Els bolets de tinta s’anomenen així perquè llurs làmines es converteixen en un líquid negre, carregat d’espores, que s’havia emprat com a tinta. El més conegut, el bolet de tinta pelut (1 Coprinus comatus), és un excel·lent comestible quan és jove. El dibuix en presenta dues etapes diferents de creixement (1a, 1b): en l’exemplar jove (1a), les làmines comencen a madurar per la part baixa (1a’ en secció); després (1b) el peu s’estira i les làmines es converteixen en tinta. El bolet de tinta tòxic o pixacà (2 C. atramentarius) presenta un barret plisat i amb marge lobulat (2’ secció sagital); resulta tòxic si és consumit acompanyat d’alguna beguda alcohòlica.
Josep Ribot.
Aquesta família agrupa espècies majoritàriament delicades i fràgils, sovint efímeres, amb la massa esporal de color negre, bru negrós o porpra tirant a negre, mai amb tonalitats violócies. Al microscopi, les espores són llises o verrucoses, més o menys opaques, i presenten gairebé sempre un porus germinatiu. El barret, petit o mitjà, és revestit per una cutícula formada per típiques cèl·lules vesiculoses. Les làmines, de trama regular, són de lliures a gairebé decurrents, i sovint sofreixen autòlisi o s’assequen aviat. El peu és separable i sovint fràgil. El vel parcial pot persistir en forma de cortina o d’anell fibril·lós, i sovint hi ha restes del vel universal sobre el barret. És un grup de fongs sapròfits, que viuen als sòls ben adobats o als femers, més rarament sobre fusta morta.
El gènere Coprinus, d’esporada negra o bru negrosa inclou els coneguts bolets de tinta. Tenen el barret —en un principi molt convex—, plisat radialment, i típiques làmines deliqüescents, que, a mesura que maduren les espores, a partir de la part baixa, es van ennegrint, sofreixen una autòlisi i deixen caure gotes d’un líquid carregat d’espores que sembla tinta. Al final, sovint només en resta el peu i la part central de la cutícula. Les espores presenten un porus germinatiu gran i ben visible. Són bolets sovint copròfils o que prefereixen sòls molt adobats, femers, vores de camins, etc. Llur identificació exigeix amb freqüència un examen detallat al microscopi i l’observació de les diverses fases del desenvolupament.
Els del grup més important (secció Coprinus) conserven sobre la cutícula restes del vel, integrades per filaments. Té anell el bolet de tinta (Coprinus comatus), freqüent a la vora dels camins, que sovint constitueix grans grups formats per bolets bastant grossos, de barret blanc, gairebé cilíndric, d’entre 5 i 12 cm d’alt, revestit de pèls blancs, reunits en blens imbricats. El peu és blanc i té la base inflada. Malgrat l’inconvenient que desprèn aviat un suc negre (que s’havia emprat com a tinta), els exemplars joves són excel·lents comestibles, comparables als xampinyons. També amb anell, però amb el barret més petit (2-6 cm d’alt), que aviat s’enfosqueix en obrirse, hi ha C. sterquilinus, de grans espores (16-19 × 11-12 µm), que viu als jardins i en sòls ben adobats. La resta dels fongs d’aquest grup no tenen anell veritable. Amb el barret aviat nu tenim C. atramentarius, anomenat a vegades pixacà, de barret gris blanquinós (3-7 cm), amb el marge plegat i lobulat, que conté un tòxic que causa transtorns si el bolet es consumeix acompanyat d’una beguda alcohòlica. És freqüent a les gespes i en llocs humits i adobats. Amb el vel ben visible sobre els barrets joves, destaca el pixacà de garsa (C. picaceus), el coprí més gros (15-20 cm d’alt), fàcil de reconèixer pel seu barret gairebé negre però clapat de grans esquames blanques. Ha estat molt registrat a les zones humides de Catalunya i també a Menorca. Cal esmentar, a més, C. cinereus, més petit (1,5-4 cm) i de peu amb base radicant, freqüent als femers, i C. lagopus, de barret (1-2 cm) no deliqüescent, aviat obert, ben cobert de filaments blancs.
