, com a Sant Joan de Moró (Plana Alta), o les de Casinos (Camp de Túria), o els materials per a construccions i estructures, que inclouen diferents substàncies, entre les quals les calcàries, el guix o la sorra, i de les quals existeixen també grans quantitats d’explotacions arreu dels Països Catalans.
La sistemàtica de base morfològica
Un altre criteri sistemàtic, justament l’observat en la present obra, es basa sobretot en la morfologia de les mineralitzacions.
D’acord amb això, veurem en un primer gran apartat les mineralitzacions filonianes, que inclouen totes aquelles que presenten aquest caràcter morfològic, independentment del seu origen; així, entre altres, parlarem de les cupríferes de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), de les de plom i zinc de Falset (Priorat), o de les de fluorita d’Osor (Selva).
A continuació, en el segon grup, veurem els "skarns" i mineralitzacions de metasomatisme de contacte, atenent a aquest caràcter genètic darrer, i entre aquestes veurem les mineralitzacions, actualment explotades, de fluorita i de siderita d’Escaró (Conflent), així com les explotacions de talc de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà).
Dintre del següent grup d’apartats, veurem el conjunt de les mineralitzacions estratiformes, que reuneix les que tenen aquest caràcter morfològic, és a dir ésser estrats o presentar-se formant estructures planes, més o menys concordants amb els estrats. Dintre d’aquest grup, s’han establert tota una sèrie d’apartats, que veurem separadament. Així, en primer lloc, es parlarà de les mineralitzacions sedimentàrles, que entre altres inclouen les de plom i zinc de Liat i Bagergue (Vall d’Aran), i les ferruginoses de Celrà (Gironès); en segon lloc veurem les mineralitzacions de tipus "red-bed", que engloben les mineralitzacions cupríferes i uraníferes, localitzades entre els materials triàsics del Buntsandstein en la Plana de Mont-ros (Pallars Jussà), i les situades a Torralba (Alt Palància), en aquest cas de caràcter exclusivament cuprífer; a continuació veurem les mineralitzacions diagenètiques, que entre moltes altres inclouen les cristal·litzacions de celestina situades entre les margues eocenes de la plana de Vic, i especialment de Sant Bartomeu del Grau i de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona); en quart lloc veurem els "hard-grounds" i laterificacions, dintre de les quals hem inclòs les formacions bauxitíferes que es troben a diferents llocs, com a Tuixén (Alt Urgell), Alòs de Balaguer (Noguera) i la Llacuna (Anoia), conjuntament amb formacions ferruginoses relacionades amb paleosòls, com les que es troben a Torre d’En Besora (Alt Maestrat); després veurem les mineralitzacions lligades a rebliments de bossades càrstiques i amb nivells de carstificació, que inclouen diverses mineralitzacions escampades arreu dels Països Catalans relacionades amb fenòmens càrstics, com les de coure i bari de To-Ioriu (Alt Urgell), les de manganès de la Tosa d’Alp (Cerdanya, Berguedà), les de ferro de Bonastre (Tarragonès), o les de plom i zinc de Pontons (Alt Penedès), entre moltes altres; i finalment, dintre d’aquest grup de mineralitzacions estratiformes, veurem les mineralitzacions evaporítiques, que inclouen especialment les formacions de guixos i les manifestacions salines, escampades arreu dels Països Catalans, com les del Pinós de Monòver (Valls del Vinalopó), Vilobí del Penedès (Alt Penedès) o Cardona (Bages).
Les mineralitzacions filonianes
Mineralitzacions filonianes "per ascensum" (model teòric). A partir d’una intrusió granítica partirien les dissolucions hidrotermals, que circularien a través de diàclasis i falles, les quals quedarien reblertes en refredar-se aquelles.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Les mineralitzacions filonianes es caracteritzen per tenir un caràcter planar, amb dues dimensions superiors a la tercera (en general, la longitud i la profunditat, enfront de la potència o secció), i són discordants amb l’estratificació o amb l’esquistositat, tot relacionant-se generalment amb direccions de fracturació, ja siguin de diàclasis (com succeeix amb les de Cierco, de plom i zinc, a l’Alta Ribagorça), o amb falles (com succeeix amb les de la mina Règia, de Bellmunt del Priorat). Els filons, o mineralitzacions filonianes, han constituït un punt fonamental de la mineria tradicional, fins al punt de denominar-se filó, abusivament, qualsevol cos explotat.
Molt poques d’aquestes mineralitzacions tenen un caràcter hidrotermal ben marcat, malgrat que fins fa poc temps, se’ls donava a totes aquest caràcter comú. Actualment, aquest origen hidrotermal solament es pot admetre per a algunes mineralitzacions, i encara amb moltes reserves. Tal és el cas de les formacions filonianes de quars i de wolframi, o les de molibdè, que es troben a diferents indrets del Sistema Mediterrani, encaixades sempre entre roques granítiques, com succeeix a Vimbodí (Conca de Barberà) o a Cabrera de Mataró (Maresme).
Mineralitzacions filonianes "per descensum" (model teòric). A partir d’una fractura (esquerra) que s’obre (centre), es produeix un rebliment de materials de procedència supergènica (dreta).
Ricardo Génova, original de l’autor).
Moltes altres mineralitzacions filonianes s’han format per "descensum", això és: tenen caràcter supergènic. Així s’han format les mineralitzacions de bari, que s’estenen per les Guilleries, dintre del Sistema Mediterrani, i encaixen entre roques granítiques, com succeeix a Viladrau (Osona), de la mateixa forma que també ho fan les mineralitzacions filonianes de plom i zinc de Cierco (Alta Ribagorça), que encaixen entre els materials del Devonià, dintre del Sistema Pirinenc.
Altres mineralitzacions tenen un caràcter no gaire clar, amb aspectes que semblen hidrotermals, al costat d’altres que provenen clarament de les formacions per "descensum". Aquest és el cas de moltes de les formacions filonianes del Priorat, o d’Osor (situades totes elles dintre del Sistema Mediterrani). Les unes i les altres són objecte actualment de minuciosos estudis, a l’igual que les anteriors.
En el cas dels filons hidrotermals originats per "ascensum", es tracta de la precipitació de substàncies mineralitzants, dissoltes en solucions aquoses, a elevada temperatura. Pel que fa als filons, originats per "descensum", el mineral ha estat transportat en dissolució, i ha passat a reomplir fractures o esquerdes preexistents. En general, aquesta acció ha tingut lloc a càrrec d’aigües àcides, les quals, en el seu descens en cercar el nivell freàtic, sofreixen un canvi del pH, en passar per roques calcàries, fet que provoca la precipitació del contingut metàllic que portaven en dissolució.
En aquests moments, i pel que fa als Països Catalans, es pot considerar que han finalitzat totes les activitats mineres centrades en aquestes mineralitzacions filonianes. Però fins fa poc, encara s’explotaven les mineralitzacions filonianes de plom i zinc situades a Cierco (Alta Ribagorça), on es va tancar la mina el 1983, així com la d’Osor (Selva), de plom, zinc i bari, que es va tancar a mitjan anys setanta; la primera estava situada al Sistema Pirinenc i la segona dintre del Sistema Mediterrani. Ara bé, més temps enrere, la importància minera de Catalunya era més considerable, especialment la de les explotacions de plom i zinc situades a la comarca del Priorat, dintre del Sistema Mediterrani. Igualment gaudien d’una certa importància les explotacions de Sant Cugat del Vallès (de fluorita), també al Sistema Mediterrani.
En tots els casos, hom havia recorregut als sistemes tradicionals de mineria subterrània. Així, mentre que les mines del Priorat, Osor (Selva) o Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) s’han realitzat mitjançant el sistema de mineria per pou, les de Viladrau (Osona), Vimbodí (Conca de Barberà) o Cierco (Alta Ribagorça) es feien mitjançant el sistema de mineria per galeria horitzontal.
Dintre d’aquest apartat s’ha inclòs un nombrós grup de mineralitzacions, en general poc importants, distribuïdes molt desigualment arreu dels Països Catalans, però centrades majoritàriament als sistemes Pirinenc i Mediterrani, la majoria de les vegades dintre dels terrenys paleozoics, i també dintre de roques granítiques. A més, existeixen algunes mineralitzacions aïllades, dintre del Sistema Ibèric, del Sistema Bètic valencià, i a l’illa de Menorca.
Els jaciments al Sistema Pirinenc
Les mineralitzacions filonianes es troben molt repartides per una bona part del Sistema Pirinenc, però en conjunt es caracteritzen per la seva poca potència, i en conseqüència per la seva poca importància en la majoria dels casos.
Els filons presenten direccions, generalment, de components NW-SE (amb variacions de tipus NNW-SSE i WNW-ESE, i predomini total dels primers). Els filons s’encaixonen unes vegades en els granits (i granodiorites), i d’altres en els diversos terrenys paleozoics, principalment de l’Ordovicià i del Devonià, i es troben fins i tot entre els materials del Permo-Tries, encara que molt ocasionalment; d’altra banda, és molt estrany de trobar-los entre els terrenys del Silurià.
Pel seu caràcter, es poden considerar, en la seva major part, com a mineralitzacions tardo-hercinianes, és a dir, lligades amb les fases finals de l’orogènesi herciniana. Molt sovint, aquestes mineralitzacions han estat remobilitzades durant l’orogènesi alpina.
D’acord amb la composició mineralògica de les diferents mineralitzacions filonianes, podríem subdividir-les en diferents grups, sempre independentment de la natura de les roques en les quals s’encaixonen.
Mineralitzacions de coure i de coure i ferro
En general tenen molt poca importància, malgrat haver estat explotades a diferents llocs.
Mineralitzacions de coure encaixonades en granits i granodiorites
Es tracta de petits filons de quars, enriquits amb minerals de coure, especialment de calcopirita (molt sovint alterada a malaquita i atzurita). Se’n troben a diferents indrets de les comarques pirinenques de la Vall d’Aran (Viella), el Pallars Sobirà (València d’Àneu) i la Cerdanya (Lles i Prullans). Aquestes mineralitzacions són sempre poc importants però, malgrat això, s’han intentat explotar a diversos llocs, com a Lles o Viella, naturalment sense cap mena d’èxit.
Mineralitzacions de coure i de coure i ferro encaixonades al Paleozoic. Són una mica més importants que les anteriors, però no gaire més. Es troben repartides per diferents comarques pirinenques, generalment formant mineralitzacions molt aïllades. Els filons s’encaixonen unes vegades entre els materials de l’Ordovicià (i del Cambro-Ordovicià), i d’altres entre els del Devonià.
Entre els primers, existeixen mineralitzacions situades a l’Alt Empordà (a Colera, principalment), el Conflent (a Tuïr, entre els materials originals de la formació Canovelles), a la Cerdanya (Carançà, Sallagossa i Vilallobent), a l’Alt Urgell (Aós de Civís i Anserall), i al Pallars Sobirà (a Alins, i a altres llocs de la vall Ferrera, on predominen els minerals de ferro). Entre els segons, existeixen mineralitzacions al Pallars Jussà (a la Vall de Flamicell, i especialment a la Torre de Cabdella), al Pallars Sobirà (Soriguera i Tornafort) i a l’Alta Ribagorça (a les Paüls, principalment). Les mineralitzacions més importants, de calcopirita, es trobaven a la vall de Flamicell (sobretot al terme de la Torre de Cabdella), i foren explotades durant molts anys. En un altre aspecte, també foren importants les explotacions de la vall Ferrera, com a mines de ferro, on predominaven la goethita, l’hematites i la siderita.
Mineralitzacions de plom, bari, fluor i zinc
Aquestes són les mineralitzacions filonianes més abundoses del Sistema Pirinenc, i apareixen encaixonades unes vegades entre els granits (i granodiorites), i altres entre els materials de l’Ordovicià o del Devonià. Aquestes mineralitzacions es caracteritzen per presentar una gran complexitat, pel que fa a la seva composició mineralògica.
Mineralitzacions de plom i bari. Són molt complexes i normalment hi són presents mineralitzacions més minoritàries de coure, ferro, zinc i fluor. Aquestes mineralitzacions s’encaixonen, la majoria de les vegades, entre els granits i les granodiorites.
Aquestes formacions es troben a diversos indrets de la comarca de l’Alt Empordà, especialment a Bassegoda, i a Montdervà, on hi ha una notable presència de calcopirita, conjuntament amb els minerals abans esmentats de plom i bari (galena i baritina, que són els que predominen).
Mineralitzacions de plom i zinc. Són molt més importants que les anteriors, havent estat algunes en explotació fins fa poc. Normalment s’encaixonen entre els materials del Devonià, i acostumen a ser-hi presents mineralitzacions secundàries de bari i coure.
En aquest cas, les mineralitzacions es troben quasi exclusivament a l’Alta Ribagorça i al Pallars Jussà, i especialment a la primera d’ambdues comarques, on hi ha l’antiga explotació de Vilaller (Cierco), tancada des de fa poc temps, i on s’aprofitaven la galena i l’esfalerita. Altres localitats a l’Alta Ribagorça són Barruera, Erill, Bono i Erist, i al Pallars Jussà, les de Mont-ros i Pobellà. Finalment, també cal dir que a l’Alt Urgell hi ha la mineralització aïllada d’Estamariu.
Mineralitzacions de bari. Constitueixen un petit grup de mineralitzacions, poc important, on predominen els minerals de bari (baritina), que es troben acompanyats de minerals de plom i de ferro, aquest darrer, de vegades, molt abundós. Existeixen mineralitzacions d’aquest tipus, a Sant Climent Sescebes (amb presència de minerals de plom) i a Vilarnadal i Masarac (amb molta presència de fluorita), tots ells a l’Alt Empordà; també se’n troben a Montagut de Fluvià (Garrotxa). Finalment, cal dir que totes les mineralitzacions anteriors s’encaixonen entre granits, i granodiorites, i que han estat explotades a la majoria dels llocs esmentats.
Mineralitzacions d’arsènic i antimoni
Constitueixen un conjunt de mineralitzacions poc estès, i alhora concentrat. En efecte, la majoria dels indrets es troben al Ripollès, on aquestes mineralitzacions són de les més importants de la comarca.
Consisteixen en filons, encaixonats entre els materials de l’Ordovicià (i del Cambro-Ordovicià), constituïts per arsenopirita i estibina, entre altres minerals (entre els quals destaca la siderita). Aquests han estat explotats a molts indrets del Ripollès: Planès, Planoles, Queralbs i Ribes de Fresser, d’on s’ha extret arsenopirita o estibina, segons els llocs, encara que sempre hi predomina el primer mineral.
Fora del Ripollès, existeixen mineralitzacions semblants a l’Alt Empordà (la Jonquera i Cantallops). Una mica diferents són les de la Cer danya, a Oden, on solament es troba antimonita.
Mineralitzacions de níquel i cobalt
Són molt menys importants que les anteriors, i es troben exclusivament a la comarca de l’Alta Ribagorça, i més concretament al terme de les Paüls, al pic Gallinero, on es van intentar d’explotar. Aquestes mineralitzacions s’encaixonen entre les calcàries del Devonià, en contacte amb el Silurià. Els minerals més abundosos són la niquelina i la cobaltina.
Mineralitzacions d’arsènic i or
Aquest grup es troba poc estès, i s’encaixa entre els materials del Cambro-Ordovicià. Es localitzen a la comarca del Conflent, als termes de Glorianes i Estoer.
Mineralitzacions d’urani
Són poc abundoses, i normalment consisteixen en filonets de quars, encaixonats unes vegades entre pegmatites i d’altres entre esquists. Amb el quars es troben petites quantitats d’autunita i tobernita. N’hi ha a l’Alt Empordà (Boadella) i al Vallespir (Arles i Cotlliure).
Els jaciments al Sistema Mediterrani
Apareixen molt repartits pels afloraments paleozoics de les diferents serralades que constitueixen el Sistema Mediterrani: la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. En general, es caracteritzen per la poca potència dels filons i, com és natural, per la poca importància.
La majoria dels filons presenten direccions de components NE-SW i també NW-SE, amb un cert predomini dels primers. Els filons, en un cas o en un altre, s’encaixonen entre els materials granítics i granodiorites, i també entre els materials del Paleozoic, fonamentalment de l’Ordovicià, el Devonià i el Carbonífer. Ocasionalment, es poden encaixonar entre els materials bàsics del Triàsic, com succeeix prop de Poblet (Conca de Barberà).
A l’igual que les pirinenques, i d’acord amb els seus caràcters, es poden considerar com a mineralitzacions tardo-hercinianes, lligades a la fase final d’orogènesi herciniana i pràcticament gens afectades per l’orogènesi alpina, a excepció d’algunes mineralitzacions.
Mineralitzacions de coure
Són sempre poc importants, i al mateix temps són també poc abundoses. Aquestes mineralitzacions s’encaixen quasi exclusivament entre granits i granodiorites, i consisteixen en filonets de quars enriquits amb minerals de coure, especialment amb calcopirita, la qual es troba en una bona part alterada a atzurita i malaquita. D’altra banda, poden tenir mineralitzacions secundàries, més minoritàries, de galena o d’esfalerita, com succeeix a l’Alforja.
N’existeixen a diferents indrets del Maresme, a la Serralada Litoral i també al Baix Camp i a Osona, dins de la Serralada Prelitoral, i en menor grau al Vallès Oriental. Al Maresme se’n troben sobretot a Argentona i a Tordera. Les del Baix Camp, més importants, es situen a l’Alforja i a Riudecols. Per la seva banda les d’Osona es concentren a la Castanya, i les del Vallès Oriental a la Garriga. Malgrat la seva poca importància, han estat explotades a diferents llocs, com a l’Alforja i a la Castanya, principalment.
Mineralitzacions de plom, bari, fluor i zinc
Són més abundoses, i al mateix temps més importants que les anteriors, i es troben repartides per diferents indrets de Catalunya. Unes vegades s’encaixen entre granits (i granodiorites), i d’altres entre els terrenys paleozoics, normalment de l’Ordovicià, del Devonià o del Carbonífer. Aquestes mineralitzacions es caracteritzen per presentar una notable complexitat, pel que fa a la seva composició mineralògica, i hi predominen, segons els casos, la galena, la baritina, la fluorita i l’esfalerita.
Mineralitzacions de plom i bari. Són poc importants, generalment, i s’encaixonen indistintament entre els materials granítics i entre els paleozoics. En aquestes mineralitzacions, conjuntament amb els minerals majoritaris de plom i bari (galena i baritina), es troben mineralitzacions minoritàries de fluor i de zinc (fluorita i esfalerita) a molts indrets. Les principals mineralitzacions es troben a la Serralada Litoral, a les comarques del Baix Empordà i del Baix Llobregat, en el primer cas a Mont-ras i Llofriu, principalment, i en el segon cas a Castellví de Rosanes i Martorell. De totes elles, les més importants són les de Castellví de Rosanes-Martorell, que s’han explotat durant molts anys.
Mineralitzacions de plom i zinc. Són, sense cap mena de dubte, les mineralitzacions filonianes més importants del Sistema Mediterrani i, com en el cas anterior, s’encaixonen indistintament entre els materials granítics (i granodiorites) i entre els terrenys paleozoics, que en aquest cas són molt sovint del Carbonífer. Com succeïa abans, conjuntament amb els minerals majoritaris de plom i zinc (galena i esfalerita), es troben mineralitzacions més minoritàries de bari i fluor (baritina, fluorita), i també de coure.
Les principals mineralitzacions es situen a la Serralada Prelitoral, i sobretot a la comarca del Priorat, on han estat explotades durant molts anys, fins fa poc, i on es reparteixen per diferents termes: Bellmunt, Falset, Gratallops, Lloà, Marçà, el Masroig, el Molar i Porrera, entre altres. Destaquen les de Bellmunt, Falset i el Molar, que constituïen l’eix principal, tot seguint una línia de fractura. També cal destacar algunes mineralitzacions del Baix Camp, situades a l’Albiol i a la Selva del Camp, que es caracteritzen per presentar mineralitzacions secundàries de níquel i cobalt, associades a les majoritàries de plom i zinc.
Mineralitzacions de bari i fluor. Són relativament abundoses, i es troben repartides per molts indrets de diferents comarques. Es caracteritzen per encaixonar-se, normal ment, entre els materials granítics i granodiorítics; més minoritàriament es troben entre els materials paleozoics, i a vegades, entre els secundaris (com succeeix a Prades). Encara que les mineralitzacions majoritàries són de bari i fluor (amb baritina i fluorita), se’n poden trobar de més minoritàries de plom i zinc (amb galena i esfalerita), i d’altres substàncies.
Els indrets més importants corresponen a les comarques de la Serralada Prelitoral, i es reparteixen per les Guilleries (Osona-Selva), el Vallès Oriental, la Conca de Barberà, el Baix Camp i el Priorat, principalment. Entre les primeres cal destacar el conjunt de Viladrau, Sant Hilari Sacalm i Espinelves, on en uns indrets predomina el fluor (Matagalls), però a la majoria ho fa el bari. Dintre del Vallès Oriental, cal destacar el Tagamanent (hi predomina el fluor) i el Figaró (ho fa el bari). De la Conca de Barberà, destaquem Vimbodí i Prades, totes dues amb baritina, i en la primera mineralització secundària de níquel i cobalt, conjun tament amb plom i plata. Del Baix Camp es pot destacar l’àrea de Riudecanyes-Argentera, amb predomini de bari (i absència de fluor), molt sovint molt riques en plom. Finalment, del Priorat destaca Ulldemolins, molt rica en fluor. Totes elles han estat explotades.
Dintre de la Serralada Litoral, es poden destacar les mineralitzacions del Vallès Oriental i del Vallès Occidental, les primeres situades a Montornès i Martorelles, i les segones a Reixac. S’hi troben, indistintament, minerals de fluor i de bari, acompanyats de minerals de plom.
Mineralitzacions de plom, zinc, bari i fluor. Vénen a ésser un resum de totes les anteriors, i s’hi troben els diferents minerals abans esmentats. Aquestes mineralitzacions, com totes les anteriors, s’encaixonen indistintament entre els terrenys granítics (i granodiorites), i entre els materials paleozoics.
Malgrat la importància que han tingut (han estat explotades moltes vegades), són molt poc abundoses. Se’n troben, principalment, a la Selva i al Vallès Occidental. En la primera comarca destaca la localitat d’Osor, explotada fins fa poc temps, i se’n troben també a Anglès, Sant Julià del Llor, la Cellera i Bonmatí. Dintre del Vallès Occidental, cal destacar per sobre de tot Sant Cugat del Vallès, on hi ha la cèlebre mina Berta, situada prop del Papiol.
Mineralitzacions de quars i wolframi
Consisteixen en filonets de quars encaixonats entre granits (i granodiorites) de natura calcico-alcalina. N’existeixen a diferents indrets, i molt especialment a la Conca de Barberà, al terme de Vimbodí.
Mineralitzacions de molibdè
Són poc importants i es troben poc esteses. Consisteixen en filonets quasi capilars de molibdenita, situats entre granits (i granodiorites). N’hi ha a la Serralada Litoral, al Maresme (Cabrera) i al Barcelonès (Sarrià); i també a la Serralada Prelitoral, a Osona (Viladrau), i al Vallès Occidental (Caldes de Montbui).
Els jaciments al Sistema Ibèric
Són, a diferència de les mineralitzacions anteriors, molt poc importants, i es limiten a mineralitzacions molt aïllades, situades dintre del Sistema Ibèric del País Valencià. Per regla general, aquestes mineralitzacions tenen molt poca potència i poc recorregut.
Els filons tenen direccions fonamentals, de components E-W, s’encaixonen generalment entre els escassos terrenys paleozoics que afloren al País Valencià i algunes vegades es tro ben entre els materials mesozoics del Triàsic, encara que en aquest cas tenen caràcter secundari, i van relacionats amb altres mineralitzacions.
Mineralitzacions de plom i zinc
La composició mineralògica d’aquestes mineralitzacions filonianes és bàsicament de plom i zinc, i es caracteritzen per la presència de galena i esfalerita, com a minerals majoritaris. Per altra banda, acostumen a trobar-se acompanyades de baritina i de mineralitzacions de coure, així com de diverses alteracions d’uns i altres minerals, entre les quals destaquen la cerussita i la smithsonita.
Les principals mineralitzacions es troben a la comarca de la Plana Alta, on es reparteixen per Borriol i Vilafamès. Han estat explotades a diferents llocs de tots dos termes. Les mineralitzacions s’encaixonen entre els materials paleozoics del Devonià i del Carbonífer, que apareixen recoberts per calcàries del Triàsic (dins de les quals s’han obert diferents pous, en direcció del Paleozoic inferior). Altres mineralitzacions, també de plom i zinc, es troben a la Plana Baixa (Vall d’Uixó) i a l’Alt Palància (prop de Sogorb), on s’encaixonen entre les calcàries triàsiques del Muschelkalk. En aquest cas es tracta simplement de remobilitzacions que han passat a reomplir esquerdes, i que presenten en la seva major part un marcat caràcter de carstificació, i com a tals les veurem més endavant.
Altres mineralitzacions
Al marge de les anteriors, existeixen dintre del Sistema Ibèric altres mineralitzacions filonianes menys importants encara, que es troben encaixonades entre els materials triàsics. Això és el que succeeix amb les de baritina, localitzades entre els gresos del Buntsandstein. O també amb les mineralitzacions de coure situades entre les calcàries del Muschelkalk, i localitzades a l’Alt Millars, prop de Vilafermosa del Riu. I igualment amb part de les mineralitzacions de cobalt i mercuri que es troben a l’Alt Palància i a la Plana Baixa, i que han estat remobilitzades ocupant esquerdes dintre de les calcàries del Muschelkalk. Maltrat tot, no queda gaire clar el caràcter fïlonià parcial d’aquestes mineralitzacions, i sembla que no passen d’ésser simples remobilitzacions.
Els jaciments al Sistema Bètic valencià
Tenen molt poca importància, encara menys que en el cas anterior, malgrat la proximitat de les mineralitzacions properes a la Sierra de Cartagena, situades a Múrcia, prop del límit meridional del País Valencià.
Solament es poden considerar com a filonianes part de les mineralitzacions de la serra d’Oriola, malgrat que en la seva major part són de disseminació cuprífera (i com a tals les veurem més endavant); en aquest cas, han estat remobilitzades parcialment, i han passat a ocupar esquerdes, dintre de les calcàries triàsiques de l’esmentada serra.
Els jaciments al Sistema Menorquí
Constitueixen un cas molt puntual, localitzats entre els materials paleozoics de l’illa de Menorca. Les mineralitzacions consisteixen en filonets de plom i zinc (amb galena i esfalerita) encaixonats entre els terrenys abans esmentats.
Les més importants es troben prop de Maó, a l’illa d’en Colom. D’altres es troben prop de Capifort. La seva importància és bàsicament pel seu caràcter testimonial.
Les mineralitzacions de tipus "skarn" i de metasomatisme de contacte
Les mineralitzacions de metasomatisme de contacte (que inclouen les de tipus "skarn"), també denominades pirometasomàtiques, es caracteritzen pel seu contingut calcareosilicatat, format a partir del contacte entre intrusions magmàtiques (generalment granodiorites o granits), i roques metamòrfiques o sedimentàries (generalment de caràcter carbonatat). Quan es produeix aquesta intrusió sobre les roques carbonatades, s’originen unes aportacions de substàncies volàtils a elevada temperatura, caracteritzades pel seu contingut àcid. Aquestes aportacions reaccionen amb les calcàries, tot produint-ne la decarbonatació. Com a conseqüència del caràcter endotèrmic d’aquestes reaccions es produeix un refredament brusc de les solucions aquoses, la qual cosa provoca la precipitació dels minerals disolts que contenien.
Exemple de "skarn" (model teòric). A partir de materials granítics subjacents, s’origina una aurèola metamòrfica que afecta la roca calcària superior; al si de l’aurèola, formada principalment per materials calcosilicatats, poden originar-se diverses mineralitzacions.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Hom anomena "skarn" la ganga formada per silicats complexos (amfíbols, piroxens, granats i d’altres), en relació amb mineralitzacions principalment de ferro i en el context de dipòsits calcaris. Els "skarns" constitueixen les mineralitzacions més importants, dintre d’aquest grup de metasomatisme. El seu caràcter respon a l’indicat anteriorment, és a dir, quan la intrusió té caràcter granític o granodiorític i quan la roca encaixonant és una roca calcària, ja sigui sedimentària o metamòrfica. Fora d’aquest cas, es poden descriure simplement com a mineralitzacions de metasomatisme de contacte, amb caràcter genèric. Malgrat això, els primers són sempre més importants, ja que permeten la formació de mineralitzacions metàl·liques, amb més facilitat que els altres casos, i alhora són sempre més abundosos.
Mineralitzacions filonianes, "skarns" i metasomatismes de contacte: situació de les principals localitats on apareixen en els Països Catalans (entre parèntesis figuren els símbols dels elements químics metàl·lics (tipificadors de cada mineralització).
Maber, original de l’autor.
A Catalunya, aquestes mineralitzacions es localitzen sempre entre nivells de calcàries, que unes vegades pertanyen al Cambro-Ordovicià (com succeeix als "skarns" de Costabona, situats entre les comarques del Ripollès i del Vallespir), i altres es situen entre nivells de calcàries del Devonià (com succeeix amb els "skarns" del Baridà, repartits entre les comarques de l’Alt Urgell i de la Cerdanya). En un cas i l’altre, aquestes calcàries estan a prop de materials granítics o granodiorítics. Entre aquests "skarns" cal destacar, a més dels anteriors, els següents: Gualba (Vallès Oriental, sobre unes calcàries de l’Ordovicià, dintre del Sistema Mediterrani), Senet (Alta Ribagorça, sobre calcàries del Devonià, dintre del Sistema Pirinenc), i Bonabé (Pallars Sobirà, sobre unes calcàries de l’Ordovicià, i com l’anterior, dintre del Sistema Pirinenc). D’entre tots els esmentats, els més importants són els de Costabona i Bonabé, explotats pel govern francès mitjançant mineria subterrània, sobretot aquest darrer, de gran importància per l’aprofitament de la scheelita (mena de wolfram), la qual es troba a l’explotació francesa situada a Salau.
Formació de talcs a partir de les solucions silíciques originades pels granits, en entrar en contacte aquestes solucions amb les calcàries dolomítiques.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Al marge de les anteriors, existeixen altres mineralitzacions de metasomatisme de contacte que no es poden considerar "skarns". Entre aquestes, cal considerar les formacions de talc, localitzades sobre unes calcàries de l’Ordovicià, les quals alternen amb esquists, que es troben en contacte amb intrusions granodiorítiques. Aquestes formacions es localitzen sobretot a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), on han estat explotades en diverses ocasions, i en l’actualitat, mitjançant mineria subterrània. I un altre exemple encara, diferent dels anteriors, el constitueixen les mineralitzacions de fluorita-siderita localitzades entorn del Canigó, especialment a Escaró (Conflent), que són actualment explotades a cel obert (encara que temps enrere s’havien explotat per mineria subterrània.
Dintre d’aquest grup, doncs, hem situat diverses mineralitzacions que presenten un marcat caràcter de metasomatisme de contacte, entre les quals destaquen els "skarns". Les unes i les altres es distribueixen principalment pel Sistema Pirinenc i pel Sistema Mediterrani, fora de les quals no se’n troba cap més. Malgrat ésser abundoses, en l’actualitat (1985) solament es troben en explotació les mineralitzacions de talc de Maçanet de Cabrenys i les de fluorita (amb siderita) d’Escaró, a les quals ens acabem de referir. D’altra banda, cal fer esment de les explotacions properes de scheelita de Salau, prop de Bonabé.
Els jaciments al Sistema Pirinenc
Es troben més o menys distribuïts per tot els Pirineus, i es relacionen sempre amb nivells de calcàries que pertanyen indistintament a l’Ordovicià (i Cambro-Ordovicià) o al Devonià. N’existeixen a diferents indrets de les comarques catalanes pirinenques. Es situen sempre sobre els nivells de calcàries abans esmentats, que es troben en contacte amb granits (o granodiorites), malgrat que sovint aquest contacte es produeixi a poca distància de la mineralització.
Aquesta consisteix fonamentalment en concentracions de minerals de ferro i coure, acompanyades de diferents silicats. Així, es troben normalment pirrotina, magnetita i calcopirita, conjuntament amb tremolita, actinolita i granats.
Molt ocasionalment es poden trobar altres substàncies, com la scheelita.
"Skarns" pirinencs
"Skarn" del Costabona: situat sobre els materials del Cambro-Ordovicià, i es reparteix per les comarques del Ripollès i el Vallespir, pels termes de Molló i Setcases en la primera, i pel de Prats de Molló, en la segona. Aquest "skarn" ha estat explotat diverses vegades amb la intenció de l’aprofitament de la scheelita, que es troba dins de la mineralització amb certa quantitat.
"Skarn" del Pimorent: com l’anterior, se situa sobre calcàries, que aquesta vegada són del Devonià, i es troba ala comarca de l’Alta Cerdanya, al terme de Portè, molt a prop d’Andorra i de l’Arieja. També s’ha intentat d’explotar per a l’aprofitament dels minerals de ferro, especialment de la magnetita, molt abundosa a la mineralització.