Amb la superfície del barret recoberta de grànuls o palletes com de mica (secció Micacei), tenim Coprinus micaceus, que, sobre restes llenyoses, forma gespes denses, integrades per bolets de barret (3-5 cm) cònico-campanulat, de color ocre brunenc, cobert de grànuls ocracis arrodonits, i de peu blanc. C. radians té el barret més petit (2-4 cm), amb esquames còniques, brunenques, i viu sobre fusta en descomposició. També pertanyen a aquest grup C. patouillardii i C. spilosporus.
Amb un vel ben diferenciat, format per cèl·lules arrodonides d’aspecte farinós (secció Vestiti) tenim Coprinus ephemeroides, petit, amb barret (0,1-0,5 cm) gris ocraci i peu amb anell, i C. niveus, sense anell, amb el barret cobert d’una mena de neu blanca que marxa fàcilment bufant, que viu sobre buina de vaca, sobretot als Pirineus. Amb el barret vellutat o pruïnós a causa dels cistidis, més visibles en els exemplars joves (secció Setulosi) tenim un primer grup amb esferocistidis de paret gruixuda sobre la cutícula. Hom n’esmentarà C. heptemerus, C. curtus i C. ivelox, espècies efímeres que viuen sobre fems d’herbívors, i, sobretot, C. disseminatus, que forma gespes denses de petits bolets blanquinosos, de 3 a 5 cm d’alçada, amb el barret sempre acampanat, a la base dels arbres o sobre soques tallades. A un segon grup sense esferocists, pertanyen C. ephemerus, copròfil, i C. hiascens, més aviat terrícola.
En el darrer grup (secció Hemerobi), el barret és nu, és a dir, no conserva cap vestigi del vel universal. El representant més conegut és Coprinus plicatilis, de barret (2-3 cm) molt plisat radialment, brunenc al centre, amb les làmines unides de manera característica a un disc persistent. És freqüent sobre terra adobada, en prats o vores de camins. Hi ha tendència a incloure aquí Montagnea, que en aquest llibre ha estat tractat, seguint la tradició, entre els gasteromicets.
Les espores negres, que maduren formant clapes, i el barret campanulat, caracteritzen el gènere Panaeolus, típic de sòls ben adobats. En la fotografia, en tenim una de les espècies més freqüents, P. sphinctrinus, de barret molt de temps constricte per la part del marge, sobre fems d’herbívor, però que pot aparèixer dispers pels prats. No és comestible.
August Rocabruna / SCM.
El gènere Panaeolus té les espores negres; aquestes maduren de manera irregular, fet que dóna un aspecte característic, clapat, a les làmines, que no són deliqüescents. El barret és campanulat i el peu gràcil. L’espècie més corrent és P. sphinctrinus, de barret no higròfan (1,5-4 cm), gris brunenc o carni, en forma de campana una mica constricta per la base, i amb el peu grisenc, alt (6-10 cm) i prim. Viu en ambients molt diversos, sobre sòls nitrificats, prats femats, buines, etc. P. rickenii té el barret semblant (1,5-2,5 cm), higròfan, de color bru vermellós fosc, amb el peu concolor, pulverulent, i viu sobretot als boscos, en sòls adobats. Cal esmentar també P. papilionaceus, de barret (2-3 cm) blanquinós, i P. fimicola, amb barret (1,5-4 cm) de color des de bru sèpia fins a gris negrós, que viu en llocs herbosos.
Hom acostuma a separar en gèneres diferents Anellaria semiovata, caracteritzada pel peu amb anell i el barret campanulat, glutinós, pàl·lid, força gros (2-6 cm), que pot viure exuberantment sobre fems de vaca i cavall, a les pastures de muntanya, a l’estiu, i Panaeolina foenisecii, d’espores verrucoses, de color bru porpra, amb barret (1-2,5 cm) vermellós fosc, estès, i làmines de color bru vermellós, que viu principalment en prats de muntanya.