"Skarns" del Baridà: són localitzats sobre les calcàries del Devonià, i es distribueixen per les comarques de la Baixa Cerdanya (Músser), l’Alt Urgell (Aristot, Bescaran, Castellnou de Carcolze i Vilanova de Banat) i Andorra (Sant Julià de Lòria); aquesta darrera molt separada de les altres. Predomina a tots ells la pirrotina; malgrat això, s’ha intentat la seva explotació a diversos indrets, com Músser i Bescaran.
"Skarns" de Bonabé: són semblants als de Costabona, malgrat trobar-se aquests entre les calcàries del Devonià. Entre els minerals predomina la scheelita, acompanyada d’arsenopirita. Es troben a la comarca del Pallars Sobirà, a l’indret de Bonabé, del terme d’Alòs de Gil, i continuen pel vessant occità de Salau, on s’explota actualment la scheelita.
"Skarns" de Monsent de Pallars: són molt diferents de tots els anteriors, i els minerals majoritaris són l’epidota i la tremolita (que apareix en forma d’amiant). Aquests "skarns" es localitzen entre les calcàries del Devonià, situades prop del contacte amb granodiorites. Es troben al Pallars Jussà (Cabdella) i el Pallars Sobirà (Espot i Llessui). Els amiants han estat explotats a aquesta darrera localitat.
"Skarns" de la Ribagorça: són molt semblants als del Baridà i es troben entre les calcàries del Devonià. La pirrotina i la magnetita són els minerals més abundosos, conjuntament amb l’actinolita. Es troben a l’Alta Ribagorça, principalment a Senet, on es va intentar d’explotar la magnetita.
Metasomatismes de contacte del Canigó
Constitueixen un important grup de mineralitzacions, localitzades entre les calcàries del Cambro-Ordovicià, on s’ha desenrotllat un intens metasomatisme de contacte. Posteriorment s’ha produït una forta fracturació, la qual cosa ha dut a una remobilització de part de les mineralitzacions, que han passat a ocupar fractures. També s’ha produït, secundàriament, una carstificació, i part dels minerals es troben omplint les cavitats d’origen càrstic.
Els minerals més abundosos són la siderita, el quars i la fluorita, que es troben acompanyats d’òxids de ferro i de galena. La siderita ha estat motiu d’explotació durant molts anys (i actualment ho és a la Batera), mentre que la fluorita ha començat a explotar-se en època molt recent, sobretot a Escaró. Les mineralitzacions es reparteixen per les comarques del Vallespir i del Conflent. De la primera cal destacar la localitat de la Batera, abans esmentada, i de la segona, les de Cornellà de Conflent, Vernet, Fillols, Taurinyà i, sobretot, Escaró.
Mineralitzacions calcosilicatades i magnesiosilicatades
Consisteixen en concentracions, més o menys abundoses, de silicats situats en calcàries, paleozoiques, properes o en contacte amb granits (o amb granodiorites). Aquestes calcàries pertanyen generalment al Cambro-Ordovicià. Les més importants d’aquestes mineralitzacions es troben a l’Alt Empordà, principalment a Maçanet de Cabrenys, Darnius i la Vajol, i consisteixen en concentracions de talc i clorita, situades prop del contacte amb les granodiorites. Aquestes mineralitzacions són actualment en explotació, per a l’aprofitament del talc.
Mineralitzacions semblants a les anteriors es troben a la comarca del Vallespir, on també s’han explotat diverses vegades, prop de la localitat de Reiners. Al Rosselló, a la localitat de Montner, existeixen amb el talc importants concentracions de giobertita.
Els jaciments al Sistema Mediterrani
Es troben més o menys repartits per les dues serralades que constitueixen el Sistema Mediterrani. En un cas i en l’altre, es situen generalment entre nivells de calcàries que pertanyen unes vegades al Cambro-Ordovicià, i altres al Devonià; molt ocasionalment es troben entre calcàries del Carbonífer. En tots els casos les mineralitzacions són properes a afloraments de granits (i de granodiorites). Pel que fa a la composició mineralògica, es pot dir que la majoria de les vegades són de ferro, o de ferro i coure, sempre amb presència de diversos silicats, que a cops poden arribar a ésser més abundosos que els propis minerals de ferro o coure.
"Skarns" de la Serralada Litoral
Són poc abundosos, i solament es presenten en els seus sectors més septentrionals.
"Skarns" del Baix Empordà: es localitzen entre les calcàries del Cambro-Ordovicià, i els seus minerals majoritaris són la magnetita i l’hedenbergita. Es localitzen principalment a Begur, prop de sa Riera, dins del Baix Empordà.
"Skarns" del Mont negre: són més importants que els anteriors, i se situen entre les calcàries del Devonià. Es reparteixen entre les comarques del Maresme i el Vallès Oriental; la principal localitat és a Hortsavinyà (Maresme), on han estat explotades, com a mines de coure. Consisteixen en mineralitzacions de coure i ferro (amb presència de calcopirita, barnita i magnetita, principalment), acompanyades de vesubiana i de granats, molt abundosos.
"Skarns" de la Serralada Prelitoral
Són molt més abundosos que els anteriors, i també es troben més repartits per tota la Serralada.
"Skarns" del Montseny: són els més importants i es localitzen al Vallès Oriental, al terme de Gualba, principalment. Els "skarns" es situen sobre les calcàries de l’Ordovicià, i es caracteritzen per una notable presència de mineralitzacions metàlliques (amb pirrotina i molibdenita, entre altres), i de silicats (amb serpentina, granats i wollastonita, entre altres). Actualment, són explotats a Gualba els marbres que constitueixen el "skarn".
"Skarns" de Sant Feliu de Buixalleu: estan situats sobre les calcàries del Cambro-Ordovicià, dintre de la comarca de la Selva, al terme de Sant Feliu de Buixalleu. Les mineralitzacions són molt semblants a les d’Hortsavinyà, malgrat la diferència estratigràfica dels nivells calcaris, i han estat explotades com a mines de coure. També cal dir que en aquest cas no es troba la magnetita, a diferència d’Hortsavinyà.
"Skarns" de les Guilleries: també es situen sobre les calcàries del Cambro-Ordovicià, dintre de la comarca de la Selva, al terme de Sant Martí Sacalm. Aquestes mineralitzacions presenten uns caràcters molt semblants a les de Begur, i han estat explotades com a mines de ferro, per aprofitar la magnetita.
"Skarns" de Vallcàrquera: se situen sobre les calcàries del Devonià, i es localitzen al Vallès Oriental, al terme del Figaró, prop de Vallcàrquera. Aquestes mineralitzacions es caracteritzen per una notable presència de magnetita, i com a tals han estat explotades.
"Skarns" del Baix Camp: estan situades sobre unes calcàries que pertanyen al Carbonífer, i es caracteritzen per la presència majoritària de magnetita i calcopirita, havent estat explotades com a mines de ferro a les Borges del Camp (Baix Camp).
Les mineralitzacions estratiformes sedimentàries
Les mineralitzacions estratiformes sedimentàries enceten el gran grup de les mineralitzacions estratiformes en general, les característiques comunes de les quals és oportú de tractar en primer lloc.
Característiques generals
Concepte de mineralització estratiforme
Les mineralitzacions estratiformes es caracteritzen per la seva morfologia tabular, concordant amb l’estratificació. A l’igual que els filons, són cossos tabulars mineralitzats, amb dues dimensions molt superiors a la tercera, en general la longitud i l’amplada, enfront de l’alçada (que, en aquest cas, marcarà la potència del cos estratiforme). La majoria de les vegades aquestes mineralitzacions tenen un clar origen singenètic, sedimentari, com succeeix amb les de plom i zinc de Liat (Vall d’Aran), o ambles ferruginoses de Celrà (Gironès) o Gavà (Baix Llobregat).
Les mineralitzacions sedimentàrles
Es tracta de mineralitzacions relacionades amb el cicle geològic extern, a partir del qual s’han precipitat les substàncies mineralitzades. En realitat, dintre d’aquest grup s’haurien d’incloure moltes de les substàncies que veurem en parlar de les pedreres, o de les conques carboníferes; en efecte, les calcàries per una banda, i els lignits per una altra, s’han originat dintre de les mineralitzacions sedimentàries. D’altra banda, també hem exclòs les mineralitzacions evaporítiques, que encara que són sedimentàries, difereixen quant a la forma de precipitació. Tanmateix s’han exclòs les mineralitzacions diagenètiques, les quals són tractades, així com les evaporítiques, en altres apartats. Per contra, veurem les mineralitzacions sedimentàries que han donat lloc a la formació de mineralitzacions metàl·liques. Com ja s'ha dit, aquestes s’han format dintre del cicle geològic extern, a partir de la meteorització i lixiviació d’antigues àrees mare. Posteriorment s’ha produït un transport en solució cap a àrees de sedimentació, on s’han dipositat. Aquesta precipitació ha estat sempre química, a diferència de la que es produeix a les mineralitzacions evaporítiques, on té lloc com a conseqüència de l’evaporació del solvent, és a dir de l’aigua. Sembla ben clara la intervenció de microorganismes en molts dels processos de precipitació de les substàncies minerals.
Mineralitzacions estratiformes, I: situació de les localitats on apareixen, als Països Catalans, les principals mineralitzacions sedimentàries, "redbeds" i disseminacions, i mineralitzacions diagenètiques (entre parèntesis figuren els símbols dels elements químics metàllics tipificadors de cada mineralització).
Maber, original de l’autor.
Dintre de les diverses mineralitzacions d’aquest tipus que existeixen a Catalunya, es pot fer esment de les concentracions ferruginoses (majoritàriament d’òxids de ferro) del Sistema Mediterrani, localitzades, entre d’altres llocs, a Celrà (Gironès), Malgrat (Maresme) i Gavà-Bruguers (Baix Llobregat), sempre relacionades amb nivells de calcàries del Silurià i del Devonià. Totes aquestes concentracions han estat explotades, amb molt poc èxit, especialment a Malgrat. D’altra banda, molt sovint aquestes mineralitzacions es troben relacionades amb altres de concentracions de fosfats (quasi sempre de ferro i de calci), com succeeix sobretot a les mineralitzacions de Gavà-Bruguers, que també van ésser explotades. Un altre grup important de mineralitzacions sedimentàries és constituït per les de plom i zinc (bàsicament de sulfurs, galena i esfalerita). Es troben entre nivells de calcàries, que pertanyen a l’Ordovicià, i més concretament a les denominades "calcàries metal·líferes", on formen potents nivells de sulfurs. La gran majoria d’aquestes mineralitzacions es localitzen a la Vall d’Aran, i més concretament a Liat, Bagergue, Arres i Bossost, on han estat reiteradament explotades, generalment per mineria subterrània, com succeeix amb les mines Victòria i Margalida, a l’àrea d’Arres-Bossost, on existien importants mines de muntanya, és a dir, de galeria horitzontal. Actualment, tota la mineria es troba aturada, però sovint es realitzen importants campanyes de recerca, sobretot a Liat, on existeixen les concentracions més importants.
Es troben, però, amb el greu inconvenient de la seva alçada (uns 2300 m per terme mitjà), la qual cosa fa difícil l’explotació; cas de realitzar-se, haurà d’ésser per mineria a cel obert.
Els jaciments al Sistema Pirinenc
Es tracta de mineralitzacions molt importants, sobretot les que seran considerades en primer lloc.
Mineralitzacions de plom i zinc
Gaudeixen de gran importància entre les mineralitzacions estratiformes dels Països Catalans, i són al mateix temps, unes de les mineralitzacions més conegudes. Han estat motiu de diferents explotacions, i de successius reconeixements. Aquestes mineralitzacions tenen un marcat caràcter estratiforme, i són inicialment sedimentàries. Es localitzen entre nivells calcàrics de l’Ordovicià, els quals alternen amb esquists. Secundàriament, a molts indrets, les mineralitzacions han sofert fortes remobilitzacions, i han passat localment a omplir fractures i a adquirir caràcter filonià, com succeeix a Arres (Vall d’Aran). A altres indrets, propers als anteriors, les mineralitzacions són concordants amb l’esquistositat, i es troben entre nivells d’esquists, com succeeix a Casau (Vall d’Aran). Els minerals més abundosos són els de plom i zinc i, més concretament, la galena i l’esfalerita. Ambdós es presenten acompanyats de magnetita i d’altres sulfurs, com calcopirita, pirita, cubonita i altres. Per d’altra banda són molt corrents els minerals d’alteració. La major part de les mineralitzacions es localitzen a la Vall d’Aran, i s’estenen també per part de l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà, formant una sèrie d’àrees ben diferenciades.
Àrea de Liat-Montoliu. És la més important, i s’estén totalment per la Vall d’Aran, pels termes de Bagergue i Vilac. Les mineralitzacions presenten un clar aspecte sedimentari, i en part apareixen tectonizades i afectades pel metamorfisme. Es relacionen amb unes calcàries metallíferes de l’Ordovicià, que alternen amb nivells verds esquistosos i amb quarcites. Aquestes mineralitzacions s’han explotat moltes vegades.
Àrea de Bossost-Arres. També és molt important, i es localitza a la Vall d’Aran, als termes d’Arres i de Bossost. Les mineralitzacions, encara que són similars a les anteriors, han sofert fortes tensions, i han aparegut filons encaixonats entre els esquists, com succeeix sobretot a la mina Victòria, de Bossost.
Àrea de Bonabé. Es troba al Pallars Sobirà, al terme d’Alós de Gil. Les mineralitzacions són força semblants a les de Liat-Montoliu.
Àrea de Benasc. Es troba a l’Alta Ribagorça, al terme de Benasc, molt allunyada de totes les anteriors. Malgrat això, els seus caràcters són molt semblants als de Liat. Aquestes mineralitzacions han estat explotades al Portilló de Benasc.
Mineralitzacions de ferro i concentracions ferruginoses
Malgrat ésser molt abundoses i trobar-se esteses per molts indrets, són molt menys importants que les anteriors. Aquestes mineralitzacions es relacionen amb nivells d’esquists piritosos, que unes vegades pertanyen a l’Ordovicià, i d’altres al Silurià. En ambdós casos, les mineralitzacions són poc importants, i consisteixen en interstratificacions de pirita, que es situa entre els estrats. Molt sovint aquesta pirita s’ha alterat i ha produït la formació d’òxids i de sulfats de ferro, que poden remobilitzar-se, i originar concentracions ferruginoses, a partir dels esmentats òxids i sulfats.
Aquestes mineralitzacions s’estenen per diferents indrets dels Pirineus, on afloren els nivells de l’Ordovicià i del Silurià, havent estat explotades a diferents llocs, malgrat el seu poc interès econòmic. Entre els afloraments situats a l’Ordovicià, cal fer esment dels de les comarques de l’Alt Empordà (Espolla), el Pallars Sobirà (Alós de Gil) i la Vall d’Aran. Entre els que pertanyen al Silurià, cal parlar dels d’Andorra (Corts de Rossell), el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell (Bar).
Els jaciments al Sistema Mediterrani
Són, en general, menys importants que els anteriors, encara que possiblement siguin més abundosos. Es distribueixen tant per la Serralada Litoral com per la Prelitoral, però més especialment per aquesta darrera.
Mineralitzacions de plom i zinc
Són relativament importants, encara que tenen una localització molt puntual i es situen exclusivament entre els termes d’Ulldemolins (Priorat) i Vilanova de Prades (Conca de Barberà), dintre de la Serralada Prelitoral. La mineralització és estratiforme, es localitza al Carbonífer i es troba en contacte amb una roca verda, una epidotita. Els minerals presents són la galena, l’esfalerita i la calcopirita, amb un clar predomini dels dos primers. També es troben freqüents minerals d’alteració. S’han explotat en diverses ocasions, i també han estat motiu de freqüents campanyes de recerca. Finalment, cal dir que aquesta mineralització en part té també cert caràcter de "skarn". zen principalment dintre de la Serralada Litoral, i més concretament a les comarques del Baix Llobregat, el Maresme i el Gironès.
Mineralitzacions de ferro i concentracions ferruginoses
Encara que molt més abundoses que les anteriors, no tenen gaire importància, malgrat haver estat explotades moltes vegades. Es localit-
Nivells piritosos i alteracions. Són menys importants que les concentracions que veurem a continuació. Consisteixen en nivells d’esquists piritosos, interstratificats entre els materials del Silurià. Són semblants als que hem vist dels Pirineus. Els minerals més abundosos són la pirita i la pirrotina, que normalment han sofert freqüents fenòmens d’alteració, que han originat la formació d’òxids i sulfats de ferro. Aquestes mineralitzacions són particularment freqüents al Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, i el Vallès Occidental, on apareixen en molts indrets. D’entre aquestscal destacar l’antiga explotació de Santa Creu d’Olorda (Barcelonès) i la de Sant Bartomeu de la Quadra (Baix Llobregat).
Concentracions ferruginoses. Són, a diferència de les anteriors, molt més importants, i consisteixen en concentracions d’òxids de ferro, localitzades entre nivells de calcàries que pertanyen unes vegades al Silurià superior, i d’altres al Devonià. Els minerals més abundosos són sempre la goethita i l’hematites; secundàriament pot trobar-s’hi també lepidocrocita. Més rarament hi ha altres minerals, com la baritina (possiblement filoniana) que es troba a Malgrat. Aquestes mineralitzacions han estat explotades a diferents llocs, diverses vegades, especialment a Gavà-Bruguers (Baix Llobregat), Celrà (Gironès) i, principalment, a Malgrat (Maresme). Les mineralitzacions de les dues primeres localitats es situen al Silurià superior, mentre que les de Malgrat pertanyen al Devonià.
Mineralitzacions estratiformes de manganès
Són molt poc abundants, i es limiten a una sola mineralització, situada a la comarca del Priorat, i dintre d’aquesta a la localitat del Molar, on es va intentar la seva explotació. Les mineralitzacions consisteixen en concentracions manganesíferes, situades entre nivells de lidites del Carbonífer. Els minerals presents són silicats de manganès: piroxmanguita i rodonita, acompanyades de pirolusita. Finalment, cal dir que la mineralització ha sofert un dèbil metamorfisme.
Els jaciments al Sistema Ibèric
Les mineralitzacions de caràcter metàl·lic que apareixen al Sistema Ibèric són molt poc importants; en canvi, i com veurem més endavant, en parlar de les roques industrials, les de caràcter no metàllic són molt importants, especialment les argiles.
Les mineralitzacions de caràcter metàllic consisteixen en concentracions ferruginoses, localitzades entre els nivells bàsics del període Triàsic, i concretament del Buntsandstein, formats per gresos i lutites rogenques. Els minerals presents són la goethita, la lepidocrocita i l’hematites, amb un clar predomini del darrer; també és freqüent la siderita. Les mineralitzacions es troben escampades per diferents indrets de les comarques valencianes del Sistema Ibèric, i es destaquen la de la Plana Alta i la de la Plana Baixa. A la primera, la principal localitat és Sant Joan de Moró, i a la segona cal fer esment de les localitats d’Artana, Eslida, Fondeguilla i la Vilavella, on s’han explotat aquestes mineralitzacions en diferents ocasions, amb resultats diversos.
Els jaciments al Sistema Bètic valencià
Són en general poc importants, i es distribueixen irregularment per diferents indrets i comarques del Sistema Bètic, al País Valencià.
Concentracions ferruginoses
Són força semblants a les que hem vist abans, dintre del Sistema Ibèric. Consisteixen en concentracions ferruginoses, localitzades entre els materials triàsics, que unes vegades pertanyen al Triàsic bètic, i altres al Keuper. En ambdues ocasions, els minerals més abundosos són la goethita i l’hematites, i sempre predomina el darrer. També cal destacar la presència de guix en les mineralitzacions lligades al Keuper. Les mineralitzacions relacionades amb el Triàsic bètic (i possiblement amb el Permo-Tries), s’encaixonen entre nivells de calcàries i es distribueixen per la comarca del Baix Segura, especialment a la serra de Callosa i Oriola. Les altres mineralitzacions apareixen interstratifícades entre els nivells argilosos del Keuper, molt sovint acompanyades de nivells de lignits (sempre poc importants). Aquestes mineralitzacions es troben especialment a la comarca de l’Alt Vinalopó, i es reparteixen entre la colònia de Santa Eulàlia i Villena. Cal dir que aquestes mineralitzacions han estat explotades en diferents ocasions.
Mineralitzacions de sofre
Constitueixen un grup de mineralitzacions de disseminació sedimentària, localitzades exclusivament dintre dels materials miocènics del Sistema Bètic valencià. En aquestes mineralitzacions, el sofre es troba disseminat entre nivells del tap miocènic, constituïts fonamentalment per margues blanques. Conjuntament amb el sofre hi ha calcita, epsomita i guix. Generalment, el sofre és molt minoritari. Malgrat això, s’ha intentat la seva explotació a diferents llocs, sense gens d’èxit; en canvi, més cap a l’W, dintre de Múrcia, existeixen explotacions molt importants. Dintre de les situades als Països Catalans, cal fer esment de les mineralitzacions de Montnegre de Dalt (Alacantí) i Petrer (Valls del Vinalopó).
Les mineralitzacions estratiformes de tipus "red-bed"
Aquestes mineralitzacions reben la denominació de "red-bed" (en anglès, banda vermella) per trobar-se, en la majoria de les ocasions, dintre de nivells de conglomerats i gresos rogencs. Dintre d’aquestes mineralitzacions es poden presentar concentracions metal·líferes de coure, plom, zinc, ferro i urani, principalment; ocasionalment també de coure i níquel. En general, aquestes mineralitzacions s’han format a partir de la lixiviadó d’uns elements metàl·lics, que a continuació són transportats (generalment en forma de sulfats dissolts) cap a una conca de sedimentació, tot precipitant-se i incorporant-se aquests elements metàl·lics a les roques detrítiques. Generalment, la precipitació es produeix en forma de sulfurs, que posteriorment poden oxidar-se.
Dintre dels Països Catalans, aquestes mineralitzacions es localitzen sempre, almenys les més importants, sobre nivells de gresos rogencs, o groc rogencs, de forma disseminada. Aquests nivells es troben, molt sovint, enriquits amb matèria orgànica, fins al punt de presentar unes coloracions més fosques que la resta dels estrats que els envolten. Precisament aquesta matèria orgànica (que de vegades constitueix autèntiques capetes de lignit) és la que ha donat origen a les mineralitzacions, en actuar amb ca ràcter reductor, tot captant les formacions metàl·liques (generalment en forma de sulfats, i principalment de coure), i donant lloc a la formació de sulfurs, com hem dit anteriorment. Posteriorment poden oxidar-se i carbonatar-se, passant en el cas del coure a la formació d’atzurita o de malaquita. L’origen d’aquestes formacions metàl·liques és molt divers, però comporta sempre precipitació dintre de les roques detrítiques sorrenques. Entre les mineralitzacions d’aquest tipus que es presenten als Països Catalans, revesteixen una certa importància les de caràcter cupro-uranífer (o simplement uranífer), localitzades principalment als gresos rogencs del Permo-Tries (o més concretament del Permo-Bunts), que es van intentar explotar a la Plana de Mont-ros i al Castell (Pallars Jussà), dintre del Sistema Pirinenc. Aquestes mineralitzacions han estat motiu de reiterades recerques, i no solament a les localitats abans esmentades, sinó també a diferents afloraments del Permo-Tries, als Pirineus.
Altres vegades, aquestes mineralitzacions també es poden trobar dintre de paleocanals, localitzats també entre roques detrítiques rogenques, o groc rogenques. En aquest cas s’originen en la franja de contacte entre les aigües freàtiques de la plana costanera, i les aigües freàtiques de la conca marina, com a conseqüència de formar-se un nivell de precipitació, ja que les primeres són riques en matèria orgànica, mentre que les segones són riques en solucions de sulfats. Es produeix així la reducció dels sulfats i la formació d’àcid sulfúric, el qual reacciona amb els ions metàl·lics i els precipita en forma de sulfurs. D’aquest tipus és la mineralització localitzada a Artés (Bages), dintre d’uns paleocanals, situats sobre els materials de la formació Artés; és de caràcter cuprífer.
Dintre d’aquest grup, també hem inclòs les mineralitzacions de mercuri i cobalt localitzades entre els gresos rogencs del Buntsandstein, del Sistema Ibèric, i que es presenten a diverses localitats, com Artana (Plana Baixa), Eslida (Plana Baixa) i Xòvar (Alt Palància). Aquestes mineralitzacions van ésser explotades per al benefici del mercuri, especialment. A l’igual que les anteriorment comentades, del Pallars Jussà, l’explotació es va realitzar per mineria subterrània, i han estat motiu de reiterades investigacions, amb poc d’èxit.
Mineralitzacions tipus "roll" (model teòric). Les mineralitzacions s’haurien originat per infiltració entre les roques sorrenques de les dissolucions procedents de la lixiviació dels granits.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Al marge de totes les anteriors, veurem també dintre d’aquest grup, les mineralitzacions de níquel i cobalt, localitzades entre els gresos i conglomerats basals del Permià en contacte amb els materials del Carbonífer, com succeeix a Peramea (Pallars Sobirà), on han estat explotades mitjançant mineria subterrània. Aquestes mineralitzacions tenen caràcter de disseminació entre les roques abans esmentades, encara que el seu caràcter de "red-bed" no queda gaire clar. Es pot tractar, fins i tot, d’una mineralització de concentracions per infiltració, de tipus "roll", és a dir, formades a partir de la lixiviació d’altres roques, amb la formació de dissolucions metal·líferes, que han estat transportades per les aigües subterrànies i dipositades entre altres roques properes. Aquestes dissolucions són, en general, sulfats que precipiten en forma de sulfurs.
Els jaciments al Sistema Pirinenc
Els "red-beds" pirinencs constitueixen un complex grup de mineralitzacions, força repartit pels afloraments del Permo-Tries i del Buntsandstein, i més concretament situat entre els nivells de gresos rogencs, entre els quals es dissemina.
"Red-beds" cuprífers
"Red-beds" cuprifers a la base d’un paleocanal. L’esquema correspon a una mineralització cuprífera situada al si dels materials de la formació Artés.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Són els més abundosos, i generalment es localitzen entre els gresos basals del Permo-Tries. Les mineralitzacions consisteixen en impregnacions cupríferes, disseminades entre els esmentats gresos. Els minerals presents són, normalment, atzurita i sobretot malaquita, així comòxids de ferro. Molt sovint es relacionen amb mineralitzacions uraníferes (sempre més minoritàries). Aquestes mineralitzacions es troben repartides per diferents comarques pirinenques, i han estat explotades a molts llocs. Així, se’n troben a les comarques següents, d’E a W: el Ripollès, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Entre els principals indrets cal fer esment del situat al coll del Cantó, entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. També del de Castellar de N’Hug, al Berguedà, o del del santuari de Bastanist, a la Cerdanya.
"Red-beds" uranífers
"Red-beds" cupro-uranífers (model teòric). La mineralització se situa a la base d’uns paleocanals, localitzats disseminadament entre nivells de sorres i gresos.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Són menys freqüents que els anteriors, però més importants. Com aquells, es localitzen entre els gresos basals del Permo-Tries, en els quals disseminen i impregnen. Malgrat la seva denominació, són en realitat "red-beds" cupro-uranífers, i en conseqüència es presenten mineralitzacions de coure i d’urani. Els minerals més freqüents són la malaquita, la uraninita i l’autunita. Sovint poden presentar-se mineralitzacions menys importants de cobalt i níquel, amb presència d’eritrina i d’annabergita. Els principals indrets es troben a les comarques del Ripollès, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça, i especialment a Adraén (Alt Urgell), Plana de Mont-ros i el Castell (Pallars Jussà) i a Montanui (Alta Ribagorça). A Adraén no hi ha presència de mineralitzacions cupríferes, en canvi a tots els altres llocs sí que n’hi ha. D’altra banda, a les del Pallars Jussà es troben manifestacions secundàries de cobalt i níquel. Aquestes mineralitzacions han estat explotades a la Plana de Mont-ros i al Castell, del Pallars Jussà, amb la intenció de beneficiar l’urani, certament sense gaire èxit.
Disseminacions de cobalt i níquel
Mineralitzacions de Peramea (Pallars Sobirà), bon exemple de mineralització de tipus "roll", produïdes per la lixiviació d’esquists silurians, rics en coure i níquel, i per la concentració de les dissolucions en circular pels conglomerats del Permo-Tries.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Són molt properes a les anteriors del Castell i de la Plana de Mont-ros, i en canvi es troben al Pallars Sobirà, al terme de Peramea, on van ésser explotades. També existeix un altre indret mineralitzat al terme de les Paüls, a l’Alta Ribagorça, molt proper a una altra mineralització filoniana de cobalt i níquel. En tots els casos, les mineralitzacions impregnen els gresos basals, i també els conglomerats del Permo-Tries, i s’hi troben disseminats. Els minerals presents són l’eritrina i l’annabergita, principalment, i es presenten acompanyats de malaquita i d’altres mineralitzacions més minoritàries.
Els jaciments al Sistema Mediterrani
Són molt poc importants, i es localitzen en tots els casos els gresos rogencs del Buntsandstein, el disseminen i l’impregnen segons els llocs. Aquests "red-beds" del Sistema Mediterrani es localitzen exclusivament a la Serralada Prelitoral, i la seva composició mineralògica és de caràcter cuprífer, amb presència de malaquita i atzurita. Tots els indrets tenen poca importància, i no han estat mai explotats; els principals són els d’Olesa (Baix Llobregat) i el Brull (Osona).
Els jaciments a la Depressió Central catalana
Tenen una certa extensió, a través dels materials detrítics que reomplen una bona part de les comarques centrals de la Depressió. Aquests "red-beds", a diferència de tots els altres, estan situats entre els materials del trànsit de l’Eocè a l’Oligocè, especialment dels terrenys que corresponen a la formació d’Artés i a la formació de molasses de Solsona. En tots els casos, les mineralitzacions tenen un caràcter cuprífer, amb presència majoritària de malaquita (que predomina) i d’atzurita. Normalment van acompanyades de petites mineralitzacions ferruginoses, i també, més minoritàriament, de diverses manifestacions de caràcter radioactiu, sense que arribin a trobar-se minerals d’urani. Normalment les mineralitzacions es troben entre nivells de materials detrítics (gresos, molasses o conglomerats), però més ocasionalment apareixen entre nivells de calcàries o de margues, com succeeix a Sallent, a la comarca del Bages. La resta de les mineralitzacions apareix disseminada entre materials detrítics.
Els principals indrets es localitzen a Sau (Osona), entre els materials de la formació de gresos de Centelles, i a Riner, Clariana de Cardener, Lladurs i Joval (totes elles del Solsonès), on apareixen entre els terrenys de la formació de molasses de Solsona. Altres indrets es troben a la comarca del Bages, entre els materials de la formació d’Artés (com succeeix a la població que li dona el nom). Molt ocasionalment han estat explotats; especialment ho han estat els del Solsonès, sobretot el de Riner, que constitueix l’explotació més antiga del Principat, i on s’han trobat restes neolítiques.
Finalment, cal dir que aquestes darreres mineralitzacions han estat motiu d’investigació en diverses ocasions, de cara al reconeixement del seu contingut en urani, que es manifesta en moltes de les localitats. Malgrat això, aquest contingut és sempre molt baix.
Els jaciments al Sistema Ibèric
Són unes mineralitzacions relativament abundoses, dintre de les comarques valencianes del Sistema Ibèric. Encara que la seva composició mineralògica varia molt d’uns llocs a uns altres, sempre es troben entre els gresos del Buntsandstein, i en algún cas del Keuper, en els quals es disseminen.
"Red-beds" cuprífers
Són menys importants que els que veurem a continuació, encara que són molt més abundosos. Les mineralitzacions es troben sempre entre nivells de gresos triàsics, que en la majoria dels casos pertanyen al Buntsandstein, i poques vegades al Keuper. En ambdós casos, els minerals presents són principalment malaquita i atzurita, que es troben acompanyats de mineralitzacions secundàries de ferro, amb presència d’òxids.
Entre els "red-beds" cuprífers situats al Buntsandstein, cal destacar els de les comarques de la Plana Alta, la Plana Baixa, l’Alt Millars i l’Alt Palància, que han estat explotats a diferents llocs, com a Torralba (Alt Millars) i a Pavies (Alt Palància), per a l’aprofitament dels minerals de coure, de cara a la seva utilització en la indústria de la ceràmica. Per la seva banda, els "red-beds" cuprífers situats al Keuper, es localitzen exclusivament a la comarca de la Vall de Cofrents, on impregnen nivells de gresos que pertanyen al Keuper. Els principals llocs es troben a Aiora i a Zarra, on han estat lleugerament explotats.
Disseminacions de mercuri i cobalt
Són molt més importants que els anteriors i també més coneguts, ja que han estat explotats en diferents ocasions. En tots els casos es localitzen entre els nivells de gresos del Buntsandstein, encara que secundàriament hi ha hagut remobilitzacions, i part de les mineralitzacions reomplen esquerdes situades entre els nivells calcaris del Muschelkalk. Entre els minerals presents, cal fer esment del cinabri i de l’asbolita, que es troben acompanyats de calcopirita, pirita i baritina, així com d’òxids de ferro.
Les principals mineralitzacions es reparteixen entre les comarques de la Plana Baixa, l’Alt Millars i l’Alt Palància. Així, cal fer esment de les següents localitats: Artana, Betxí i Eslida, de la Plana Baixa; Torralba, de l’Alt Millars; i Assuévar, Begís i Xóvar, de l’Alt Palància. Precisament, en aquesta darrera localitat es troba la mineralització més important, que ha estat explotada en diverses ocasions, per al benefici del mercuri.