També de sòls rics en matèria orgànica és Psathyrella, que aquí veiem representada per una de les espècies més freqüents, P. candolleana, de barret aviat molt obert, que en assecar-se es torna pàl·lid (els de la fotografia són exemplars molt hidratats). Viu en vores de camins i fins i tot entre la gespa dels jardins. És comestible, però poc apreciada.
August Rocabruna / SCM.
El gènere Psathyrella, gran i diversificat, reuneix fongs fràgils, que no són però, deliqüescents ni amb làmines clapades; sovint tenen el barret hemisfèric o cònico-campanulat. En massa, les espores apareixen de color bru negrós o negre.
Un primer grup (subgènere Psathyrella) es caracteritza per l’aspecte micenoide, el barret campanulat i espores de més de 12 µm de llarg. Per la seva ecologia, sobre dunes, és fàcil de reconèixer P. ammophila, que arrela a força profunditat, sovint sobre restes de borró (Ammophila arenaria). Ha estat trobada a les dunes de l’albufera de València, a les de Tarragona i Menorca. L’espècie més freqüent del grup és, però, P. gracilis, de barret (2-4 cm) lleument estriat, bru gris o de color avellana ocraci i peu blanquinós, radicant, que viu en llocs herbosos de boscos clars, sobretot de muntanya. La tercera espècie amb peu radicant de la nostra flora és P. corrugis, de barret gris (2-4 cm), corrugat. P. subatrata es caracteritza pel barret gros (4-7 cm) de color bru fosc, sobre el qual es distingeixen, amb lupa, pèls brunencs. Viu en llocs adobats, en parcs i vores de camins. Amb cistidis de paret gruixuda (metuliformes), sovint amb cristalls a l’àpex (subgènere Homophron), tenim tres espècies poc freqüents. Hom esmentarà P. pygmea (1-1,5 cm), que viu cespitosa sobre soques en descomposició i acompanya sovint Coprinus disseminatus, amb el qual es pot confondre. Un altre grup (subgènere Hypholoma) no presenta mai cistidis superficials (pleurocistidis). Potser l’espècie més comuna del gènere, en vores de camins, jardins, gespes, sobre sòl ric, és P. candolleana, de barret (5-10 cm) aviat estès, ocraci pàl·lid, i peu blanc, estriat sota les làmines, carn blanca i espores típicament cilíndriques. El subgènere Lacrymaria a vegades ha estat considerat com un gènere a part, pel barret esquamoso-tomentós, el peu amb restes de cortina i les espores verrucoses. P. lacrymabunda té el barret convex (5-10 cm), bastant carnós, vellutat, i les làmines, que exsuden gotes, de color bru carn, es tornen negre porpra més endavant. Viu en jardins i llocs adobats i humits dels boscos, i és un bon comestible. P. melanthina, de barret (3-5 cm) gris bru, fibroso-esquamós, viu sobre restes d’atzavara (Agave), i sota figueres (Ficus carica) i pollancres (Populus). Cal esmentar també l’espectacular P. caput-medusae; de barrets joves coberts per un vel blanc, flocós. En darrer lloc, tenim el subgènere Psathyra, de barret pla o convex, sovint amb restes de vel i espores, en general, de menys de 10 µm de llarg. P piluliformis (=P. hydrophila) és també una de les espècies més freqüents del gènere, a la Catalunya humida. Té el barret (3-6 cm) convex, castany en estat hidratat i ocre pàl·lid en assecar-se (és a dir, clarament higròfan). El marge és apendiculat, amb restes de vel. Normalment es troba sobre soques i restes de fusta de planifolis, formant flotes de molts exemplars reunits pel peu, que és blanc.