Els jaciments al Sistema Bètic valencià
Són menys importants que els anteriors, especialment com a conseqüència de la poca extensió que ocupa el Sistema Bètic dintre del País Valencià, ja que es troba solament a l’extrem més meridional dels Països Catalans. En aquest cas els "red-beds" es troben relacionats amb nivells de quarsites, que pertanyen a la formació Jaime, situada a cavall del Permià i del Trià sic. Les mineralitzacions tenen caràcter cuprífer, i els minerals més abundosos són la malaquita, l’atzurita i la crisocol·la, amb presènciade calcopirita, calcosina i òxids de ferro. Malgrat tot, hem de fer constar que no hem trobat indicis de cinabri, tot i que n’ha estat descrita la presència.
Totes les mineralitzacions es localitzen a la comarca del Baix Segura, i se situen a la localitat de La Aparecida, encara que continuen (i s’estenen àmpliament) per Múrcia, on tenen molta més importància. Malgrat tot, aquesta mineralització de La Aparecida, situada a la serra d’Oriola, ha estat explotada en diferents ocasions.
Els jaciments al Sistema Bètic balear
Són també poc importants, i es situen exclusivament a la Serralada de Tramuntana, que ocupa la posició més septentrional dintre de l’illa de Mallorca. Els "red-beds" es relacionen amb els nivells basals del Buntsandstein, constituïts per gresos rojos. Molt sovint es troben entre ells nivellets de lignits, als quals s’associen mineralitzacions de coure, que tenen presència de malaquita i atzurita, i ocasionalment de calcosina, relacionada amb fractures.
Els principals indrets on es troben són els següents: Andratx, Banyalbufar, Deià, Escorca, Fornalutx i Sóller. En general gaudeixen de poca importància; malgrat això, a diferents llocs s’han realitzat cates.
Els jaciments al Sistema Menorquí
Són semblants als anteriors, però molt més importants, i es localitzen sobre els materials basals del Triàsic, que corresponen al Buntsandstein, i que apareixen formats per gresos rojos. Sobre aquests terrenys s’han desenrotllat els "red-beds" cuprífers, amb presència de calcosina (molt abundosa), atzurita i malaquita, principalment. Sovint les mineralitzacions han estat remobilitzades, i han passat a ocupar esquerdes o a reomplir-les.
N’existeixen a diferents llocs de l’illa de Menorca, i es destaquen les següents localitats: Ciutadella, Ferreries, Mercadal i Maó, i especialment les mineralitzacions situades al Toro i a es Pla de Mar, on han estat explotades, sense gaire èxit. Malgrat això, són les mineralitzacions més importants de l’illa de Menorca.
Les mineralitzacions estratiformes diagenètiques
Mineralitzacions relacionades amb esculls coral·lins, en aquest cas mineralitzacions de plom i zinc. A la zona de fàcies dolomítica, corresponent al "lagoon", s’esdevé una precipitació dels metalls.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Dintre d’aquest grup, situarem diferents tipus de mineralitzacions, les quals solament presenten en comú el seu caràcter diagenètic. La majoria són poc importants, amb l’excepció de les de plom i zinc. També cal dir que hem prescindit de moltes altres mineralitzacions diagenètiques que no gaudeixen de cap importància. Aquestes mineralitzacions es relacionen amb la presència d’esculls corallins, i més concretament amb el "lagoon" que existeix entre l’escull i la costa. De l’escull cap a la costa, els sediments acostumen a ésser dolomítics, mentre que de l’escull cap a l’interior de la mar acostumen a ésser calcaris. En aquesta situació es produeix una precipitació de metalls, dintre de la fàcies dolomítica, cosa que no succeeix entre les calcàries. Predominen sempre les mineralitzacions de zinc sobre les de plom.
Dintre del Sistema Ibèric del Països Catalans, aquestes mineralitzacions es localitzen entre calcàries cretàcies, i es distribueixen per les comarques de l’Alcalatén (Llucena) i l’Alt Millars (Castells de Vilamalefa, Cedramàn i Vilafermosa), continuant per la veïna comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre (Linares i Valdelinares). Han estat explotades a diferents indrets, però especialment a Cedramàn i Llucena, mitjançant mineria subterrània.
Conjuntament amb les anteriors, veurem també algunes mineralitzacions d’estronci, de molt poca importància, que es relacionen sempre, almenys dintre dels Països Catalans, amb nivells de margues grises blavenques, que unes vegades són de l’Eocè (com a Tavèrnoles, a la comarca d’Osona), i altres del Cretaci (com a Torallola, al Pallars Jussà). A quasi tots els indrets, aquestes mineralitzacions es relacionen amb processos de fossilització, els quals han provocat la captació de l’estronci marí. Finalment, cal dir que solament han estat explotades al terme d’Alcant (dintre del Sistema Bètic valencià), mitjançant mineria subterrània.
D’altra banda, veurem tot un seguit de mineralitzacions de caire diagenètic, relacionades amb els materials del Keuper, molt esteses per diferents contrades dels Països Catalans, però d’una importància quasi nul·la.
Els jaciments existents
Mineralitzacions de plom i zinc
Es localitzen exclusivament dintre del Sistema Ibèric, i es reparteixen entre el País Valencià i les veïnes terres d’Aragó, on es troben bona part de les mineralitzacions. Aquestes es situen sobre nivells de calcàries cretàcies, que són majoritàriament de l’Aptià (i minoritàriament del Barremià), i es localitzen concretament sobre esculls corallins afectats de fenòmens de dolomització d’aquestes calcàries. També cal destacar que aquests esculls es situen als marges de l’umbral paleogràfic de Penyagolosa. Els minerals primaris són l’esfalerita i la galena, que es troben acompanyats de calcita, dolomita i smithsonita, així com de diversos minerals d’alteració, i d’altres mineralitzacions més minoritàries.
Dintre dels Països Catalans, totes les mineralitzacions es localitzen al País Valencià, i es reparteixen per la Plana Alta, l’Alcalatén i l’Alt Millars. Les més importants són a aquestes dues darreres comarques, concretament a Llucena (Alcalatén) i al Castell de Vilamalefa, Cedramán i Vilafermosa (Alt Millars). En la majoria d’aquests llocs han estat explotades les mineralitzacions.
Mineralitzacions d’estronci
Són, amb molta diferència, molt menys importants que les anteriors, i es relacionen en tots els casos amb margues gris blavenques, que unes vegades pertanyen a l’Eocè i altres al Cretaci.
Les situades al Sistema Pirinenc són poc importants, i es troben exclusivament a la comarca del Pallars Jussà, a les localitats de Toralla i Torallola. La mineralització consisteix en celestina, que es troba relacionada amb margues cretàciques, i se situa en els nuclis de diferents espècies fòssils. Les situades a la Depressió Central catalana tenen una extensió superior a les anteriors, i es localitzen a les comarques del Bages i Osona, especialment a aquesta darrera, on hi ha les principals mineralitzacions (Tavèrnoles, Gurb de la Plana, Sant Bartomeu del Grau, etc.). Les mineralitzacions, que consisteixen bàsicament en celestina, es situen sobre nivells de margues eocèniques, unes vegades als nuclis de diferents espècies fòssils, i d’altres reomplint esquerdes. Les situades al Sistema Bètic es localitzen exclusivament a la comarca de l’Alacantí, a Alacant (on hi havia una mineta) i a Busot, principalment. Les mineralitzacions, constituïdes bàsicament per celestina, es situen sobre els nivells de margues gris blavenques, que pertanyen al Cretaci.
Mineralitzacions relacionades amb el Keuper
No gaudeixen de cap importància, malgrat el coneixement que s’en té en diferents ambients. Aquestes mineralitzacions consisteixen en cristal·litzacions, normalment aïllades, d’aragonita, dolomita i quars. L’aragonita es troba for mant macles pseudo-hexagonals, en alguns indrets dels afloraments del Keuper, al Sistema Ibèric, com a Aiora, dins de la comarca de la Vall de Confrents, o a Villagordo del Cabriel, de la Plana d’Utiel, entre molts altres llocs. La dolomita apareix en forma de teruelita, de color negre, i així es troba també al Sistema Ibèric, especialment a Cirat i Montanejos, a la comarca de l’Alt Millars.
Finalment, el quars es troba sota la forma de "pedra de bisbe" (jacints de Compostella). Aixíes troba tant als afloraments del Sistema Pirinenc com als del Sistema Ibèric. En el primer cas, es troba, entre altres llocs, a Guardiola de Berguedà, comarca del Berguedà, entre molts altres llocs. I en el segon cas a Bunyol, a la comarca de la Foia de Bunyol, també entre altres llocs, la relació dels quals seria extraordinàriament llarga.
També a l’illa de Menorca es troben cristal·litzacions d’aquest tipus, situades a Binixems, entre els materials del Keuper.
Les mineralitzacions estratiformes en "hard-ground" i de laterificació
"Hard-ground" ferruginós. La mineralització correspon a una antiga superfície d’erosió, sobre la qual s’han concentrat les formacions ferruginoses.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Dintre d’aquest grup, conjuntament amb els "hard-grounds", hem inclòs les mineralitzacions de laterificació (i molt especialment les bauxites), que es troben estretament relacionades amb els primers, malgrat que molt sovint apareixen igualment reomplint bossades d’origen càrstic. Precisament, per aquesta raó, també podríem incloure les bauxites dintre del grup de mineralitzacions de rebliment de bossades càrstiques, que veurem més endavant, però ens decantem per situar-les amb els "hardgrounds" i laterificacions, en base al seu origen comú, independentment de la seva morfologia cárstica.
Totes aquestes mineralitzacions es relacionen amb antigues superfícies d’erosió, generalment de roques calcàries, que han dut a terme la formació de paleosòls, és a dir de "hard-grounds", que corresponen a hiatus sedimentaris. Normalment, aquests "hard-grounds" s’han enriquit amb minerals de ferro, i més secundàriament amb minerals d’alumini. Dintre del Sistema Ibèric existeix un important "hard-ground", que correspon al Cal·lovià, enriquit amb mineralitzacions ferruginoses, que es van intentar d’explotar sense gaire èxit. Secundàriament, i en relació amb aquestes superfícies d’erosió, s’han desenrotllat fenòmens càrstics, que han constribuït a la concentració de les mineralitzacions laterítiques (i especialment de les alumíniques), dintre de les cavitats d’origen càrstic, les quals cavitats s’han vist reblertes per les mineralitzacions en qüestió.
Borsada de rebliment càrstic, amb formacions de bauxita. L’esquema correspon a la mineralització situada a Miralles (Anoia), i la borsada se situa entre calcàries triàsiques del Muschelkalk, les quals es troben recobertes per calcàries eocenes de la formació Orpí.
Ricardo Génova, original de l’autor.
Moltes d’aquestes mineralitzacions han gaudit d’una certa importància, i especialment les formacions de bauxites, que han estat reiteradament explotades a diferents indrets de Catalunya. Així, dintre del Sistema Pirinenc, ho han estat a Tuixén (Alt Urgell), Alòs de Balaguer (Noguera, on actualment encara s’exploten a cel obert), o Camarasa (Noguera), entre altes indrets. També ho han estat al Sistema Mediterrani, especialment a la Llacuna (Anoia), les Pobles (Alt Camp) o Fontespatla (Matarranya). En general, aquestes explotacions han estat de mineria subterrània, a excepció de l’actual d’Alòs de Balaguer, i d’algunes de Fontespatla. Pel que fa a les mineralitzacions ferruginoses, poques han gaudit d’importància, malgrat haver-se’n intentat l’explotació en diferents ocasions en èpoques d’especial requesta de mineral de ferro. Aquestes mineralitzacions constitueixen un grup àmpliament representat als Països Catalans.
Els jaciments al Sistema Pirinenc
Laterites i bauxites
Són, en conjunt, unes de les mineralitzacions més importants dels Prepirineus, i es distribueixen quasi exclusivament pels sectors centrals i meridionals, unes vegades a les serralades exteriors prepirinenques, i d’altres als Prepirineus en el sentit estricte. També existeixen mineralitzacions d’aquest tipus als Prepirineus septentrionals.
Aquestes mineralitzacions s’han format en relació a fenòmens residuals de laterificació, condicionats per una llacuna estratigràfica que abraçaria des del Juràssic mitjà fins al Cretaci mitjà (o al Cretaci superior, segons els llocs), però centrant-se especialment els fenòmens durant el Cretaci inferior (d’acord amb el que succeeix a altres llocs dels Països Catalans. Però d’altra banda, aquestes latentes (i bauxites) apareixen reblint cavitats càrstiques, situades en calcàries i dolomies mesozoiques, que corresponen unes vegades al Liàsic i altres al Juràssic. En un cas i en l’altre, es troben sempre recobertes per gresos i calcàries cretàcics que pertanyen a l’Albià, el qual constitueix el sostre de la mineralització.
Pel que fa a la composició mineralògica de les laterites (les quals molt sovint s’han considerat com a bauxita), cal constatar la presència majoritària d’òxids hidratats i hidròxids d’alumini, com la boehmita i, sobretot, l’alumogel; aquests es troben acompanyats per grans quantitats d’òxids i hidròxids hidratats de ferro (hematites i goethita), i per minerals argilosos (especialment caolinita). Com a conseqüència de la gran quantitat d’hematites, tenen un color roig típic, conjuntament amb l’aspecte pisolític que les caracteritza.
Aquestes laterites (i bauxites) han estat explotades a diferents indrets, i encara ara existeixen petites extraccions a Alòs de Balaguer, que utilitzen aquests materials per a finalitats refractàrles.
Mineralitzacions de la Fenolleda
Ocupen la posició més septentrional entre totes les dels Països Catalans, i es circumscriuen a la serra de les Corberes, situada dintre dels Prepirineus septentrionals, la qual cosa constitueix una marcada diferència en relació amb les altres laterites (i bauxites). Els afloraments es situen al terme de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda), i tenen poca importància. Les mineralitzacions ocupen cavitats a les calcàries juràssiques.
Mineralitzacions del sud del Cadí. S’estenen principalment per la serra del Port de Comte, a cavall de l’Alt Urgell i el Solsonès. Els indrets principals es troben a la primera comarca, com a Tuixén, on han estat explotades. Les mineralitzacions es localitzen entre les calcàries liàsiques i, ocasionalment, entre les dolomies juràssiques.
Mineralitzacions de la serra de Turb. Es troben en aquesta serra, que es reparteix entre les comarques de l’Alt Urgell i la Noguera. Hi ha indrets explotats cap als voltants de Sant Marc, situat a la línia divisòria d’ambdues comarques. Els caràcters són semblants als de les altres mineralitzacions.
Mineralitzacions dels voltants d’Alòs de Balaguer. Es distribueixen íntegrament dintre de la comarca de la Noguera, i es reparteixen per les serres de Mont-roig, Carbonera i Sant Mamet. En aquesta darrera hi ha la principal mineralització, situada al terme d’Alòs de Balaguer, on s’exploten actualment. Els seus caràcters són idèntics als de les anteriors mineralitzacions.
Els jaciments al Sistema Mediterrani
Laterites i bauxites
Àrees de bauxites a Catalunya, en el context de les tres grans unitats geostructurals.
Maber, a partir de dades facilitades per l’autor.
Es troben situades, exclusivament, a la Serralada Prelitoral catalana, als seus sectors meridional i central. Aquestes laterites (i bauxites) s’han format en una sèrie de condicions semblants a les de les laterites (i bauxites) pirinenques que acabem de veure. Com en aquell cas, els processos de laterificació es troben relacionats amb una llacuna estratigràfica, que aquíabraça des del Triàsic superior, fins a l’Eocè inferior, tot i que en realitat és més estricta i es limita al Juràssic mitjà-Cretaci mitjà. Generalment, les laterites (i les bauxites) es troben reblint cavitats d’origen càrstic situades entre les calcàries triàsiques, que apareixen recobertes en molts indrets per les calcàries eocèniques. Pel que fa a la composició mineralògica, podem dir que és molt semblant a la de les laterites pirinenques, amb presència d’hidròxids i òxids hidratats d’alumini i ferro, conjuntament amb minerals argilosos. També el seu aspecte és similar al de les altres bauxites pirinenques.
Aquestes mineralitzacions, a l’igual que les anteriors, han estat explotades en diverses ocasions i en diferents indrets, encara que sense gaire èxit, atesa la morfologia càrstica dels afloraments.
Bauxita procedent de Mediona (Alt Penedès) La bauxita, és de fet, una roca sedimentaria formada per processos de laterificació, i consisteix en una mescla de diversos òxids hidratats d’alumini (alumogel, gibbsita, diàspor, boehmita) que a les mineralitzacions catalanes es presenten acompanyats d’òxids de ferro (hematites), responsables del color vinós característic. La bauxita és la mena principal d’alumini.
Jordi Vidal / Museu de Geologia de Barcelona.
Mineralitzacions dels voltants de la Llacuna. Són les conegudes des de més antic, i es distribueixen per les comarques de l’Alt Penedès i Anoia. Les principals mineralitzacions es troben a la Llacuna, Miralles (Anoia) i Mediona (Alt Penedès), on han estat explotades. Les mineralitzacions es troben al si de calcàries triàsiques, recobertes per la base calcària de l’Eocè.
Mineralitzacions dels voltants de les Pobles. Es tracta d’unes mineralitzacions aïllades, situades al terme d’Aiguamúrcia, de la comarca de l’Alt Camp. Els caràcters són semblants als de les mineralitzacions acabades de veure.
Mineralitzacions dels ports de Beseit i d’Horta de Sant Joan. Ocupen la posició més meridional entre totes les bauxites i laerites dels Països Catalans, i essituen entre les comarques de la Terra Alta, el Matarranya i el Baix Ebre. Les principals mineralitzacions es troben a Fontespatla (Matarranya) i a Horta de Sant Joan (Terra Alta), on s’han explotat diverses vegades. En aquesta àrea les laterites i bauxites es troben entre calcàries del Juràssic, i apareixen recobertes pels materials cretacis, unes vegades, o pels terciaris, d’altres; és a dir, es diferencien molt de les anteriors, al temps que s’assemblen a les pirinenques.
"Hard-grounds"
N’existeixen a diferents àmbits estratigràfics del Sistema Mediterrani, situant-se en quasi tots els casos a la Serralada Prelitoral, relacionant-se sempre amb llacunes estratigràfiques i amb fosses d’erosió. Generalment, els minerals presents són òxids de ferro, com hematites i goethita, acompanyats molt sovint d’argiles caolíniques.
"Hard-grounds" situats en el contacte Liàsic-Juràssic. Són poc importants, i es limiten a alguns afloraments situats entorn a Llaberia i Colldejou, de les comarques de la Ribera d’Ebre i del Baix Camp, respectivament.
"Hard-grounds" situats al Dogger. Són poc abundosos, i es troben exclusivament al terme de Gandesa (Terra Alta), on han estat explotats com a mines de ferro, naturalment sense cap mena d’èxit. Cal dir també que aquests "hard-grounds" són similars als que existeixen més al S, dintre del Sistema Ibèric.
"Hard-grounds" situats en el contacte Juràssic-Cretaci. Són més comuns i més importants que els anteriors, i s’estenen per diferents localitats del Baix Penedès, el Baix Camp, el Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, on han estat explotats en diferents llocs com a mines de ferro, especialment a Tivissa (Ribera d’Ebre), Bítem i el Perelló (Baix Ebre). Aquests "hard-grounds" són estretament relacionats amb la genèsi de les latentes (i les bauxites), a les quals ens hem referit anteriorment, ja que els uns i les altres s’han format durant la mateixa fase d’erosió, lligada a la llacuna estratigràfica del Juràssic mitjà-Cretaci mitjà. Inclusivament, en alguns indrets, aquests "hard-grounds" tenen caràcter pisolític, com succeeix a Vandellòs (Baix Camp), i especialment a Marmellar (Baix Penedès), on es van descriure les primeres "bauxites" de Catalunya, que en realitat eren laterites. Possiblement aquests "hard-grounds" s’han format durant el Barremià, que correspon a part de la llacuna estratigràfica abans esmentada, i es poden relacionar amb altres "hard-grounds" del Sistema Ibèric.
Els jaciments al Sistema Ibèric
"Hard-grounds"
N’existeixen a diferents llocs de les comarques valencianes que pertanyen al Sistema Ibèric. En tots els casos, els minerals majoritaris són els òxids de ferro, l’hematites i la goethita. Sempre es relacionen amb superfícies d’erosió que tenen el seu origen en diverses llacunes estratigràfiques.
"Hard-grounds" situats al Callovià. Són els més estesos de tots, i també els més diferenciats. Acostumen a formar un nivell oolític ferruginós, molt visible, que consisteix en un nivell de condensació molt ric en fòssils. A tot arreu els minerals més abundosos són els òxids de ferro, especialment l’hematites, que s’ha intentat explotar a diversos llocs. Se’n troben a diferents comarques: l’Alt Palància, els Serrans, el Camp de Túria, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel i la Safor. Les principals mineralitzacions es troben a Villagordo de Cabriel (Plana d’Utiel) on es van intentar d’explotar.
"Hard-grounds" situats al Barremià. Són menys abundosos, i constitueixen una continuació de les vistes al Sistema Mediterrani (que hem situat en el trànsit Juràssic-Cretaci). Dintre del Sistema Ibèric solament es troben a la comarca del Baix Maestrat, i en realitat configuren una mateixa unitat amb els acabats d’esmentar del Sistema Mediterrani, car tots es troben al nucli dels Ports. Els principals indrets són el Boixar, Coratxà i Fredes, on es van intentar explotar.
"Hard-grounds" situats al Gargassià.Són més abundosos que els del Barremià i es reparteixen per les comarques de l’Alt Maestrat, la Plana Alta i l’Alt Millars, on s’han intentat d’explotar en diferents llocs. Així es troben antigues minetes a Culla i a la Torre d’En Besora (Alt Maestrat), i també a Sucaina (Alt Millars). Aquests "hard-grounds" són directament relacionats amb les mineralitzacions de plom i zinc que hem vist a l’apartat 2.2.6. Són mineralitzacions diagenètiques de plom i zinc.
Els jaciments al Sistema Bètic valencià
"Hard-grounds"
Són molt menys importants que tots els anteriors, i solament es troben en indrets molt aïllats, dintre de les comarques valencianes situades al Sistema Bètic. Per altra banda, els petits afloraments existents són al mateix temps poc importants. Com sempre, es relacionen en superfície d’erosió, relacionades al seu temps amb llacunes estratigràfiques. En aquest cas, tots els "hard-grounds" es poden inscriure entre nivells de calcàries del Juràssic, i són equiparables amb els "hard-grounds" del Cal·lovià que existeixen al Sistema Ibèric, i que hem acabat de veure. Com allà, els minerals més abundosos són els òxids de ferro, especialment l’hematites. Se’n troben a les comarques del Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó. Les principals mineralitzacions són a Crevillent i el Fondó de les Neus, respectivament. En aquesta darrera es va intentar l’explotació, sense cap èxit.
Dintre d’aquest grup, veurem totes les mineralitzacions (a excepció de les bauxites, que ja han estat tractades a l’apartat anterior) relacionades amb els fenòmens de rebliment de bossades càrstiques, i també les relacionades amb nivells de carstificació, situades entre les calcàries, es a dir, les diferents mineralitzacions originades, directament o indirectament, per fenòmens càrstics.
Mineralitzacions estratiformes: situació de les localitats on apareixen, als Països Catalans, les principals mineralitzacions en "hard-ground" i de laterificació, i per rebliment de bosses càrstiques i de nivells de carstificació (entre parèntesis figuren el símbols dels elements químics metàllics tipificadors de cada mineralització).
Maber, original de l’autor.
En conjunt, aquestes mineralitzacions s’han produït amb la intervenció de fenòmens càrstics sobre roques carbonatades. Suposant que aquestes roques carbonatades tinguin anomalies geoquímiques, un procés càrstic pot produir enriquiments metàl·lics. Així, dintre de les de rebliment de bossades càrstiques, es veuran diferents mineralitzacions de manganès, de ferro i de bari, algunes de les quals han gaudit de notable importància. Entre aquestes, cal fer esment de les situades entorn a la Tosa d’Alp (Berguedà i Cerdanya), dintre del Sistema Pirinenc, on hi ha concentracions de minerals de manganès (principalment de pirolusita i de todorokita) i de ferro (hematites) que rebleixen bossades d’origen càrstic situades entre les calcàries del Devonià, i que van ésser reiteradament explotades en forma de mineria subterrània, i darrerament a cel obert, malgrat trobarse a molta altitud. També tenen certa importància les concentracions de baritina (amb minerals de coure), que rebleixen cavitats a les calcàries devonianes de Toloriu (Alt Urgell). Molt sovint aquestes mineralitzacions s’han concentrat dintre de les cavitats originades com a conseqüència dels fenòmens càrstics; prèviament, aquestes mineralitzacions devien trobar-se disseminades entre les calcàries, com ja hem dit anteriorment.
Nivells de carstificació a Pontons (Alt Penedès), en els quals les mineralitzacions de plom i zinc se situen a la base de calcàries dolomítiques, en contacte a son torn amb d’altres nivells calcaris, tots del Muschelkalk inferior.
Ricardo Génova, original de l’autor.
L’altre conjunt important és format per les mineralitzacions lligades a nivells de carstificació, i presenten un origen molt semblant a les anteriors, encara que la seva morfologia és diferent. Molt sovint, en aquestes mineralitzacions és apreciable un clar nivell, d’aspecte estratiforme, enriquit amb minerals de ferro i amb una presència important de minerals de plom i zinc. Precisament, aquests darrers han estat motiu d’explotació a diferents indrets, entre els qualscal destacar Pontons (Alt Penedès), dintre del Sistema Mediterrani, on es localitzen sobre unes calcàries triàsiques del Muschelkalk. Aquestes explotacions de Pontons han tingut una certa importància, i han estat fetes sempre per mineria subterrània, com en els altres llocs on s’han explotat. A Pontons, els minerals de plom i zinc (galena, esfalerita i smithsonita) es troben acompanyats d’òxids de ferro (especialment goethita), tot sifuant-se entre dues capes de calcàries, la superior de les quals, dolomititzada.
Els jaciments al Sistema Pirinenc
N’existeixen a diferents ambients, tant als Pirineus com als Prepirineus. D’altra banda, son diverses les substàncies que es poden trobar en aquests rebliments, especialment minerals de manganès, ferro i bari. Així, veurem els tres grups següents.
Rebliments de minerals de manganès
En realitat sempre són mineralitzacions de ferro i manganès, encara que predomina generalment el darrer. Existeixen mineralitzacions d’aquest tipus tant als Pirineus com als Prepirineus, i en conseqüència, unes vegades s’encaixonen entre els materials paleozoics (que corresponen al Devonià), i d’altres es troben entre els terrenys mesozoics (sempre del Cretaci).
Rebliments de minerals de manganès situats al Paleozoic. Constitueixen un grup que va gaudir de certa importància, temps enrere, ja que bona part de les mineralitzacions van ésser explotades. Malgrat això, actualment estan aturades totes les mines. Totes les mineralitzacions consisteixen en rebliments de bosses d’origen càrstic, situades entre les calcàries del Devonià. D’altra banda, part de les mineralitzacions tenen un cert aspecte estratiforme, especialment a la localitat de la Tosa d’Alp. Aquests rebliments es distribueixen per les comarques del Berguedà, la Cerdanya, l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, i les principals mineralitzacions es troben entorn de la Tosa d’Alp, que es reparteix entre el Berguedà i la Cerdanya. Altres afloraments importants són els de Talltendre i Cortàs, a la Baixa Cerdanya. Els minerals més abundosos són, generalment, l’hematites, la pirolusita, la todorokita i la rodocroisita, que es troben acompanyats d’altres minerals de ferro i de manganès.
Rebliments de minerals de manganès situats al Mesozoic. No tenen, ni de bon tros, la importància de què gaudien els anteriors, encara que també han estat explotats a diferents llocs. En aquest cas les mineralitzacions es troben reblint cavitats d’origen càrstic, situades a les calcàries cretàcies (que generalment pertanyen al Maestritchià) i com a minerals majoritaris es troben la pirolusita i l’hematites. Es distribueixen per les comarques prepirinenques de la Noguera, la Llitera i la Baixa Ribagorça. El principal indret és en aquesta darrera, prop de la localitat d’Estopanyà, i ha estat explotada en diferents ocasions.
Rebliments de minerals de ferro
Són sempre menys importants que els rebliments de manganès (els quals, per cert, sempre van acompanyats de mineralitzacions secundàries ferruginoses). N’existeixen tant entre els materials paleozoics dels Pirineus, com entre els mesozoics dels Prepirineus. En el primer cas sempre es troben entre les calcàries del Devonià, i en el segon poden situar-se entre les del Cretaci o les del Juràssic (amb un cert predomini de les primeres). En tots els casos els minerals més abundosos són els òxids de ferro: l’hematites i la goethita.
Dintre de les mineralitzacions situades en terrenys paleozoics, cal destacar les de Bellver deCerdanya i de Fingia, situades a la Baixa Cerdanya, on van ésser explotades. Per altra banda, també n’existeixen al Berguedà. Pel que fa a les mineralitzacions situades en terrenys mesozoics, cal destacar la d’Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà), situada entre les calcàries cretàcies, i també la de Montanissell (Alt Urgell), situada al Juràssic. Totes dues van ésser explotades sense gaire èxit.
Rebliments de minerals de bari
Borsada càrstica de Bagà (Berguedà), situada a la Bòfia, entre nivells de calcàries devonianes, reblerta per baritina, fonamentalment.
Ricardo Génova, original de l’autor.
També van tenir certa importància, ja que es van explotar a diferents indrets de les comarques pirinenques. Les mineralitzacions consisteixen en el rebliment de bosses d’origen càrstic, situades entre les calcàries del Devonià. Tot i així, en alguns indrets la mineralització ha estat relacionada amb una sèrie de fractures que tallen les calcàries. La baritina es troba en les escletxes associades a les esmentades fractures, com succeeix a Toloriu, principalment. El mineral més abundós és sempre la baritina, encara que normalment hi ha mineralitzacions secundàries de coure (calcopirita, coures grisos i minerals d’alteració). Aquesta circumstància és molt espectacular a la localitat de Toloriu. Les mineralitzacions es distribueixen per les comarques del Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell, principalment; les principals localitats són a Bagà (Berguedà), i sobretot a Toloriu (Alt Urgell), on han estat explotades.
Els jaciments al Sistema Mediterrani
Són menys importants que els situats en el Sistema Pirinenc, i es distribueixen principalment per la Serralada Prelitoral. Pel que fa a la composició mineralògica dels rebliments es poden establir els següents subgrups:
Rebliments de minerals de manganès
Són, amb diferència, molt més importants que els de ferro, que veurem a continuació. Normalment els rebliments es situen entre cavitats localitzades a les calcàries triàsiques del Muschelkalk, encara que algunes localitats es troben entre les calcàries del Devonià. En ambdós casos, els minerals més abundosos són la pirolusita i l’hematites, ja que cal no oblidar que sempre es troben associades dins dels rebliments de cavitats càrstiques.
Les principals mineralitzacions es distribueixen per les comarques del Baix Camp i el Priorat, i pertanyen al grup situat entre les calcàries triàsiques. Aquestes mineralitzacions van ésser explotades a l’Aleixar i Castellvell del Camp (Baix Camp), on part de la mineralització apareixia disseminada entre els gresos del Buntsandstein. Les localitats situades entre les calcàries del De vonià tenen poca importància, i es troben a la Serralada Litoral, principalment a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) i a Montcada (Vallès Occidental).
Rebliments de minerals de ferro
Són poc importants, i es limiten a alguns indrets de la Serralada Prelitoral, repartits per les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Camp i el Tarragonès. La principal mineralització és en aquesta darrera comarca, a la localitat de Bonastre, on va ésser explotada. A totes elles els minerals presents són bàsicament l’hematites i la limonita, i les cavitats es localitzen dintre de les calcàries mesozoiques, que en quasi tots els indrets pertanyen al Cretaci.
Mineralitzacions relacionades amb nivells de carstificació
Constitueixen un important grup de mineralitzacions, bàsicament de plom i zinc, que es reparteixen per la Serralada Prelitoral i, en menor grau, per la Serralada Litoral, on no acostumen a ésser gaire importants. En tots els casos les mineralitzacions es localitzen entre les calcàries triàsiques del Muschelkalk, i molt sovint constitueixen un nivell de mineralització lligat a fenòmens de carstificació. Freqüentment, part de la formació ha estat reconeguda, i la mineralització ha passat a reblir cavitats d’origen càrstic. Malgrat això, la major part de les formacions es relacionen amb el nivell de carstificació abans esmentat.
Encara que les mineralitzacions es caracteritzen per la presència de minerals de plom i zinc, de vegades aquest darrer pot ésser minoritari, o fins i tot pot ser absent, com succeeix a la localitat de Paüls (Baix Ebre), o a la de Vandellòs (Baix Camp). Altres vegades els minerals de zinc són més abundosos que els de plom, com succeeix a Pontons (Alt Penedès). En qualsevol cas, els minerals més abundosos són la galena, l’esfalerita i la smithsonita; i sovint van acompanyades de minerals de ferro (òxids), calcita, dolomita i, més rarament, baritina.
Dintre de la Serralada Litoral, les principals mineralitzacions es troben al Baix Llobregat, a les localitats de Begues i, sobretot, Vallirana, on han estat explotades diverses vegades. Pel que fa a la Serralada Prelitoral, les mineralitzacions presenten una dispersió més gran, i es distribueixen per diferents comarques: l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp, la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre. Les principals mineralitzacions es troben a Pontons (Alt Penedès) i Bonastre (Tarragonès), havent estat explotades diverses vegades, especialment a la primera.
Els jaciments al Sistema Ibèric
Són menys importants, i també menys abundosos, que els situats al Sistema Mediterrani o al Sistema Pirinenc; al mateix temps tenen poca variabilitat pel que fa a la composició mineralògica dels rebliments.
Rebliments de minerals de manganès
Són poc importants, i consisteixen en rebliments de cavitats d’origen càrstic, situades entre calcàries mesozoiques, que unes vegades són del Triàsic (Muschelkalk), i d’altres del Cretaci. En tots dos casos, els minerals presents són òxids de manganès i òxids de ferro (aquests, més minoritaris), i s’hi troben pirolusita, hematites i goethita, que normalment es presenten acompanyats de calcita.
Les mineralitzacions es reparteixen per la Plana Baixa, l’Alt Millars, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel. A les dues primeres comarques, les localitats es situen sobre calcàries del Muschelkalk, mentre que a les dues últimes pertanyen a les calcàries del Cretaci. Aquestes mineralitzacions han estat explotades en diferents llocs, principalment a Vilanova de la Reina (Alt Millars), al Campo de Arcís (Plana d’Utiel) i, sobretot, a Duesaigües (Foia de Bunyol), a la Mina del Tuerto.
Rebliments de minerals de ferro
Són més abundosos que les mineralitzacions anteriors, i es distribueixen per diferents comarques valencianes del Sistema Ibèric; malgrat això, poques vegades tenen suficient importància, encara que han estat explotades a diferents indrets d’aquestes comarques. Les mineralitzacions es troben sempre reblint cavitats, situades a les calcàries mesozoiques, les quals generalment són cretàciques (a excepció d’uns pocs indrets, on són triàsiques, i d’altes on són juràssiques). En tots els casos, els minerals més abundosos són els de ferro, com l’hematites i la goethita, i sempre es troben acompanyats de calcita.
Es reparteixen per les següents comarques valencianes: el Baix Maestrat, els Ports, l’Alcalatén, l’Alt Millars, l’Alt Palància i la Safor. Totes es situen sobre calcàries cretàciques, a excepció de les situades a l’Alt Millars, que pertanyen al Triàsic (Muschelkalk), i de les calcàries que constitueixen la caixa de la mineralització d’Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), que pertanyen al Juràssic. Aquestes mineralitzacions han estat explotades a diferents llocs, sempre amb poc èxit, especialment a les localitats següents: Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), les Useres i Vistabella del Maestrat (ambdues de l’Alcalatén), Sogorb (Alt Palància), i finalment a Xeraco (Safor).
Mineralitzacions relacionades amb nivells de carstificació
Dintre d’aquest grup, es poden situar part de les mineralitzacions de plom i zinc que s’estenen per la Plana Alta, la Plana Baixa, l’Alt Palància, el Camp de Morvedre i ei Camp de Túria, malgrat el caràcter filoniar que presenten molt sovint. En efecte, aquestes mineralitzacions es situen sobre un nivell de carstificació situat entre les calcàries triàsiques del Muschelkalk, i molt sovint han estat remobilitzades, passant a reblir part de les diàclasis que tallen les calcàries. Per altra banda, podem dir que aquestes mineralitzacions són molt semblants a les que es troben al Triàsic del Sistema Mediterrani, que hem acabat de veure. Com allí, part de la mineralització ha passat a reblir també, secundàriament, cavitats d’origen càrstic. Normalment, les mineralitzacions són de plom i zinc, amb la presència de galena i esfalerita; hi predominen sempre les primeres. Les unes i les altres poden trobar-se acompanyades d’òxids de ferro i, més rarament, de baritina.
Aquestes mineralitzacions, encara que són importants, han estat explotades sense gaire èxit a diferents llocs. Entre aquests es pot fer esment dels següents: Sant Joan de Moró (Plana Alta), la Vall d’Uixó (Plana Baixa), Sogorb (Alt Palància), Sagunt (Camp de Morvedre), Olocau de Carraixet, Serra de Portaceli i Riba-roja de Túria (totes aquestes del Camp de Túria). Entre totes, cal destacar la localitat de Sogorb.
Els jaciments al Sistema Bètic valencià
Són poc abundants, i es caracteritzen per no presentar la variabilitat de mineralitzacions que existeix a les mineralitzacions semblants, tant del Sistema Pirinenc com del Sistema Mediterrani (i, en menys grau, del Sistema Ibèric). En efecte, totes les mineralitzacions de rebliments de cavitats situades al Sistema Bètic tenen caràcter ferruginós. Així, els minerals presents són la goethita i l’hematites, que normalment es troben acompanyats de calcita, siderita i dolomita. Aquests minerals rebleixen sempre cavitats d’origen càrstic, situades entre les calcàriesmesozoiques, que sempre pertanyen al Cretaci.
Aquestes mineralitzacions de rebliments càrstics es distribueixen per diferents comarques valencianes situades dintre del Sistema Bètic. Entre elles cal destacar la Marina Septentrional, la Vall d’Albaida, la Marina Meridional, l’Alacantí i el Baix Vinalopó: es distribueixen indistintament entre el Sistema Prebètic i el Subbètic, encara que existeix un cert decantament cap a les mineralitzacions situades en aquest darrer. Han estat explotades a diferents indrets, unes vegades com a mines de ferro, com a la Granadella (Marina Septentrional), i altres com a mines d’ocre, com a Benidorm (Marina Meridional) o a Busot (Alacantí). Malgrat tot, les principals explotacions es van situar entorn d’aquesta darrera població, distribuint-se per Aigües de Busot, Mutxamel i Sant Vicenç del Raspeig (totes elles de l’Alacantí), així com per Relleu de la Marina (Marina Meridional).
Els jaciments al Sistema Bètic balear
Els rebliments són molt poc importants, i es distribueixen exclusivament per l’illa de Mallorca. Com les anteriors, d’altra banda, es caracteritzen per una notable uniformitat, i totes són de caràcter ferruginós. Els minerals presents són la goethita i l’hematites, molt sovint acompanyades de calcita. Les mineralitzacions es situen sobre calcàries mesozoiques, que normalment pertanyen al Cretaci. N’existeixen a les localitats següents: Alcúdia, Manacor, Palma, Sóller i Valldemossa; però en general no gaudeixen de cap importància.
Mineralitzacions relacionades amb nivells de carstificació tenen poca importància, i es relacionen amb petits nivells de mineralització, situats entre calcàries mesozoiques del Juràssic. Aquestes mineralitzacions es distribueixen principalment per l’illa d’Eivissa i, en menor grau, per la de Mallorca. En tots els casos, els minerals són la galena i l’esfalerita, que normalment van acompanyats d’òxids de ferro, calcita i dolomita i, molt més rarament, de baritina. A l’illa d’Eivissa n’hi ha als termes de Sant Joan Baptista i de Sant Carles, mentre que a la de Mallorca n’hi ha al de Bunyola. Aquesta darrera va ésser explotada, amb molt poc d’èxit.
Els jaciments al Sistema Menorquí
Tenen encara menys importància que les mineralitzacions anteriors, i com aquelles es relacionen amb nivells de carstificació, situats entre les calcàries juràssiques. Les mineralitzacions són de plom, amb predomini de la galena, que es troba acompanyada d’òxids de ferro, calcita i dolomita. El principal indret on apareixenestà situat al terme de Binifabini, on hi havia una petita mina que volia aprofitar la galena.
Les mineralitzacions estratiformes evaporítiques
Mineralitzacions estratiformes: situació de les localitats on apareixen, als Països Catalans, les principals mineralitzacions evaporítiques, concretament de clorurs (halita, silvina, carnalita, etc.) i de guix.
Maber, original de l’autor.
Les mineralitzacions evaporítiques s’han format dintre dels fenòmens que constitueixen el cicle geològic extern. Són substàncies que després de l’intemperisme han tingut un transport en dissolució, fins a zones de deposició. A diferènciadel que succeeix amb les sedimentàries, a les evaporítiques es produeix la deposició a partir de l’evaporació del dissolvent, i passant per una fase de saturació de la dissolució. La substància dissolta, per regla general, és una sal molt soluble, cosa que succeeix en una bona part de les sals haloides (excepte la fluorita o la criolita), i als sulfats, borats i nitrats.
Dintre d’aquest apartat veurem totes les mineralitzacions que tenen caràcter evaporític, independentment del moment de la seva formació, o de l’àmbit en el qual es troben. Així, tantveurem les mineralitzacions (i explotacions) de sals haloides d’origen evaporític, com els guixos, o d’altres de menys importants. Respecte als guixos, cal dir que en podríem incloure la descripció dintre del capítol dedicat a l’estudi de les roques industrials, conjuntament amb les argiles o amb les calcàries, però les tractarem conjuntament amb les altres mineralitzacions d’origen evaporític, precisament en base a aquest origen comú.
De totes aquestes mineralitzacions evaporítiques, cal destacar les que són motiu d’explotació actualment a Balsareny, Cardona, Sallent i Súria (Bages), dintre dels materials terciaris de la Depressió de l’Ebre. En els esmentats indrets s’exploten, per mineria subterrània, els materials salins de la formació de Cardona, i especialment les seves sals potàssiques; en temps passats solament se n’extreien sals sòdiques. Aquestes explotacions són les més importants de Catalunya. Tal com hem indicat, es realitzen mitjançant mines subterrànies, a les quals s’accedeix mitjançant un pou (i a Cardona, a més, amb un pla inclinat). L’explotació s’inicià l’any 1926 a Súria, el 1930 a Cardona, el 1932 a Sallent i el 1948 a Balsareny. A l’actualitat les mines de Sallent i de Balsareny s’han unificat, mitjançant un pou anomenat Sallent. La mineria de les tres mines és completament diferent, ja que a Cardona s’explota un anticlinal intensament diapiritzat, mentre que a Sallent-Balsareny s’explota un ampli sinclinal, les capes del qual són quasi subhoritzontals, i finalment, la mina de Súria es troba sobre un model geològic intermedi entre els dos anteriors. A totes tres mines s’exploten les capes de silvinita (ClK), que a Sallent-Balsareny i a Súria formen dos paquets (denominats A i B, de baix a dalt), separats per halita i il·lita. A Cardona, com a conseqüència de la seva forta tectonització, no s’observen les capes. Cal buscar l’origen d’aquestes sals en les darreres fases de rebliment de la Depressió de l’Ebre, quan l’antiga mar terciària havia quedat reduïda a l’actual conca potàssica, on es produí una forta evaporació de les aigües, cada vegada més residuals.
També cal destacar les explotacions de sal comuna del Pinós de Monòver (Valls del Vinalopó), on mitjançant un sondatge s’extreuen les sals d’un diapir del Keuper, i es transporten, dissoltes en aigua (a través d’una conducció) fins a Torrevella (Baix Segura).
Igualment caldria destacar la gran quantitat de guixeres que es troben arreu dels Països Catalans, dintre de les diferents unitats geològiques, moltes d’elles força importants.
I finalment cal dedicar un últim mot a les explotacions salines litorals, susceptibles d’ésser incloses dins d’aquest apartat dedicat a les mineralitzacions evaporítiques.
Els jaciments al Sistema Pirinenc
Constitueixen un grup poc important de mineralitzacions, encara que es troba àmpliament representat a tots els Pirineus, en els seus diferents sectors, sempre relacionat amb el Triàsic, i més concretament amb el seu tram superior, el Keuper. Tot i que encara totes les mineralitzacions són semblants, i que es relacionen amb els mateixos minerals, és possible l’establiment de dos grups diferenciats.
Afloraments i explotacions de guixos
Són àmpliament representats a tots els Pirineus i els Prepirineus. En tots els casos es tracta d’afloraments dels nivells del Keuper, que no sempre han estat explotats. Entre els minerals presents es troben la calcita, l’anhidrita i el guix; més ocasionalment apareix la hemihedrita (o bassatita), la caolinita i la il·lita; més rarament encara, es troben cristal·litzacions de quars, en forma de "pedres de bisbe" (o jacint de Compostel·la), de les quals ja hem parlat anteriorment. Alguns d’aquests materials han estat explotats als Pirineus (i Prepirineus, especialment els guixos).
Els afloraments es succeeixen per totes les comarques subpirinenques, pràcticament des de l’Alt Empordà fins a la Llitera i l’Alta Ribagorça. Així, entre altres, cal parlar de Viure d’Empordà (Alt Empordà), Guardiola de Berguedà, Cercs i Gósol (Berguedà), Cambrils (Solsonès), Bellpui, Noves de Segre i Torà de Tost (Alt Urgell), Senterada (Pallars Jussà), Gerri de la Sal i Sort (Pallars Sobirà), Bissaurri i Buira (Alta Ribagorça), Foradada (Noguera), Estopanyà, Laguarres i Soriana (Baixa Ribagorça), i Alins de Llitera, Castillonroi i Gavasa (Llitera). Molts dels anteriors afloraments han estat explotats; així, entre d’altres, destaquem els següents: Viure d’Empordà, Bellpui, Noves de Segre, Senterada, Gerri de la Sal i Sort.
Deus i explotacions salines
Antigues explotacions (saunes) de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). A la visió de conjunt, a dalt, s’aprecien els diferents cristal·litzadors i basses d’evaporació on feia cap l’aigua carregada de sals; a la visió de detall, a baix, pot veure’s l’aspecte de les explotacions quan eren plenament actives. L’existència d’aquestes salines terra endins fou durant molt de temps d’un remarcable valor estratègic, alhora que configurà un element paisatgístic molt singular.
Jordi Vidal i Josep M. Barres.
Són molt més rares que els afloraments anteriors; normalment es localitzen entre els nivells del Keuper, i molt sovint han estat aprofitats, en forma de salines. El mineral present conjuntament amb tots els anteriors és l’halita, que a excepció de la localitat d’Estopanyà, no arriba mai a fer-se ostensible, i és disseminada entre els guixos del Keuper. Existeixen fonts salades, formades a partir d’aigües superficials que han circulat entre els nivells del Keuper, en diferents indrets: Gósol i Saldes (Berguedà), Cambrils (Solsonès), Gerri de la Sal (Pallars Sobirà), Sant Feliu (Alta Ribagorça), Foradada, Santa Linya i Vilanova de la Sal (Noguera), Casserres del Castell, Estopanyà i Jusseu (Baixa Ribagorça), Calassanç, Castillonroi, Gavasa i Peralta de la Sal (Llitera), etc. D’entre tots els indrets anteriors, cal destacar les explotacions, mitjançant salines, de Cambrils, Gerri de la Sal, Gósol, Sant Feliu, Vilanova de la Sal, Calassanç i Peralta de la Sal (la més important, conjuntament amb la de Gerri de la Sal). D’altra banda, cal destacar també les explotacions en forma de mina, situades a Estopanyà.
Els jaciments al Sistema Mediterrani
Es troben estesos per arreu del Sistema Mediterrani, especialment pels seus sectors meridionals. Per altra banda, es reparteixen entre les seves diferents unitats. No existeix, a diferència del que succeeix als Pirineus, una clara uniformitat estratigràfica, i es reparteixen entre el Triàsic i el Miocè. Per altra banda, dintre dels afloraments triàsics, no pertanyen tots al Keuper, sinó que es reparteixen entre aquest i el Muschelkalk. En canvi, sí que existeix més uniformitat pel que fa als materials, ja que, en aquest cas, la majoria dels indrets són afloraments (i explotacions) de guixos, i es troben molt poques fonts d’aigua salada, cap de les quals no és explotada.
Afloraments i explotacions de guixos
Com ja hem dit anteriorment, són molt més abundosos que els salins. Aquests afloraments es distribueixen per la Serralada Litoral, la Serralada Prelitoral i la Depressió Prelitoral. Com ja hem dit abans, aquests materials es distribueixen entre el Triàsic i el Miocè. Malgrat això, els principals minerals presents són, en ambdós casos, la calcita, l’anhidrita i el guix. Sovint es troben acompanyats d’hemihedrita (o bassalita i, en els del Keuper, per caolinita i iHita).
Afloraments i explotacions triàsics. Són més abundosos que els següents, i es troben tant a la Serralada Litoral com a la Prelitoral, encara que majoritàriament en aquesta darrera. Estratigràficament es distribueixen entre el Muschelkalk mitjà i el Keuper, amb un cert predomini del primer. Així, farem esment de les localitats següents, de la Serralada Litoral, que componen el Muschelkalk mitjà: Badalona i Montgat (Barcelonès), Gelida (Alt Penedès), i Cervelló i Vallirana (Baix Llobregat). També citarem les situades a la Serralada Prelitoral: Masderiudoms i Pratdip (Baix Camp), Miravet i Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre), i Alfara i Paüls (Baix Ebre). Aquests materials han estat explotats, entre altes llocs a Montgat, Gelida, Cervelló, Vallirana i les Paüls. Pel que fa als afloraments que corresponen al Keuper, farem esment de l’Amunt, Corbera, Pradell de la Teixeta (Baix Camp) i Tivissa (Ribera d’Ebre).
Afloraments i explotacions miocens. Tenen un àmbit molt més reduït que els anteriors, i solament són a la Depressió Prelitoral, entre els materials terciaris que la reomplen. Els principals afloraments es situen a Vilobí del Penedès (Alt Penedès) i Vespella de Gaià (Alt Camp). Els primers han estat explotats i tenen una gran importància.
Deus salines
Tenen poca difusió, i es localitzen exclusivament entre els materials del Triàsic que corresponen al Keuper. Entre els minerals es pot fer esment de l’halita, que es troba disseminada entre els guixos triàsics, de forma mai massiva. Solament citarem les localitats de Vallirana (Baix Llobregat) i Pradell de la Teixeta (Priorat), on no han estat mai explotades les deus salines.
Els jaciments a la Depressió Central catalana
Conca potàssica catalana, amb indicació de límits, estructures geològiques i sondatges efectuats.
Maber, a partir de dades facilitades per l’autor.
Presenten una considerable importància, ja que entre les mineralitzacions que veurem es troben les més importants actualment en explotació de Catalunya, i possiblement també de tot el conjunt dels Països Catalans. Les diferents mineralitzacions evaporítiques es distribueixen per les comarques centrals de Catalunya, sempre es situen dintre dels terrenys terciaris, i pertanyen a l’Eocè o a l’Oligocè.
Afloraments i explotacions de guixos
Tenen un gran desenvolupament arreu de la Depressió Central catalana. Hi ha molts afloraments en un gran nombre de comarques. La majoria dels guixos pertanyen a l’Oligocè (encara que els de l’Eocè són també molt freqüents). Amb caràcter general, es pot dir que la major part dels guixos s’han format a les voreres de la gran conca lacustre terciària. Pel que fa a la composició mineralògica d’aquests guixos, normalment es troben els minerals següents: calcita, anhidrita i guix; i, més ocasionalment, hemidedrita (o bassatita) i caolinita.
Dintre d’aquests guixos es poden establir una sèrie de conques (o d’àrees), entre les quals les més importants són: guixos de Beuda, de l’Eocè, entre la Garrotxa (Beuda i Tortellà) i el Gironès (Serinyà); guixos de Vallfogona, de l’Eocè, entre el Ripollès (Campdevànol, Sant Joan de les Abadesses i Vallfogona del Ripollès) i el Berguedà (Pobla de Lillet); guixos de la plana de Vic, de l’Eocè, totalment situada a Osona (Collsuspina, Santa Eulàlia de Riuprimer i Tona); guixos d’Òdena, de l’Eocè, que pertanyen a la comarca d’Anoia (Òdena, Espelt, Igualada i Tous); guixos de Sarral, de l’Oligocè, distribuïts per la Conca de Barberà (les Piles i Sarral); guixos dels anticlinals de Sanaüja i de Vilanova de l’Aguda, de l’Oligocè, que s’estén des d’Anoia (Castellfollit de Riubregós), la Segarra (Torà de Riubregós) i la Noguera (Vilanova de l’Aguda); guixos de l’anticlinal de la Sentiu, de l’Oligocè; exclusivament a la Noguera (Preixens, Montgai, la Sentiu i Balaguer); guixos de l’anticlinal de Cubels, també de l’Oligocè, que s’estenen per la Noguera (Ponts, Artesa de Segre, Cubells, Camarasa, Gerb, Castelló de Farfanya i Alfarràs) i la Llitera (Albelda, Tamarit i Sant Esteve); i guixos de Bujaraloz, solament al Baix Cinca (Fraga).
Tots aquests guixos s’han explotat en diferents indrets, entre els quals cal fer esment dels següents: Beuda, Tortellà, Campdevànol, Collsuspina, Santa Eulàlia de Riuprimer, Òdena, Espelt, Sarral, Gerb, Alfarràs i Sant Esteve.
Deus i explotacions salines
Explotacions potàssiques de Cardona, a dalt, i de Sallent, a baix (Bages). En el primer cas s’observa la Muntanya de Sal, a darrer terme, parcialment oculta darrere d’acumulacions de residus; en el segon són especialment visibles els residus i les instal·lacions de la fàbrica minera, al peu del turó del Cogulló, on hi ha un poblat ibèric.
Jordi Vidal
Constitueixen les mineralitzacions més importants de la Depressió Central catalana, i alhora, com ja hem dit abans, les explotacions més importants de Catalunya, i possiblement dels Països Catalans. La formació salina de Cardona constitueix l’eix d’aquestes explotacions, i malgrat que solament té un aflorament en superfície (situat a la Muntanya de la Sal, de la població abans esmentada), presenta un gran desenvolupament en profunditat. La mineralització consisteix en la presència de sals haloides, especialment d’halita, silvinita i carnal·lita, que es troben acompanyades de guixos, anhidrita i il·lita. Els materials en qüestió es van dipositant en un "lagoon" situat durant el Terciari a la part central de la depressió, i que es caracteritzava per un fort caràcter subsident. L’edat de les sals correspon possiblement al Priabonià. Les explotacions es situen a la comarca del Bages, a Balsareny, Cardona, Sallent i Súria. Per altra banda, els sondatges han tallat la formació en un gran nombre d’indrets: Avinyó, Boixadors, Callús, Castelladral, Salo, Sanaüja i Vilanova de l’Aguda, tots del Bages, a excepció dels darrers, que són de la Segarra i de la Noguera.
Els jaciments al Sistema Ibèric
Són molt abundoses, i constitueixen les mineralitzacions més esteses per tot el País Valencià. N’existeixen a diferents nivells estratigràfics; així n’hi ha que són del Keuper, del Garummià i del Miocè.
Afloraments i explotacions de guixos
Són més abundosos que els posteriors, i es distribueixen per diferents comarques ibèriques del País Valencià. Aquests afloraments pertanyen unes vegades al Triàsic (Keuper), altres al Garummià i altres al Miocè, amb un notable predomini del primer i del tercer. En qualsevol cas, els minerals presents són la calcita, l’anhidrita i el guix, i es troben acompanyats d’hemihedrita (o bassatita) als afloraments triàsics, així com de caolinita i il·lita, més minoritàries en els afloraments de guixos, però molt abundoses dins del Keuper.
Afloraments i explotacions triàsics. Són, amb molta diferència, els més abundosos de tots, i pràcticament es distribueixen per la quasi totalitat de les comarques valencianes del Sistema Ibèric, havent estat explotades a diferents locs. Com a conseqüència d’aquesta gran dispersió no donarem la relació de localitats onapareixen, sinó solament la de les comarques on s’exploten. Al mateix temps, farem una petita relació de les localitats on s’han explotat. Així, de la regió de Castelló: l’Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa; de la regió de Sogorb: l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó i els Serrans; de la regió de València: el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Horta i la Vall de Cofrents; i de la regió de Xàtiva: la Costera i la Safor. En tots els indrets, els guixos són del Keuper, amb l’excepció del Camp de Morvedre, on part dels afloraments pertanyen al Muschelkalk mitjà, i de l’Horta, on són del Buntsandstein. Entre les localitats més importants, es pot fer esment de les següents: Llucena (Alcalatén), Soneixa i Sot de Ferrer (Alt Palància), Montanejos (Alt Millars), Torres-Torres (Camp de Morvedre), Aiora (Vall de Cofrents) i Xàtiva i Llosa de Ranes (Costera).
Afloraments i explotacions miocens. Són molt menys abundants que els anteriors, i es troben en indrets molt aïllats els uns dels altres, on han estat explotats a diferents llocs.
N’hi ha al Baix Maestrat (Alcalà de Xivert), la Plana Alta (Ribesaltes), el Racó (Ademús, Vall de la Sabina), l’Horta (Godella, Montcada, Paterna i Picassent), la Ribera Alta (Montserrat), la Canal de Navarrés (Millars), la Foia de Bunyol (Macastrè) i la Plana d’Utiel (Los Ruíces). Els més importants són possiblement els de Ribesaltes, Ademús, Paterna, Picassent, Montserrat i Macastrè, on han estat explotats.
Afloraments i explotacions d’altres guixos. Tenen molt poca importància, i es troben a molts pocs indrets. Cal destacar-ne el de Viñuelas (Utiel), que pertany al Garummià-Paleocè.
Deus i explotacions salines
Són més rares que els anteriors afloraments de guixos, i sempre es troben entre els materials del Keuper. El mineral present, conjuntament amb tots els anteriors, que hem vist abans, és l’halita, la qual normalment es presenta disseminada entre els guixos. Les mineralitzacions consisteixen normalment en deus d’aigua salada. Aquestes s’han format a partir de l’aigua que circula entre els materials del Keuper i, en fer-ho, dissol la sal, donant lloc a les aigües salades. Molt sovint s’han aprofitat aquestes aigües, mitjançant salines.
Existeixen fonts salades en diferents indrets: Anna, Bicorb, Navarrés, Quesa i Xella, de la Canal de Navarrès; Alboraig, Duesaigües, Nacastre i Xiva, de la Foia de Bunyol; Alcoceres, Casas del Río, Sardineros, Villagordo de Cabriel i Jaraguas, de la Plana d’Utiel; Aiora, Cofrents i Xalans, de la Vall de Cofrents; i Estubeny, Llanera de Ranes, Vallada i Xàtiva, dela Costera. D’entre totes les localitats anteriors, les explotacions més importants han estat situades a Jaraguas i, sobretot, a Villagordo de Cabriel.
Els jaciments al Sistema Bètic valencià
Els jaciments al Sistema Bètic valencià són també molt importants, i es troben àmpliament representats a totes les comarques que constitueixen el Sistema Bètic al País Valencià. Els seus caràcters són semblants als anteriorment descrits per al Sistema Ibèric.
Afloraments i explotacions de guixos
Són molt abundosos, i es distribueixen per un gran nombre de comarques. Els materials pertanyen la majoria de les vegades al Triàsic (i generalment al Keuper), i d’altres al Miocè. A més, existeixen petits afloraments d’altres guixos, més minoritaris. Malgrat aquesta dispersió, els minerals presents són els mateixos d’abans: calcita, anhidrita i guix; i es troben acompanyats d’hemihedrita (o bassatita), caolinita i iHita, especialment als afloraments dels guixos del Keuper.
Afloraments i explotacions triàsics. Es distribueixen per un gran nombre de comarques del Sistema Bètic. Els guixos, la majoria de les vegades pertanyen al Keuper, i existeixen afloraments minoritaris que pertanyen al Triàsic de la serra d’Oriola, i se situen possiblement al Buntsandstein.
Tampoc no donarem la relació de les diferents localitats on apareixen aquests guixos, i solament donarem la de les comarques on es troben, per regions; així, a la regió de Xàtiva: l’Alcoià, el Comtat, la Costera i la Marina Septentrional; a la regió d’Alacant: l’Alacantí, el Baix Vinalopó, la Marina Meridional i les Valls del Vinalopó; i a la regió d’Oriola: l’Alt Vinalopó, el Baix Segura i el Vinalopó Mitjà. Tots els afloraments pertanyen al Keuper, a excepció de la major part dels triàsics del Baix Segura, que es situen possiblement al Buntsandstein. Entre les localitats més abundoses, es pot fer esment de les següents: Castalla (Alcoià), Cocentaina (Comptat), Manuel (Costera), Ràfol de Salem i Castelló de Rugart (Marina), Agost (Alacantí), Crevillent (Baix Vinalopó), la Sarsa (Carxe), Novelda i Monòver (Valls del Vinalopó), Saix (Alt Vinalopó) i Asp (Vinalopó Mitjà).
Afloraments i explotacions miocens. Són poc abundosos, i es troben exclusivament a la comarca del Baix Segura, on són explotats a Sant Miquel de Salines. També existeixen afloraments a les localitats d’Algorfa, Almoradí i Benejússer, on hi ha hagut antigues explotacions.
Afloraments i explotacions d’altres guixos. Són també poc abundosos, i estan exclusivament a les comarques del Comtat i de la Vall d’Albaida. En la primera es troben a Margarida, i en la segona a Aielo de Malferit, Beniganim, Ollera i Ontinyent. En tots els casos, aquests guixos es poden situar a cavall del Garummià-Paleocè.
Deus i explotacions salines
Són més ocasionals que els anteriors, i es limiten a llocs aïllats entre els afloraments del Keuper, on sempre es troben. Normalment consisteixen en disseminacions d’halita, situades entre els guixos del Keuper. Malgrat això, els afloraments del Pinós de Monòver són massius, i s’exploten actualment mitjançant un sondeig. Tret d’aquest, a la majoria dels altres llocs, les mineralitzacions consisteixen en deus d’aigua salada, formades a partir de l’aigua que circula entre aquests materials, dissolent l’halita.
Existeixen fonts salades a diferents llocs: Castalla (Alcoià), Barxeta i Genovès (Costera), Alfauir (Safor), Montnegre de Dalt (Alacantí), Crevillent (Baix Vinalopó), Finestrat (Marina Meridional), el Petrer i, sobretot, el Pinós de Monòver (Valls de Vinalopó), Villena (Alt Vinalopó) i Albatera (Baix Segura). Aquests materials s’han explotat, mitjançant salines, en diferents llocs, especialment a Alfauir, a la Safor. I actualment són explotades les mineralitzacions de Pinós de Monòver, d’on s’extreu l’halita mitjançant un sondeig de dissolució, i traslladant la salmorra fins a la llacuna de Torrevella, on s’extreu l’halita.
Els jaciments al Sistema Bètic balear
Són poc abundosos, com a conseqüència dels pocs aforaments dels guixos del Keuper, que és el nivell més representatiu entre els que tenen caràcter evaporític. Se’n troben dintre de l’illa de Mallorca, a Campanet, pol·lença i Sóller. I a l’illa d’Eivissa a Beniferri, Sant Carles i Santa Eulària del Riu. No tenim coneixement que hagin estat explotats aquests guixos. Normalment, amb el guix es troba anhidrita i calcita i, més rarament, hemihedrita (o bassatita) i caolinita.
Els jaciments al Sistema Menorquí
Són menys freqüents que els anteriors, i com aquells també pertanyen al Keuper. Amb els guixos es troben anhidrita i calcita, així com caolinita. Farem esment solament de la localitat de Binixems, on apareixen cristal·litzacions de quars (en forma de "pedra de bisbe"), conjuntament amb els guixos.
Les explotacions salines litorals
Al marge de totes les mineralitzacions anteriors, i ben diferenciades d’aquelles, existeixen tota una sèrie d’explotacions salines litorals que aprofiten les aigües de la mar Mediterrània per a l’obtenció de les sals haloides que tenen dissoltes. Es tracta, doncs, d’unes mineralitzacions de tipus evaporític, però artificials, a diferència de les espontànies acabades de veure. El procediment normalment utilitzat per a l’obtenció de les sals dissoltes en l’aigua de la mar consisteix en l’embassament d’aquesta aigua per provocar la seva evaporació, i la consegüent deposició de les sals dissoltes. Per a dur a terme aquesta operació, les basses han d’ésser de poca profunditat i de gran superfície, i trobar-se en zones de gran aireig i elevada insolació. Normalment existeixen dues sèries de basses: a les de la primera sèrie (de més profunditat que les de la segona) es comencen a dipositar les impureses contingudes a l’aigua de la mar (carbonat càlcic, sulfats càlcics), mentre que a les de la segona sèrie (on arriben les aigües salades, per transvassament de les primeres), es produeix la deposició de la sal comuna, en evaporar-se l’aigua. Conjuntament amb la sal comuna es poden obtenir sals de magnesi i bromurs.
Salines en explotació a ses Salines (Eivissa), a l'esquerra i a Torrevella (Baix Segura), a la dreta. Les primeres es nodreixen amb aigua marina. Les de Torrevella ho fan amb aigua marina i amb aigua procedent del sondatge de Pinós (Valls de Vinalopó), situat a 80 km de distància. Els colors d’alguns cristal·litzadors són ocasionats per la flora bacteriana i algal.
Jordi Vidal i Teresa Franquesa.
Salines en explotació al litoral de Campos (Mallorca). Es nodreixen amb aigua marina.
Jordi Vidal
Les salines més importants es troben a Santa Pola i Alacant (Alacantí), a Eivissa, a Sant Francesc (Formentera) i a Sant Carles de la Ràpita (Montsià). Cal dir que a les conegudes salines de Torrevella (Baix Segura), la sal obtinguda no és de procedència marina, car les aigües provenen del sondatge del Pinós de Monòver, des d’on arriben mitjançant una canalització.